What is the city? One of the possible ways to define it is by the presence of architecture. In this series of articles, each of the creators of Q9 magazine will show us a building in Barcelona: that one that for a reason or another has always called their attention. Every conversation with these young architecture experts will help us to think about the perception, the experience or the coexistence that citizens have with these works of art in which people can live.











You are completing the final project in your architecture studies and you tell me you’ve been an atypical student, in what sense?

Because architecture has always interested me in a tangential way rather than only focussing in architecture itself and all the things strictly related to “brick and mortar”. Since the beginning of my studies, I focussed in the graphical representation of projects and, for some time now, I have also been more interested in communication within the world of architecture and towards society.

What is your role within the Q9 magazine?

Although in Q9 we all really do a little of everything, I mainly take care of its social media. I also look for bloggers or twitters that share interesting news related to architecture and I select those have the potential to interest our readers.

In little more than a year, Q9 has become a benchmark among those who study or have studied architecture.

I think Barcelona needed a platform where people who have an interest in architecture could meet and share their experiences and concerns. What really moves us is curiosity, we meet people who bring something to us and then disseminate whatever we have learned from them. It is all about causing synergies.

In that sense, Barcelonogy has a very similar goal. We are going through a time of change and our generation needs to brainstorm and to exchange ideas in order to find answers or at least to reaffirm questions.

I completely agree. I have discussed this with many people and we usually conclude that today there are no intellectuals to follow as a model. In the past century, cultural leaders were much clearer. Now, everything appears fuzzy, everything has its own place in the media and is easy to get lost in that. Other times had cities that acted as worldwide cultural references, all the culture was focussed in there and that’s where you had to be if you wanted to be inserted in the main current.

Every age has had its cultural capital, but now it seems that there is a little going on in every every city. You even see how various capitals compete with each other to become the main cultural referent. That seems useless to me now, because everything has gone global and everything is connected.

The Estación de Francia, where we are now, was built in 1929, the year of the Great Exhibition: Barcelona was competing with other major European capitals.

Yes, this building is contemporary to the Mies Van der Rohe Pavilion. I think it is very interesting to compare both because, being from the same year, they are almost opposite: the pavilion starts a style that has fascinated architects that later developed it throughout the twentieth century, while this station is the representation of a bygone era: it represents the industrial architecture of the nineteenth century with its wrought at the entrance or in the interior naves and with those touches of neoclassicism that we can appreciate in the hall’s vault or in the Doric and Corinthian columns that have a purely ornamental function. Buildings or places like this tend to fascinate us because we are nostalgic by nature.

Interesting comparison.

The interwar years were also a time of change and that explains why the architectural references were so varied. The function of both buildings and their dimensions are also opposite. Pedro Muguruza and Raimon Duran i Reynals, this station’s architects, conceived it in this way because it is based on the tradition of the great European train stations, unlike the Mies van der Rohe Pavilion, they did not seek a stylistic innovation or rupture, but a continuum of what had already been created.

Given this, what elements would you point out in this building?

There are three aspects that especially interest me in this building. The first one is its monumentality, many buildings from the late twenties were still created looking for this feature. In Barcelona you have other examples such as the Customs building in Paseo Colón or the big Post Office by Via Laietana. Today, except for spaces such as airports or stadiums, monumentality is practically deprecated, specially in Europe where we have become more prudish in that regard.

The second aspect is related to how this space continues to function as a station, but it is no longer a part of the main communications centre in Barcelona, nowadays this station’s traffic is minimal because most of the trains in the city depart from Sants. This means that, somehow, this place has come to represent a station/museum resulting in a space that creates opportunities. By this I mean, that, besides being used as a station, it also allows to host events such as markets that every now and then are installed in the main hall.

Or, if I remember correctly, during a while, big dinners were organized here, with tables set along the platforms.

Sure, this space is equipped with an ambivalent structure that allows the possibility of adding many other uses besides that for which it was intended. Normally, a building is defined by its own use, but in this case and gradually, it is the building itself that can define its use.

And subjectively, what do you find more appealing about the Estación de Francia?

