Patrícia Soley-Beltran, sociòloga del cos
We still live in a world of illusions in which effort are not only denied, but often concealed behind the images and lifestyles we are presented by popular culture. But it seems that slowly, new values such as transparency, consciousness and honesty are starting to leak within our concept of The Cool. The book ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (“Divines! Models, Power and Lies”), recently awarded with the Anagrama essay prize, exposes the reality that these mirages have hidden throughout modern history: a journey through the truths that lie behind the world of fashion, models, and the importance that society gives to the body. The perspective of its author, the Barcelonan Patrícia Soley-Beltran, is shocking, but not dramatic. On the contrary, it is steeped in a Mediterranean vitality and a sense of joy – that arises from her personality. It can also be found in the text in the form of autobiographical notes (she worked as a model) and touches of humor. Together, as we wander around the neighborhood of La Ribera, she gives me some clues to better understand the ways in which the media propagates a lifestyle that cannot prevail in a society based on a wide range of extreme differences.
Patrícia Soley-Beltran: It is not easy to find the balance between convincing men that they have lost their ancestral power of domination over women, but leaving an open space for sexuality, attractiveness and appreciation of the other, expressed in a respectful manner.
Gabriela: It isn’t Patrícia, many women tend to hide their curves voluntarily, not because they are ashamed of them, but because if they expose them too much, they feel that they will offer an image that they are not interested in cultivating…. How can we dress in a feminine and sexy way, without being seen as sexual objects?
Or being seen as a fool, because unfortunately this primal association still persists. But in fact, a girl without many curves, more similar to the canonical body-types represented by today’s models, can display much more flesh without running the risk that you mentioned. Do you know why?
Tell me.
Because culturally, there is a tendency to associate their more slender bodies with a hanger that is only there to display a garment: the body itself and the sexuality it may represent are forgotten in order to enter a territory that is all about selling objects. In other words, the desire no longer focuses on the body itself, but on the clothes that are being worn. This desexualization is like a magic trick: we are no longer interested in the person; we are interested in what she (usually it is a she) carries. As a trick, it’s very well thought out.
And that’s when the body has to fit in a certain pattern, when I believe it should be the other way round.
Right. This idea began in the 30s with a designer called Schiaparelli. She was a pioneer in arguing that the body has to adapt (at all costs) to a certain ideal, but she said that from the point of view of a designer-artist. This happened for a reason: society was starting to adapt to the ready-to-wear patterns that were born to serve the baby boom that achieved momentum from the 60s. This also meant that fashion was produced in series, industrially, so there was no longer any room for customization. Or rather, this customization was based on style (clothes) and not on enhancing the diversity of body shapes that exist around the world. I study sociology of the body, I am neither for nor against fashion itself, but I do question a system that mistreats its workers and creates a permanent frustration in consumers. This does not make much sense beyond the immediate benefit.
“The immediate benefit” is a concept that perhaps should be redefined… But back to the idea of desire based on consumption: it is true that we tend to want the clothes worn by models, but at the same time, there is also a great desire that arises around what they represent as a person or perhaps rather, around what we imagine their lifestyle to be.
Another magic trick, a mirror game. We must understand that the model is only a part of a whole gear designed to sell clothes or cosmetics, and that’s it. The manufactured glamour they represent, the idea that perfection can be perfectly embodied, builds up a sense of inequality that encourages consumption. Thanks to globalization, we are all very aware of the differences that exist in the world. Think about the cheap garments you can buy at any retailer: they are made by workers who, if they stole one of those and sold it in the black market, would be making more money than they would from weeks of work.
Everyone thinks that is horrible, but when it comes to the truth, no one wants to identify with these workers.
We live within consumption patterns that operate through the overemphasis of difference. You’re right, no one wants to identify with the exploited workers and that is why in the West, even people with less purchasing power, invest in clothes: they want to achieve an appearance that is as close as possible to the one displayed by models. Nobody wants to look like the exploited workers. The financial crisis, the lack of meritocracy and fairly-paid jobs, enhances people’s desperation; and therefore, the desire and need to belong to a particular group. A type of docility (a docility which, incidentally, is also required in models) that is born from fear and endlessly promoted. There is where lies the great success of inexpensive fashion.
The system of consumerism is designed to keep those who already are weak in that position. But almost everyone is afraid, in one way or another. Can power also be a source of suffering?
I think it may be so in a society that bases itself in difference. This is the key thing to note: there are people living in bondage and on the other hand, there are people who earn a lot, a lot of money. Distinction is awarded: the idea is reinforced that humans belong to different categories, and we are constantly receiving the message that we want to be in the highest category because clearly nobody wants to be among of those at the bottom. This is the main focus of creating inequality and the root of many conflicts. It is also the result of ignorance because it is very simplistic to use money (and all that having it implies) as a single defining indicator of equality (or inequality). This parameter classification is as old as the Bible, and even more, but it still functions. I think if there was a paradigm shift, this would be the first thing that should be changed and the rest would follow.
Basically everything is connected: power, appearance, social inequality and also tyranny over the body.
Exactly, it looks like all the pieces fit together: the desire and frustration that generate consumption – that can either be luxurious or just based on the imitation of luxury, but consumption at the end of the day. We build our identity based on the possession of a number of objects (clothing, accessories, phone, car, house…) that indicate who we are. The definition of the consumer society is that our life goals and our identity, our individual recognition, is created on the basis of what we have. This understanding of the identity, is very far away from the culture of celebrating the body and beauty which is also a very important part of the Mediterranean culture that we have in Barcelona and is full of sources of pleasure and sensuality: the sea, its temperature, its fruits… An environment that invites us to enjoy life.
Happiness is very complex, but I think you just defined two sides of the coin through the body: on the one hand, the happiness brought about by the act of consuming material goods, in this case, to enhance ourselves; on the other, enjoying our own presence and everything around us.
That is right. I do not defend any form of Puritanism. Now is the time to be as precise as possible: it is not about denying the body as a reaction to inequality. On the contrary, each person can put whatever emphasis they like on it. But we must not forget that we are embodied beings, with all the vulnerability that entails. What would be important is to restore the self-possession of the body and to reconnect with our perception of it, and by extension, of ourselves. At least, we must reflect on the fact that these perceptions that are so intimate, can often be so powerfully determined by parameters, which, at their root, are based on the exploitation of other human beings.
Do you think that changing these perceptions can also imply a paradigm shift?
Obviously, but we must begin by being very attentive. This is a change that is made from awareness: understanding that there is this trend toward polarization and that we seem to be forced to choose between success or failure. This creates a lot of confusion because, although I know that, in order to live well, according to my own conception, I do not need the money the top models in the world make, even so, if I felt forced to choose between two extreme possibilities of existence… We have to understand that there is (or should be) a midpoint. The happiness that you mention cannot be found at the extremes, and we might as well begin to acknowledge that we can all live peacefully sharing resources more efficiently and equitably.
It is difficult to break with certain dynamics… It seems that humans prioritize individual and/or genetic survival rather than our survival as a species. A paradigm shift could eventually change human nature? On the other hand, the polarization you mention is usually at the origin of major wars or revolutions.
Ideally, it should just be about making small revolutions that undo the present tension knots before everything explodes. Now is the time to make changes in a new way: peacefully and intellectually. We should take advantage of the equality in education that many people have benefited from today. So much can be improved by using this knowledge. There has never been so many people as prepared as in your generation and, even if you have no money, many of you have the basic needs covered and there are many people in the world that don’t even have that.
It is true that many young people in Barcelona have their basics covered, but often implying they also live with a certain level of dependency, and not the exercise of the profession for which they have thoroughly been preparing.
This also demonstrates today’s inequality you must fight -we must fight- a lot. But since you don’t have to suffer unnecessarily from cold or hunger, it is you who must create and establish parameters that can benefit everyone. Not so much to create a revolution in the classical sense, because often revolutions also inspire counterrevolution. Rather, it is about dialoguing peacefully and gradually, from consciousness, in order to keep improving the way we do or we understand certain things. These improvements should be made, to everyone’s interest! Look at Russian history: their nineteenth century is full of revolutions; attempts to change that were not listened to by power, until 1917…
… Violence.
Yes, it is this violence we should avoid and that is why we must all do what we can in order to improve something. For me, this capacity of dialogue and reconciliation, to seek alternatives peacefully, is the essence of Catalonia: with historic figures like the Consell de Cent, the Abad Oliba or Pau Casals and the discourse on peace he made in the United Nations. Here, there has always been a tradition of cultivating the path of peace and forgiveness. Now more than ever, we must know and remember this path, focusing on dialogue, conciliation and doing all this work.
And, besides from promoting your book, what is the work that occupies you right now?
They say we make plans and God laughs. Feminists argue that what is personal is political; for me, it is also academic, so I included many stories from my own life in the book, which is mainly an essay. I want to reach the maximum number of people and give them the keys to interpret today’s world through lenses such as gender studies and the world of the image while I continue to deepen my knowledge and devote myself to the dissemination of topics related to sociology of the body, identity and gender. There is a lot to do! I’m also trying to regain fitness after so many hours writing at the computer, learning African dance and returning to my next book: a thrilling novel! *
Todavía vivimos en un mundo de espejismos que no sólo se limita a negar el sufrimiento o el esfuerzo, sino que a menudo hace todo lo posible para esconderlo. Ser ‘guay’, ‘mola’, sí. Pero parece que tímidamente, lo que es ‘guay’ se va impregnando de nuevos valores como la claridad, la equidad o la honestidad. El libro ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (último premio Anagrama de ensayo), expone la realidad que han ocultado estos espejismos a lo largo de la historia del mundo contemporáneo: un recorrido por las verdades que existen detrás del mundo de la moda, de las modelos o de la importancia que la sociedad atribuye al cuerpo. La perspectiva de su autora, la barcelonesa Patrícia Soley-Beltran, es impresionante, pero no dramática. Por el contrario, está impregnada de la vitalidad y de la alegría mediterráneas que se desprenden de su personalidad y que también se pueden encontrar en el texto en forma de apuntes autobiográficos (ella fue modelo) y de algún que otro toque de humor. Paseamos por el barrio de la Ribera y me da algunas consignas para entender mejor un capitalismo que no acaba de poder sostenerse en una sociedad que se basa en un amplio conjunto de extremas diferencias.
Patrícia Soley-Beltran: ¿Cómo encontrar la clave para que los hombres comprendan que ya han perdido su poder de dominación ancestral sobre la mujer, pero al mismo tiempo dejar un espacio abierto para la sexualidad, el atractivo y la apreciación del otro, expresada de una manera abierta y respetuosa? No es un equilibrio tan fácil.
Gabriela Zea Nadal: No lo es Patrícia, muchas muejeres tienden a esconder sus curvas voluntariamente, no porque estén avergonzadas de ellas, sino porque si las exponen demasiado, pueden tener la sensación de que ofrecen una imagen que no les interesa cultivar… ¿Cómo podemos vestirnos femeninas y sexys, sin ser vistas como un objeto sexual.
O como una tonta, porque desgraciadamente también sigue existiendo esta asociación tan primaria. En cambio, una chica sin tantas curvas, más similar a los cánones que representan las modelos de hoy, puede mostrar mucha más carne sin correr el peligro de que has mencionado. ¿Sabes por qué?
…
Porque culturalmente, existe la tendencia a asociar su cuerpo con una percha: olvida el cuerpo en sí y la sexualidad que puede representar, para entrar en el terreno de la venta de objetos. En otras palabras, el deseo ya no se enfoca en el propio cuerpo, sino en la ropa que éste puede lucir. Esta desexualitzación es como un truco de magia: ya no interesa la persona, lo que interesa son los objetos que lleva encima. Como truco, está muy bien pensado.
Y entonces es cuando el cuerpo tiene que adaptarse a un patrón concreto, cuando para ir bien, creo que debería ser al revés.
Cierto. Esta idea comenzó con la diseñadora Schiaparelli en los años 30. Ella fue una de las pioneras en defensa de que el cuerpo tiene que adaptarse (a toda costa) a un determinado canon, pero ella lo decía desde el punto de vista de una diseñadora-artista. Esto no ocurrió gratuitamente: el prêt-à-porter que nació para servir al baby boom que tomó impulso a partir de los años 60, también implicó que la moda se produjera en serie, de manera industrial, así que ya no había cabida para la personalización. O, más bien, esta personalización se basaba en el estilo (en la ropa) y no en realzar la diversidad de las formas corporales. Yo estudio sociología del cuerpo, no estoy ni a favor ni en contra de la moda en sí misma, pero sí cuestiono un sistema capitalista que maltrata a sus trabajadores y que crea una frustración permanente en sus consumidores. Todo ello no tiene mucho sentido más allá del beneficio inmediato.
Un concepto que quizás se debería redefinir … Pero, volviendo a la idea del deseo basado en el consumo: es cierto que podemos desear la ropa que lucen las modelos, pero al mismo tiempo también surge un gran deseo en torno a lo que representan ellas como persona o, quizá, más bien, alrededor de lo que imaginamos que puede ser su estilo de vida.
Otro truco de magia, un juego de espejos. Debemos entender que la modelo no es más que la pieza de todo un engranaje destinado a vender ropa o cosmética, y ya está. El glamour fabricado que ellas representan, la idea de que hay mujeres que son la perfección encarnada, también parte de una desigualdad que motiva el consumo. Gracias a la globalización somos muy conscientes de las diferencias que existen en el mundo. Piensa en las piezas baratas que puedes comprar en cualquier cadena de tiendas: son fabricadas por trabajadores que, si llegan a robar una de estas prendas y a venderla en el mercado negro, ganan más de lo que ganarían en semanas de trabajo.
A todo el mundo le parece horrible, pero a la hora de la verdad, nadie quiere identificarse con estos trabajadores.
Vivimos con unos patrones de consumo que funcionan gracias a la enfatización de la diferencia. Tienes razón, nadie quiere identificarse con los trabajadores explotados y es por eso que en Occidente, incluso las personas con menos poder adquisitivo, invierten en ropa: quieren tener la apariencia más cercana posible a la de las modelos, no a la de los trabajadores explotados. La situación de crisis, la falta de meritocracia y de trabajos retribuidos justamente, realza la desesperación de la gente y por lo tanto, el deseo y la necesidad de querer pertenecer a un determinado grupo. Se promueve un tipo de docilidad (una docilidad que, por cierto, también se exige a las modelos) y que nace del miedo. De ahí es de donde viene el gran éxito de la moda barata.
El sistema de consumo está diseñado para mantener débiles a aquellos que ya lo son. Pero prácticamente todo el mundo tiene miedo, de una manera o de otra. El poder también puede ser fuente de sufrimiento?
Creo que puede llegar a serlo en una sociedad que se basa tanto en la diferencia. Esta es la clave que hay que resaltar: hay gente que vive esclavizada y por otro lado, hay gente que gana mucho, mucho dinero. Se premia la distinción: esta idea de que hay humanos de diferentes categorías y recibimos constantemente el mensaje de que queremos estar en la categoría alta porque es evidente que nadie tiene ganas de formar parte de los que se encuentran a la baja. Este es el eje principal de la creación de desigualdad y la raíz de muchos conflictos. También es fruto del desconocimiento porque resulta muy simplista utilizar el dinero (y todo lo que implica tenerlos) como único vértice definidor de igualdad (o desigualdad). Este parámetro de clasificación es tan viejo como la Biblia, y más, pero aún sigue funcionando. Creo que si hubiera un cambio de paradigma, esto sería lo primero que se debería cambiar, el resto seguiría solo.
En el fondo todo está conectado: poder, apariencia, desigualdad social y, también, tiranía sobre el cuerpo.
Exacto, mira como van encajando las piezas: la frustración genera deseo y éste genera consumo que puede ser de lujo o puede ser imitación del lujo. Pero construimos nuestra identidad en base a la posesión de una serie de objetos (ropa, accesorios, teléfonos, coche, casa …) que indican lo que somos. La definición de la sociedad de consumo es: nuestros objetivos vitales y nuestra identidad, nuestro reconocimiento individual, se crea en base a lo que poseemos. Esta manera de entender la identidad, se aleja mucho del cultivo del cuerpo y de la belleza que también forma una parte muy importante de la cultura Mediterránea que tenemos en Barcelona y que está llena de fuentes de placer y de sensualidad: el mar, su temperatura, sus frutos … Un entorno que nos invita a disfrutar de todo esto.
La felicidad es muy compleja, pero me parece que acabas de definir dos caras de su moneda a través del cuerpo: por un lado la felicidad que conlleva el hecho de consumir bienes materiales, en este caso, para realzarnos. Por otro lado, disfrutar de nuestra propia presencia y de todo lo que la rodea.
Es así. Yo no defiendo ningún puritanismo; ahora es el momento de concreciones: no se trata de negar el cuerpo como reacción a la desigualdad. Al contrario, que cada uno le ponga el énfasis que crea conveniente. Ahora bien, no olvidemos que somos seres encarnados, con toda la vulnerabilidad que ello implica. Lo que habría que hacer es recuperar la auto posesión del propio cuerpo y conseguir que la percepción de éste y, por extensión, de nosotros mismos, nos sea cercana. Por lo menos, hay que reflexionar sobre el hecho de que estas percepciones tan íntimas a menudo pueden venir determinadas tan poderosamente por parámetros que, en su raíz, se basan en la explotación de otros seres humanos.
¿Crees que cambiar estas percepciones también implicaría un cambio de paradigma?
Evidentemente, pero tenemos que empezar por estar muy atentos. Este es un cambio que se hace desde la conciencia: entendiendo que existe esta tendencia a la polarización y que tenemos que elegir entre éxito o fracaso. Esto crea mucha confusión porque, a pesar de que sé que yo, para vivir bien, no necesito el dinero que gana una de las grandes top models del mundo, si me sintiera obligada a elegir entre dos únicas posibilidades de existencia … Se ha de entender que también hay (o debería haber) un punto medio, la felicidad que mencionas, no se encuentra en los extremos y ya podríamos empezar a constatar que todos podemos vivir tranquilamente compartiendo recursos de una manera más justa y eficaz.
Es complicado romper con ciertas dinámicas … Me parece que los humanos priorizamos la supervivencia individual y / o genética antes que nuestra supervivencia como especie. Un cambio de paradigma, ¿podría llegar a modificar la naturaleza humana? Por otro lado, la polarización que mencionas también suele ser el origen de grandes guerras o revoluciones.
Justamente se trata de ir haciendo pequeñas revoluciones que deshagan los nudos de tensión, antes de que explote todo. Ahora es el momento de hacer cambios de una nueva manera: pacíficamente y también intelectualmente. Habría que aprovechar el capital que significa la educación en la que tantas personas pueden acceder hoy, se podrían mejorar tantas cosas desde su conocimiento. Nunca ha habido tanta gente tan preparada como en tu generación y, aunque no tengáis dinero, sí – muchos de vosotros- tenéis las necesidades básicas cubiertas y esto, en el mundo, hay mucha gente que le falta.
Es cierto que tenemos las necesidades básicas cubiertas, pero a menudo gracias a un cierto nivel de dependencia y no por ejercer un trabajo por el que nos hemos estado preparando a fondo.
Esto también demuestra esta desigualdad, hay que luchar –tenemos que luchar- mucho, pero desde el momento en que no sufrís por frío ni por hambre, sois vosotros los que debéis crear e instaurar parámetros que puedan beneficiar a todos. No se trata tanto de crear una revolución en el sentido clásico del término, porque a menudo ésta también lleva a la contrarrevolución. Se trata de ir dialogando pacíficamente y poco a poco, desde la conciencia, de ir mejorando la manera de hacer o de entender ciertas cosas. A todo el mundo le interesa que se hagan estas mejoras, ¡a todo el mundo! Fíjate en la historia de Rusia: su siglo XIX está lleno de revoluciones, de intentos de cambios, que no fueron escuchadas desde el poder hasta que, en 1917…
… La violencia.
Sí, es a esta violencia que no se debería llegar y por eso todos tenemos que poner de nuestra parte. Para mí, esta capacidad de diálogo y de conciliación, de buscar alternativas de mejora de manera pacífica, son la esencia de Cataluña: con figuras como el Consejo de Ciento, el Obispo Abad Oliba o Pau Casals y el discurso sobre la paz que pronunció en las Naciones Unidas. Aquí siempre ha habido la tradición de cultivar el camino de la paz y del perdón. Ahora más que nunca hay que conocer y tener presente este camino, practicarlo con más fuerza que nunca: hablando y dialogando, conciliando y haciendo todo este trabajo.
Y, aparte de la difusión de ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, ¿cuál es el trabajo que te ocupa ahora?
Dicen que el hombre propone y Dios disone. Las feministas afirman que lo que es personal, es político, para mí también es académico, por eso he incluido muchas escenas de mi propia vida en el libro, que es principalmente un ensayo. Me interesa llegar al máximo número de personas y ofrecer a la gente claves para interpretar el mundo actual, sobre temas de estudios de género y sobre el mundo de la imagen, seguir profundizando en su conocimiento y dedicarme a la divulgación de temas relacionados con la sociología del cuerpo, la identidad y el género, entendidos de forma micropolítica. Hay mucho por hacer! También estoy tratando de recuperar la forma física después de tantas horas sentada frente al ordenador, aprendiendo danza africanas y retomando mi próximo libro: ¡una novela trepidante! *
Encara vivim en un món de miratges que no només es limita a negar el patiment o l’esforç, sinó que sovint fa tot el possible per amagar-los. Ser «guai» «mola», sí. Però sembla que, tímidament, el que és «guai» es va impregnant de nous valors com ara la claredat, l’equitat o l’honestedat. El llibre ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras (darrer Premi Anagrama d’Assaig) exposa la realitat que han amagat aquests miratges al llarg de la història del món contemporani: un recorregut per les veritats que existeixen rere el món de la moda, de les models i de la importància que la societat atribueix al cos. La perspectiva de la seva autora, la barcelonina Patrícia Soley-Beltran, és colpidora, però no dramàtica. Al contrari, està impregnada de la vitalitat i de l’alegria mediterrànies que es desprenen de la seva personalitat, i que també es poden trobar en el text en forma d’apunts autobiogràfics (va fer de model) i d’algun o altre toc d’humor. Passegem plegades pel barri de la Ribera, i em dóna algunes consignes per entendre millor un capitalisme que no s’acaba de poder sostenir en una societat que es basa en un ampli conjunt d’extremes diferències.
Patrícia Soley-Beltran. Com trobar el punt mig entre fer entendre als homes que ja han perdut el seu poder de dominació ancestral sobre la dona i, al mateix, temps deixar un espai obert per a la sexualitat, l’atractiu i l’apreciació de l’altre, expressada d’una manera respectuosa? No és un equilibri tan fàcil.
Gabriela Zea Nadal.No ho és, Patrícia. Moltes dones tendeixen a amagar les seves corbes voluntàriament, no perquè n’estiguin avergonyides, sinó perquè, si les exposen massa, tenen la sensació que ofereixen una imatge que no els interessa cultivar… Com podem vestir femenines i sexis sense ser vistes com un objecte sexual?
O com una tonta, perquè malauradament també segueix existint aquesta associació tan primària. En canvi, una noia sense tantes corbes, més similar als cànons de les models, pot ensenyar molta més carn sense córrer el perill que has mencionat. Saps per què?
Digues.
Perquè, culturalment, existeix la tendència a associar el seu cos amb una perxa: s’oblida el cos en si i la sexualitat que pot representar, per entrar en el terreny de la venda d’objectes. En altres paraules, el desig ja no s’enfoca en el propi cos, sinó en la roba que aquest pot lluir. Aquesta desexualització és com un truc de màgia: ja no interessa la persona, interessen els objectes que porta a sobre. Com a truc, està molt ben pensat.
I llavors és quan el cos s’ha d’adaptar a un patró concret quan, per anar bé, crec que hauria de ser al revés.
Cert. Aquesta idea va començar amb la dissenyadora Elsa Schiaparelli, als anys trenta. Ella va ser una de les pioneres a defensar que el cos ha d’adaptar-se (tant sí com no) a un determinat cànon, però ella ho deia des del punt de vista d’una dissenyadora- artista. Això no va passar gratuïtament: la societat s’estava començant a adaptar al concepte del prêt-à-porter, que va néixer per servir el baby boom que va agafar embranzida a partir dels anys seixanta. També va implicar que la moda es produís en sèrie, de manera industrial, així que ja no hi havia cabuda per a la personalització. O, més aviat, aquesta personalització es basava en l’estil (en la roba) i no en realçar la diversitat de formes corporals que existeixen. Jo estudio sociologia del cos; no estic ni a favor ni en contra de la moda en si mateixa, però sí que qüestiono un sistema capitalista que maltracta els seus treballadors i que crea una frustració permanent en el seus consumidors. Tot plegat no té gaire sentit més enllà del benefici immediat.
Un concepte que potser s’hauria de redefinir… Però, tornant a la idea del desig basat en el consum: és cert que podem desitjar la roba que llueixen les models però, al mateix temps, també sorgeix un gran desig al voltant del que representen elles com a persones, o potser més aviat al voltant del que imaginem que pot ser el seu estil de vida.
Un altre truc de màgia, un joc de miralls. Hem d’entendre que la model no és res més que la peça de tot un engranatge destinat a vendre roba o cosmètica, i ja està. El glamur fabricat que elles representen, la idea que hi ha dones que són la perfecció encarnada, també parteix d’una desigualtat que motiva el consum. Gràcies a la globalització tots som molt conscients de les diferències que existeixen arreu del món. Pensa en les peces barates que pots comprar a qualsevol cadena de botigues: són fabricades per treballadors que, si arriben a robar una d’aquestes peces i a vendre-la al mercat negre, guanyarien més del que guanyen en setmanes de feina.
A tothom li sembla horrible però, a l’hora de la veritat, ningú no vol identificar- se amb aquests treballadors.
Vivim amb uns patrons de consum que funcionen gràcies a l’emfatització de la diferència. Tens raó, ningú no vol identificar-se amb els treballadors explotats, i és per això que a Occident fins i tot les persones amb menys poder adquisitiu inverteixen en roba: volen tenir l’aparença més semblant possible a la de les models, no a la dels treballadors explotats. La situació de crisi i la manca de meritocràcia i de feines retribuïdes justament fa créixer la desesperació de la gent i, per tant, el desig i la necessitat de voler pertànyer a un determinat grup. Es promou un tipus de docilitat (una docilitat que, per cert, també s’exigeix a les models) que neix de la por. D’aquí és d’on ve el gran èxit de la moda barata.El sistema de consum està dissenyat per mantenir febles aquells que ja ho són. Però pràcticament tothom té por, d’una manera o d’altra.
El poder també pot ser font de patiment?
Crec que pot arribar a ser-ho en una societat que es basa tant en la diferència. Aquesta és la clau que cal ressaltar: hi ha gent que viu esclavitzada i, d’altra banda, hi ha gent que guanya molts molts diners. Es premia la distinció; aquesta idea que hi ha humans de diferents categories, i rebem constantment el missatge que volem ser a la categoria alta perquè és evident que ningú no té ganes de formar part dels que es troben a baix. Aquest és l’eix principal de la creació de desigualtat i l’arrel de molts conflictes. També és fruit del desconeixement, perquè resulta molt simplista utilitzar els diners (i tot el que implica tenir-los) com a únic vèrtex definidor d’igualtat (o de desigualtat). Aquest paràmetre de classificació és tan vell com la Bíblia i més, però encara segueix funcionant. Crec que si hi hagués un canvi de paradigma això seria la primera cosa que s’hauria de canviar, la resta seguiria sola.
En el fons tot està connectat: poder, aparença, desigualtat social i, també, tirania sobre el cos.
Exacte, mira com van encaixant les peces: la frustració genera desig i aquest genera consum, que pot ser de luxe o pot ser d’imitació del luxe. Però construïm la nostra identitat sobre la base de la possessió d’una sèrie d’objectes (roba, accessoris, telèfons, cotxe, casa…) que indiquen qui som. La definició de la societat del consum és que els nostres objectius vitals i la nostra identitat, el nostre reconeixement individual, es creen a partir d’allò que posseïm. Aquesta manera d’entendre la identitat s’allunya molt del cultiu del cos i de la bellesa, que també forma una part molt important de la cultura mediterrània que tenim a Barcelona, i que està farcida de fonts de plaer i de sensualitat: el mar, la temperatura, els seus fruits… Un entorn que ens convida a gaudir de tot això.
La felicitat és molt complexa, però em sembla que acabes de definir dues cares de la seva moneda a través del cos: d’una banda, la felicitat que comporta el fet de consumir béns materials, en aquest cas, per realçar la nostra persona; de l’altra, gaudir de la nostra pròpia presència i de tot el que l’envolta.
És així. Jo no defenso cap mena de puritanisme; ara és el moment de filar més prim, no es tracta de negar el cos com a reacció a la desigualtat. Al contrari, que cadascú li posi l’èmfasi que cregui convenient. Ara bé, no oblidem que som éssers encarnats, amb tota la vulnerabilitat que això implica. El que caldria és recuperar l’autopossessió del propi cos i aconseguir que la percepció d’aquest i, per extensió, de nosaltres mateixos, ens sigui propera. Si més no, cal reflexionar sobre el fet que aquestes percepcions tan íntimes sovint poden venir determinades poderosament per paràmetres que, en la seva arrel, es basen en l’explotació d’altres éssers humans.
Creus que canviar aquestes percepcions també implicaria un canvi de paradigma?
Evidentment, però hem de començar per estar molt atents. Aquest és un canvi que es fa des de la consciència: entenent que existeix aquesta tendència a la polarització, i que sovint ens sentim obligats a triar entre èxit o fracàs. Això crea molta confusió perquè, malgrat que sé que a mi, per viure bé, no em calen els diners que guanya una de les grans top models del món, si em sentís obligada a triar entre dues úniques possibilitats d’existència… S’ha d’entendre que també hi ha (o hi hauria d’haver) un punt intermedi; la felicitat que menciones no es troba en els extrems, i ja podríem començar a constatar que tots podem viure tranquil·lament compartint recursos d’una manera més justa i eficaç.
És complicat trencar amb certes dinàmiques… Em sembla que els éssers humans prioritzem la supervivència individual i/o genètica abans que la nostra supervivència com a espècie. Un canvi de paradigma podria arribar a modificar la naturalesa humana? D’altra banda, la polarització que menciones també sol ser l’origen de grans guerres i revolucions.
Justament es tracta d’anar fent petites revolucions que desfacin els nusos de tensió amb els que convivim, abans que exploti tot plegat. Ara és el moment de fer canvis d’una nova manera: pacíficament i també intel·lectualment. Caldria aprofitar el capital que significa l’educació a la qual tantes persones poden accedir avui, es podrien millorar tantes coses des del vostre coneixement… Mai no hi ha hagut tanta gent tan preparada com en la teva generació i, encara que no tingueu diners, sí que —molts de vosaltres— teniu les necessitats bàsiques cobertes, i això al món hi ha molta gent que li manca.
És cert que tenim les necessitats bàsiques cobertes, però sovint gràcies a un cert nivell de dependència, i no a l’exercici de la feina per a la qual ens hem estat preparant a fons.
Això també demostra aquesta desigualtat; heu de lluitar —hem de lluitar— molt, però des del moment en què no heu de patir pel fred o per la fam, sou vosaltres els qui heu de crear i instaurar paràmetres que puguin beneficiar tothom. No es tracta tant de crear una revolució en el sentit clàssic del terme, perquè sovint aquesta també porta la contrarevolució. Es tracta d’anar dialogant pacíficament i, a poc a poc, des de la consciència, anar millorant la manera de fer o d’entendre certes coses. A tothom li interessa que es facin aquestes millores, a tothom! Fixa’t en la història de Rússia: el seu segle XIX és ple de revolucions i d’intents de canvis, que no van ser escoltats des del poder fins que, el 1917…
… La violència.
Sí, és a aquesta violència, que no s’hauria d’arribar, i per això tots plegats hem de posar de la nostra part. Per mi, aquesta capacitat de diàleg i de conciliació, de buscar alternatives de millora de manera pacífica, és l’essència de Catalunya: amb figures com el Consell de Cent, el bisbe i Abat Oliba, o Pau Casals i el discurs sobre la pau que va fer a les Nacions Unides. Aquí sempre hi ha hagut una tradició de conrear el camí de la pau i del perdó. Ara més que mai s’ha de conèixer i tenir present aquest camí, practicar-lo amb molta força: parlant i dialogant, conciliant i fent tota aquesta feina.
I, a part de la difusió de ¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, quina és la feina que t’ocupa ara mateix?
Diuen que nosaltres fem plans i Déu se’n riu. Les feministes afirmen que el que és personal, és polític; per mi també és acadèmic, per això he inclòs moltes escenes de la meva pròpia vida al llibre, que és principalment un assaig. M’interessa arribar al màxim nombre de persones i oferir-los les claus de la interpretació del món actual, pel que fa a temes d’estudis de gènere i al món de la imatge; seguir profunditzant en el seu coneixement, i dedicar-me a la divulgació de temes relacionats amb la sociologia del cos, la identitat i el gènere, entesos de manera micropolítica. Hi ha molt per fer! També estic mirant de recuperar la forma física després de tantes hores davant de l’ordinador, aprenent danses africanes i reprenent el meu proper llibre: una novel·la trepidant!*
———————————-
Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:
O si ho preferiu, fer una aportació mensual:
