I am so happy with the opportunity to interview journalist Albert Om (Taradell, Osona, 1966): his work, focused on portraying people, is one of my biggest benchmarks. From the instant I arrive at his office, located on Carrer Muntaner, he exudes a great familiarity and my perception comes not only from having seen him countless times on television, but also from his open and cordial personality. Moreover, he is a public figure who is used to being interviewed. My goal therefore, is to try to go further and seek answers that he has not already prepared. It is not always easy to get away from the beaten paths; he seems surprised by some of my questions, but during our conversation we establish an equilibrium that always revolves around how to focus our gaze on things and how to do it from the right distance. When I take his portrait I ask him, out of habit, to laugh a little. He stops and reflects: “but, why would you want me to laugh if we have been talking about things that are quite serious?” He is right and yet, he ends up laughing anyway in that joyful and open manner that characterizes him.

You’ve spent this last August writing articles about tourism in Barcelona for the newspaper Ara. What conclusions have you reached?

I had just spent two months in France studying French, and when I returned, I knew I really wanted to write this series of chronicles. But when I ask myself what personal reason prompted me to do it, I do not know if it was in order to remain outside, vanished for another month, or rather, was a way come back to my city. A city that in the recent years has experienced a beastly touristic growth, that from my neighbourhood, el Farró, I can’t really see. Then there was also a professional motivation because for me, tourism is now the major theme of Barcelona, because it has repercussions on everything: on the economy (representing 14% of the GDP of the city), obviously on employment, on the composition of districts, its transformations, incivility, safety…

So, doing the exercise of trying to explore Barcelona with the eyes of a tourist, did you manage to feel the city as your own or, on the contrary, you glance remained external?

Do you know what happens? When you go out there and you say you’re from Barcelona and you look in the eyes of the person in front of you, you see those eyes opening automatically. People look at you with a certain admiration. I experienced this more and more. In the school where I had been studying French, there were people from all over the world, and Barcelona raises admiration in all of them.

This admiration is, perhaps, because of the idea of the concept of city that has been exported. But what would be specifically your Barcelona?

Well, I was not born in Barcelona.

I know. You are from Taradell! (A village in the Osona region).

Therefore, I have lived in Barcelona for the past twenty or twenty-two years. I like it very much and although it is my city, I don’t totally feel it as mine. I’ve spent almost half my life living here, but I still look at it from the outside. It’s interesting because sometimes when you see things from too close, when you feel they really belong to you, they can somehow make you feel blind and you can’t look at them properly. You need to have a little distance, and I have always maintained this distance with Barcelona.

A distance that allowed you to always ask many questions…

Exactly. Returning to the conclusions that I extracted after writing all those articles about tourism in Barcelona, there are two questions: what would be Barcelona without tourism? And what is it going to be with tourism? Now we have arrived to the second question and it’s time to ask: “What should we do? We must sit down, talk and look properly at this subject because it has grown so much in the last years.” In addition, Barcelona is one of the few European capitals that has beach, which encourages a sort of tourism that seeks parties and holidays.

And that also leads to apocalyptic scenes such as the one you describe in one of your chronicles: a dawn in August at the Port Olympic beach.

Five thousand people coming out of clubs at four o’clock in the morning, it is an impressive sight, especially when you have already slept, showered and gone there just to observe. Is this phenomena because tourism? 80% of those there people were tourists, but the scene was not very different from what you could find with five thousand Catalans that have been partying all night.

Partying is universal. And speaking of universality and seeing things from the outside, you moved to London in 1993. What took you there?

I went there because at twenty-six, I worked as a deputy director of El 9 Nou, the newspaper in Vic and all my future seemed already written: I had the job, the girlfriend… Everything. And it felt as if my life was already marked and suddenly, I said to myself, what the hell, I would like to see a little more of the world.

Why did you choose London at that time?

Because I thought that it was a very big city, where many things happened and that it could be very different than Osona, my region. In fact, that I remember being conscious of taking the subway for the first time in London, not in Barcelona. I would say that my first contact with a large city was there. When I went to university in Bellaterra, the first year I did want to live in a students flat in Barcelona, but at that time, to go from where I lived, which was in Gran Via with Sardenya, to university was an epic journey. First you had to walk to the Arc de Triomf, then take the Renfe to Cerdanyola, cross the town of Cerdanyola by foot and then, catch a bus to go to college. It was an operation that took over an hour, the same amount of time that would take me to drive from Taradell to Bellaterra, and that’s what I did from second. I do not know whether I did right or wrong, but I prioritized work over my studies.

Just after the Olympics, Barcelona was already world famous. But, what about Catalonia? When you were in London, did you have a chance to talk about it? If you explain that you are a journalist and writing in Catalan, how did people react?

Look, one of the things that surprised me the most in London were all the many identities that you could find, all the variety of people who were with me studying English. I remember there was an Indonesian who was Muslim, there were Swedish people, Japanese, Brazilians… It was such a huge mixture and at that time there was nothing similar in Vic. I really enjoyed being part of that mix. Let’s say then that there are three brands: the Barcelona brand, the Catalonia brand and the Spain brand. The Barcelona brand better known than Catalonia brand and it can even sometimes eat the Spain brand.

Or, from the outside, the Catalan brand is often ignored. So, I’m curious to know how the young communicator you were, living in 93 in London, could explain this identity in the context of many other identities.

