Àlex Mitrani (Barcelona, 1970) combines his activity as a teacher at the University Centre of Design and Art Eina and the Pompeu Fabra University with collaborations as an art critic and curator for various entities. In this conversation he offers us a brief journey through the evolution of the art scene in Barcelona where will contrast its avant-garde side with a more domestic one of which we do not often speak. Among specialized books, a collection of post-war art, fountain pens and evergreen plants, we will also briefly talk of the design world in Barcelona and those special places of the city: some present, others lost and others that have never come into existence.

mitrani2

mitrani4

mitrani5

mitrani6

«I am interested in the idea of a domestic barcelonian.»

Barcelona, artistic panorama.

Well, let’s start with a reference. Do you know the book by Alexandre Cirici one of the fathers of modern art criticism, ‘Barcelona pam Pam’? It was reissued at the end of 2012. Already in the 1960s he commented in one of his articles that barcelonians are domestic. This is an idea that interests me very much. Since the end of the nineteenth century, Barcelona has had an outstanding modern and avant-garde side, but we also have this bourgeois heritage (or perhaps, rather, petit bourgeois), which we cannot deny. In this context, I would not dare to talk about provincialism, but there is a very clear domesticity in Barcelona, by that I mean a deep sense of closure. This idea implies the consciousness of oneself, everyday life, and even intellectual and cultural projects, are often spilled by a traditional and intimate vision.

In your particular case, would you consider yourself a domestic barcelonian?

Yes. For the best and the worst. For example, Barcelona is very close to France, I myself am a francophone and a Francophile, therefore there is a very direct European connection that perhaps stands out from the rest of Spain. In fact, the concept of border should be redefined: for me, Europe does not necessarily count as ‘abroad’. But going back to Barcelona, with its dimensions that make it look so close, even walkable, etc. along with the inheritance of this bourgeois mentality we just mentioned, all this could imply that we live in a home-loving way in which, yes, I can also feel identified.

Do you think that this domesticity affects the cultural landscape in Barcelona? Specifically, in the field of art.

Again, there are two sides, one positive and the other not so much. Let’s see. The art community here has always had great spirit of modernity: from the quatre gats, then, modestly, at the time of the avant-garde, afterwards during the 1960s until today. In addition to that, after the 1992 Olympics, an effort was made to present Barcelona in a very attractive way. Despite the fact that this adjective, applied to the city, can be quite dangerous. Barcelona still receives many artists, as it receives Erasmus students, who come every year attracted, perhaps with some naivety or a certain frivolity, by the idea of living in a nice, relaxed town that also seems really fun. It is true that there are also some common social characteristics that apparently it seems like they could encourage creativity: the cliché of the Mediterranean carelessness and joy. This creates a community that attracts artists from outside. Also, on the other hand, the artists here tend to look outward. However, we must go back to that idea of close-minded, locked barcelonian society: the domesticity that is always present on the other side of the coin. Even today, there is still a fear, above all, to look outward. For example, at the University, we were considering titles for a seminar about post Spanish civil war art and Antoni Marí came up with the idea of calling it ‘a cautious modernity’.

What might be examples of this ‘cautious currency’?

Well, with the exception of artists such as Miró and Dalí, who had a great international projection, the other representatives of modernity in Barcelona, had a career that could be defined as a shy, modest, moderate, cautious, prudent, with features that are very much reflected in its own tradition.

If I am not mistaken, you just presented your thesis based on the post-war artist Joan Brotat. Do you think that he would be an example of the futures you just mentioned?

Yes, he is a very clear example of this closure, this modesty that at the same time is also what gives originality many Catalan artists. But, I have to insist. We must always look at everything from both sides. Lets jump to the contemporary scene now, let’s talk about what is happening today.

Of course.

Yesterday I received an email from a young artist who invited me to an opening in an apartment. This is not a new idea, but this spirit of self-management, of adapting to circumstances that are not always favourable, adapting even to a limited geographical territory, since Barcelona is not a huge city, shows a positive response to a scenario that perhaps it is not so much. It is also a way to take advantage of the domesticity that we are talking about.

This may be another feature of barcelonians.

Possibly. This domestic spirit becomes a platform that can be useful to develop an interesting and creative exchange. There are many examples of this; it is something that happens constantly. For example, 20 years ago, when I started living the artistic life of the city, there was also a strong crisis derived from the Gulf war. It was not as powerful as the one we are now living. There had been great euphoria in the 1980s where the market supported the spontaneous geniality of creators such as Mariscal or Barceló and many others who, perhaps in a more discreet way, had also began promising careers that allowed them to live from their art. But that was over and the artistic sphere needed to change its creative models.

What happened after the Barcelona of 92?

Paradoxically, everything ended. More demanding, more conceptual creative forms started to emerge. Unfortunately, they did not interest neither the market nor the art speculators. Then, young artists started a process of self-management. Initiatives as the independent collective 22A with I got involved with, or the production centre Hangar that still exists today, are just two examples. Therefore, when the art world stagnates, artists are left with two options: to leave or self-management. And we often find a combination of both options. The guy who wrote to me the other day, he did it from Leipzig, where for a few years, a very interesting pictorial movement is going on, but he also collaborates with people here that organized this exhibition in an apartment. Lately I am invited in many exhibitions in flats and other non-conventional spaces. Here is where you can see that there is a heartbeat, that the artistic community wants to go on, through self-management, they need to come back to an optimism that the current situation is not give them. So, they make things happen. Also, in this current crisis there is a facility that still did not exist in the 1990s: social networks can help a lot to create these new dynamics which, in some way, compensate for the lack of infrastructure and official circuits.

Among many of the activities that you develop, you also teach at Eina, one of the best-known design schools in the country. Can you compare situation of the art world and the one design in Barcelona?

The world of design is different. I think that in Barcelona it is quite more powerful. Starting with the field of education, there are several very interesting design schools. Not only Eina. The topic of the Catalan modesty, is sometimes good, meaning that we must not be too proud of what there is here (laughs), but at the same time, I must say that design here has a well-deserved international echo: there is an enormous creativity and original ideas, it works very well. With design, you can be more optimistic, although we must not cease to be critical in many aspects. Apart from schools, there are small commercial entities that strongly support the Barcelonian design.

Vinçon is the first example that comes to my head.

Yes. Everyone who visits that shop in Passeig de Gracia is amazed by it. But its owner, Fernando Amat, has defined itself simply as a ‘shopkeeper’. We are back, once again, to the idea of domesticity that is always present among the people in Barcelona. In this case, a domesticity understood in the best possible way.

Finally, could you give us a brief description of the Barcelona map that you’ve drawn?

Of course:

  • First we have the Carretera de les aigües, an important landmark of the city. In fact, the entire area of Collserola and Tibidabo is very interesting and recommendable, not too known by foreigners.
  • Then, it does not appear in the map, but it definitely worth visiting Eina as a sample of an old stately home and front of it, Can Sentmenat’s French style gardens with its fantastic views over the city.
  • Up in Montjuic, the Miró Foundation is my favourite Museum, for many reasons.
  • Going towards the sea, I used to be member of the Club Natació Barcelona (Barcelona’s swimming club), and I would also like to highlight the Club Natació Barceloneta. The associative life in both of them is very special.
  • A little of nostalgia: the old Ciutat Vella, the one I met just before the process of gentrification that it has suffered in the recent years, before all that makeup happened, when you could stroll around, and there were tourists, yes, but not like now. I mean when some students could afford an apartment where you opened the window and you were you saw the rose window of Santa María del Mar, just in front of you. That must now be apartments for tourists… I loved that old Ciutat Vella and, in 1994 I went to live in the Petritxol Street, next to the Plaça del Pi, but it was already crowded, it wasn’t the Gothic quarter I had known just five years before. By the way, it is me in this book here, walking around Ciutat Vella in the early 90s.
  • Finally, a Barcelona that I would like to reclaim is one that does not exist: that of the plan Macià, an extension of the Cerdà plan, developed in the 1930s by the GATCPAC (Group of Catalan artists and technicians for the progress of Contemporary Architecture), inspired by the urban planning ideas of Le Corbusier. The civil war broke out in 1936 and the plan never was accomplished, but I enjoy imagining how it could have been.∗

Here you can find Àlex Mitrani.

Interview and pictures by Gabriela Zea Nadal


Àlex Mitrani (Barcelona , 1970) combina la actividad como docente en el Centro Universitario de Diseño y Arte Eina y en la Universidad Pompeu Fabra con colaboraciones como crítico y comisario para diversas entidades. En esta conversación nos ofrece un breve recorrido por la evolución del panorama artístico en Barcelona donde contrastará su faceta vanguardista con aquella más doméstica de la que no se habla tanto. Entre libros especializados, una colección de Arte de posguerra, plumas estilográficas y plantas perennifolias, hablaremos también del diseño barcelonés y de aquellos rincones especiales de la ciudad: algunos presentes, otros perdidos y otros que nunca han llegado a existir.

«Me interesa la idea del barcelonés doméstico.»

Barcelona, panorama artístico.

Bueno, empecemos por un referente. Conoces el libro de Alexandre Cirici uno de los padres de la crítica de arte moderna, ‘Barcelona pam a pam’? Se reeditó a finales del 2012. Ya en los años 60 comentaba en uno de sus artículos que el barcelonés es doméstico. Esta es una idea que me interesa mucho. Desde finales del XIX , Barcelona tiene un lado moderno y vanguardista muy destacado, pero también tenemos una herencia burguesa (o quizás, mejor dicho, pequeño burguesa) que no podemos negar. Yo aquí no usaría el calificativo negativo del provincialismo, pero sí existe una domesticidad muy clara. Esto implica que hay una parte muy tradicional e íntima de vivir la conciencia de sí mismo, la vida cotidiana e incluso los proyectos intelectuales y culturales .

En tu caso particular, ¿te puedes considerar un barcelonés doméstico?

Sí. Para el mejor y el peor. Es decir, Barcelona está muy cerca de Francia, yo mismo soy francófono y francófilo, por lo tanto hay una conexión europea muy directa que quizá se distingue del resto de España. De hecho, el concepto de frontera debería redefinirse: para mí, Europa no cuenta necesariamente como en el extranjero. Pero volviendo a Barcelona, con sus dimensiones que la hacen cercana, caminable, etc. Conjuntamente con la herencia de esta mentalidad burguesa que acabamos de comentar, todo esto hace que vivimos de una manera casera con la que yo también me puedo sentir identificado.

¿Cómo crees que esta domesticidad afecta el panorama cultural en Barcelona? Específicamente en el campo del arte.

De nuevo, hay dos caras, una positiva y la otra no tanto. Veamos. La comunidad artística aquí siempre ha tenido gran espíritu de modernidad: desde los Quatre Gats, después, modestamente, en la época de las vanguardias, luego durante los años 60 y también en la actualidad. Además, a raíz de las Olimpiadas del 92, se hizo un esfuerzo para presentar Barcelona de una manera muy atractiva. Pese a que este adjetivo, aplicado en la ciudad, puede ser bastante peligroso. Aún hoy llegan muchos artistas a Barcelona, como llegan también muchos estudiantes de Erasmus, quizá con cierta ingenuidad o una cierta frivolidad, atraídos por la idea de vivir en una ciudad agradable, tranquila y que parece divertida. Es verdad que también hay unas características sociales comunes que puede parecer que propician la creatividad: los clichés de la despreocupación y de la alegría Mediterráneos. Todo esto crea una comunidad que atrae a artistas de fuera. Por otra parte, los artistas de aquí también tienden a mirar hacia el exterior. Pero, volvamos a la idea del cierre: una domesticidad que está siempre presente en el otro lado de la moneda. Incluso hoy sigue existiendo miedo, sobre todo para mirar hacia el exterior. Por ejemplo, en la universidad, estábamos planteando títulos para un seminario sobre el arte de la posguerra y Antoni Marí propuso ‘una modernidad cauta’.

¿Cuáles podrían ser ejemplos de esta ‘modernidad cauta’?

Bueno, a excepción de artistas como Miró y Dalí que tuvieron una gran proyección internacional, el resto de los representantes de la modernidad de aquí tuvieron una trayectoria que se podría definir como tímida, modesta, moderada, cautelosa, prudente, con unas características que se reflejan mucho en su propia tradición.

Si no me equivoco, acabas de presentar tu tesis sobre el artista de posguerra Juan Brotat. ¿Crees que él entra dentro de estas características?

Sí, él es un ejemplo clarísimo de este cierre, de esta modestia que al mismo tiempo también es lo que da originalidad a gran parte del arte catalán. Siempre debemos mirar todo desde los dos lados. Pero hagamos un salto al panorama contemporáneo, hablemos de la más estricta actualidad .

De acuerdo.

Ayer recibí un correo de un joven artista que me invitaba a una inauguración en un piso. Esto no es una idea nueva, pero este espíritu de autogestión, de adaptación a unas circunstancias que no siempre son favorables, incluso a una limitación geográfica, ya que Barcelona tampoco es una ciudad enorme, muestra una respuesta positiva a un panorama que quizás no lo es tanto. También es una manera de sacar partido a la domesticidad que estamos comentando.

Esto posiblemente sea otra característica de los barceloneses.

Posiblemente. Este espíritu doméstico se convierte en una plataforma que puede ser útil para desarrollar un intercambio interesante y creativo. Hay muchos ejemplos de esto, es algo que pasa constantemente. Por ejemplo, hace 20 años, cuando empecé a vivir la vida artística de la ciudad, también había una fuerte crisis derivada de la guerra del golfo. No era tan potente como la que estamos viviendo ahora, pero el ambiente artístico estaba necesitado de un cambio de modelo creativo. Se partía de la gran euforia de los años 80 donde el mercado apoyaba esta genialidad espontánea de creadores como Mariscal, Barceló y muchos otros que, quizás de una forma más discreta, también comenzaron unas carreras prometedoras que les permitía vivir de su arte.

¿Qué pasó a partir de la Barcelona del 92?

Paradójicamente, se acabó todo. Se desarrollaron formas creativas más exigentes, más conceptuales que no interesaban tanto al mercado especulador. Entonces surgió un proceso de autogestión por parte de los artistas jóvenes. Iniciativas como el colectivo independiente 22A del que cual yo formé parte, o el centro de producción Hangar que todavía existe, son un ejemplo. Por lo tanto, cuando el mundo del arte se estanca, los artistas se quedan con dos posibilidades: irse o autogestionarse. Y a menudo también encontramos una combinación entre ambas opciones. El chico que me escribía lo hacía desde Leipzig, donde desde hace unos años, se está dando un movimiento pictórico muy interesante, pero también colabora con gente de aquí que organiza esta exposición en un piso. Ultimamente me están invitando a muchas exposiciones en pisos y otros espacios no convencionales. Aquí es justamente donde se puede comprobar que hay un latido, que la comunidad artística tiene ganas de volver, a través de la autogestión, a un optimismo que la situación de ahora no les está dando. También, en esta actual crisis hay una facilidad que todavía no existía en los 90: las redes sociales pueden ayudar mucho a crear estas nuevas dinámicas que, de alguna manera, compensan la falta de infraestructuras y circuitos oficiales.

Entre muchas de las actividades que desarrollas, también eres profesor de Eina. ¿Puedes comparar las trayectorias que están haciendo el mundo del arte y el mundo del diseño en Barcelona?

El mundo del diseño es diferente. Yo creo que en Barcelona sí es bastante más potente. Empezando por el campo de la enseñanza, aquí hay varias escuelas de diseño muy interesantes. No sólo Eina. El tópico de la modestia catalana, a veces es bueno, quiero decir que tampoco podemos caer en una soberbia estatal, pero al mismo tiempo, sí que el diseño que se hace aquí tiene un merecido eco internacional: hay una enorme creatividad y mucho ingenio, funciona muy bien. Se puede ser más optimista, aunque tampoco hay que dejar de ser crítico en muchos aspectos. Aparte de las escuelas, sí se puede contar con pequeñas entidades comerciales que también apoyan el diseño barcelonés.

Vinçon, es el primer ejemplo que me viene a la cabeza.

Sí. Todos los que vienen de fuera se quedan maravillados con Vinçon. Pero su propietario, Fernando Amat, se ha definido a sí mismo simplemente como un ‘tendero’. Volvemos, una vez más, a la idea de domesticidad que hay en Barcelona. En este caso, entendido de la mejor manera posible .

Para terminar, ¿nos puedes ofrecer una breve descripción del mapa de Barcelona que has dibujado?

Claro:

  • Primero tenemos la Carretera de las Aguas, un referente de la ciudad. De hecho, toda la zona de Collserola y el Tibidabo es muy interesante y recomendable.
  • Después, no sale en el mapa, pero vale la pena visitar Eina como muestra de una antigua torre señorial y justo delante, los jardines afrancesados de Can Sentmenat con sus fantásticas vistas sobre la ciudad.
  • Pasamos a Montjuïc , la Fundación Miró es mi museo favorito, por muchas razones.
  • Ya tocando el mar, fui socio del Club Natación Barcelona, también destaco el Club Natación Barceloneta. La vida asociativa que hacen ambos, es muy especial.
  • Un punto de nostalgia: la vieja ciudad vieja, la que conocí justo antes del proceso de gentrification que ha sufrido en los últimos años, antes de que sucediera ese maquillaje, cuando podías pasear tranquilamente, había turistas, sí, pero no como ahora. Me refiero a cuando unos estudiantes se podían permitir un piso donde abrías la ventana y te encontrabas ante el rosetón de Santa María del Mar. Eso ahora deben ser apartamentos para turistas… Amé mucho esta vieja ciudad vieja y, en 1994 fui a vivir a la Calle Petritxol, junto a la Plaza del Pi pero ya estaba masificado, no era el gótico de 5 años antes. Por cierto, en el que aparece paseando en el libro soy yo a principios de los 90.
  • Finalmente, una Barcelona que me gustaría reivindicar, es una que no existe: la del plan Macià, una extensión del plan Cerdà que en los años 30 desarrolló GATCPAC (Grupo de Artistas y Técnicos Catalanes para el progreso de la Arquitectura Contemporánea), inspirado en las ideas urbanísticas de Le Corbusier. Estalló la guerra civil y ya nunca se llevó a cabo, pero me gusta imaginar cómo hubiera podido ser.∗

Aqui se puede encontrar a Àlex Mitrani.
Entrevista y fotografías de Gabriela Zea Nadal
Aquí podeu contactar amb l’Àlex Mitrani.


Àlex Mitrani (Barcelona, 1970) combina l’activitat com a docent al Centre Universitari de Disseny i Art Eina i a la Universitat Pompeu Fabra amb col·laboracions com a crític i comissari per a diverses entitats. En aquesta conversa ens ofereix un breu recorregut per l’evolució del panorama artístic a Barcelona, en què contrastarà la faceta avantguardista amb aquella més domèstica, de la qual no se’n parla tant. Entre llibres especialitzats, una col·lecció d’art de postguerra, plomes estilogràfiques i plantes perennifòlies, parlarem també del disseny barceloní i d’aquells racons especials de la ciutat: alguns presents, altres perduts i altres que mai no han arribat a existir.

“M’interessa la idea del barceloní domèstic.”

Barcelona, panorama artístic.

Bé, comencem per un referent. Coneixes el llibre d’Alexandre Cirici, un dels pares de la crítica d’art moderna, Barcelona pam a pam? Es va reeditar a finals del 2012. Ja als anys seixanta comentava en un dels seus articles que el barceloní és domèstic. Aquesta és una idea que m’interessa molt. Des de finals del segle XIX, Barcelona té una part moderna i avantguardista molt destacada. Però també tenim una herència burgesa (o més aviat petitburgesa) que no podem negar. Jo no faria servir el qualificatiu negatiu del provincialisme, però sí que existeix una domesticitat molt clara. Això implica que hi ha una part molt tradicional i íntima de viure la consciència de si mateix, la vida quotidiana i fins i tot els projectes intel·lectuals i culturals.

En el teu cas particular, et pots considerar un barceloní domèstic?

Sí. Per al millor i per al pitjor. És a dir, Barcelona és molt a prop de França, jo mateix sóc francòfon i francòfil; per tant, hi ha una connexió europea molt directa que potser ens distingeix de la resta d’Espanya. De fet, el concepte de frontera s’hauria de redefinir: per mi, Europa no compta necessàriament com a l’estranger. Però tornant a Barcelona, amb les seves dimensions, que la fan propera, caminable, etc., conjuntament amb l’herència d’aquesta mentalitat burgesa que acabem de comentar, fa que visquem d’una manera casolana amb la qual jo també em puc sentir identificat.

Com creus que aquesta domesticitat afecta el panorama cultural a Barcelona? Específicament, en el camp de l’art.

De nou, hi ha dues cares, una positiva i l’altra no tant. A veure, la comunitat artística aquí sempre ha tingut esperit de modernitat: des dels Quatre Gats, passant, modestament, per l’època de les avantguardes, fins als anys seixanta i també en l’actualitat. A més, arran de les Olimpíades del 92, es va fer un esforç per presentar Barcelona d’una manera molt atractiva. Malgrat que aquest adjectiu, aplicat a la ciutat, pot ser més aviat perillós. Encara avui arriben molts artistes a Barcelona, com arriben també molts estudiants d’Erasmus, potser amb una certa ingenuïtat o una certa frivolitat, atrets per la idea de viure en una ciutat agradable, tranquil·la i que sembla divertida. És veritat que també hi ha unes característiques socials comunes que pot semblar que propicien la creativitat: els clixés de la despreocupació i de l’alegria mediterrània. Això crea una comunitat que atreu artistes de fora. D’altra banda, els artistes d’aquí també tendeixen a mirar cap a l’exterior. Però tornem a la idea del tancament: la domesticitat que està sempre present a l’altre costat de la moneda. Fins i tot avui segueix existint una por, sobretot de mirar cap a l’exterior. Per exemple, a la universitat, estàvem plantejant títols per a un seminari sobre l’art de la postguerra, i l’Antoni Marí va proposar «Una modernitat cauta».

Quins podrien ser exemples d’aquesta «modernitat cauta»?

Bé, a excepció d’artistes com ara Miró i Dalí, que van tenir una gran projecció internacional, la resta dels representants de la modernitat d’aquí van tenir una trajectòria que es podria definir com a tímida, modesta, moderada, cautelosa, prudent, amb unes característiques que s’emmirallen molt en la seva pròpia tradició.

Si no m’equivoco, acabes de presentar la teva tesi sobre l’artista de postguerra Joan Brotat. Creus que ell entra dins d’aquestes característiques?

Sí, ell és un exemple claríssim d’aquest tancament, d’aquesta modèstia que al mateix temps també és el que dóna originalitat a gran part de l’art català. Sempre ho hem de mirar tot des dels dos costats. Però fem un salt al panorama contemporani, parlem de la més estricta actualitat.

D’acord.

Ahir vaig rebre un correu d’un jove artista que em convidava a una inauguració en un pis. Això no és una idea nova, però aquest esperit d’autogestió, d’adaptació a unes circumstàncies que no sempre són favorables, fins i tot a una limitació geogràfica, ja que Barcelona tampoc és una ciutat enorme, mostra una resposta positiva a un panorama que potser no ho és tant. També és una manera de treure partit a la domesticitat que estem comentant.

Això probablement, deu ser un altra característica dels barcelonins.

Possiblement. Aquest esperit domèstic es converteix en una plataforma que pot servir per desenvolupar un intercanvi interessant i creatiu. Hi ha molts exemples d’això, és quelcom que passa constantment. Fa vint anys, quan vaig començar a viure la vida artística de la ciutat, també hi havia una crisi potent derivada de la guerra del Golf. No era tant forta com la que estem vivint ara, però l’ambient artístic estava necessitat d’un canvi de model creatiu. Es partia de la gran eufòria dels anys vuitanta, en què el mercat recolzava aquesta genialitat espontània de creadors com ara Mariscal, Barceló i molts d’altres que, potser més discretament, també van començar unes carreres prometedores que els permetien viure del seu art.

Què va passar a partir de la Barcelona del 92?

Paradoxalment, es va acabar tot. Es van desenvolupar formes creatives més exigents, més conceptuals, que no interessaven tant al mercat especulador. Llavors va sorgir un procés d’autogestió per part dels artistes joves. Iniciatives com el col·lectiu independent 22A, del qual vaig formar part, o el centre de producció Hangar, que encara existeix, en són un exemple. Per tant, si el món de l’art s’estanca, als artistes els queden dues possibilitats: marxar o autogestionar-se. I sovint també trobem una combinació de totes dues. El noi que m’escrivia ho feia des de Leipzig, on des de fa uns anys hi ha un moviment pictòric molt interessant, però també col·labora amb gent d’aquí que organitza aquesta exposició en un pis. Últimament m’estan convidant a moltes exposicions en pisos i d’altres espais no convencionals. Aquí és justament on es pot comprovar que hi ha un batec, que la comunitat artística té ganes de tornar, a través de l’autogestió, a un optimisme que la situació d’ara no els està donant. També, en aquesta actual crisi hi ha una facilitat que encara no existia als anys noranta: les xarxes socials poden ajudar molt a crear aquestes noves dinàmiques que, d’alguna manera, compensen la manca d’infraestructures i circuits oficials.

Entre moltes de les activitats que desenvolupes, també ets professor d’Eina. Pots comparar les trajectòries que estan fent el món de l’art i el món del disseny a Barcelona?

El món del disseny és diferent. Jo crec que a Barcelona és bastant més potent. Començant pel camp de l’ensenyament, aquí hi ha vàries escoles de disseny molt interessants. No tant sols Eina. El tòpic de la modèstia catalana de vegades és bo, vull dir que tampoc podem caure en una supèrbia estatal però, al mateix temps, sí que el disseny que es fa aquí pot tenir un ressò internacional: hi ha una enorme creativitat i molt d’enginy que funciona molt bé. Es pot ser més optimista, malgrat que tampoc cal deixar de ser crític en molts aspectes. A part de les escoles, sí que es pot comptar amb petites entitats comercials que també donen suport al disseny barceloní.

Vinçon és la primera que em ve al cap.

Per exemple. Tothom de fora que hi va es queda meravellat. Però el seu propietari, el Fernando Amat, s’ha definit a ell mateix simplement com un «botiguer». Tornem, un cop més, a la idea de domesticitat que hi ha a Barcelona. En aquest cas, entesa de la millor manera possible.

Per acabar, ens pots oferir una breu descripció del mapa de Barcelona que has dibuixat?

 

És clar:

· Primer tenim la carretera de les Aigües, un referent de la ciutat. De fet, tota la zona de Collserola i el Tibidabo és molt interessant i recomanable.

· Després, encara que no surti al mapa, val la pena visitar Eina com a mostra d’una antiga torre senyorial i, just davant, els jardins afrancesats de Can Sentmenat amb les seves fantàstiques vistes.

· Passem a Montjuïc. La Fundació Miró és el meu museu preferit, per moltes raons.

· Ja tocant al mar, destaco el Club Natació Barcelona, del qual vaig ser soci i també el Club Natació Atlètic-Barceloneta. La vida associativa que fan tots dos és molt especial.

· Un punt de nostàlgia: la vella Ciutat Vella, aquella que vaig conèixer just abans del procés de gentrificació que ha sofert en els darrers anys, abans que succeís aquell maquillatge. Quan podies passejar tranquil·lament; hi havia turistes, però no com ara, quan els estudiants es podien permetre un pis on obries la finestra de l’habitació i et trobaves davant del rosetó de Santa Maria del Mar. Allò ara deuen ser apartaments per a turistes… Vaig estimar molt aquesta vella Ciutat Vella i, l’any 1994, vaig anar a viure al Carrer de Petritxol, tocant a la plaça del Pi, però ja estava massificat: no era el Gòtic de cinc anys abans. Per cert, el que apareix al llibre, sóc jo a principis dels noranta.

· Finalment, una Barcelona que m’agradaria reivindicar és una que no existeix: la del pla Macià, una extensió del pla Cerdà que als anys trenta va desenvolupar el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al progrés de l’Arquitectura Contemporània), inspirat en les idees urbanístiques de Le Corbusier. Va esclatar la Guerra Civil i ja mai no es va dur a terme, però m’agrada imaginar com hauria pogut ser.

Aqui se puede encontrar a Àlex Mitrani.
Entrevista y fotografías de Gabriela Zea Nadal
Aquí podeu contactar amb l’Àlex Mitrani.