It is raining on the day I go to visit Susana Gross but just the same, we take pictures outside, among her collection of plants displayed around the terrace of her Eixample apartment. She is one of the many foreigners who have adopted Barcelona (or who have been adopted by it). Susana (born in Philadelphia, USA) has been living here for the past thirty years and even if she might still feel like a foreigner at heart, she has finally rooted herself here. We talk about what Barcelona is to her, about how she arrived here and, especially about roots, homes and finding your place in the world. Her latest work, a novel titled Maggie Scratch (The Blue Shepherd Press), explores many subjects that involve self-discovery such as travelling, love, friendship, motherhood and it proves how intensely wonderful life can be, even if you don’t plan it.

SusanaGross1

SusanaGross2

SusanaGross3

SusanaGross4

SusanaGross5

I have finally rooted myself in Barcelona, and my husband, Xavier, is Catalan, but it takes me a long time to plant roots because I think I am truly a foreigner at heart. I have always felt like this, even in America, even as a little girl. Then, when I was 13 my parents sent me to an international school in Switzerland: it was culture shock in a positive way; I fell in love with everything.

That experience must have set your mind for your future journeys.

There was definitely a click there because I don’t identify myself with any nationality at all. So, I loved the international atmosphere I found in that school. Catalonia can be a challenge for me because it has always been very nationalistic and I have never identified myself with that. I was political in the states, in Boston, in the 70’s but I became very disillusioned with politics and politicians. What really matters for me is work, friends, my family, my home, all that represents my “north”, and politics for me is like a swamp that I don’t want to get lost in.

I guess that when you have an idealistic mind set it is hard to accept certain complexities that exist within our world. Perhaps you see a problem and you want to solve it straight away, but then there are those swamps you talk about: economical interests, historic backgrounds, harsh feelings, etc. I believe it is hard to totally ignore those aspects, as they are a part of reality. Do you think that the fact that you don’t get involved in politics is related to your feeling of being foreign at heart?

Perhaps instead of aligning myself with any political group, I solve the problems I see in my writing. I think living in a foreign country is a very positive experience because it keeps me on my toes. It gives me a warped perspective and I have grown to like this sensation, it inspires me, it sharpens my senses. I feel very fortunate to be able to live the lifestyle that I have here as an American writer in Barcelona. I wouldn’t change it for anything now.

You have been in Barcelona for about thirty years. How did you arrive?

 

I arrived here by accident because I don’t plan, I really don’t. This accident (fate, destiny…) continues to develop. I met the man who I would eventually travel to Ibiza with. At the time we both lived in Berkeley, but we met while travelling in Mexico. We went back to California as a couple, but we wanted to continue travelling and studying Spanish. We looked at the atlas. We had heard about Ibiza from some friends who told us the island had a big artist colony. My partner was a painter and I had tons of notebooks and wanted to write a book, so we decided to go there in January 1977. That was before Google, democracy was just beginning….

It is still beginning.

Yes, it probably is. So, at the time we didn’t know a lot about the island. I remember imagining it would be small enough to go walking everywhere. The first thing I noticed from the boat was how big it was and I realized we would need a car. We started exploring the island, we wanted to find the perfect place to live and we did: we found Cala d’Hort in front of Es Vedrà, it felt like the end of the world. I loved it! We spent six great years on the island, it was one of the best times in my life, I grew up there, I found nature, it was very special, just imagine: we had no electricity!

Why did you leave the island?

It was my partner who dragged me off by the hair. My life was Ibiza; I felt like the queen of the mountain. For the first time I had found a home because Ibiza was full of foreigners, we were a community of foreigners, like a family. But, after a while, my partner became very restless, he got tired of the sheep and the goats and the quietness, he needed the city, stimulus and action. I could understand that. Half of me was very interested and intrigued by Barcelona, but the other half was rooted, I just wanted to stay where I was and write.

I guess that, for a while, Barcelona must have been kind of threatening for you.

The first two years were very hard. I had a very, very deep longing for Ibiza, it was my home, my roots, I missed the island, the nature… Luckily, I channelled that longing through my writing and developed a story which became a screenplay… Looking back, I can see where the fairy-tale alien in that story came from… My first memory of Barcelona was sitting on a bus in the early 80’s speaking English and everyone turned their heads and looked at me! Moments like that made me feel so… alienated. We lived in Sants and I think we were the only non-Spanish people around at the time. Then, slowly I started to make friends and I got a job writing for Spanish television. And the most important thing: I had my daughter, Sadie, who I decided to raise in Barcelona.

What was it like being a mother in a place you still didn’t really understand?

Well, for my partner, being in Barcelona was more like an adventure. But for me, you see, I’m a nester; I create a home wherever I go. So, there was a moment where he felt that he wasn’t going anywhere if he stayed here, he was unhappy and he wanted to move again. He wanted us to come with him back to the states. By this time I had a great job in television working in San Cugat, writing for a quiz show called ‘Si lo sé no vengo’. I couldn’t just keep moving all the time, I didn’t want to go back and start all over with a baby, I had created a home. So, I agreed that he should go. It wasn’t easy to raise my daughter by myself, seeing other mums surrounded by their mothers, their aunts, sisters, whole families together— sometimes I asked myself why I was so far away from my own family, but I realized this was my life, the path I had chosen. When I look back, I remember walking my daughter to school, holding her little hand and telling myself to savour that precious moment because I knew it wasn’t going to last forever. I was very lucky; I have always been very lucky.

Bé, per a la meva parella, Barcelona representava una aventura més. Però per a mi, ja ho veus, jo sempre construeixo un niu allà on em posin. Va arribar un moment en el que ell va sentir que ja no avançava més si es quedava aquí, però jo hi estava molt bé i no volia tornar a començar des de zero i menys amb una nena. Ell volia que tornéssim als Estats Units tots junts, però en aquest moment jo que tenia una bona feina a la televisió. Treballava a Sant Cugat, escrivia per un programa anomenat Si lo sé, no vengo. Així que ell va marxar i jo hi vaig estar d’acord. No va ser fàcil criar la Sadie tota sola, sovint veia altres mares envoltades per les seves mares, ties, germanes… famílies senceres totes unides. De vegades em preguntava per què estava tan lluny de la meva pròpia família, però aquell era el camí que havia escollit. Quan miro enrere, recordo portar la meva filla a l’escola, sostenint la seva petita mà i pensant que havia d’assaborir bé aquell preciós moment perquè sabia que no duraria per sempre. Vaig tenir molta sort. Sempre he estat molt afortunada.

I think your story can teach a great lesson to all us: don’t plan too much, go with the flow and just love every place and every moment you find yourself in. 


Llueve a cántaros el día que voy a visitar a Susana Gross, pero no le damos importancia y tomamos sus fotografías en la terraza de su apartamento en el Eixample, con su colección de plantas. Ella, nacida en Philadelphia (USA) es una de los muchos expatriados que han adoptado Barcelona (o que han sido adoptados por ella). Susana ha vivido en esta ciudad durante los últimos treinta años y aunque se siente extranjera en todas partes, finalmente ha logrado arraigarse aquí. Hablamos sobre lo que Barcelona representa para ella, la historia de cómo llegó hasta aquí y, sobre todo hablamos de raíces, de hogares y de cómo encontrar tu lugar en el mundo. Su última obra, una novela titulada Maggie Scratch (The Blue Pastor Press), explora varios de los temas relacionados con el autodescubrimiento: viajar, amar, la amistad, la maternidad y demuestra cuan intensamente maravillosa puede ser la vida – incluso si no la planeas…

Finalmente he echado raíces en Barcelona y mi esposo, Xavier, es catalán, pero he tardado mucho tiempo en sentir que realmente pertenezco aquí porque tengo alma de forastera. Siempre me he sentido así, incluso en los Estados Unidos, incluso cuando era niña. Cuando tenía 13 años mis padres me enviaron a una escuela internacional en Suiza: fue un choque cultural, pero de una manera muy positiva. Me enamoré de todo.

Supongo que esa experiencia te despertó la inquietud por viajar…

Sí, definitivamente hubo un clic en ese momento porque yo no me identifico en absoluto con ninguna nacionalidad. Me encantó el ambiente internacional que encontré en esa escuela. Cataluña puede suponer un reto para mí en ese sentido porque siempre ha sido muy nacionalista y yo nunca me he identificado con ese sentimiento. Tuve un a etapa política en Estados Unidos, en Boston, durante los 70, pero quedé desilusionada con los políticos. Lo importante para mí es el trabajo, los amigos, mi familia, mi casa, todo lo que representa mi “Norte”, sin embargo la política para mí es como un pantano donde no me quiero perder.

Supongo que cuando tienes una mente idealista es más difícil aceptar las complejidades de nuestro mundo. Quizás ves un problema y quieres resolverlo de inmediato, pero luego están esos pantanos de los que hablas: intereses económicos, antecedentes históricos, sentimientos encontrados, etc.. Creo que es difícil ignorar todos esos aspectos porque son una parte esencial de nuestra realidad. ¿Crees que el hecho de que no te involucres en la política está relacionado con tu sentimiento de forastera?

Tal vez en lugar de alinearme con algún grupo político, resuelvo los problemas que veo a través de mis escritos. Creo que vivir en un país extranjero es una experiencia muy positiva porque me mantiene siempre alerta, me da una perspectiva algo distorsionada y con el tiempo he llegado a apreciar esta forma de percepción que me inspira y agudiza mis sentidos. Me siento muy afortunada de ser capaz de vivir el estilo de vida que tengo aquí como escritora americana en Barcelona. Ahora ya no la cambiaría por nada.

Potser, en comptes d’alinear-me amb qualsevol grup polític, la meva manera de resoldre els problemes és mitjançant l’escriptura. Crec que viure en un país estranger és una experiència molt positiva perquè em manté sempre alerta. Em dóna una perspectiva deformada de la realitat, però he arribat a valorar molt aquesta percepció que m’inspira i estimula els meus sentits. Crec que sóc molt afortunada de ser capaç de viure la vida que visc aquí com una escriptora nord-americana a Barcelona. Ara no ho canviaria per res.

Llevas en Barcelona cerca de treinta años. ¿Cómo llegaste?

Llegué aquí por accidente porque, verás, yo no planeo las cosas, realmente no lo hago. Este accidente (o destino…) continúa desarrollándose. Viajando por México, conocí al hombre con quien más adelante me marcharía a Ibiza. En ese momento ambos vivíamos en Berkeley. Así que volvimos juntos a California como pareja, pero queríamos seguir viajando y estudiando castellano así que abrimos el Atlas. Habíamos oído algo acerca de Ibiza, unos amigos nos contaron que en la isla había una gran colonia de artistas. Mi compañero era pintor y yo tenía toneladas de cuadernos y quería escribir un libro, así que decidimos irnos allí en enero de 1977. Eso fue antes de Google, la democracia estaba en sus comienzos…

Creo que aún está comenzando.

Sí, probablemente. Nosotros en ese momento no sabíamos mucho sobre Ibiza. Recuerdo imaginando que las distancias allí serían lo suficientemente pequeñas como para ir caminando a todas partes. La primera cosa que noté desde el barco fue lo grande que era la isla y me di cuenta que necesitaríamos un coche. Empezamos a explorar la isla, queríamos encontrar el lugar perfecto para vivir y lo hicimos: en Cala d’Hort delante de Es Vedrà, aquel lugar parecía el fin del mundo. ¡Me encantaba! Pasamos seis años allí y fue una de las mejores etapas de mi vida: crecí, conecté con la naturaleza, fue muy especial. Imagínate ¡no teníamos ni electricidad!

¿Por qué dejaste Ibiza?

Mi compañero que me saco de allí, me arrastró por el pelo (en un sentido metafórico.) Mi vida era Ibiza; me sentía como la reina de la montaña. Por primera vez había encontrado un hogar porque en ese momento Ibiza estaba llena de extranjeros y yo, pues una más, éramos como una familia. Pero, después de un tiempo, mi compañero empezó a sentirse muy inquieto, se cansó de las ovejas y de las cabras y de la tranquilidad; necesitaba la ciudad, estímulo y acción. Yo podría entender eso. La mitad de mí estaba muy interesada e intrigada por Barcelona, pero la otra mitad, por primera vez, había echado unas raíces tan profundas que en realidad sólo deseaba quedarme donde estaba y escribir.

Imagino que durante un tiempo, Barcelona debió representar una amenaza para ti.

Los primeros dos años fueron muy duros. Tenía una muy, muy profunda añoranza. Ibiza era mi hogar, mis raíces, perdí la isla, su naturaleza… Por suerte, canalicé esa tristeza a través de mi escritura y desarrollé una historia que luego se convirtió en un guión. Mirando hacia atrás, veo que también idealicé Ibiza como quien piensa en un cuento de hadas… Mi primer recuerdo de Barcelona es de cuando estaba sentada en un autobús, ya en los 80, hablando inglés con mi compañero y todo el mundo volvió la cabeza para mirarnos como si fuéramos marcianos. Momentos como ese me hacían sentir tan… alienada. Vivíamos en Sants y creo que en ese momento éramos los únicos no-españoles del barrio. Pero entonces, lentamente, comencé a hacer amigos y conseguí trabajo escribiendo para la televisión española. Y lo más importante: nació mi hija Sadie a quien decidí criar en Barcelona.

¿Cómo fue la experiencia de ser madre en un lugar que todavía no comprendes del todo?

Bueno, para mi pareja de entonces, estar en Barcelona era como una aventura más. Pero para mí, verás, yo tiendo a crear un hogar donde quiera que vaya. De nuevo, llegó un momento donde él se sentía que no iba a ninguna parte si se quedaba aquí, era infeliz y quería mudarse otra vez, quería que volviéramos con él a los Estados Unidos. Sin embargo, yo en ese momento, tenía mi trabajo en la televisión allí en San Cugat, escribía para un concurso que se llamaba “Si lo sé, no vengo’. Simplemente no podía seguir cambiando de lugar todo el tiempo, no quería volver y empezar de cero y menos con un bebé, ya había creado una estabilidad. Entonces, estuve de acuerdo en que él se marchara. No fue fácil criar mi hija sola, por la calle veía a otras mamás rodeadas de sus madres, sus tías, hermanas, familias enteras juntas, a veces me he preguntaba por qué estaba tan lejos de mi propia familia, pero me di cuenta de que eso era mi vida, el camino que había elegido. Cuando miro hacia atrás, recuerdo llevando a Sadie a la escuela, sosteniendo su manita y diciéndome a mi misma que debía saborear ese precioso momento porque sabía que no iba a durar para siempre. Fui muy afortunada; siempre lo he sido,

Creo que tu historia es una gran lección para todos nosotros: no planificar demasiado, dejarse llevar y simplemente amar cada lugar y cada momento en el que te encuentras. ∗


El dia que vaig a visitar la Susana Gross (Philadelphia, els EUA) plou a bots i barrals, però això no ens impedeix dur a terme la sessió fotogràfica a la terrassa del seu apartament de l’Eixample, entre la seva col·lecció de plantes. Ella és un dels molts expatriats que han adoptat Barcelona (o que han estat adoptats per ella). La Susana ha viscut aquí durant els darrers trenta anys, i malgrat que confessa que sent que no acaba de pertànyer a cap indret, finalment s’ha arrelat a Barcelona. Parlem sobre el que la ciutat significa per a ella, sobre com va arribar aquí i, especialment, sobre arrels, cases i com trobar el teu lloc en el món. La seva darrera obra, una novel·la titulada Maggie Scratch (The Blue Shepherd Press, 2013), explora molts d’aquests temes relacionats amb l’autodescobriment: el viatge, l’amor, l’amistat, la maternitat i demostra com d’intensament meravellosa pot arribar a ser la vida — fins i tot sense haver-s’ho planejat.

Finalment m’he arrelat a Barcelona i el meu marit, el Xavier, és català, però per arribar a tenir aquest arrelament vaig necessitar molt de temps, perquè crec que sóc un ànima forastera. Sempre he tingut aquest sentiment, fins i tot als Estats Units, fins i tot quan era una nena petita. Llavors, quan tenia tretze anys els meus pares em van enviar a una escola internacional a Suïssa: va ser un xoc cultural, però d’una manera molt positiva; em vaig enamorar amb tot.



I és possible que aquella experiència t’obrís la ment per a futurs viatges.

Definitivament va implicar un clic perquè jo no m’identifico amb cap nacionalitat, així que em va encantar l’ambient internacional que vaig trobar en aquella escola. Catalunya, en aquest sentit, pot representar un repte per a mi, perquè sempre ha estat molt nacionalista i jo no em sento propera ni al nacionalisme ni tampoc a la política. Vaig tenir una fase polititzada a Boston durant els anys setanta, però tant la política com els polítics em van acabar decebent. El que realment m’importa és el treball, els amics, la família, la llar, tot el que representa el meu nord i la política per a mi és com una zona pantanosa.

Suposo que quan tens una ment idealista és més difícil acceptar les complexitats que existeixen dins el nostre món. Potser veus un problema i vols solucionar-lo de seguida, però llavors trobes el territori pantanós que menciones: interessos econòmics, contextos històrics, rancors, etc. Crec que és difícil ignorar aquests aspectes ja que són una part de la nostra realitat. Creus que la negació del fet polític està relacionat amb el teu sentiment de ser forana?

Potser, en comptes d’alinear-me amb qualsevol grup polític, la meva manera de resoldre els problemes és mitjançant l’escriptura. Crec que viure en un país estranger és una experiència molt positiva perquè em manté sempre alerta. Em dóna una perspectiva deformada de la realitat, però he arribat a valorar molt aquesta percepció que m’inspira i estimula els meus sentits. Crec que sóc molt afortunada de ser capaç de viure la vida que visc aquí com una escriptora nord-americana a Barcelona. Ara no ho canviaria per res.

Has estat vivint a Barcelona durant uns trenta anys. Com hi vas arribar? 



En realitat va ser per accident perquè jo no planejo res, realment no ho faig. Aquest accident (sort, destí…) continua desenvolupant-se fins a dia d’avui. Viatjant per Mèxic, vaig conèixer l’home amb qui més tard marxaria a Eivissa. En aquell moment tots dos vivíem a Berkeley i vam tornar a Califòrnia com a parella, però volíem seguir viatjant i estudiant castellà així que un dia vam mirar a l’atles. Havíem sentit a parlar d’Eivissa a través d’amics que ens van explicar que a l’illa hi havia una gran colònia d’artistes. El meu company era pintor i jo tenia un munt de llibretes plenes d’apunts i volia escriure un llibre, així que vam decidir, a l’aventura, instal·lar-nos allà a partir del gener de 1977. Això va ser abans de Google, la democràcia estava tot just començant…



Encara està començant.

Sí, probablement. Així que, en aquell moment, no sabíem gran cosa sobre Eivissa. Recordo haver imaginat que seria un tros de terra petit i que podria anar caminant a tot arreu. El primer que vaig percebre des del vaixell va ser que era enorme i recordo pensar que hauríem d’aconseguir algun cotxe. Vam començar a explorar l’illa, buscàvem el lloc perfecte i el vam trobar a Cala d’Hort, davant des Vedrà. Aquell indret era com la fi del món. M’encantava! Allà vam passar sis anys magnífics, dels millors moments de la meva vida. L’illa em va fer créixer, em vaig trobar amb natura. va ser molt especial, imagina-t’ho: ni teníem electricitat!

Per què vas haver d’abandonar Eivissa?

El meu company em treure d’allà arrossegant-me pels cabells (metafòricament parlant). Eivissa era la meva vida, em sentia com la reina de la vall. Per primera vegada havia trobat una llar, perquè allò estava ple de gent de tot el món i jo era una més en una comunitat d’estrangers, com una gran família. Però, després d’una temps, el meu company va començar a sentir-se inquiet, estava cansat de les ovelles i de les cabres i de tanta tranquil·litat, necessitava la ciutat, estímul i acció. Jo el podia comprendre. Una part de mi estava molt interessada i intrigada per Barcelona, però l’altra part ja s’havia arrelat tant que només volia quedar-me on estava i escriure.



Suposo que, durant algun temps, Barcelona devia representar una amenaça per a tu.

 

Els dos primers anys van ser molt durs. Tenia un molt, molt profund enyor d’Eivissa, allò s’havia convertit en casa meva, en les meves arrels. Trobava molt a faltar l’illa, la seva naturalesa… Afortunadament, vaig canalitzar aquella tristesa a través de l’escriptura i vaig desenvolupar una història que després es va convertir en un guió… Mirant enrere també sé que vaig idealitzar molt els meus anys a Eivissa, com un conte de fades. El primer record de Barcelona que tinc és estar asseguda en un autobús a principis dels vuitanta, parlant anglès amb el meu company i tothom girant-se i mirant-nos com si fóssim marcians. Moments com aquells em feien sentir molt alienada. Vivíem a Sants i crec que érem els únics no espanyols que en aquell moment hi havia pel barri. Però llavors, a poc a poc, vaig començar a fer amics i vaig aconseguir trobar feina: escrivia per a la Televisió Espanyola. I el més important de tot: va néixer la meva filla, la Sadie, i vaig decidir que la criaria a Barcelona.

Com va ser l’experiència de ser mare en una ciutat que encara no comprenies?

Bé, per a la meva parella, Barcelona representava una aventura més. Però per a mi, ja ho veus, jo sempre construeixo un niu allà on em posin. Va arribar un moment en el que ell va sentir que ja no avançava més si es quedava aquí, però jo hi estava molt bé i no volia tornar a començar des de zero i menys amb una nena. Ell volia que tornéssim als Estats Units tots junts, però en aquest moment jo que tenia una bona feina a la televisió. Treballava a Sant Cugat, escrivia per un programa anomenat Si lo sé, no vengo. Així que ell va marxar i jo hi vaig estar d’acord. No va ser fàcil criar la Sadie tota sola, sovint veia altres mares envoltades per les seves mares, ties, germanes… famílies senceres totes unides. De vegades em preguntava per què estava tan lluny de la meva pròpia família, però aquell era el camí que havia escollit. Quan miro enrere, recordo portar la meva filla a l’escola, sostenint la seva petita mà i pensant que havia d’assaborir bé aquell preciós moment perquè sabia que no duraria per sempre. Vaig tenir molta sort. Sempre he estat molt afortunada.



Crec que la teva història pot representar una gran lliçó per a tots nosaltres: no planificar massa — go with the flow — i simplement estimar cada lloc o cada moment en el qual et topes.