Precisely, because there were so many different identities, I expressed mine in the same way that everyone else expressed theirs… Something that has always irritated me, and it also happened to me this year in France, is when people tell me “Oh, you’re very Catalan.” I am Catalan. You cannot put an adverb there, you are not very Catalan and a little Catalan… You are or you are not, but there is no gradation.

It all depends from what parameters you look at it. For better or worse, there are a number of clichés that you can represent to a greater or lesser extent… Then, what if, like me, you are a hybrid between different identities?

The thing is it would never occur to me to tell someone say to someone, “you are very French”. You are French or you are not, you are Catalan or you are not. Yes, I am Catalan and I have certain political ideas, but I am as Catalan as someone else that doesn’t have the same political ideas, you know?

So we are linking being Catalan to certain political ideas?

(Exclaims). No, on the contrary! I am unlinking it! I am unlinking it! Because sometimes, it seems that if have certain political ideas you will be more Catalan than someone than doesn’t share the same ideas. And this is precisely what does not seem right.

So if you’re in France and someone tells you «you are very Catalan», according to what parameters you are being judged? How would you say that we are seen from outside so that there can be comment like those?

I do not want to generalize, but I have come across cases of people that associate being Catalan with certain political ideas. Say that if you want the Catalan Republic, means that you’re more than a Catalan than someone who does not want it. I do not agree with this idea. I can clearly be Catalan and feel identified with many other identities. For example, I feel Catalan and European. When I went to France, and also when I went to London, my goal was to open a door to a different language and a different way of living, I was more interested in learning about others than acting as an ambassador of my culture. Some people go around “evangelizing”, not me.

With your TV program El Convidat (The guest), for example, you created an accurate collective portrait of Catalan society. For me, in your work there is a very strong attachment to this land. It is for this reason that I was curious to see what kind of synergies you have been able to establish outside, coming from your such a professional background.

I am listening to your reflection with great interest, but for me, that subject that you are rising comes from the prejudice that the Catalan identity should be closed and cannot be open to other languages and other cultures. The Catalan people have travelled their whole fucking life and have always been very open to the world, whether for a business or holiday, or for whatever reason. Something that I really like is to learn languages. The fact that you have an identity, doesn’t mean that you have to be suspicious of being closed to others.

Of course not.

OK. Then, on the other hand, I really like starting from scratch. I always say that London has been one of the best things that ever happened to me. And then, I felt very privileged to be able, at forty-eight, to spend two months in France and to continue learning. Basically, everything is about curiosity: it is this to be a journalist, to want to know how other people live in other places.

What does the fact of knowing more languages add to your profession?

It somehow gives me a bit of frustration, because it is very difficult that you do journalism in a language that is not yours, the one you know to a hundred percent so that you to earn a living with it. Not only you must have a complete mastery of the language, but also of the territory. That is why I’ve always liked working with the Catalan media, because they are linked to the language I’ve grown listening and speaking, the one I can perfectly dominate. It is not a question of ideology, just the place where you were born and where you grew up. Maybe you think I’m much more politicized than what I really am… Of course, I am interested in politics, but it is not a central axis in my life, at all.

Is there a character Albert Om and a real Albert Om?

I’m not an actor, the person you have seen on television is much like the one answering to your questions right now. I actually think it’s the other way around: television can have an influence on the person when those cameras are not there. It is normal that people you see on TV and have prejudices about you, either good or bad, without having met you. Perhaps, after working in television for some years, you become a little more reserved in your daily life than you used to be. For example, in France nobody knew me and when I met someone for the first time, we were both zero to zero, it was a great feeling that I was somehow connected me with Albert from twenty years ago. Thinking, I have come to the conclusion that feeling the eyes of others over you can make you go a little further inwards than outwards. It’s very unconscious, because if you asked me if I’ve never stopped doing anything because I was on TV, I would say ‘no’. Also, I have the Osona school: the fact of having grown in a small environment; I have always been relatively accustomed to external eyes, to being aware of what others would say.

What worries you most now on a personal level?

Personally I am worried about the health of my parents, who are in a very delicate age. This is my priority number one: the health of my parents and also of my friends, because I have friends who are not going too well, and now is a time of life where this is very important. Then, another important thing of mine is to find a balance between the amount of time I spend working and living. I think I spent many years working a lot, and now I am trying to find a life in which work is not the main priority.

And how are you looking for this life?

Well, now I decided not to do more TV, at least for a while. Also, people think I’ve been doing television or radio all my life, but before I was almost thirteen years working at the 9 nou newspaper. I have touched different formats throughout my career and something I always wanted to do, but didn’t have the time, is to teach. I’m now an associate professor at the Autonomous University, the same university where I studied. Suddenly this makes me very excited.

The idea of starting from scratch.

A new challenge, exactly. With the idea of rebalancing the weight work has in the whole of your life.

To finish Albert, if Barcelona was a great stage that you could look from the distance, and from there, you could also see yourself, what do you think your role would be, nowadays?

First of all, looking at Barcelona from above, I love it. I like the view from Montjuïc, from Collserola, from el parc del Putxet I have next door or from the parc Güell where I walk often. And whenever I see this scene, the sound disappears from above and from afar, it seems as if nothing was happening and yet, there are people dying, being born, fucking, knowing each other, separating, a child has been expelled from school… It’s a magnificent an exercise because everything in life is a matter of distance. The other day I found a poem by Joana Raspall that spoke about how idealized love can seem when it is far and how overwhelming can seem when it is too close. What is the right distance for approaching things? I once asked this to philosopher Rubert de Ventós, in one of the conversations we had while filming El Convidat. I told him: “What is life? How do you make it?” And he answered: “to live is to find the right distance to things and to people, which is not the same distance for each thing or for each person.”

And for you?

To me, perhaps it is because of my personality or perhaps because of my professional deformation, I always, always, always, seek to look at things from a distance. I have a friend, we call each other a lot, who always believes that the world is about to end. But the world never ends, it seems that it might do so every day when you wake up and turn the radio on, but the hours pass and still, everything goes on. Maybe my views are a bit sceptical. And if I had to look at myself from the distance, I would see a man walks from one side to the other; one day he is in Pedralbes and the other day he is in Trinitat Nova, always watching or thinking about ideas for a program or taking pictures, because now he also likes to take pictures. Someone who is one more within the million and a half inhabitants of Barcelona, but who wants to know about the life of the other one and a half million .*

albertOM.barcelonogy.3

 


Estoy feliz con la oportunidad de conversar con el periodista Albert Om (Taradell, Osona, 1966): su trabajo, focalizado en retratar personas, es uno de mis grandes referentes. Desde el primer momento que llego a su despacho, situado en la calle Muntaner, me transmite familiaridad no sólo por el hecho de haberlo visto infinitas veces en la televisión, sino también por su trato cordial y cercano. Por otra parte, como personaje público que es, está acostumbrado a conceder entrevistas. Mi objetivo pues, es ir más allá y buscar respuestas que él no tenga ya preparadas. No siempre es fácil alejarse de los caminos trazados; parece que le sorprenden algunos de mis planteamientos, pero durante nuestra conversación vamos estableciendo equilibrios que siempre giran en torno a unas mismas ideas: cómo enfocar nuestra mirada sobre las cosas y cómo hacerlo desde la distancia justa. Cuando le fotografío, por inercia, le pido que se ría un poco. Él se detiene y reflexiona: «Pero, ¿por qué quieres que ría, si hemos estado hablando de cosas bastante serias?» Tiene razón y, sin embargo, acaba riendo de aquella manera alegre y cómoda que le caracteriza.


Has pasado el mes de agosto escribiendo crónicas sobre el turismo en Barcelona, para el diario Ara. ¿A qué conclusiones has llegado?

Yo venía de estar dos meses en Francia estudiando francés, y cuando volví, tuve claro que quería hacer esta serie de crónicas. Pero cuando me pregunto qué razón personal me impulsó a hacerlo, no sé si fue por seguir estando fuera, desaparecido durante otro mes, o si, por el contrario, era una manera de volver a mi ciudad. Una ciudad que en los últimos años ha experimentado un crecimiento turístico muy bestia y que yo, desde mi barrio del Farró, no veo. Luego, hay una motivación profesional que es que, para mí, el turismo es ahora mismo el gran tema de Barcelona, porque tiene repercusiones sobre todo: sobre la economía (representa un 14% de su PIB), evidentemente sobre el paro, la composición de los barrios, sus transformaciones, el incivismo, la seguridad…

Haciendo, entonces, el ejercicio de explorar Barcelona con ojos de turista, ¿llegaste a sentirla tuya de nuevo o tu mirada pudo llegar a quedarse fuera?

¿Sabes qué pasa? Cuando sales de aquí y dices que eres de Barcelona, y miras a los ojos de la persona que tienes delante, ves que aquellos ojos automáticamente se abren. Y te miran con cierta admiración. Esto lo he experimentado cada vez más. En la escuela donde he estado estudiando francés había gente de todo el mundo, y Barcelona despierta admiración en todos ellos.

Es, tal vez, por la idea de la ciudad turística, la que se ha exportado, la que despierta la admiración de tanta gente. Pero, ¿cuál sería la Barcelona específicamente tuya?

Claro, es que yo no nací en Barcelona.

Lo sé. ¡Eres de Taradell!

Entonces, hace veinte o veintidós dos años que vivo en Barcelona, y a pesar de que me guste mucho y sea mi ciudad, no me la siento mía. He pasado casi la mitad de la vida en esta ciudad, pero mi mirada sigue siendo como desde fuera. Es interesante que las cosas, a veces, cuando las ves de demasiado cerca, cuando las sientes demasiado tuyas, te deslumbran y entonces no puedes verlas bien. Necesitas tener un poco de distancia, y yo siempre he mantenido esa distancia con Barcelona.

Una distancia que siempre te ha permitido hacer muchas preguntas…

Exacto. Y volviendo a las conclusiones que he sacado a partir de los artículos sobre el turismo en Barcelona, surgen dos preguntas: ¿qué sería Barcelona sin el turismo? Y, ¿qué sería con el turismo? Ahora ya hemos pasado a la segunda pregunta y es el momento de decir: «¿Qué debemos hacer? Sentemonos, hablemos y miremos bien este tema porque ha crecido mucho.» Además, Barcelona es de las pocas capitales europeas que tiene playa, lo que da lugar a un tipo de turismo más de vacaciones y de fiesta.

Y que da lugar, también, a escenas apocalípticas como la que describes en una de tus crónicas: la playa del Puerto Olímpico en una madrugada de agosto.

Cinco mil personas saliendo de discotecas a las cuatro de la madrugada, es un espectáculo impresionante, sobre todo cuando tú ya te has levantado, te has duchado y vas allí expresamente para observar. ¿Esto es culpa del turismo? El 80% de aquellas personas eran turistas, pero la escena no era muy diferente de la que podrías encontrar con cinco mil catalanes que se hayan concentrado para ir de fiesta toda una noche.

La fiesta es universal. Y, hablando de universalidad y de ver las cosas desde fuera, en 1993 te marchaste a vivir a Londres. ¿Qué te llevó a dar este paso?

Me fui porque, con veintiséis años, era subdirector de El 9 Nou, el diario de Vic, y ya tenía la vida como hecha: tenía el trabajo, la novia… lo tenía todo, y era como que mi camino ya estaba marcado, y de repente dije, hosti, a mí me gustaría ver algo más de mundo.

¿Por qué elegiste Londres, en ese momento?

Porque me parecía que era una ciudad muy grande, donde pasaban muchas cosas y que podría ser muy diferente del entorno de Osona donde nacií. De hecho, que yo fuera consciente de coger el metro por primera vez fue en Londres, no en Barcelona. Diría que mi primer contacto con una gran ciudad fue allí. Cuando estudié la carrera en Bellaterra, el primer año sí que quise vivir en un piso de estudiantes en Barcelona, pero en ese momento, ir de donde vivía yo, que estaba en la calle Cerdeña con Gran Vía, hasta la universidad, era una epopeya… Primero tenías que ir a pie hasta el Arco de Triunfo, allí tomar la Renfe hasta Cerdanyola, atravesar todo Cerdanyola a pie, y entonces tomar un autobús para ir a la universidad. Una operación de más de una hora que era el tiempo que podía tardar si iba en coche desde Taradell hasta Bellaterra. Eso es lo que hice a partir de segundo. No sé si hice bien o mal, pero prioricé el trabajo en la carrera.

Justo después de los Juegos Olímpicos, Barcelona ya era mundialmente conocida. Pero, ¿y Cataluña? Cuando estuviste en Londres, ¿tuviste oportunidad de hablar del tema? Si contabas que eras un periodista y que escribías en catalán, ¿cómo reaccionaba la gente?

Mira, lo que más me sorprendió de Londres fue toda la cantidad de identidades que podías encontrar, toda la variedad de gente que había allí conmigo estudiando inglés. Recuerdo que había un indonesio que era musulmán, suecos, japoneses, brasileños… Era una mezcla tan enorme y en ese momento, en Vic, no existía nada similar. Me gustó mucho formar parte de todo aquello. Digamos que aquí tenemos tres marcas: la marca Barcelona, la marca Cataluña y la marca España. La marca Barcelona es la más conocida y se come la marca Cataluña, y a veces también la marca España.

O también, desde el exterior, se prescinde de la marca Cataluña. Por eso tengo curiosidad por saber como el jovencísimo comunicador que eras, viviendo en el 93 en Londres, podía explicar esta identidad dentro del marco de muchas otras identidades.

Precisamente, como había tantas y todas tan diferentes, expresabas la tuya igual que cada uno expresaba la suya… Algo que me ha irritado mucho siempre, y que también me ha pasado este año en Francia, es que me digan: «Oh, tú eres muy catalán.» Yo soy catalán. No puedes poner un adverbio, no eres muy catalán o poco catalán… Lo eres o no lo eres, esto no puede tener gradación.

Todo depende de según con qué parámetros lo mires. Para bien o para mal, existe una serie de clichés que puedes cumplir en menor o mayor medida… Luego, ¿qué pasa si, como yo, eres un híbrido entre identidades diversas?

Es que a mí no se me ocurriría nunca decirle a alguien, «eres muy francés.» Es francés o no lo es, es catalán o no lo es. Sí, yo soy catalán y tengo unas ideas políticas, pero soy tan catalán como otro que tenga otras ideas políticas, ¿sabes?

Entonces, ¿estamos relacionando la catalanidad con unas ideas políticas?

(Exclama). No, no, ¡al contrario! ¡Lo estoy desrelacionando! ¡La estoy desrelacionando! Porque, a veces, parece que tener unas determinadas ideas políticas equivale a que seas más catalán que otros. Y justamente eso es lo que no me parece correcto.

Entonces, si estás en Francia y una persona te dice «eres muy catalán», ¿según qué parámetros te está juzgando? ¿Cómo dirías que nos ven desde fuera como para llegar a formular un comentario como este?

No quiero generalizar, pero me he encontrado con casos de gente que asocian la catalanidad con unas ideas políticas. Digamos que si quieres la República Catalana, es que eres más catalán que uno que no la quiera. No estoy de acuerdo con esta idea. Y, claramente, puedes ser catalán y también sentirte identificado con muchas otras identidades. Por ejemplo, yo me siento catalán y europeo. Cuando fui a Francia, al igual que cuando fui a Londres, mi objetivo era abrir una puerta a otra lengua ya otra manera de hacer, estaba más interesado en lo que me aportaban los otros que a hacer de embajador de mi cultura. Hay gente que va a «evangelizar»; yo, no.

Con El Convidat, por ejemplo, llegaste a hacer un retrato colectivo muy elaborado de la sociedad catalana. Para mí, en tu trabajo se percibe un arraigo muy fuerte a tu tierra. Es por este motivo que me ha intrigado ver qué tipo de sinergias te han podido surgir en el exterior, a partir de tu bagaje profesional.

Escucho tu reflexión con mucho interés, pero para mí eso que me planteas parte del prejuicio de que una identidad como la catalana debe ser cerrada, y no puede estar abierta a otros idiomas y otras culturas. El pueblo catalán ha viajado toda la puta vida y siempre hemos sido muy abiertos al mundo, sea empresarialmente, o de vacaciones, o por lo que sea. Algo que a mí me gusta mucho son las lenguas. No porque tú tengas una identidad debes ser sospechoso de estar cerrado a las otras.

Evidentemente que no.

Vale. Entonces, por otro lado, también me gusta mucho volver a empezar desde cero. Siempre digo que Londres ha sido una de las mejores cosas que me han pasado y, después, me he sentido muy privilegiado de poder pasar, con cuarenta y ocho años, dos meses en Francia y seguir aprendiendo. En el fondo, todo es por la curiosidad: es eso ser periodista, quiero saber cómo se lo montan otras personas en otros lugares.

¿Qué aporta el hecho de conocer más lenguas a tu trabajo?

Me aporta algo de frustración, porque es muy difícil que te puedas dedicar al periodismo en una lengua que no sea la tuya, aquella que dominas al cien por cien como para poder ganarte la vida. No solamente debes tener un dominio total de la lengua, sino también del territorio, por eso siempre me ha gustado trabajar en los medios de aquí (Cataluña), porque están vinculados con la lengua que yo he mamado en casa, la que domino perfectamente. No es una cuestión de ideología, simplemente del lugar donde has nacido y donde has crecido. Quizás crees que estoy mucho más politizado de lo que en realidad estoy… Me interesa la política, pero no forma un eje central de mi vida en absoluto.

¿Crees que existe un Albert Om personaje y un Albert Om real?

Yo no soy actor, el que sale por la televisión se parece mucho al que ahora te está contestando. Creo que es al revés: la televisión tiene una influencia en la persona cuando las cámaras no están. Es normal que la gente que te ve por la tele tenga unos prejuicios buenos o malos sobre ti, sin haberte conocido. Tal vez, después de haber hecho tantos años de tele, te vuelves un poco más reservado en tu vida diaria de lo que eras antes. Por ejemplo, como que en Francia no me conocía nadie, cuando conocía a alguien por primera vez estábamos cero a cero, era una sensación muy agradable que de alguna manera me ha conectado con Albert de hace veinte años. Pensando, he llegado a la conclusión de que, el hecho de notar la mirada de los demás sobre ti, te puede llevar a tender a recluirte un poco más dentro de ti mismo. Es muy inconsciente, porque si me preguntas si alguna vez he dejado de hacer algo porque salía en la tele, te diré que no. También, tengo la escuela de Osona, el hecho de haber crecido en un entorno pequeño; desde siempre he estado relativamente acostumbrado a las miradas externas, a aquello de que van a decir los demás.

¿Qué es lo que más te preocupa ahora a nivel personal?

A nivel personal me preocupa la salud de mis padres, que están en una edad muy delicada. La prioridad número uno es la salud de mis padres y también la de mis amigos, porque tengo amigos que no lo están pasando bien, y ahora es un momento de la vida en el que esto es muy importante. Después, otro tema importante, para mi, es encontrar cómo repartir un poco mejor el tiempo que dedico al trabajo y el que dedico a vivir. Creo que he dedicado muchos años a trabajar mucho, y ahora intento buscar una vida en la que el trabajo no sea la prioridad principal.

¿Y cómo planteas esta búsqueda?

Bueno, algo que he decidido ahora es no hacer tele, al menos, durante un tiempo. También, la gente piensa que he estado toda la vida haciendo tele o radio, pero antes estuve casi trece años en El 9 nou. He ido trabajando en formatos diferentes a lo largo de mi carrera, y algo que tenía pensado des de hacía tiempo y no había podido hacer nunca, es dar clases. Ahora estoy como profesor asociado en la Autónoma, la misma universidad donde estudié. De repente esto me hace mucha ilusión.

La idea de empezar desde cero.

Un nuevo reto, exacto. Con la idea de reequilibrar el peso que tiene el trabajo en el conjunto de tu vida.

Para ir terminando, si Barcelona fuera un gran escenario que pudieras mirar en la distancia, y en esta distancia también te pudieras ver a ti mismo, ¿cuál crees que sería, a día de hoy, tu rol?

Primero de todo: mirar Barcelona desde arriba, me encanta. Me gusta mucho la vista desde Montjuïc, desde Collserola, desde el parque del Putxet que tengo al lado de casa y al que voy a menudo, o desde el parque Güell donde también subo mucho andando. Y siempre que veo este escenario desde arriba desaparece el sonido y desde lejos, parece como si no pasara nada y en cambio allí hay gente muriendo, naciendo, follando, conociéndose, separándose, un niño que lo han expulsado de la escuela… Es un ejercicio que me parece magnífico. Porque todo en la vida, es una cuestión de distancia. El otro día encontré un poema de Joana Raspall que hablaba de cómo idealizas un amor que tienes lejos, y como te deslumbra un amor que tienes demasiado cerca. ¿Cuál es la distancia justa para acercarse a las cosas? A Rubert de Ventós, en una de las conversaciones que tuvimos a raíz de El Convidat, le pregunté: «¿Qué es vivir? ¿Cómo se hace?» Y me respondió: «Vivir es encontrar la distancia justa con las cosas y las personas, que no es la misma para según qué cosas o según qué personas.»

¿Y para ti?