Here’s the third aspect I think it is interesting about this place and it is the most subjective of all. As in many similar buildings, people here are just passing through, so the time spent in it is always limited. I’m very interested in what happens during that finite time: a farewell, an arrival or a kiss becomes much more intense because it happens in this place. Perhaps it is because we have seen many Hollywood movies, but the moments that happen here have the potential to become something unique, personal stories of different individuals come together in this same place. That is why I am more interested in the inside than in its façade. It is wonderful that all these features can be united in one building, isn’t it? ∗


Conoce a los otros creadores de Q9 magazine: muy pronto.
Q9 magazine

¿Qué es la ciudad? Una de las posibles maneras de definirla es mediante la presencia de arquitectura. En esta serie de artículos, cada uno de los creadores de la revista Q9 nos destacan, de manera individual, un edificio de Barcelona: ese que por un motivo u otro, siempre les ha llamado la atención. Cada conversación con estos jóvenes expertos en arquitectura nos ayudará a reflexionar sobre la percepción, la experiencia i la convivencia que los ciudadanos mantienen con estas obras de arte dentro de las cuales se puede vivir.

Estás en el proyecto de final de carrera de Arquitectura y me dices que has sido un estudiante atípico. ¿En qué sentido?

Porque siempre me ha interesado más lo que es tangencial a la arquitectura que lo que se considera realmente arquitectura en sí, la de “ladrillo y mortero”. Desde el inicio de la carrera me acerqué más a la representación gráfica de los proyectos y ahora desde hace un tiempo estoy más interesado en lo que es la comunicación dentro del mundo de la arquitectura hacia la sociedad.

¿Qué función desempeñas dentro de la revista Q9?

Aunque en Q9 realmente todos hacemos de todo, yo me dedico principalmente a llevar las redes sociales de la revista. También busco a blogueros o twitteros interesantes para seleccionar noticias a través de la red relacionadas con la arquitectura y que puedan interesar a nuestros lectores.

En poco más de un año, Q9 magazine se ha convertido en todo un referente entre todos aquellos que estudian o han estudiado arquitectura.

Creo que en Barcelona hacía falta una plataforma donde la gente que tiene un interés por la arquitectura se pudiera encontrar para compartir sus experiencias y sus inquietudes. A nosotros lo que nos mueve es la curiosidad, queremos conocer a personas que nos aporten algo y poder difundir aquello que nos hayan aportado. Al final se trata de causar sinergias.

En ese sentido, Barcelonogy tiene una meta muy similar. Estamos pasando por una época de transformaciones y nuestra generación necesita el intercambio de ideas para encontrar respuestas o, como mínimo, reafirmar preguntas. 

Estoy completamente de acuerdo. He comentado este tema con mucha gente y solemos llegar a la conclusión de que hoy en día faltan intelectuales de referencia a quien seguir. En el siglo pasado los referentes estaban mucho más claros. Ahora todo parece muy difuso, todo tiene cabida en las redes y es fácil perderse en ellas. En otras épocas había ciudades que actuaban como referentes culturales a nivel mundial, allí se concentraba toda la cultura y allí es donde debías peregrinar si querías estar dentro de “la movida”.

Cada época ha tenido su capital cultural, pero ahora parece que en todas partes pasa un poco de todo. Incluso ves como las capitales compiten entre ellas por convertirse en ese referente, pero eso parece inútil hoy porque todo se ha vuelto global y todo está conectado.

La estación de Francia se inauguró en 1929, el año de la Exposición Universal: Barcelona ya competía con las otras grandes capitales europeas.

Sí, este edificio es contemporáneo al Pabellón de Mies Van der Rohe. Me parece muy interesante comparar ambos edificios, porque siendo del mismo año, casi son opuestos: el pabellón continua siendo completamente actual, mientras que la Estación de Francia es la representación de una época pasada. Aquí está muy presente la arquitectura industrial del s.XIX con su hierro forjado en la entrada o en las naves interiores, con toques de neoclasicismo en estas bóvedas del hall o en las columnas dóricas y corintias cuya función es puramente ornamental. Ahora este tipo de edificios o lugares nos fascinan, somos nostálgicos por naturaleza.

Interesante comparación.

Los años de entreguerras también fueron una época de cambios y por eso los referentes arquitectónicos son tan variados. La función de ambos edificios así como sus dimensiones también son opuestos. Pedro Muguruza y Raimon Duran i Reynals, los arquitectos de la estación, la concibieron de esta forma porque se basaron en la tradición de las grandes estaciones de trenes europeas, al contrario que Mies van der Rohe, no buscaron la innovación o una rotura estilística, sino una continuidad.

Visto esto, ¿qué elementos del edificio te llaman la atención?

Me interesan especialmente tres puntos. El primero es su monumentalidad, en 1929 aún se hacían muchos edificios buscando esta característica. En Barcelona tienes otros ejemplos como son las Aduanas del Paseo Colón o el edificio de Correos junto a Via Laietana. Hoy, exceptuando espacios como los aeropuertos o los estadios de fútbol, la monumentalidad en arquitectura está prácticamente en desuso, sobretodo en Europa donde nos hemos vuelto más pudorosos en ese sentido.

El segundo punto es ver cómo este espacio sigue funcionando como estación, pero ya no forma parte del centro de comunicaciones de Barcelona y su tránsito es mínimo porque la mayoría de los trenes salen o llegan a la estación de Sants. Esto hace que, de alguna manera, haya pasado a representar una estación-museo dando lugar a un espacio que genera oportunidades. Con eso me refiero a que, a parte de ser usado como estación, también permite crear otros eventos como por ejemplo los mercadillos que se instalan en el hall principal.

O, si no recuerdo mal, durante una época aquí se organizaban cenas con las mesas dispuestas sobre los andenes.

Claro, este espacio está dotado de una ambivalencia en su estructura y en su disposición, que ofrece la posibilidad de añadir otros muchos usos además de aquel para el que fue pensado. Normalmente el uso define el edificio, pero en este caso, es el edificio quien define el uso.

Y subjetivamente, ¿qué es lo que más de atrae de este edificio?

Aquí va mi tercer punto que es el más subjetivo de todos. Igual que en muchos edificios de este tipo, en esta estación la gente solo está de paso, por tanto el tiempo que pasan aquí es limitado. Me interesa mucho lo que pasa durante ese espacio de tiempo finito: una despedida, una llegada o un beso cobra mucha más intensidad por el hecho de pasar en este lugar. Quizás es porque hemos visto muchas películas de Hollywood, pero los instantes que transcurren aquí tienen el potencial de convertirse en algo único, las historias personales de distintos individuos se unen en un mismo espacio, por eso me interesa más su interior que el exterior. Es maravilloso que todas estas características se puedan unir en un solo edificio. ¿No crees?


Conoce a los otros creadores de Q9 magazine: muy pronto.
Q9 magazine

Què és la ciutat? Una de les possibles maneres de definir el món urbà és mitjançant la presència d’arquitectura. En aquesta sèrie de converses, quatre dels creadors de la revista Q9 Magazine ens destaquen, de manera individual, un edifici barceloní: aquell que, per un motiu o altre, sempre els ha cridat l’atenció. Cada conversa amb aquests joves experts en arquitectura ens ajudarà a reflexionar sobre la percepció, l’experiència i la convivència que els ciutadans mantenim amb aquestes obres d’art, dins de les quals s’hi pot viure.

Avui ens trobem amb el Miguel Ángel Aguiló (Palma de Mallorca, 1988) a l’estació de França.

Estàs fent el projecte de final de carrera d’arquitectura i em dius que has estat un estudiant atípic. En quin sentit?

Perquè sempre m’ha interessat més el que és tangencial a l’arquitectura que el que es considera realment arquitectura en si, la de «maó i morter». Des de l’inici de la carrera em vaig acostar més a la representació gràfica dels projectes, i ara des de fa un temps estic més interessat en el que és la comunicació i la difusió de l’arquitectura cap a la societat.

Quina funció desenvolupes dins de la revista Q9 Magazine?

Encara que a Q9 realment tots fem de tot, jo em dedico principalment a portar les xarxes socials de la revista. També busco bloguers o tuitaires interessants per seleccionar notícies relacionades amb l’arquitectura a través de la xarxa i que puguin interessar els nostres lectors.

En poc més d’un any Q9 s’ha convertit en tot un referent entre aquells que estudien o han estudiat arquitectura.

Crec que a Barcelona feia falta una plataforma on la gent que té un interès per l’arquitectura es pogués trobar per compartir les seves experiències i les seves inquietuds. A nosaltres el que ens mou és la curiositat, volem conèixer persones que ens comuniquin alguna cosa i poder difondre allò que ens hagin aportat. Al capdavall, es tracta de crear sinergies.

En aquest sentit, Barcelonogy té una meta molt similar. Estem passant per una època de transformacions i la nostra generació necessita l’intercanvi d’idees per trobar respostes o, com a mínim, reafirmar preguntes.

Hi estic completament d’acord. He comentat aquest tema amb molta gent i solem arribar a la conclusió que avui en dia falten intel·lectuals. Al segle passat els referents estaven molt més clars. Ara tot sembla molt difús, tot té cabuda en les xarxes i és fàcil perdre-s’hi. En altres èpoques hi havia ciutats que actuaven com a referents culturals a nivell mundial; allí s’hi concentrava tota la cultura i allí és on havies de pelegrinar si volies ser al rovell de l’ou.
Cada època ha tingut la seva capital cultural, però ara sembla que a tot arreu hi passa una mica de tot. Fins i tot veus com les capitals competeixen entre elles per convertir-se en aquest referent, però això sembla inútil, avui, perquè tot s’ha tornat global i tot està connectat.

L’estació de França es va inaugurar el 1929, l’any de l’Exposició Universal: Barcelona ja competia amb les altres grans capitals europees.

Sí, aquesta estació és contemporània al Pavelló de Mies van der Rohe. Em sembla molt interessant comparar els dos edificis, perquè sent del mateix any, gairebé són oposats: el Pavelló continua sent completament actual, mentre que l’estació de França és la representació d’una època passada. Aquí està molt present l’arquitectura industrial del segle XIX amb el seu ferro forjat a l’entrada o a les naus interiors, amb tocs de neoclassicisme en aquestes voltes del vestíbul o a les columnes dòriques i corínties; la seva funció és purament ornamental. Ara, aquests tipus d’edificis o llocs ens fascinen, som nostàlgics per naturalesa.

És una comparació interessant.

Els anys d’entreguerres també van ser una època de canvis, i per això els referents arquitectònics són tan variats. Les funcions d’ambdós edificis, així com les seves dimensions, també són oposades. Pedro Muguruza i Raimon Duran i Reynals, els arquitectes de l’estació, la van concebre d’aquesta manera perquè es van basar en la tradició de les grans estacions de trens europees. Al contrari que Mies van der Rohe, no van buscar la innovació o un trencament estilístic, sinó una continuïtat.

Vist això, quins elements de l’edifici et criden l’atenció?

M’interessen especialment tres punts. El primer és la seva monumentalitat. El 1929 encara es feien molts edificis buscant aquesta característica. A Barcelona tens altres exemples, com són les duanes del passeig de Colom o l’edifici de Correus, al costat de la Via Laietana. Avui, exceptuant espais com els aeroports o els camp de futbol, la monumentalitat en arquitectura ha caigut en desús; ens hem tornat més pudorosos, en aquest sentit.
El segon punt és veure com aquest espai segueix funcionant com a estació, però ja no forma part del centre de comunicacions de Barcelona i el seu trànsit és mínim, perquè la majoria dels trens surten o arriben a l’estació de Sants. Això fa que, d’alguna manera, hagi passat a representar una estació museu i s’hagi convertit en un espai que genera oportunitats. Amb això em refereixo al fet que, a part de ser usat com a estació, també permet crear altres esdeveniments, com ara els mercats que s’instal·len al vestíbul principal.

I, si no recordo malament, durant una època aquí s’organitzaven sopars amb les taules disposades sobre les andanes.

És clar, aquest espai està dotat d’una ambivalència en la seva estructura i en la seva disposició que ofereix la possibilitat d’afegir molts altres usos, a més d’aquell per al qual va ser pensat. Normalment l’ús defineix l’edifici, però en aquest cas és l’edifici el que defineix l’ús.

I subjectivament, què és el que més t’atreu d’aquest edifici?

Aquí va el meu tercer punt, que és el més subjectiu de tots. Igual que en molts edificis d’aquest tipus, en aquesta estació la gent només hi és de pas; per tant, el temps que s’està aquí és limitat. M’interessa molt el que succeeix durant aquest espai de temps finit: un comiat, una arribada o un petó cobra molta més intensitat pel fet de passar en aquest lloc. Potser és perquè hem vist moltes pel·lícules de Hollywood, però els instants que transcorren aquí tenen el potencial de convertir-se en una cosa única. Les històries personals de diversos individus convergeixen en un mateix espai, per això m’interessa més el seu interior que l’exterior. És meravellós que totes aquestes característiques es puguin reunir en un sol edifici. No creus?


Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí podeu donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual: