I’m going towards Poblenou to visit Quadrat 9, Alain Chardon’s (Thonon les Bains, 1954) graphic arts atelier. It is early in the afternoon and I find a calm and sleepy neighbourhood where, the bustle that is going on within little distance, in the centre of Barcelona, seems very far away. This calm gets even more intense when I enter in his workshop: the atmosphere I find in Quadrat 9 is similar to that of a cathedral. With his measured voice and that French accent that has been slightly blurred after more than 30 years here, Alain shows me where he works, his old presses and the different inks he uses while he tells me the story that brought him here and all that happened to him since then.

Me dirijo al Poblenou para visitar Quadrat 9, el taller de obra gráfica de Alain Chardon (Thonon les Bains, 1954). Es primera hora de la tarde y en el barrio se respira una particular calma de sobremesa que contrasta con el bullicio que hay poca distancia, en el centro de Barcelona. Una calma que se hace aún más intensa cuando entro en su taller: en Quadrat 9 encuentro una atmósfera similar a la de una catedral. Con su voz pausada y un accento francés que se ha ido difuminando después de más de 30 años aquí, Alain me muestra su taller, las antiguas prensas y las distintas tintas mientras me narra la historia que le trajo hasta aquí y todo lo que ha ido encontrando desde encontces.

Em dirigeixo al Poblenou per visitar Quadrat 9, el taller d’obra gràfica d’Alain Chardon (Thonon-les-Bains, 1954). És primera hora de la tarda i al barri es respira una particular calma de sobretaula que contrasta amb la bullícia que hi ha a poca distància, al centre de Barcelona. Una calma que es fa encara més intensa quan entro al seu taller: a Quadrat 9 hi trobo una atmosfera similar a la d’una catedral. Amb la seva veu pausada i aquell accent francès que s’ha anat difuminant després de més de trenta anys aquí, l’Alain em mostra el seu taller, les antigues premses i les diferents tintes mentre em narra la història que el va portar fins aquí i tot el que hi ha anat trobant des de llavors.

chardon.2

chardon.3

chardon.4

chardon.5

chardon.6a

Chardon.8

Chardon.9

Chardon.10

chardon.11

chardon.12

“When I moved to Poblenou, in 1998, it was the last area of Barcelona that could be reurbanized, reinvented

When did you come to Barcelona? And under which circumstances? 
I got here in January 1978, but I did not come to be in Barcelona. My goal was to spend some time painting in a house that had been lent to me; it was located in the countryside, next to the town of Tarragona. At that time I had just graduated from Fine Arts and lived in Grenoble. I worked as a substitute art teacher in various schools. Sometimes, between substitutions, I had a few free months that I used to paint with a lot of intensity. To carry out this, I needed to isolate myself and looked for a house where I could do that. I was looking around Grenoble, I had no intention of going far away, but by chance I was offered a place in Tarragona and I accepted with great pleasure.

What was your idea of Barcelona before coming here?
I had studied Spanish in high school and knew a little of the Spanish history and geography. However, there I had never been here, at that time many French people didn’t like the fact that our neighbouring country was a dictatorship, this idea caused a certain suspicion in us and we did not want to get to close to all this. Apart from that, there’s always the idea of a certain exoticism. You know, when living in Grenoble, you have the South a bit idealized; I was immediately seduced by the idea of coming up here. But in my case, when I arrived it was not exactly easy to adapt: it was a cold winter gray, cold and wet, with a lot of wind… I had other expectations.

Where you attracted to Barcelona during the months you’re going to be painting in the countryside?
Well, not too much because I was very focused on my job. I’d heard very positive stories of this city, but I just came from a few hours to buy material and went back to the House. However, I wanted to go visit the school of Fine Arts, to see how they worked there, I liked it a lot. But apart from that I remember entering the city by car from the south end of the Diagonal, in Zona Universitaria. That was such a modern area, with those big spaces and many unfinished buildings, it seemed a bit inhospitable, not too welcoming. I also used to go to Perpignan to take money from my French bank; I liked to take the train in the Estació de França. And in fact, it was from there where I had my first real immersion in the city.

Tell me about that.
One day, on the train returning from Perpignan, I met a girl and then, I didn’t have a lot of time between one train and the one that had to take me back to Tarragona, perhaps about an hour that I used to spend reading or waling prudently around the area by the station around the station, without getting too far from it. But that was a different day, the girl I had met grabbed me by the arm and, as who says I was dragged to carrer (carrer means ‘street’ in Catalan) Montcada. We got there really fast! And she took me for lunch at a task where they made a delicious macaroni. That was my first and true interaction within the city, but I just remember our conversation and those macaroni. The visual memories are quite fuzzy now, almost abstract: there was the blackness of the old buildings; extremely dirty, contrasting with an ultra blue spring sky.

And then…
Then, the friendship with that girl consolidated and I moved here, in Barcelona; it was here where I started my first lithography workshop. I already had a project to do it in Grenoble where I had been looking for possible places. Lithography has always been something that, without knowing very well why, ever since I studied this technique at the University, I have always come back to it. It keeps knocking at was at my door… When I arrived in Barcelona, naturally, I kept looking for presses and places where I could make my lithographic prints.

And what did you find?
Different workshops, but none of them had the material I needed or, if they did, it wasn’t available. For example, the atelier Vallirana (located on the Vallrina street) had a serigraphy press, it was great, but it had not been used for a while and ended up being sold to a group of Swiss artists. Then I keep looking and I met Ricard Giralt Miracle (1911-1994) who was a very famous typographer here in Barcelona, I bought him a press that he had in the attic of Filograf, his workshop to the Carrer Príncep d’Astúries (Gràcia).

And then you were ready to start your own workshop?
Yes, at that time I needed my space for painting and, at the same time, I also needed a space to keep the lithography machines. I painted a lot on canvas, but in a natural way, I turned towards paper. Gradually, I started focusing on this format. I rented a space on the street the Hostal San Antoni, (just behind the Picasso museum), that actually had been a printmaking workshop. There, I began to do lithography and engraving, organized courses, partnerships, etc. In 1985 I did my first solo exhibition in Barcelona, it was at the French Institute. There I met Antonio Valero, a publisher of graphic work that got very interested in mine, and not became my art dealer, but also we started sending his other artists to my workshop. At that time, there were several workshops of engraving in Barcelona, there were very few that did lithography, and more specifically, lithography on stone, there wasn’t any place that did it. This technique aroused a lot of interest and we were continuously doing editions with many artists while I was still with creating my own work.

I am very curious about these old and huge machines that you have here.
Yes, these are very powerful. The one I had before was slower, manual and this raised my budgets. One day I collaborated with “Pousse caillou”, the workshop of some friends who are based in Perpignan and who also did lithography, I saw they worked presses like the ones I had now. I quickly realised that some of the projects I had done projects with artists needed that kind of machine, specifically the work that I did with a Catalan artist who worked in the United States. I started searching immediately and placed an ad in a specialized magazine thinking that I might not have any answers, but I received three from people who were interested in selling one of these machines. The first one came from Paris, from an old printing press that needed all the space it occupies. The second one also comes from France, from Limoges; it had been used to print the stickers that adorn the porcelain for which this city is known. Both are dated from between the late 19th century and early 20th century. Then I created a partnership with this artist and we opened a new workshop in la Plaça del Diamant, in the Gracia area. We started doing lithography in there and I kept my atelier at the Ribera for the engraving.

If I’m not mistaken it was then, in 1989, when Quadrat 9 appeared. And, new workshop, new stage.
Yes. I continued with the artists that Antonio Valero sent me. At that time he had set up a beautiful gallery called Pèrgamon (today it is in Carrer Petritxol), it focused on works made on paper and there I did an other solo exhibition in the autumn of 1990, it was titled ‘Hso’. I also had my partner who occasionally came from the United States and made important productions in the workshop. They were very busy years with those new (old) machines, but it was difficult to combine the projects with the artists who sent by my dealer and those who came independently. The relationships got somewhat complicated.

I believe you always had defined yourself as an independent workshop, didn’t you?
Yes, mostly. My project was to create an ” editorial workshop”. Let me explain: the lithographs, prints and other printing techniques, are made in editions. To carry them out there are usually three main figures. First there is the editor that is the one who starts the project, has the idea, puts the money and then sells the creations. Second, there is the artist and, finally, the workshop. This is good formula, when it works. However, the danger that exists in this triangle is that often the editor, that logically wants to make a profit out of what he or she have invested, goes for the most commercial projects and, in order to cut on the costs, he creates a certain pressure on the artist. My project was that the workshop would act as the editor or at least, that this figure could be shared by both the artist and the workshop. For a while, this idea worked very well. We did a lot of editions with artists with whom I had an affinity. What was interesting is that they could settle in the workshop as long as they needed in order to produce several lithographs, not only one (or two). This was very satisfying because the artist could develop his ideas with less commercial pressure and produce a significant amount of work that demonstrated that he was able to create solidly with graphical technique. After that we organized exhibitions or went to fairs. They were also years of hard work as well. I had the lithography workshop at Gracia, but I kept the engraving atelier at the Born. And, at that time, lived in Sant Andreu. I didn’t stop moving around the whole Barcelona. Until I came up with the idea of finding a large space in order to unify everything. And I began to search…

And, while you were working in two different districts, what were the main differences between them?
I liked both. Gracia is quiet and traditional, central and very pleasant, people would always be willing to go there. The charm of Gracia that still remains and that we all know. As far as the Born is concerned (also called the Ribera area), there was an effort in the early 1990s to promote it as a district of painters, like some sort of Soho. I don’t know what happened exactly with the Born´s market, which was what had given life to the area, but it was no longer in operation when I arrived there and there was a series of half-abandoned spaces around it, everything was ‘undone’… During a certain period several galleries appeared, there was one that I liked in particular: the Sala Metrònom, founded by Rafael Tous. It always had very risky contemporary shows. But I think that the fact of being placed in the Born at the time, it scared some collectors who would preferred to go to the traditional galleries in the Consell de Cent Street as they ha been doing for ages. The Born of the 90’s was in an undetermined situation, it was still a bit dangerous, it wasn’t appealing for many types of audiences and it did not generate curiosity. Other galleries that arose there never thrived. The attempt to turn the Born in a cultural centre was a bit frustrated in that time. But, look at it now!

Yes! One can now safely say that it has already managed to turn into a cultural focus, among other things. But in the late 90s you moved away… 
Yes, many other artists and I who were also there went away and moved to Poblenou. Until then the that area had been full of warehouses and factories, but I think that at that time there was some new rules that forced them to move to another area, outside of Barcelona. All of a sudden, there was a whole series of large spaces available at a relatively cheap price. When I moved in Poblenou, in 1998, it was the last district of Barcelona that could be remodelled, reinvented. The area closest to the sea had already been renovated in 1992 with the creation of the Villa Olímpica. However, at the beginning of 2000, there emerged some projects such as 22@ or the Forum in 2004, that urbanized the central part of the area. Some places remain quite untouched though, for example where my atelier is located at Passage Masoliver, those streets have retained this industrial atmosphere that includes spaces as diverse as now the Hangar, the Farinera, Palo Alto, La Escocesa, etc. Poblenou began to grow just at the time that I arrived. Some artists who wanted to come here just a year later, found much higher prices.

I guess that moving to Poblenou also marked a new stage in your professional life. How did that influence your dynamics?
Well, my move coincided with the explosion of the neighbourhood, but also with the beginning of the end of the graphic work.

Oh… What do you mean by this?
It has nothing to do with Barcelona, it also happens at a more general level: digital technologies have damaged this industry. At the beginning of 2000 there was still a lot of work, but since 2005, we hardly have done any editions. Now I feel a bit optimistic because I see that some young people are returning to the art of printing with machines, they must have noticed that this gives a very different quality to what can be achieved digitally, and that generates interest. There is a group called L’Automàtica that is the perfect example of what I am saying. You can also do other things with the graphic arts besides the editions, such as artist’s books. We have created a publishing house with the Regina Giménez and Rafael Bianchi, it is called ‘el dit a l’ull’ (which means ‘the finger in the eye’). Since 2010 we’ve produced four books: ‘La casa de la playa’, ‘Flags’, ‘Dibujo. América Sanchez’ and ‘Geometría cosmica’. Besides this, you can always find other new things to do using your creativity. Now we have a very exciting project (that I often do in collaboration with a Norwegian association), is called “artist in residence”. it gives the opportunity to different creators to come to the workshop to investigate with the different techniques of printmaking. Quadrat 9 is being transformed into a platform for creative research and development by using lithography and etching and any printing form, this is very exciting and positive.

Congratulations on all the books, are beautiful! Finally Alain, after all that you have explained, how far away is that guy who in 1979, came to Barcelona to find black buildings, blue skies and macaroni out of the Estación de Francia. Do you feel from Barcelona now?

Above all, I feel Mediterranean. In Barcelona I have discovered a lifestyle that I love and feel very comfortable with. Yes, I belong here now! ∗

Here you can check Quatrat 9‘s web page and facebook page.


“En 1998, cuando me instalé en Poblenou, era la última zona de Barcelona que aún podía reurbanizarse, reinventarse.”

¿Cuándo viniste a Barcelona? ¿Y bajo qué circunstancias?
Llegué en enero de 1978, pero no vine para estar en Barcelona, sino para pasar algún tiempo pintando en una casa situado por el campo de Tarragona que me habían dejado. En aquel momento me acababa de graduar de Bellas Artes, vivía en Grenoble y me dedicaba a hacer sustituciones en escuelas como profesor de dibujo. A veces, entre una y otra, pasaban algunos meses que me aprovechaba para pintar con mucha intensidad. Para llevar a cabo esto necesitaba aislarme y buscaba una casa donde pudiera hacerlo. De hecho, estaba buscando la zona de Grenoble, no tenía intención de irme tan lejos, pero por casualidad me ofrecieron este sitio en Tarragona y acepté con mucho gusto.

¿Cuál era la idea de Barcelona que tenías antes de venir?
Había estudiado castellano en la escuela secundaria y sabía un poco de la historia y la geografía de España. Sin embargo, nunca había venido. En aquel momento a muchos franceses no les gustaba la idea de que el país vecino fuera una dictadura, este hecho nos causaba algo de recelo y no nos acercábamos demasiado por aquí. Aparte de esto, siempre está la idea de un cierto exotismo. ¿Sabes? Cuando vives en Grenoble, es muy fácil idealizar el Sur. La idea de venir aquí me sedujo inmediatamente. Pero en mi caso, cuando llegué, no me adapté tan fácilmente: era un invierno gris, frío y húmedo, con mucho viento… Mis expectativas eran otras.

¿Nunca te sentiste atraído por Barcelona durante los meses que estuviste pintando en el campo?
Bueno, no mucho porque estaba muy concentrado en mi trabajo. Había oído historias muy positivas de esta ciudad, pero sólo venía unas horas para comprar material y volvía a mi casa. Sin embargo, quise ir a visitar la escuela de Bellas Artes para ver cómo funcionaban allí, me gustó mucho. Pero aparte de eso, me acuerdo que entraba a la ciudad en coche por la zona universitaria y esos espacios tan amplios y tan modernos, algunos todavía en construcción, me parecían algo inhóspitos, poco acogedores. También solía ir a Perpignan para sacar dinero de mi banco francés, me gustaba mucho tomar el tren en la estación de Francia. Y de hecho, fue desde allí donde por primera vez tomé consciencia de lo que realmente es Barcelona.

Cuéntame. 
Un día, en el tren de regreso de Perpignan, entablé amistad con una chica. No tenía mucho tiempo entre ese tren y lo que tenía que llevarme de regreso a Tarragona, quizás una hora escasa que solía aprovechar para leer o conocer la zona alrededor de la estación, pero con la precaución del que no conoce, sin alejarme demasiado. Pero ese día fue diferente, la chica me agarró del brazo y, como quien dice, me arrastró hasta la Calle Montcada. ¡Llegamos muy rápido! Y fuimos a comer en una tasca donde nos prepararon unos macarrones deliciosos. Esa fue mi primera y verdadera inserción dentro de la ciudad, pero lo que más recuerdo fue la conversación y los macarrones. Los recuerdos visuales que quedan están algo borrosos, casi abstractos: la negrura de los viejos edificios, muy sucios, contrastando con un azulísimo cielo de primavera.

Explica-m’ho.
Una dia, al tren, tornant de Perpinyà, vaig fer amistat amb una noia. Jo no tenia gaire temps entre aquell tren i el que m’havia de tornar a portar Tarragona, potser una hora escassa que solia aprofitar per llegir o conèixer els voltants de l’estació, però amb la prudència d’un que no coneix, sense allunyar-me gaire. Però aquell va ser un dia diferent: la noia em va agafar pel braç i, com qui diu, em va arrossegar, fins al carrer de Montcada. Hi vam arribar rapidíssim! I em va portar a dinar a una tasca on feien uns macarrons deliciosos. Aquella va ser la meva primera i veritable inserció dins la ciutat, però només recordo la nostra conversa animada i aquells macarrons. Dels records visuals només me’n queda una memòria borrosa, gairebé abstracta: la negror dels edificis antics i bruts, contrastant amb un cel blavíssim de primavera.

Entonces… 
Entonces se consolidó la amistad con esa chica y me instalé aquí en Barcelona y fue aquí donde monté mi taller de litografía. Ya tenía el proyecto de montarlo en Grenoble, donde ya había estado buscando posibles locales y prensas. La litografía siempre ha sido algo que, sin saber muy bien por qué, desde que estudié esta técnica en la Universidad, siempre vuelvo a ella, siempre llama a mi puerta… Cuando llegué a Barcelona, naturalmente, seguí mirando lugares donde pudiera tener mis prensas y llevar a cabo mis impresiones litográficas.

Y, ¿qué encontraste?
Varios talleres, algunos muy interesantes, pero tampoco tenían el material que necesitaba o no estaba completo o no me dejaban alquilarlo. Por ejemplo, el taller Vallirana (ubicado en la calle de Vallirana) donde hacían serigrafía, tenían una gran prensa, que no habían utilizado durante mucho tiempo y finalmente la vendieron a unos artistas suizos. Seguí mirando y me encontré con Ricard Giralt Miracle (1911-1994), un tipógrafo, muy famoso aquí en Barcelona, le compré una prensa que tenía en el altillo de Filograf, su taller en la Calle Príncep d’Astúries.

Y a partir de aquí, decidiste montar tu propio taller. 
Sí, en aquel momento necesitaba un espacio para la pintar y, al mismo tiempo, para almacenar las máquinas de litografía. Pintaba mucho sobre la tela, pero de forma natural, cada vez empecé a trabajar más sobre papel. Poco a poco me fui centrando en este formato. Alquilé un espacio en la calle del Hostal San Antoni, (justo detrás del museo Picasso) que justamente había sido un taller de grabado. Ahí empecé a hacer litografía y el grabado, a organizar cursos organizados, colaboraciones, etc.. En 1985, monté mi primera exposición individual en Barcelona en el Instituto Francés. Allí conocí a Antonio Valero, un editor de obra gráfica que estaba interesado en mi trabajo y no sólo se convirtió en mi marchante, sino que también mandaba a sus otros artistas para que trabajaran en mi taller. En ese momento, había varios talleres de grabado, algunos de litografía, pero pocos y más específicamente, de litografía sobre piedra, no existía ninguno. Esta técnica despertó un gran interés y hacía muchas ediciones con artistas mientras también me dedicaba a desarrollar mi propia obra.

Estoy intrigada por estas máquinas enormes y antiguas que tienes aquí.
Sí, estas son muy potentes. La que tenía antes era manual, más lenta y esto encarecía los presupuestos. Un día colaboré con “Pousse Caillou”, el taller de unos amigos de Perpignan, que también se dedicaban a la litografía y vi cómo trabajaron con prensas como las que tengo ahora. Vi que algunos de los proyectos que estaba haciendo con artistas requerían un material de este tipo, específicamente el trabajo que hice con uno que era de aquí, pero que trabajaba en los Estados Unidos. Me puse manos a la obra y escribí un anuncio para una revista especializada pensando que no respondería nadie, pero recibí tres respuestas de gente que estaba interesada en vender una de estas máquinas. La primera que compré viene de París, de una antigua imprenta que necesitaba todo el espacio que ocupa. La segunda viene también de Francia, de Limoges, había sido utilizada para imprimir las calcomanías que adornan la porcelana por la que esta ciudad es conocida. Ambas son de entre finales del siglo XIX y principios del siglo XX. Luego me asocié con este artista y abrí un nuevo taller en la Plaça del Diamant, en Gracia. Empezamos a hacer Litografía allí y grabado en el barrio de la Ribera.

Si no me equivoco, fue en 1989, cuando fundaste Quadrat 9. Y, nuevo taller, nueva etapa.
Sí. Seguía trabajando con los artistas que me enviaba Antonio Valero, que en aquel momento había abierto una galería muy bonita llamada Pèrgamon, (ahora está en la calle Petritxol) se centraba en obras sobre papel. Allí monté una exposición individual en otoño 90 que se tituló ‘Hso’. También tenía a mi socio que venía de vez en cuando des de los Estados Unidos para hacer importantes producciones. Fueron unos años de mucho trabajo con las nuevas (viejas) máquinas, pero era difícil combinar los proyectos con los artistas que me enviaba mi marchante y los que venían de forma independientemente. Las relaciones se complicaron un poco.

¿Porque tu taller siempre ha tenido un carácter independiente, ¿no es así?
Sí, en gran parte, sí. Mi proyecto era crear un “taller editorial”. Me explico: las litografías, grabados y otras técnicas de impresión, se realizan en ediciones. Para llevarlas a cabo, generalmente suele haber tres figuras. Primero está el editor que es el que inicia el proyecto, tiene la idea, pone el dinero y luego vende. En segundo lugar, está el artista y, finalmente, el taller. Esto, cuando funciona, es genial. Sin embargo, el peligro que existe en este triángulo es que a menudo el editor, que lógicamente quiere recuperar lo que ha invertido, tiende a apostar por proyectos más comerciales y, con el fin de reducir gastos, presiona y obliga prescindir de ciertos materiales, etc.. Mi proyecto era que la figura del editor quedada sustituida por del taller o que se dividiera entre el taller y el artista. Durante un tiempo, esta idea funcionó. Hicimos un montón de ediciones con artistas con quien tenía afinidad. Lo interesante es que se podían instalar en el taller durante el tiempo que les hiciera falta para producir varias litografías, no solo una (o dos). Esto fue era muy satisfactorio porque el artista podía trabajar con menos presión comercial y producir un grosor considerable de trabajo que demostraba que era capaz de trabajar sólidamente con técnica gráfica. Después se montaban exposiciones o íbamos a ferias. También fueron unos años trabajo duro, tenía el taller de litografía en Gracia, pero mantenía también el taller de grabado en el Borne. Y, en ese momento vivía en Sant Andreu. No paraba de moverme por Barcelona. Fue entonces cuando empecé con la idea de buscar un gran espacio para unificarlo todo. Y me puse a buscar…

Mientras trabajabas en estos dos distritos, ¿cuáles eran las diferencias claves entre uno y otro?
Me gustaban ambos. Gracia es tranquilo, tiene un aire de barrio de toda la vida que hace que sea muy agradable, desplazarse hasta allí nunca suponía un impedimento para nadie. Ese encanto de la Gracia que todavía dura y que todos conocemos. En cuanto al Born, en la década de 1990 se intentó promover como un barrio de los pintores, allí se quiso crear como una especie de Soho. No sé qué pasaba exactamente con el mercado del Born, que era lo que había dado vida a la zona, pero en aquel entonces ya no estaba en funcionamiento y a su alrededor había una serie de espacios medio abandonados, todo estaba por hacer… Hubo un momento en el que se abrieron varias galerías, había una que me gustaba en particular: la Sala Metrònom, fundada por Rafael Tous. Siempre tenían propuestas muy arriesgadas. Pero creo que el hecho de estar en el Born asustaba a algunos coleccionistas que seguramente preferían ir a las galerías de arte tradicionales de la calle Consell de Cent tal y como había estado haciendo siempre. El Borne de los años 90 estaba aún en una situación indeterminada, todavía era un lugar inseguro, para muchos tipos de audiencias no resultaba atractivo ir hasta allí y tampoco se generó ninguna curiosidad. Otras galerías que abrieron en el Borne durante esa época, no acabaron de prosperar. La tentativa de hacer un centro cultural quedó un poco frustrada en aquel momento. Pero, ¡mira ahora cómo está!

¡Sí! Ahora se puede decir con seguridad que, entre otras cosas, ya se ha logrado convertir el Borne en un foco cultural. Pero a finales de los 90 te fuiste el Born…
Sí, yo y muchos otros artistas que también estaban allí. Hasta entonces, el Poblenou había estado lleno de fábricas y almacenes, pero creo que en ese momento surgieron unas nuevas normativas que los obligaron a trasladarse a otra zona fuera de Barcelona. De repente, quedaron disponibles toda una serie de grandes espacios a un precio relativamente barato. Cuando me instalé en Poblenou, en 1998, era el último Distrito de Barcelona, que aún podía reurbanizarse, reinventarse. La zona más cercana al mar ya había sido renovada en 1992 con la creación de la Villa Olímpica. Pero a principios del 2000, en la parte más alta aún había mucho por hacer y surgieron proyectos inmobiliarios como 22 @, o el Forum. La zona donde está el pasaje Masoliver, no ha sido muy modificada, ha conservado este ambiente industrial que engloba espacios tan diversos como el Hangar, la Farinera, Palo Alto, La Escocesa, etc.. Poblenou comenzó a crecer justo en el momento en que llegué. Algunos artistas que quisieron instalarse tan sólo un año más tarde, ya encontraron precios muy encarecidos.
Supongo que el traslado al Poblenou también marcó una nueva etapa en tu vida profesional. ¿Cómo influyó en tu dinámica?
Bueno, la mudanza coincidió con la explosión del barrio, pero también con el comienzo del fin de la obra gráfica.

No… ¿Qué quieres decir con esto?
No tiene nada que ver con Barcelona, sucede también a un nivel más general: las tecnologías digitales han perjudicado a esta industria que está muriendo lentamente. A principios de 2000 seguía habiendo un montón de trabajo, pero desde el año 2005, casi no se ha hecho nada dentro de esta disciplina. Ahora me siento un poco más optimista porque veo que hay un regreso por parte de los jóvenes a la impresión con máquinas, supongo que notan que dan una calidad muy diferente a lo que puede lograrse digitalmente, esto genera interés. El colectivo llamado L’Automàtica, es el ejemplo perfecto. También puedes hacer otras cosas con la parte gráfica de las ediciones, como por ejemplo, libros de artista. Con Regina Giménez y Rafael Bianchi hemos creado una editorial que se llama ‘el dit a l’ull’, desde 2010 hemos creado cuatro libros: ‘La casa de la playa’, ‘Flags’, ‘Dibujo, América Sánchez’ y ‘Geometría cósmica’. Aparte de esto, siempre puedes encontrar otras cosas nuevas para hacer desde la creatividad. Ahora tenemos un proyecto muy emocionante (que suelo hacer en colaboración con una asociación noruega), se llama a ‘artist in residence’ y da la oportunidad a diferentes creadores de realizar una estancia en el taller y profundizar o investigar con las diferentes técnicas impresas. Quadrat 9 se está transformando en una plataforma de investigación creativa y desarrollo mediante litografía y grabado, esto es muy emocionante y positivo.

Felicidades por de libros, ¡son preciosos! Finalmente Alain, después de todo lo que has explicado, qué lejos que queda ese tipo que en 1979, llegó a Barcelona para encontrar edificios negros contrastando con un cielo azul y macarrones saliendo de la estación de Francia. ¿Te sientes de Barcelona ahora?
Por encima de todo me siento Mediterráneo. Vivir en Barcelona me ha hecho descubrir una manera de vivir con el cual me siento muy identificado. Sí, ¡ahora soy de aquí! ∗

Aquí se puede consultar la página web de Quadrat 9 y su página de facebook.


“Quan em vaig instalar al Poblenou, l’any 1998, era l’últim barri de Barcelona que es podia reurbanitzar, reinventar.”

Quan vas arribar a Barcelona? I, en quines circumstàncies?
Vaig arribar el gener del 1978, però no venia per estar-me a Barcelona sinó per passar una temporada pintant en una casa que m’havien deixat pel Camp de Tarragona. En aquella època tot just m’acabava de graduar en belles arts, vivia a Grenoble i em dedicava a fer substitucions a les escoles fent de professor de dibuix. De vegades, entre substitució i substitució, passaven alguns mesos que aprofitava per pintar amb molta intensitat. Per dur a terme això necessitava aïllar-me i buscava una casa on poder fer-ho. Estava mirant per la zona de Grenoble, no tenia intenció de marxar tant lluny, però per casualitat em van oferir un lloc a Tarragona i el vaig acceptar amb molt de gust.

Quina era la idea de Barcelona que tenies abans de venir?
Havia estudiat castellà a l’institut i coneixia una mica la història i la geografia d’Espanya. Malgrat això, no hi havia estat mai. En aquella època a molts francesos no ens agradava la idea que el país veí fos una dictadura; aquest fet ens provocava recel i no volíem acostar-nos massa per aquí. A part d’això, sempre hi ha la idea d’un cert exotisme. Quan vius a Grenoble, tens el Sud una mica idealitzat; venir fins aquí em va seduir de seguida. Però, en el meu cas, quan vaig arribar no va ser exactament fàcil d’adaptar-me: era un hivern gris, fred i humit, amb molt de vent… Les meves expectatives eren unes altres.

Et senties atret per Barcelona durant els mesos que vas estar pintant al camp?
Bé, no gaire perquè estava molt concentrat en la meva feina. Havia sentit històries molt positives d’aquesta ciutat, però jo només venia unes hores per comprar material i tornava a la casa. Això sí, vaig voler anar a visitar l’Escola de Belles Arts, per veure com treballaven allà, i em va agradar molt. Però a part d’això recordo que venia amb cotxe i entrava a la ciutat per la Zona universitària. Aquells espais tan amples i tan moderns, alguns encara a mig construir, em semblaven una mica inhòspits, poc amables. També solia anar a Perpinyà per treure diners del meu banc francès; m’agradava molt agafar el tren a l’estació de França. I, de fet, va ser des d’allà on per primera vegada realment vaig prendre consciència del que és Barcelona.

Explica-m’ho.
Una dia, al tren, tornant de Perpinyà, vaig fer amistat amb una noia. Jo no tenia gaire temps entre aquell tren i el que m’havia de tornar a portar Tarragona, potser una hora escassa que solia aprofitar per llegir o conèixer els voltants de l’estació, però amb la prudència d’un que no coneix, sense allunyar-me gaire. Però aquell va ser un dia diferent: la noia em va agafar pel braç i, com qui diu, em va arrossegar, fins al carrer de Montcada. Hi vam arribar rapidíssim! I em va portar a dinar a una tasca on feien uns macarrons deliciosos. Aquella va ser la meva primera i veritable inserció dins la ciutat, però només recordo la nostra conversa animada i aquells macarrons. Dels records visuals només me’n queda una memòria borrosa, gairebé abstracta: la negror dels edificis antics i bruts, contrastant amb un cel blavíssim de primavera.

Llavors…
Llavors l’amistat amb aquella noia es va consolidar i em vaig instal·lar aquí, a Barcelona; va ser aquí on vaig muntar el meu taller de litografia. Ja tenia el projecte de muntar-lo a Grenoble on havia estat buscant possibles locals i premses. La litografia sempre ha estat una tècnica a la qual sempre he tornat, sense saber molt bé perquè, des que la vaig estudiar a la universitat. Va picant a la meva porta… Quan vaig arribar a Barcelona, de manera natural, vaig seguir buscant premses i llocs on em deixessin fer les meves impressions litogràfiques.

I què hi vas trobar?
Diferents tallers, però, o bé no tenien el material que necessitava, o bé no estaven complet o no em deixaven llogar-los. Per exemple, al taller Vallirana (situat al carrer de Vallirana), on feien serigrafia, hi tenien una premsa fantàstica, però feia temps que no la feien servir i finalment la van vendre a uns artistes suïssos. Després vaig seguir buscant i vaig trobar el Ricard Giralt Miracle (1911-1994) que era un tipògraf molt famós aquí a Barcelona, i li vaig comprar una premsa que tenia a l’altell de Filograf, el seu taller a l’avinguda del Príncep d’Astúries.

I a partir d’aquí ja et vas decidir a muntar el teu propi taller?
Sí. Jo en aquella època necessitava el meu espai per pintar i, paral·lelament, per guardar les màquines de litografia. Pintava molt sobre tela però, de manera natural, cada vegada tenia més tendència a treballar sobre paper. Progressivament, em vaig anar centrant en aquest format. Vaig llogar un espai al carrer de l’Hostal de Sant Antoni, (just darrere del museu Picasso) que justament ja havia estat un taller de gravat. Allà vaig començar a fer litografia i també gravat, organitzava cursos, feia col·laboracions, etc. El 1985 vaig muntar la meva primera exposició individual a Barcelona, a l’Institut Francès. Allà vaig conèixer a l’Antonio Valero, un editor d’obra gràfica que es va interessar pel meu treball, i no només va començar a fer de marxant de la meva obra, sinó que també enviava a altres d’artistes que ell portava a treballar al meu taller. En aquell moment, a Barcelona, hi havia diversos tallers de gravat, però de litografia n’hi havia pocs i, més específicament, de litografia sobre pedra, no n’hi havia cap. Aquesta tècnica va suscitar molt d’interès i vam anar fent edicions amb molts artistes, mentre jo també seguia amb la meva pròpia obra.

Estic encuriosida per aquestes màquines antigues i enormes que hi ha per aquí.

Sí, aquestes són molt potents. La que tenia abans era manual, més lenta, i això encaria els pressupostos. Un dia vaig col·laborar amb “Pousse Caillou”, el taller d’uns amics de Perpinyà que també es dedicaven a la litografia, i vaig veure que tenien unes premses molt sòlides. Vaig pensar que necessitava comprar-ne unes com aquelles. Alguns dels projectes que havia fet amb artistes requerien un material d’aquesta mena, i específicament l’obra que feia amb un artista català que treballava als Estats Units. Llavors, vaig anar per feina i vaig posar un anunci en una revista especialitzada pensant que no em contestaria ningú, però vaig rebre tres respostes de gent que estava interessada a vendre una d’aquestes màquines. La primera ve de París, d’una antiga impremta que necessitava tot l’espai que ocupa. La segona ve també de França, de Llemotges, i havia estat utilitzada per imprimir les calcomanies que decoren les porcellanes per les quals aquesta ciutat és coneguda. Totes dues són d’entre finals del segle XIX i principis del XX. Després em vaig associar amb aquest artista i vaig obrir un nou taller a la plaça del Diamant. Vam començar a fer litografia a Gràcia i també seguia amb el gravat al barri de la Ribera.

Si no m’equivoco va ser llavors, l’any 1989, quan va sorgir Quadrat 9. Nou taller, nova etapa.
Sí. Seguia amb els artistes que m’enviava l’Antoni Valero, en aquella època havia muntat una galeria molt maca que es deia Pèrgamon, (ara, és al carrer de Petritxol) i se centrava en exposar obra sobre paper. Allà vaig muntar una exposició individual a la tardor del 1990 que es va titular ‘Hso’. També tenia el meu soci que venia de tant en tant dels Estats Units i junts fèiem produccions importants. Van ser uns anys de molta feina amb aquelles noves (velles) màquines, però era difícil compaginar els projectes amb els artistes que m’enviava el marxant i els que venien de manera independent. Les relacions es van complicar una mica.

Perquè, tu sempre t’havies definit com un taller independent?
En gran part, sí. El meu projecte consistia a crear un «taller editorial». M’explico: les litografies, els gravats i totes les tècniques d’estampació, es fan en edicions. Per a produir-les normalment hi ha tres figures. Primer hi ha l’editor, que és el que arrenca el projecte, té la idea, posa els diners i després ho comercialitza. Segon, hi ha l’artista i, finalment, el taller. Això està molt bé i, quan funciona, és fantàstic. Ara bé, el perill que hi ha en aquest triangle és que sovint, l’editor, que lògicament vol recuperar el que ha invertit, aposta per a projectes més comercials i, per a retallar costos, pressiona i això va en detriment de la llibertat creativa del artista. El meu projecte consistia a substituir la figura del editor des del taller, o que aquesta quedés repartida entre el taller i l’artista. Durant un temps aquesta idea va funcionar. Vam fer moltes edicions amb artistes amb els quals hi havia afinitat. El que era interessant és que es podien instal·lar al taller durant el temps que fes falta per a produir vàries litografies, no una o dos i prou. Això era molt satisfactori, perquè l’artista podia treballar amb menys pressió comercial i produir un gruix important d’obra que demostrava que era capaç de treballar sòlidament amb tècnica gràfica. Després es feien exposicions o anàvem a fires. També van ser uns anys de molta feina: tenia el taller de litografia a Gràcia, però vaig conservar el de gravat al Born. I, en aquella època vivia a Sant Andreu. No parava de moure’m per Barcelona. Llavors vaig començar amb la idea de trobar un gran espai per poder unificar-ho, tot plegat. I vaig començar a buscar…

I, mentre estaves treballant en aquests dos barris, quines eren les diferències que hi trobaves entre ells?
M’agradaven tots dos. Gràcia és tranquil, hi ha un aire de barri de tota la vida que el fa molt agradable, i a la gent mai no li suposava un impediment desplaçar-se fins allà. L’encant de Gràcia que encara dura i que tots coneixem. Pel que fa al Born, a principis dels noranta s’estava intentant potenciar com a barri de pintors; volien muntar una mena de Soho, allà. No sé què passava exactament amb el mercat del Born, que era el que havia donat vida a la zona, però ja no estava en funcionament quan hi vaig arribar. Al seu voltant hi havia una sèrie d’espais mig abandonats, tot estava per fer. Durant una època van sorgir varies vàries galeries. N’hi havia una que m’agradava en particular: la sala Metrònom, fundada pel Rafael Tous. Sempre tenia apostes molt arriscades. Però crec que pel fet d’estar al Born espantava una mica a alguns col·leccionistes que segurament preferien anar a les tradicionals galeries de carer Consell de Cent com havien estat fent sempre. El Born dels anys noranta es trobava en una situació indeterminada: encara era una mica insegur, i per a molts tipus de públic era poc engrescador. No va generar curiositat. Altres galeries que van sorgir allà, no van acabar de prosperar. En aquell moment, l’intent de fer del Born un centre cultural, va quedar una mica dissolt. Però, mira ara com està!

Sí! Ara es pot dir amb seguretat que, entre altres coses, ja s’ ha aconseguit convertir-lo en un focus cultural. Però tu a finals dels anys noranta vas marxar del Born…
Sí, jo i molts altres artistes que també estaven al Born. Fins llavors el Poblenou era ple de magatzems i fàbriques, però crec que en aquell moment hi va haver alguna nova normativa que els va obligar a desplaçar-se a una altra, zona fora de Barcelona. De sobte, van quedar tota una sèrie d’espais grans disponibles a un preu relativament econòmic. Quan em vaig instal·lar al Poblenou, l’any 1998, era l’últim barri de Barcelona que es podia reurbanitzar, reinventar. La zona més propera al mar ja s’havia renovat el 92 amb la creació de la Villa Olímpica. Però a principis dels 2000, a la part més alta, hi van sorgir projectes urbanístics com ara el 22@ o del Fòrum. L’àrea on està el passatge de Masoliver, no s’ha tocat gaire, ha conservat aquesta atmosfera industrial que engloba espais tan diversos com ara l’Hangar, la Farinera del Clot, Palo Alto, La Escocesa, etc. Poblenou va començar a créixer just en l’època que hi vaig arribar. Alguns artistes que van voler instal·lar-s’hi tan sols un any més tard, ja van trobar uns preus molt elevats.

Suposo que el trasllat al Poblenou també va marcar una nova etapa en la teva vida professional. Com va influenciar la teva dinàmica?
Bé, la meva mudança va coincidir amb el període d’explosió del barri, però també va coincidir amb el principi de la fi de l’obra gràfica.

Home… Què vols dir amb això?
No té res a veure amb Barcelona, també passa en un àmbit més general: les tecnologies digitals han perjudicat el sector, que sembla que està morint lentament. A principis del 2000 encara hi havia molta feina, però des del 2005 gairebé no s’ha fet res dins d’aquesta disciplina. Ara em sento una mica optimista perquè veig que hi ha un retorn per part de la gent jove a imprimir amb màquines, veig que noten que això dóna una qualitat molt diferent de la que es pot aconseguir de manera digital, i això genera interès. El col·lectiu “L’Automàtica” és l’exemple perfecte. També es poden fer altres coses amb les arts gràfiques a part de les edicions, com per exemple llibres d’artista. Amb la Regina Giménez i el Rafael Bianchi vam crear una editorial que es diu Eldital’ull, des del 2010 hem fet quatre llibres: La casa de la playa, Flags, Dibujos. America Sanchez i Geometria còsmica. A part d’això, sempre es poden trobar altres coses noves per fer des de la creativitat. Ara tenim un projecte molt engrescador que organitzo juntament amb una associació noruega, es diu Artist in residence i dóna l’oportunitat a diferents creadors de venir a fer una estada al taller i profunditzar o investigar amb les diferents tècniques d’obra gràfica. Quadrat 9 s’està transformant en una plataforma d’investigació i desenvolupament creatiu mitjançant la litografia i el gravat, i això és molt positiu.

Felicitats per aquests llibres, són preciosos! Per acabar Alain, després de tot el que m’has explicat, mira que lluny queda aquell noi que l’any 1979 va arribar a Barcelona per trobar edificis negres, cels blaus i macarrons sortint de l’estació de França. Et sents barceloní ara?

Sobretot em sento mediterrani. Ser a Barcelona m’ha fet descobrir una manera de viure amb la qual em sento molt identificat.

Sí, ara ja sóc d’aquí!

Aquí podeu entrar a la pàgina web de Quadrat 9 i a la seva pàgina de facebook.