A mí, quizás por deformación profesional o por modo de hacer, me gusta siempre, siempre, siempre, buscar la distancia con las cosas. Tengo un amigo, nos llamamos mucho y todo eso, que siempre cree que el mundo está a punto de terminar. Pero el mundo no se acaba nunca, parece que deba terminar cada día cuando te levantas y pones la radio, pero pasan las horas y ves que todo sigue. Quizás la mía sea una mirada un poco más escéptica. Y, si tuviera que observarme a mí mismo en la distancia, vería un señor que va caminando de un lado a otro; un día está en Pedralbes y el otro en Trinitat Nova, siempre observando, o pensando ideas para un programa o haciendo fotos, porque ahora también le gusta hacer fotos. Alguien que es uno más dentro del millón y medio de habitantes que tiene Barcelona, pero que quiere conocer cómo es la vida de este otro millón y medio.*


Estic feliç amb l’oportunitat de conversar amb el periodista Albert Om (Taradell, Osona, 1966): la seva feina, focalitzada a retratar persones, és un dels meus grans referents. Des del primer moment que arribo al seu despatx, situat al carrer de Muntaner, em transmet familiaritat no només pel fet d’haver-lo vist infinites vegades a la televisió, sinó també pel seu tracte cordial i proper. D’altra banda, com a personatge públic que és, està acostumat a concedir entrevistes. El meu objectiu doncs, és mirar d’anar més enllà i buscar respostes que ell no tingui ja preparades. No sempre és fàcil allunyar-se dels camins traçats; sembla que li sorprenen alguns dels meus plantejaments, però durant la nostra conversa anem establint equilibris que sempre giren al voltant d’unes mateixes idees: com enfocar la nostra mirada sobre les coses i com fer-ho des de la distància justa. Quan el fotografio, per inèrcia li demano que rigui una mica. Ell s’atura i reflexiona: «Però, per què vols que rigui, si hem estat parlant de coses bastant serioses?» Té raó i, malgrat tot, acaba rient d’aquella manera alegre i còmoda que el caracteritza.

Has passat el mes d’agost escrivint cròniques sobre el turisme a Barcelona, per al diari Ara. A quines conclusions has arribat?

Jo venia d’estar dos mesos a França estudiant francès, i quan vaig tornar, vaig tenir clar que volia fer aquesta sèrie de cròniques. Però quan em pregunto quina raó personal em va impulsar a fer-ho, no sé si va ser per continuar estant fora, desaparegut durant un altre mes, o si, al contrari, era una manera de retornar a la meva ciutat. Una ciutat que en els darrers anys ha experimentat un creixement turístic molt bèstia i que jo, des del meu barri del Farró, no veig. Després, hi ha una motivació professional que és que, per mi, el turisme és ara mateix el gran tema de Barcelona, perquè té repercussions sobre tot: sobre l’economia (representa un 14% del PIB de la ciutat), evidentment sobre l’atur, la composició dels barris, les seves transformacions, l’incivisme, la seguretat…

Fent, llavors, l’exercici d’explorar Barcelona amb ulls de turista, vas arribar a sentir-la teva de nou o la teva mirada va poder arribar a quedar-se fora?

Saps què passa? Quan surts d’aquí i dius que ets de Barcelona, i mires els ulls de la persona que tens davant, veus que aquells ulls automàticament s’obren. I et miren amb una certa admiració. Això ho he experimentat cada vegada més. A l’escola on he estat estudiant francès hi havia gent de tot el món, i Barcelona desperta admiració en tots ells.

És, potser, per la idea de la ciutat turística, la que s’ha exportat, la que desperta l’admiració de tanta gent. Però, quina seria la Barcelona específicament teva?

Clar, és que jo no vaig néixer a Barcelona.

Ho sé. Ets de Taradell!

Llavors, fa vint o vint-i-dos anys que visc a Barcelona, i malgrat que m’agradi molt i sigui la meva ciutat, no me la sento meva. Hi he passat gairebé la meitat de la vida, però la meva mirada segueix sent com des de fora. És interessant perquè les coses, de vegades, quan les veus de massa a prop, quan les sents massa teves, t’enlluernen i no les veus bé. Necessites tenir una mica de distància, i jo sempre he mantingut aquesta distància amb Barcelona.

Una distància que sempre t’ha permès fer moltes preguntes…

Exacte. I tornant a les conclusions que he tret a partir dels articles sobre el turisme a Barcelona, hi ha dues preguntes: què seria Barcelona sense el turisme? I, què seria amb el turisme? Ara ja hem passat a la segona pregunta i és el moment de dir: «Què n’hem de fer? Seiem, parlem i mirem-ho bé perquè això ha crescut molt.» A més a més, Barcelona és de les poques capitals europees que té platja, cosa que dóna lloc a un tipus de turisme més de vacances i de festa.

I que dóna lloc, també, a escenes apocalíptiques com la que descrius en una de les teves cròniques: la platja del Port Olímpic en una matinada d’agost.

Cinc mil persones sortint de discoteques a les quatre de la matinada, és un espectacle impressionant, sobretot quan tu ja t’has llevat, t’has dutxat i vas allà expressament per observar. Això és culpa del turisme? El 80% d’aquelles persones eren turistes, però l’escena no era gaire diferent de la que podries trobar amb cinc mil catalans que s’hagin concentrat per anar de festa tota una nit.

La festa és universal. I, parlant d’universalitat i de veure les coses des de fora, vas anar a viure a Londres l’any 1993. Què t’hi va portar?

Hi vaig anar perquè, amb vint-i-sis anys, era sotsdirector d’El 9 Nou, el diari de Vic, i ja tenia la vida com feta: tenia la feina, la novia… Ho tenia tot, i era com que el meu camí ja estava marcat, i de cop i volta vaig dir, hosti, a mi m’agradaria veure una mica més de món.

Per què vas triar Londres, en aquell moment?

Perquè em semblava que era una ciutat molt gran, on passaven moltes coses i que podria ser molt diferent del meu entorn d’Osona. De fet, que jo fos conscient d’agafar el metro per primera vegada va ser a Londres, no a Barcelona. Diria que el meu primer contacte amb una gran ciutat va ser allà. Quan vaig estudiar la carrera a Bellaterra, el primer any sí que vaig voler viure en un pis d’estudiants a Barcelona, però en aquell moment, anar d’on vivia jo, que era al carrer Sardenya amb Gran Via, fins a la universitat, era una epopeia… Primer havies d’anar a peu fins a l’Arc de Triomf, allà agafar la Renfe fins a Cerdanyola, travessar tot Cerdanyola a peu, i llavors agafar un autobús per anar a la universitat. Una operació de més d’una hora que era el mateix temps que podia trigar si anava en cotxe des de Taradell fins a Bellaterra, i això és el que vaig fer a partir de segon. No sé si vaig fer bé o malament, però vaig prioritzar la feina a la carrera.

Just després dels Jocs Olímpics, Barcelona ja era mundialment coneguda. Però, i Catalunya? Quan vas estar a Londres, vas tenir oportunitat de parlar-ne? Si explicaves que eres un periodista i que escrivies en català, com reaccionava la gent?

Mira, el que més em va sorprendre de Londres va ser tota la quantitat d’identitats que hi podies trobar, tota la varietat de gent que hi havia amb mi estudiant anglès. Recordo que hi havia un indonesi que era musulmà, suecs, japonesos, brasilers… Era una barreja tan enorme i en aquell moment a Vic no existia res similar. Em va agradar molt formar-ne part. Diguem que aquí tenim tres marques: la marca Barcelona, la marca Catalunya i la marca Espanya. La marca Barcelona és la més coneguda i es menja la marca Catalunya, i de vegades també la marca Espanya.

O també, des de l’exterior, es prescindeix de la marca Catalunya. Per això tinc curiositat per saber com el joveníssim comunicador que eres, vivint l’any 93 a Londres, podia explicar aquesta identitat dins del marc de moltes altres identitats.

Precisament, com que n’havia tantes i tan diferents, expressaves la teva igual que cadascú expressava la seva… Una cosa que m’ha irritat molt sempre, i que també m’ha passat aquest any a França, és que em diguin:«Oh, tu ets molt català.» Jo sóc català. No hi pots posar l’adverbi, no ets molt català o poc català… Ho ets o no ho ets, això no pot tenir gradació.

Tot depèn de segons amb quins paràmetres ho miris. Per bé o per malament, existeixen tota una sèrie de clixés que pots complir en menor o major mesura… Després, què passa si, com jo, ets un híbrid entre identitats diverses?

És que a mi no se m’acudiria mai dir-li a algú, «ets molt francès.» És francès o no ho és, és català o no ho és. Sí, jo sóc català i tinc unes idees polítiques, però sóc tan català com un altre que tingui unes altres idees polítiques, saps?

Llavors, estem lligant la catalanitat amb idees polítiques?

(S’exclama). No, no, al contrari! L’estic deslligant! L’estic deslligant! Perquè de vegades sembla que tenir unes determinades idees polítiques equival a que siguis més català que un altre. I justament això és el que no em sembla correcte.

Aleshores, si ets a França i una persona et diu «ets molt català», segons quins paràmetres t’està jutjant? Com diries que ens veuen des de fora com per arribar a formular un comentari com aquest?

No vull generalitzar, però m’he trobat amb casos de gent que associen la catalanitat amb unes idees polítiques. Diguem que si vols la República Catalana, és que ets més català que un que no la vulgui. No estic d’acord amb aquesta idea. I, clarament, pots ser català i també sentir-te identificat amb moltes altres identitats. Per exemple, jo em sento català i europeu. Quan vaig anar a França, igual que quan vaig anar a Londres, el meu objectiu era obrir una porta a una altra llengua i a una altra manera de fer, estava més interessat en el que m’aportaven els altres que a fer d’ambaixador de la meva cultura. Hi ha gent que va a «evangelitzar»; jo, no.

Amb El convidat, per exemple, vas arribar a fer un retrat col·lectiu molt acurat de la societat catalana. Per mi, en la teva feina es percep un arrelament molt fort a aquesta terra. És per aquest motiu que m’ha encuriosit veure quina mena de sinergies t’han pogut sorgir a l’exterior, a partir del teu bagatge professional.

Escolto la teva reflexió amb molt d’interès, però per mi això que em planteges parteix del prejudici que una identitat com la catalana ha de ser tancada, i no pot estar oberta a altres idiomes i a altres cultures. El poble català ha viatjat tota la puta vida i sempre hem estat molt oberts al món, sigui empresarialment, o de vacances, o pel que sigui. Una cosa que a mi m’agrada molt són les llengües. No perquè tu tinguis una identitat has de ser sospitós d’estar tancat a les altres.

Evidentment que no.

Val. Llavors, d’altra banda, també m’agrada molt tornar a començar des de zero. Sempre dic que Londres ha estat una de les millors coses que m’han passat i, després, m’he sentit molt privilegiat de poder, amb quaranta-vuit anys, haver marxat dos mesos a França i continuar aprenent. En el fons, tot és per la curiositat: és això, ser periodista, voler saber com s’ho munten altres persones en altres llocs.

Què aporta el fet de conèixer més llengües a la teva feina?

M’aporta una mica de frustració, perquè és molt difícil que et puguis dedicar al periodisme en una llengua que no sigui la teva, aquella que domines al cent per cent com per poder guanyar-t’hi la vida. Has de tenir un domini total de la llengua i també del territori, per això sempre m’ha agradat treballar amb mitjans d’aquí, perquè estan vinculats amb la llengua que jo he mamat a casa, la que domino perfectament. No és una qüestió d’ideologia, simplement del lloc on has nascut i on has crescut. Potser creus que estic molt més polititzat del que en realitat estic… M’interessa la política, però no forma un eix central de la meva vida en absolut.

Creus que hi ha un Albert Om personatge i un Albert Om real?

Jo no sóc actor, aquell que surt per la televisió s’assembla molt al que ara t’està contestant. Crec que és al revés: la televisió té una influència en la persona quan les càmeres no hi són. És normal que la gent que et veu per la tele tingui uns prejudicis bons o dolents sobre tu, sense haver-te conegut. Potser, després d’haver fet tants anys de tele, et tornes una mica més reservat en la teva vida diària del que eres abans. Per exemple, com que a França no em coneixia ningú, quan trobava algú per primera vegada estàvem zero a zero, era una sensació molt agradable que d’alguna manera m’ha connectat amb l’Albert de fa vint anys. Pensant, he arribat a la conclusió que, el fet de notar la mirada dels altres sobre tu et pot fer anar una mica més cap endins que no pas cap enfora. És molt inconscient, perquè si em preguntes si mai he deixat de fer res perquè sortia a la tele, et diré que no. També, tinc l’escola osonenca, el fet d’haver crescut en un entorn petit; des de sempre he estat relativament acostumat a les mirades externes, a això de què diran els altres.

Què és el que més et preocupa ara a nivell personal?

A nivell personal em preocupa la salut dels meus pares, que estan en una edat molt delicada. La prioritat número u és la salut dels meus pares i també la dels meus amics, perquè tinc amics que no ho estan passant bé, i ara és un moment de la vida en el qual això és molt important. Després, un altre tema important, meu, és trobar com repartir una mica millor el temps que dedico a la feina i el que dedico a viure. Crec que he dedicat molts anys a treballar molt, i ara intento buscar una vida en la qual la feina no sigui la prioritat principal.

I com planteges aquesta cerca?

Bé, ara una cosa que he decidit és no fer tele, almenys, durant un temps. També, la gent és pensa que he estat tota la vida fent tele o ràdio, però abans vaig estar gairebé tretze anys a El 9 nou. He anat treballant en formats diferents al llarg de la meva carrera, i una cosa que tenia pensada i no havia pogut fer mai, és donar classes. Ara estic fent de professor associat a l’Autònoma, a la mateixa universitat on vaig estudiar. De cop i volta això em fa molta il·lusió.

La idea de començar des de zero.

Un nou repte, exacte. Amb la idea de reequilibrar el pes que té la feina en el conjunt de la teva vida.

Per anar acabant, si Barcelona fos un gran escenari que poguessis mirar en la distància, i en aquesta distància també et poguessis veure a tu mateix, quin creus que seria, a dia d’avui, el teu rol?

Primer de tot: mirar Barcelona des de dalt, m’encanta. M’agrada molt la vista des de Montjuïc, des de Collserola, des del parc del Putxet que tinc al costat de casa i al qual hi vaig sovint, o des del parc Güell on també hi pujo molt caminant. I sempre que veig aquest escenari des de dalt desapareix el so i des de lluny, sembla com si no passés res i en canvi allà hi ha gent morint, naixent, follant, coneixent-se, separant-se, un nen que l’han expulsat de l’escola… És un exercici que em sembla magnífic. Perquè tot, a la vida, és una qüestió de distància. L’altre dia vaig trobar un poema de la Joana Raspall que parlava de com idealitzes un amor que tens lluny, i com t’enlluerna un amor que tens massa a prop. Quina és la distància justa per acostar-se a les coses? Al Rubert de Ventós, en una de les converses que vam tenir arran d’el convidat, li vaig preguntar: «Què és viure? Com es fa?» I em va dir: «Viure és trobar la distància justa amb les coses i les persones, que no és la mateixa per segons quines coses o segons quines persones.»

I per a tu?

A mi, potser per deformació professional o per manera de fer, m’agrada sempre, sempre, sempre, buscar la distància amb les coses. Tinc un amic, ens truquem molt i tot això, que sempre creu que el món s’està a punt d’acabar. Però el món no s’acaba mai, sembla que s’hagi d’acabar cada dia quan et lleves i poses la ràdio, però passen les hores i veus que tot segueix. Potser la meva és una mirada una mica més escèptica. I, si m’hagués d’observar a mi mateix en la distància, veuria un senyor que va caminant d’un costat a l’altre; un dia és a Pedralbes i l’altre és a Trinitat Nova, sempre observant, o pensant idees per a un programa o fent fotos, perquè ara també li agrada fer fotos. Algú que és un més dintre del milió i mig d’habitants que té Barcelona, però que vol conèixer com és la vida d’aquest altre milió i mig. *


Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:




O si ho preferiu, fer una aportació mensual: