Javier Mariscal, dissenyador
In 1992, when the Olympic games took place in Barcelona, I was still in kindergarten. But like many other locals of my generation, I still remember perfectly its mascot, Cobi, and that song that invariably accompanied him (translated): ‘Cobi, most brilliant mascot, lives by the sea in Barcelona…’ Twenty-one years have passed and today I’m in Palo Alto, where his studio is located (in the Poblenou area), chatting with Javier Mariscal (Valencia, 1950): the creator of that beloved mascot. The Olympics have come and gone and Mariscal has developed since then hundreds of other varied projects. Now he continues to draw other mascots while he talks with me and since he always seems to be in the drawing mood, I encourage him to sketch his own version of the map of Barcelona – a city to the design of whose identity he has contributed widely.
«I still walk a lot around Barcelona and it still thrills me.»
When did you move to the Ribera district?
At the end of 1973, if I remember well. We first lived in the Calle Comercio, number 64 with a group of people. Together we created Rrollo Enmascarado -a self edited comic magazine-. We were all in front of where it was (I think it is still there) the studio of the artist Antoni Muntadas. By then all the trucks that came from the Meridiana Avenue, passed through there to get to the port. The Born area had just been closed and around there were many stores of spices and bananas. Then we left to Ibiza for a while, and when we returned, we lived in the Sant Felipe Neri square and then always around the Born: in Rec Condal and since then, I have lived in another six or seven houses around that area.
Do you feel deeply rooted to Barcelona? You travel so often, have you ever thought of living somewhere else?
No, I wouldn’t like to live anywhere else. On the one hand, I wouldn’t care too much, but on the other hand, after having travelled to so many cities in the world, I increasingly realize each time that I come back to Barcelona how nice and easy this city has become. It has a very small size and the areas I inhabit are very specific. Perhaps it is something that happens as you get older. I have friends who live in New York who are my age or older and they tell me: ‘I do not move between the 36th and 46th streets’ or ‘I do not move from SOHO’. And they don’t really move from those areas.
And you mainly stay between Ciutat Vella, where you live, and Poblenou, where you work.
I do move around, but basically I stay in these two areas, yes. And I always do the same routes: I try to pass in front of the sea every day. This is such a small and limited city… Especially if you compare it to Mexico City, Shanghai, Lima, Buenos Aires… And in addition to its small size, Barcelona has a very clear structure. Above, is the ‘uptown’ with its palaces of Pedralbes…
Could you draw it please?
Sure. Look. Barcelona is very clear city and it is very clearly delimited. On one side and on the other you have the rivers Llobregat and Besòs respectively and up the Tibidabo with its antenna (the Tower of Collserola Norman Foster) that at the same time is the Park of Collserola that leaves behind the towns of Terrassa and Sabadell and everything that is region of the Vallès. Then, below, there is the sea and then the Diagonal Avenue that crosses all. Then they built something great: all the roads (las rondas) that surround the city. Barcelona has always grown from the hill that lies behind the Cathedral, the mount Taber, that is where the Romans settled and it is a bit like the mother of the ancient city. From there, Barcelona has been gaining ground, expanding towards the sea. Then there is Montjuic with its castle and its huge lighthouse that is the first thing you see when you approach the city on a boat by night. Still in Montjuic, there is the Palau Nacional (National Museum of Catalan Art) and the magic fountain. And in fact, here in Palo Alto, the old factory where we are now is built with stones from Montjuic. Following with the map… all those blocky streets crossed by Gran Via until you arrive to the Nus de la Trinitat and from there, you exit the city towards France. In medieval times, carriages left to France form the Calle Carders, close to where I live… All ‘uptown,’ until a few decades ago, was a field of olive trees, there was no city, only summer homes. Imagine everything that later became the area of the Paseo de Gracia or Rambla Catalunya in Roman times, all full of good vineyards, good gardens… The current areas of Sarria, Gracia, Horta or what is Sants, were villages and that fact is very noticeable when you walk around there. They are all sufficiently distant so that the technology of cannons not could reach the walls of Barcelona. It is also nice to imagine how the areas outside the Roman walls must have been at the time. For example, here in Poblenou, it was full of lakes, small lagoons, and the home of all mosquitoes. It is understandable that the bourgeoisie would not have wanted to live here and use this land for building their factories: it is here where anarchism was born. This is a site that has nothing to do with the uptown areas of Sarrià and Pedralbes. In fact the city is completely divided between ‘uptown’ and ‘downtown’. While I was studying at the school of Design Elisava, it was situated in the upper part and besides going to class, we almost never found ourselves beyond Plaza Cataluña. We were always around the humid streets of the old quarter. I still get excited when I go through certain streets of the Born area or around the call (old Jewish quarter) and I realize that I am stepping on places that are a thousand years old or more and that have remained untouched since then.
Do you think that this kind of emotion happens to you because you are constantly travelling and that if you were always here, perhaps you wouldn’t appreciate them like this?
I have no idea. But I still walk a lot around Barcelona and it still thrills me. There are certain routes that I still enjoy doing in my scooter. For example, my kids are lucky to play tennis and go horse-ridding in municipal premises in Montjuic called la Foixarda, a wonderful place. When I’m in that area I love to go from Plaza España up to Montjuic and then down towards the Born by the littoral; whenever a foreign friend comes to visit me, I take him on this tour. Another great thing is the airport with all its international connections and yet relatively near to the city centre. Also the culture here is amazing, we always have a stunning range of shows and activities. Once, I don’t remember why, I had to go through several places in Barcelona in a few hours and everywhere I went, there was something happening: a classical music show in the Auditori; then I went down and spotted that in the Palau de la Música a French singer-songwriter was performing that afternoon; in the Estación de Francia, there was a flea market selling all sorts of old records; nearby in the Parc de la Ciutadella, there was an incredible kids party and back in Montjuic, in the Mies Van der Rohe Pavillion, there was a presentation of some design collection… And everyone of those places was full of all sorts of people, all queuing up. Everyone was there! Or, another example, the summer open-air film sessions at Montjuic Castle: that environment, people going up there on the municipal bus, carrying their chairs and installing themselves around that meadow until the sun goes down and the movie starts – such a great atmosphere! Or someone in Sarria that gets down to the subway with the towel under his arm and appears suddenly appears on the beach. Those things define the quality of our city and the way of doing things here. The first city councils after democracy came back, tried to enhance all the things I just mentioned. As criticism, however: I have to say that the Born today has become a coffin! And that the city is neither a highway nor a parking lot. I think that there should have been lot more investment in public transportation even if in that aspect certain things have been well done in my opinion. For example, the policy that prioritized pedestrians above everyone else with the introduction of adapted ramps those are not only for those who use wheelchair, but also for everyone. That makes possible that, for example, a group of people meets at eleven p.m. up in the Carretera de las Aguas with their scooter blades and about half an hour later, they appear in the Barceloneta to dance rock ‘n’ roll on the beach. Things like that make you think of this city is an amusement park…
That’s true… I would like you to tell me about Palo Alto, where your studio is.
Yes, Palo Alto is the typical story of when you start to have a little bit of money and you want to settle in the best possible way. Before I had a studio in Calle Valencia with Rambla Catalunya, on top of what is now the Bulevard Rosa. At that time the area was very charming, but in a matter of just two years it began to fill with these chains of fashionable stores that create this sort of monoculture. I needed a place that was on a ground floor and that was old because I have always lived in old spaces, I can’t stand the new buildings and how people build now, it’s all very stunted and it gives you the feeling that you are being cheated with light, with the spaces, with materials. I came to Poblenou, of course, to look for some spacious old industrial space. And I met Pierre Roca, who had the key to this factory. Then (in ‘88), entering Palo Alto was shocking because it was completely abandoned. It had almost untouched since the civil war, some bombs had fallen here and their damages were still noticeable. However, you could see that it was a construction made with love; It had details that I appreciated very much. Seeing this place as a corpse was very sad and with Pierre, Fernando Salas and someone else, we decided to rehabilitate it. We had to put water, light, a main entrance, etc. And then came the obsession with planting and we put some green all over. This area was a dusty desert: seeing plants around greatly improves the quality of your life. I don’t know if it was because this was a tanning factory, but there were ditches and in any case this area is very rich in groundwater. So without much thought, we started to plant and it all grew very well. I always had wanted bougainvillea, orange trees, and lemon trees… We are looking for a bit of everything and wanted to have flowers throughout the year, without knowing anything about botany. Immediately, we got very excited with the idea of having an orchard as well, and with discovering many microclimates around the gardens that allow different species to develop. Also, before there were only pigeons here, but after the planting, various ecosystems started to appear: suddenly there were blackbirds, robins, butterflies and ladybugs as well. We build a pond and all of a sudden it was filled with frogs and mosquitoes. A vey nice thing we also incorporated was to start making compost. That is fantastic because suddenly with dry branches and selected trash (for some time I brought it from home, and people were a bit surprised to see a guy on a scooter with a garbage bag), you can feed all those plants. Now we also want to bring bees.
All this isolation and the continued renewal of nature, it must influence your work very positively.
Yes, my job requires much calm and reflection. I usually have the need to isolate myself in order to be concentrated, and therefore this environment is ideal. For many years I have worked at home, but now I am glad to be able to separate work from the rest of my life. I don’t dislike having to travel every day, or meeting schedules. In fact, I usually come here by bicycle, motorbike or walking and it is always a very nice ritual. I come watching the sea, controlling how the waves are doing, what happens around. If I had to come through a jam around las rondas, of course, it would not be the same thing…
Finally, would you like to tell me about your donation of the logo of the Associatió de Solidaritat amb la Gent Gran, (located in the District of Santa Caterina)?
Well, our job is to create a graphic language, which is one of the oldest works of humanity. Since long bfore the alphabets and writing, mankind had already incorporated the language of images: strokes, marks, points, graphics… We are not aware of how important these are in our daily lives: we carry them deep inside, a newborn baby can already respond to them, the brain is designed to capture that language immediately. It is a type of communication that we need because it is very abstract, quick and efficient. It is very human. Graphics explain things that words cannot explain. Then, well, from this language… When you can help, you help. ∗
En 1992, cuando tuvieron lugar olimpiadas en Barcelona, yo aún estaba en el parvulario. Pero al igual que muchos otros barceloneses de mi generación, aún recuerdo perfectamente a Cobi y aquella canción que siempre lo acompañaba: ‘Cobi, la mascota más genial, vive junto al mar en Barcelona…’ Han pasado veintiún años y hoy me encuentro en Palo Alto, Poblenou, charlando con Javier Mariscal (Valencia, 1950): el creador de aquella entrañable mascota. Los juegos olímpicos quedan ya lejos y desde entonces Mariscal ha desarrollado centenares de proyectos. Ahora sigue dibujando otras mascotas mientras habla conmigo y se anima a trazar su propia versión del mapa de Barcelona, una ciudad cuya identidad él ha contribuido ampliamente a diseñar.
«Me sigo pateando Barcelona y me sigue emocionando.»
¿Cuándo te mudaste en el barrio de la Ribera?
A finales del 73. Primero vivía en la Calle del Comercio, 64 con una equipo de gente que se llamaba el Rrollo Enmascarado una revista de historietas autoeditada-. Estábamos todos en frente de donde estaba (creo que aún está) el artista Antoni Muntadas. En la última manzana. Entonces todos los camiones venían de la meridiana y pasaban por allí para ir hacia el puerto, acababan de cerrar el Born y alrededor había muchas tiendas de especias y plátanos. Luego nos marchamos a Ibiza y, al volver, vivimos en San Felipe Neri, y luego siempre alrededor del Born: en Rec Condal y luego he pasado por otras seis o siete casas por esa misma zona.
¿Te sientes muy arraigado a Barcelona? Tú que viajas mucho, ¿te gustaría vivir en algún otro lugar?
No, no me gustaría vivir en otro lugar. Por una parte no me importaría, pero por otra parte, tengo la suerte de haber viajado a bastantes ciudades del mundo y cada vez más, cuando vuelves a Barcelona, te das cuenta de lo amable y fácil que se ha convertido. Tiene un tamaño muy reducido y además las zonas por las que yo me muevo son muy concretas. Quizás es una tendencia que adquieres cuanto más mayor te haces. Tengo amigos mayores que viven en Nueva York y me dicen: ‘yo no me muevo de entre la calle 36 y la 46’ ‘yo no me muevo del Soho’. Y de allí no se mueven.
Y tú no te mueves más allá de Ciutat Vella y Poblenou.
Sí que me muevo, pero básicamente estoy en estas dos zonas. Siempre hago los mismos recorridos, procuro pasar cada día por delante del mar. Esta es una ciudad muy limitada y muy pequeñita, sobretodo si la comparas con México DF, Shangai, Lima, Buenos Aires… Y además de su tamaño reducido, Barcelona tiene una estructura muy clara. Arriba está el uptown con sus palacios de Pedralbes…
¿Podrías dibujarla por favor?
Sí. Mira. Es que Barcelona es muy, muy clara y además está muy acotada. A un lado y al otro tienes el Llobregat y el Besós y arriba el Tibidabo con su antena (la Torre de Collserola de Norman Foster) que al mismo tiempo es el parque de Collserola que deja detrás a Terrassa y a Sabadell y todo lo que es el Vallés. Por abajo está el mar y luego la Diagonal que lo cruza todo. Luego se ha hecho una cosa que está muy bien que son las rondas que le dan toda la vuelta. Barcelona siempre ha crecido a partir del monte que hay detrás de la catedral (el monte Taber), que es donde se instalaron los romanos y es un poco como la madre de la ciudad antigua y desde allí, se ha ido ganando terreno al mar. Está Montjuic con su castillo y su gran faro que es lo primero que ves cuando te acercas en barco de noche. Allí mismo está el Palau Nacional y la fuente mágica. Y, de hecho la fábrica donde estamos ahora está construida con piedras de Montjuic. Siguendo con el mapa… todas esas calles cuadriculadas cruzadas por la Gran Vía, el nudo de la Trinidad y por allí ahora se va hacia Francia. En la épica medieval, se iba a Francia por la Calle Carders, cerca de donde vivo. Todo el uptown, hasta hace algunas décadas, eran olivos, no había ciudad, solo casas de verano. Imagínate todo lo que debía ser la zona de Paseo de Gracia o Rambla Catalunya en época de los romanos, todo lleno de buenas viñas, buenos huertos… Sarriá, Gracia, Horta o lo que es Sants, eran pueblecitos y eso se nota mucho cuando paseas por allí. Están todos a suficiente distancia como para que la tecnología de los cañones no pudiera llegar a las murallas de Barcelona. También es bonito pensar cómo debían ser todas las zonas que en la época de los romanos quedaban fuera de las murallas. Por ejemplo, aquí en Poblenou, estaba lleno de lagunas, de pequeñas albuferas, un sitio muy de mosquitos. Es normal que la burguesía no quisiera vivir aquí y usara estos terrenos para montar fábricas, es aquí donde nació el anarquismo. Este es un sitio que no tiene nada que ver con Sarriá o Pedralbes. De hecho la ciudad está completamente dividida entre el uptown y el downtown. Cuando estudiaba en la escuela de diseño Elisava, estaba situada en la parte alta, sí, pero a parte de ir allí, nunca subíamos más allá de Plaza Cataluña. Siempre estábamos en esta zona súper húmeda. Aún me emociono pasando por ciertas calles del Born o del Call y me doy cuenta de que estoy pisando lugares que tienen mil años o más y que no se han tocado.
¿Crees que ese tipo de emoción viene dada porque viajas mucho y que quizás, si estuvieras siempre aquí, no lo valorarías tanto?
No tengo ni idea. Pero me sigo pateando Barcelona y me sigue emocionando. Hay ciertos recorridos que aún disfruto mucho haciendo en vespa. Por ejemplo, mis hijos tienen la suerte de hacer tenis y caballo en unas instalaciones municipales de Montjuic que se llaman la Foixarda, un lugar maravilloso. Cuando estoy por esa zona me encanta ir de Plaza España a Montjuic y bajar hasta el Born por el litoral; siempre que viene algún amigo de fuera a visitarme, le llevo a hacer este recorrido. Otra cosa fantástica es el aeropuerto con todas sus conexiones internacionales y lo relativamente cerca que está del centro. Por otro lado es increíble la cultura que hay aquí, siempre tenemos una oferta impresionante de espectáculos y actividades. Una vez, no recuerdo por qué motivo, tuve que recorrer varios lugares de Barcelona en pocas horas y en todas partes sucedía algo: en el Auditori había un concieto de música clásica, bajé hasta el Palau de la Música donde esa tarde actuaba un cantautor francés, en la estación de Francia había un mercadillo de discos, en el parque de la Ciudadela había una fiesta increíble para niños, en el pabellón Mies Van der Rohe, se hacía una presentación de algo de diseño… Todos esos lugares llenos de gente, todos haciendo cola y con una diversidad tan grande de personas distintas. ¡Todos estaban allí! O las sesiones de cine de verano en el castillo de Montjuic: ese ambiente, todo el mundo subiendo en el autobús municipal con sus sillas y se van instalando en ese prado hasta que se pone el sol y empieza la película, eso es estupendo. O alguien en Sarriá que se mete en el metro con la toalla debajo del brazo y aparece en la playa. Esas cosas definen la calidad de la ciudad y la forma de hacer de aquí. Desde los primeros ayuntamientos democráticos intentaron potenciar todo lo bueno. Como crítica: debo decir que ¡el Born se ha convertido en un ataúd! Y luego que la ciudad no es ni una autopista ni es un parking. Creo que se tendría que haber hecho muchísima más inversión en el metro y los autobuses, pero sí que se definió una política que priorizaba mucho a los peatones con por ejemplo las rampas adaptadas que no solo son para los que usan silla de ruedas, sino para todos. Eso hace que un grupo de personas que ha quedado a las once de la noche en la carretera de las aguas, puedan bajar en patinete y se presenten en la Barceloneta para bailar un rock’n’roll en la playa. Cosas de estas que te hacen preguntar si estás en una ciudad o en un parque de atracciones…
Me gustaría que me hablaras de Palo Alto, donde está tu estudio.
Sí, Palo Alto es la típica historia de cuando empiezas a tener un poco de dinero y te interesa instalarte de la mejor forma posible. Antes tenía un estudio en la Calle Valencia con Rambla Cataluña, encima de donde está el Bulevard Rosa. En ese momento la zona tenía mucho encanto, pero en cuestión de dos años se empezaron a instalar todas estas cadenas de tiendas de moda, que crearon un monocultivo. Necesitaba un lugar que fuera planta baja y que fuera antiguo porque siempre he vivido en espacios antiguos, no soporto los pisos nuevos o como se construye ahora; es todo muy raquítico y da la sensación de que te están estafando con la luz, con los espacios, con los materiales. Vine a Poblenou, ¡cómo no!, a buscar una nave. Y coincidí con Pierre Roca, que tenía la llave de esta fábrica. Entonces (en el 88), entrar en Palo Alto era impactante porque estaba completamente abandonado, casi no se había tocado desde la guerra civil e incluso habían caído bombas aquí. Sin embargo, se notaba que era una construcción hecha con mucho cariño, tenía detalles que aprecié mucho. Ver este lugar hecho un cadáver, era muy triste y con Pierre, Fernando Salas y alguna persona más, decidimos rehabilitarlo. Hubo que poner agua, luz, una entrada principal, etc. Y enseguida vino la obsesión por plantar y poner algo de verde. Esta zona era un desierto, había mucho polvo. El verde mejora mucho la calidad de vida. No sé si porque esto era una fábrica de curtido, había acequias y en todo caso esta es una zona muy rica a nivel freático, así que sin pensarlo mucho, yo siempre había querido tener buganvillas, naranjas, limoneros… Buscamos un poco de todo y queríamos tener flores todo el año, sin saber nada de botánica. En seguida, nos enrollamos mucho con el huerto y descubrimos que en cada rincón se genera un microclima. Además aquí solo había palomas y a raíz de plantar, se van formando ecosistemas: de repente llegan mirlos, pitirrojos, mariposas, mariquitas, haces una charca y llegan ranas y mosquitos. Algo muy bonito fue empezar a hacer compost. Eso es algo fantástico porque de repente con ramas secas y basura seleccionada (durante una época la traía de casa, y la gente me miraba un poco extrañada viendo a un tipo en una vespa con una bolsa de basura), alimentábamos las plantas. Ahora también queremos traer abejas.
Todo este aislamiento y la continua renovación de la naturaleza, debe de influir muy positivamente en tu trabajo.
Sí, mi trabajo requiere mucha calma y reflexión. Suelo tener la necesidad de aislarme para poder estar concentrado y por lo tanto, el entorno es ideal. Durante muchos años he trabajado en casa, pero ahora me alegro de poder separar el trabajo del resto de parcelas de mi vida, no me disgusta el tener que desplazarme o cumplir ciertos horarios. De hecho, suelo venir hasta aquí en bicicleta, en moto o caminado y siempre es un acto muy agradable, voy mirando el mar, controlando cómo están las olas, lo que suceden en el entorno. Si tuviera que venir pasando por un atasco de las rondas, ya no sería la misma cosa…
Por último, ¿me podrías hablar de tu donación del logo de la Associació de Solidaritat amb la Gent Gran (situados en el barrio de Santa Caterina)?
Bueno, nuestro trabajo consiste en crear un lenguaje gráfico que es uno de los trabajos más antiguos de la humanidad, mucho antes de que aparecieran los abecedarios y la escritura, el hombre ya tenía incorporado el lenguaje de imágenes: marcas, trazos, gráficos, puntos… No somos conscientes de lo importante que es un grafismo, lo llevamos muy adentro, los recién nacidos ya los captan, el cerebro está diseñado para entenderlos. Es un tipo de comunicación que la necesitamos porque es muy abstracta, rápida y eficaz. Es muy humana. Los gráficos explican lo que las palabras no pueden explicar. Entonces, bueno desde este lenguaje… cuando se puede ayudar, pues se hace. ∗
El 1992, quan van venir els Jocs Olímpics a Barcelona, jo encara anava a l’escola bressol. Però com molts altres barcelonins de la meva generació, recordo perfectament el Cobi i aquella cançó que sempre l’acompanyava: «Cobi, la mascota més genial, viu a prop del mar a Barcelona…» Han passat vint anys i avui sóc a Palo Alto, al Poblenou, xerrant amb el Javier Mariscal (València, 1950): el creador d’aquella estimada mascota. Els Jocs Olímpics ja són lluny i el Mariscal ha desenvolupat centenars de projectes des de llavors. Ara continua dibuixant altres mascotes mentre parla amb mi i, com que veig que no para de dibuixar, l’animo a traçar la seva pròpia versió del mapa de Barcelona, una ciutat la identitat de la qual ha contribuït àmpliament a dissenyar.
«Me sigo pateando Barcelona y me sigue emocionando.»
Quan et vas traslladar al barri de la Ribera?
A finals del 73, si no recordo malament. Primer vivia al carrer del Comerç, número 64, amb un grup de persones amb qui vam crear el Rrollo Enmascarado —una revista de còmics autoeditada. Estàvem situats davant d’on s’estava (crec que encara hi és), l’artista Antoni Muntadas. Llavors tots els camions venien de la Meridiana i passaven per allà de camí cap al port; havien tancat el mercat del Born i als voltants d’allà van sorgir botigues d’espècies, plàtans… Poc després vam marxar una temporada a Eivissa i, quan vam tornar, ens vam instal·lar a la plaça de Sant Felip Neri. Des de llavors sempre he viscut peals voltants del Born: al carrer del Rec Comtal i després en unes altres sis o set cases de la mateixa zona.
Et sents profundament arrelat a Barcelona? Tu que viatges molt sovint, creus que t’agradaria viure en algun altre lloc?
No, no m’agradaria viure en cap altre lloc. D’una banda, potser no m’importaria, però d’altra banda tinc la sort d’haver viatjat a moltes ciutats del món i, cada vegada més, quan torno a Barcelona constato que s’ha convertit en una ciutat molt amable i fàcil. Té una mida petita, i també les àrees per les quals em desplaço són molt específiques. Potser és una tendència que es va desenvolupant amb l’edat. Tinc amics, més vells que jo, que viuen a Nova York i em solen dir: «Jo no em moc d’entre el carrer 36 i el 46» o «No em moc del Soho.» I d’allà no es belluguen.
I tu no et bellugues d’entre Ciutat Vella, on vius, i el Poblenou, on treballes.
Bé, sí que em moc, però bàsicament estic en aquests dos barris. Sempre faig la mateixa ruta, intento passar cada dia per davant del mar. Aquesta és una ciutat molt limitada i molt poc gran, sobretot si es compara amb les ciutats de Mèxic, Xangai, Lima, Buenos Aires… I a més de la seva mida petita, Barcelona té una estructura molt clara. A dalt hi ha el que s’anomena l’uptown, amb els seus palaus de Pedralbes…
M’ho podries dibuixar, si us plau?
Sí. Mira. Barcelona és molt molt clara i molt limitada. D’una banda i de l’altra té els rius Llobregat i Besòs. A dalt, el Tibidabo amb la seva antena (la torre de Collserola, de Norman Foster) que al mateix temps és el parc de Collserola, que deixa enrere Terrassa i Sabadell i tot el que és del Vallès. Per sota, hi ha el mar i la Diagonal que ho travessa tot. Llavors es va fer una cosa que està molt bé que són les rondes, que travessen tot el voltant. Barcelona sempre ha crescut des del turó que es troba darrere de la catedral (el mont Tàber), que és on es van establir els romans i és una mica com la mare de l’antiga ciutat; des d’allà ha anat guanyant terreny al mar. Després hi ha Montjuïc amb el castell i el seu enorme far, que és el primer que es veu quan s’arriba a la nit en vaixell. També allà hi ha el Palau Nacional i la Font Màgica. De fet, la fàbrica on som ara està construïda amb pedres de Montjuïc. Seguint amb el mapa… tots aquells carrers quadriculats són travessats per la Gran Via fins que arriba el nus de la Trinitat, i des d’allà te’n vas a França. En temps medievals, se sortia cap a França pel carrer dels Carders, molt a prop d’on visc ara. Tot el que és l’uptown, fins fa unes dècades eren tot camps d’oliveres; no hi havia cap ciutat, només cases d’estiueig. És bonic d’imaginar tot el que devia ser la zona del passeig de Gràcia o la rambla de Catalunya en l’època romana, tot ple de bones vinyes, bons jardins… Sarrià, Gràcia, Horta o Sants eren pobles. Aquest origen s’aprecia molt quan camines per aquests barris i observes l’estructura dels carrers, de les cases, etc. El que és interessant també és que tots ells estan situats a prou distància com perquè la tecnologia dels canons no pogués arribar fins a les muralles de Barcelona. M’agrada imaginar com devien estar totes les zones que quedaven fora de les muralles durant l’època romana. Per exemple, aquí al Poblenou, hi havia una zona plena de llacs i d’aiguamolls; el paradís dels mosquits. És normal que la burgesia no volgués viure aquí i decidís instal·lar les seves fàbriques en aquests indrets, i és aquí on va néixer l’anarquisme. Aquest és un lloc que no té res a veure amb Sarrià o Pedralbes. De fet, la ciutat està completament dividida entre aquests uptown i downtown. Mentre estudiava a l’escola de disseny Elisava, que llavors estava situada a la zona alta, sí que anava per allà, però a part d’això, gairebé no pujava més enllà de la plaça de Catalunya. Sempre estàvem voltant per aquells carrers humits de Ciutat Vella. Encara m’emociono quan passo per determinats carrers del Born o del Call i m’adono que estic trepitjant indrets que tenen mil anys o més i que gairebé no han estat tocats en tot aquest temps.
Creus que aquest tipus d’emoció es dóna perquè viatges molt i que potser, si sempre estiguessis aquí, no apreciaries tant el que hi ha?
No en tinc ni idea. Però encara corro tot Barcelona i encara m’emociona. Hi ha certes rutes que m’agrada molt fer en moto. Per exemple, els meus fills tenen la sort de fer tennis i equitació en unes instal·lacions municipals de Montjuïc que s’anomenen La Foixarda, un lloc meravellós. Quan estic en aquesta zona m’encanta anar des de la plaça d’Espanya a Montjuïc i arribar fins al Born descendint pel litoral; cada vegada que ve un amic de fora a visitar-me, el porto a fer aquesta ruta. Una altra gran cosa que tenim és l’aeroport, amb totes les seves connexions internacionals i relativament a prop del que és el centre. D’altra banda, la cultura que hi ha és sorprenent; sempre tenim una impressionant varietat d’espectacles i activitats. Una vegada, no recordo gaire per què, vaig haver de passar per diversos llocs de Barcelona en unes poques hores i a tot arreu hi havia una cosa o altra: a l’Auditori hi havia un espectacle de música clàssica; vaig arribar-me fins al Palau de la Música i aquella tarda hi actuava un cantautor francès; a l’estació de França hi havia un mercat de vinils antics; al parc de la Ciutadella hi havia organitzada una increïble festa per als nens i, al Pavelló Mies Van der Rohe, algun acte relacionat amb el disseny. Tots aquests llocs plens de gent, tota una varietat de persones fent cues…. Tothom hi participava! O també les sessions de cinema a la fresca del castell de Montjuïc: aquell ambient, la gent arribant en l’autobús municipal amb les seves cadires sota el braç i instal·lant-se sobre la gespa fins que el sol es ponia i començava la pel·lícula; quina fantàstica atmosfera. O algú a Sarrià que es fica al metro amb la tovallola sota el braç i apareix a la platja. Totes aquestes són coses que defineixen la qualitat de la ciutat i la manera de fer d’aquí. Els primers ajuntaments democràtics van fer tot el possible per potenciar tot això. Com a crítica, he de dir que el Born ha esdevingut un taüt! I després, que la ciutat no és ni una autopista ni un pàrquing. Crec que hauria estat bo dedicar molta més inversió a la xarxa de metro i autobusos. En canvi, el que sí que està bé és que es va definir una política de prioritzar molt els vianants amb, per exemple, la col·locació de rampes que no són només per a aquells que utilitzen cadira de rodes, sinó per a tots. Això facilita activitats com ara que un grup de gent que ha quedat a les onze de la nit a la carretera de les Aigües pot baixar en patinet i presentar-se a la Barceloneta per ballar rock’n’roll a la platja. Coses així que fan que et preguntis si ets en una ciutat o en un parc d’atraccions.
Cert. M’agradaria que parléssim una mica de Palo Alto, on està situat el teu estudi.
Sí. Palo Alto és la típica història de quan comences a fer una mica de diners i vols establir-te de la millor manera possible. Abans tenia un estudi al carrer de València amb la rambla de Catalunya, a la part superior de l’edifici on hi ha el Bulevard Rosa. En aquella època la zona encara tenia encant, però en qüestió d’un parell d’anys es van començar a instal·lar totes aquestes cadenes de botigues de moda, que van crear un monocultiu. Necessitava un lloc que fos planta baixa i que també fos vell, perquè jo sempre he viscut en espais antics i no puc suportar els pisos nous, com es construeix ara; tot em sembla raquític i fa la sensació que t’estan estafant amb la llum, els espais, els materials… Vaig venir al Poblenou, per descomptat, per buscar una nau. I vaig conèixer el Pierre Roca, que tenia la clau d’aquesta fàbrica. Llavors (era l’any 88), entrar a Palo Alto va ser impactant, perquè això estava completament abandonat, gairebé no s’havia tocat des de la Guerra Civil. Fins i tot hi havia restes de bombes que havien caigut aquí mateix. No obstant això, es podia veure que era una construcció feta amb amor, hi havia detalls que vaig apreciar molt. Veure aquest lloc fet un cadàver va ser molt trist, i amb el Pierre, el Fernando Salas i algú altre, vam decidir rehabilitar-lo. Hi vam haver de posar l’aigua, la llum, una entrada principal, etc. I llavors va venir l’obsessió per plantar i posar verd per tot arreu. Aquesta àrea era un desert polsegós i la vegetació millora notablement la qualitat de vida. No sé si perquè això era una adoberia i hi havia cunetes, i en qualsevol cas aquesta és una zona molt rica en aigües subterrànies, així, sense gaire reflexió, com que jo sempre havia volgut buguenvíl·lees, tarongers, llimoners… una mica de tot, i sobretot que hi hagués flors tot l’any. I sense saber res de botànica. Immediatament, ens vam entusiasmar a fer un hort i vam descobrir que tots els racons tenien un microclima propi. També, abans hi havia només coloms, però després de plantar van anar sorgint nous ecosistemes: merles, pit-rojos, papallones, marietes. Vam posar un petit estany i es va omplir de granotes i mosquits com per art de màgia. Una altra idea molt maca va ser quan vam començar a fer compost. És fantàstic perquè de sobte, amb branques seques i escombraries seleccionades (durant un temps les portava a casa, i la gent em mirava una mica sorprès en veure un home en una moto amb una bossa d’escombraries), pots alimentar les plantes. Ara també volem portar abelles.
Tot aquest aïllament i la renovació constant de la natura deu influir molt positivament en el teu treball.
Sí, la meva feina requereix molta calma i reflexió. Normalment tinc la necessitat d’aïllar-me per tal d’estar concentrat i, per tant, l’entorn és ideal. Durant molts anys he treballat a casa, però ara estic content de ser capaç de separar el treball de la resta de la meva vida. No em desagrada, més aviat al contrari, desplaçar-me o complir determinats horaris. De fet, tinc el costum de venir fins aquí amb bicicleta, amb moto o caminant, i sempre és un ritual molt agradable. Vaig mirant el mar, controlant com estan les ones… Si hagués de venir a treballar a través d’un embús per les rondes, ja no seria la mateixa cosa.
Finalment, vols parlar del vostre donatiu del logotip de l’Associació Solidaritat amb la Gent Gran, situat al barri de Santa Caterina?
Bé, la nostra tasca és crear un llenguatge gràfic, que és una de les obres més antigues de la humanitat. Molt abans de crear els alfabets i l’escriptura, l’home ja tenia incorporat el llenguatge d’imatges: traços, marques, punts, gràfics… No som conscients de la importància que té una gràfica, és quelcom que portem molt a dins; un nadó ja pot captar-la, el cervell està dissenyat per entendre-ho. És un tipus de comunicació molt necessària perquè és abstracta, ràpida i eficaç. És molt humana. Els gràfics expliquen el que les paraules no poden explicar. Llavors, bé, tenint aquest llenguatge… doncs quan es pot ajudar, s’ajuda. ∗
Heu gaudit d’aquest contimngut?
Aquí podeu donar suport a Barcelonogy:
O si ho preferiu, fer una aportació mensual:
