He has several facets: philosopher, poet, traveller, essayist and professor of aesthetics, among others. Although, after publishing more than thirty books, he mainly defines himself as a writer. I want to know Rafael Argullol’s (Barcelona, 1949) views on his city. He invites me to his apartment, located in the heart of the Eixample, to share his thoughts, diverse and mixed, on Barcelona. It is obvious that he loves it, but that does not stop him from being rigorously critical with it.

RafaelArgullol, 2

RafaelArgullol, 3

RafaelArgullol, 4

RafaelArgullol, 5


RafaelArgullol, 8

RafaelArgullol, 9

“Sometimes it seems like people here are scared of genius talent.”

In the interview published in Ara tu, (the supplement of the ARA newspaper) on May 4, you mention that there are four Barcelonas: the tourists’, the immigrants’, the locals’ and the one that belongs to all the foreigners who choose to live here. You say: “it would be very important that the four cities would merge into one single project, open and cosmopolitan.” In what ways do you think this could be achieved?

Indeed, I notice that Barcelona is very compartmentalized between these four realities. To some degree, the four of them are already fused by the fact that they are sharing the same space. But if you want to go further, you see that two of them are universal: the perception of the city that mass immigration and mass tourism can have, is similar everywhere. The other two groups are the most intriguing ones. The locals have a tendency to close up on themselves, despite the massive presence of foreigners. This fourth group, formed by no less than 100,000 people who have settled here because, to a greater or lesser extent, they have chosen voluntarily to do so. It is what I would call the happy Barcelona: they can appreciate all the city’s virtues without soaking up in its negative aspects.

Perhaps barcelonians should try to get a little closer to their foreign co-citizens and to the attitude you just defined.

Completely. Three or four years ago I went to a couple of bars that hosted some of these foreign communities and I found an enormous ‘joie de vivre’ that really contrasted with the negativism that local people sometimes tend to have. It is difficult to merge those four realities of Barcelona in a substantial way, but at least it would be interesting to start an osmosis between the last two groups.

One of Barcelonogy’s missions is precisely to facilitate this.

It is a great idea because projects like yours are the ones that could create a dynamic bridge between Barcelona’s locals and its newcomers, and thus build a truly cosmopolitan city. However, I must say that this segmentation is not a phenomenon that is specific to Barcelona; it also happens in many other European cities I know. But here, barcelonoians and expats share many common interests. All that needs to happen now is that the connection between the two of them happens in a way that is solid enough. So, go ahead with your project!

Thank you. How would you define the essence of Barcelona, those things that everyone, independently of where they come from, can perceive?

The essence, in this context, is somewhat subjective. But there are several very clear aspects that can define what Barcelona is: its antiquity, being the pioneer in defending its own freedoms or the presence of the sea. Also, its indecision between wanting to be the capital of a nonexistent state or to continue being a mercantile city cut out of the Renaissance model and acting like an other European polis.

An indecision that diminishes its strength. However, both options would be compatible.

Indeed, they may be, but in order to follow this path, decision is also necessary. Similarly, I think that Barcelona has an enormous amount of individual talent, but a talent that does not know how to connect itself to the networks that can promote it, largely because these networks do not work well enough. Then, I think Barcelona has a huge flaw that concentrates Hispanic and Catalan features: there is a kind of morbid neurosis and an inability to recognize the merit of others. The spirit of resentment, envy, distrust, suspicion, etc. is continually present.

The human passions that you have lately been discussing in Catalunya Radio.

And I will still talk more about them in my next book: a fictional story about Gaudí, where I will address how his great talent had been misunderstood. Sometimes it seems like people here are scared of genius talent; small things where you can apply a bit of sarcasm can be easily accepted, but not pure great talent.


Do you think the essence or the soul of Barcelona, corresponds with its physicality: its urban structure or its buildings?

Totally. In this sense there is a great consistency. You can take a journey from the sea to the mountain going through the Drassanes, Las Ramblas, Passeig de Gràcia or Rambla Catalunya, the old villages that connect the Eixample… While moving from a street to another, you start getting spiritually impregnated with its essence: its history, its contradictions. This applies to all the towns that have character: you can start to understand them just by looking at their map.

Towards the end of the 78th chapter of your book Visión desde el fondo del mar (“Vision from the depth of the sea”), its main character defines Barcelona as an ‘innocent monster’.

Yes because when the city is in its full swing, it’s like a mythological monster with hundreds of heads that move in all directions. When it starts getting dark and everything calms down, if you have the opportunity to see the city from a perspective like the one you get from the Tibidabo hills, you can feel like that monster is innocent: all its vices, all its evils, all the chaos… viewed from a distance, is transformed into something serene and innocent. So, at the end of the chapter, when he sees the city at its feet from the Hotel Florida, he has the impression of looking at an ‘innocent monster.’

A monster with a series of contrasts, that as you noted, can be seen just by looking at its map.

True. The Eixample represents wisdom, light, the desire of order. Then there is the chaos as you can find, for example, in the Gothic quarter: more dark and secretive. Barcelonians tend to be secretive in the way they do things too, partly because of discretion, partly due to their natural austerity and partly out of hypocrisy.

Also, this city’s contradictions are often expressed through its architecture.

Exactly. Other than all the marvellous unique buildings we have, if you look at where the middle class lives, you’ll see a tremendous amount of contrast. There is a number of high quality buildings (most of them built between the mid-nineteenth century up to the mid-twentieth century). However, a lot of what was built from 60s, is nothing more than a consequence of greed: pure speculation and lack of physical or aesthetical quality. What really measures the architecture of a place is not the public or the institutional buildings, but people’s homes. And in Barcelona we have a wide range that goes from excellence to purest mediocrity.

Finally Rafael, Barcelona: hell or paradise?

This is also very relative. Everything is relative: if a new Renaissance will happen or instead, a return to the Middle Ages, if we are facing a new dawn or an apocalypse, everything depends on us. The world is an extension of our joys and our sorrows. But trying to be objective, according to the universal idea of paradise, Barcelona has enormous capacity to get closer to being a paradise rather than hell. However, I think it is much more interesting to claim it, primarily, as a city of culture, knowledge and creativity.∗

Rafael Argullol

Tiene diferentes facetas: filósofo, poeta, viajero, ensayista o catedrático de estética, entre otras. Aunque, con más de una treintena de libros publicados, principalmente se define a sí mismo como escritor. Estoy interesada en conocer las visiones que Rafael Argullol (Barcelona, 1949) tiene sobre la actual Barcelona. Me invita a su casa, situada en el corazón del Eixample, para compartir sus pensamientos, diversos y a menudo encontrados, sobre la ciudad. Es evidente que la ama, pero eso no le impide ser rigurosamente crítico con ella.

“A veces parece que aquí, la genialidad da miedo.”

En la entrevista publicada en el ARA Tu (suplemento del periódico ARA) el pasado 4 de mayo, comentas que hay cuatro Barcelonas: la de los turistas, la de los inmigrantes, la de los barceloneses y la de los extranjeros que eligen vivir aquí. Dices: “sería muy importante que las cuatro ciudades se fusionaran en un proyecto abierto y cosmopolita”. ¿Cómo crees que esto se podría llevar a cabo?

Efectivamente, noto que Barcelona está muy compartimentada entre estas cuatro realidades. Hasta cierto punto, ya están fusionadas por el hecho de compartir el mismo espacio. Pero si quieres ir más allá, ves que dos de ellas son muy universales: la percepción de la ciudad que puede tener la inmigración o el turismo en masa, es similar en todas partes. Los otros dos grupos son más intrigantes. Los barceloneses tienen una gran tendencia a cerrarse sobre sí mismos, a pesar de la enorme presencia de extranjeros. Este cuarto grupo formado por no menos de unas 100.000 personas que se han establecido aquí porque, en mayor o menor medida, lo han elegido de manera voluntaria, es lo que llamaría la Barcelona feliz: pueden llegar a apreciar todas las virtudes de esta ciudad, sin impregnarse de sus aspectos negativos.

Quizás los barceloneses deberían acercarse un poco más a sus co-ciudadanos extranjeros y a la actitud que acabas de definir.

Del todo. Hace tres o cuatro años estuve en un par de bares que representaban la sede de varias comunidades extranjeras, percibí una alegría, una ‘joie de vivre’ que contrastaba mucho con el negativismo que a menudo se respira entre la gente de aquí. Sería interesante que, si bien es difícil fusionar las cuatro realidades de Barcelona, como mínimo se produjera una ósmosis entre los últimos dos grupos.

Una de las misiones de Barcelonogy consiste exactamente en facilitar esto.

Pues es una gran idea porque justamente son proyectos como el tuyo los que pueden crear puentes dinámicos entre la Barcelona de los de siempre y la de los recién llegados, así se puede construir una ciudad verdaderamente cosmopolita. De todos modos, esta segmentación no es un fenómeno que sea específico de Barcelona: en muchas grandes ciudades europeas, también existe. Ahora, veo que aquí, Barceloneses y extranjeros tienen muchos intereses comunes. Lo único que hace falta es que la conexión entre ambos se dé de una manera lo suficientemente sólida. Así que ¡adelante!

Gracias. ¿Cómo definirías la esencia de Barcelona: aquello que todos, vengamos de donde vengamos, podemos percibir?

La esencia, en este contexto, no deja de ser algo subjetivo. Pero hay varios rasgos muy claros que pueden definir lo que es Barcelona: su antigüedad, el hecho de ser pionera en la defensa de sus propias libertades o la presencia del mar. También, su indecisión entre querer ser la capital de un estado inexistente o querer seguir siendo una ciudad mercantil que parte del modelo renacentista y que actúa como una polis europea más.

Una indecisión que le resta fuerza… A pesar de que las dos opciones serían compatibles.

Lo podrían ser, efectivamente, pero para seguir este camino, también haría falta más decisión. De la misma manera, creo que en Barcelona hay una enorme cantidad de talento individual, pero es un talento que no sabe o no puede conectarse con las redes que lo puedan promover, en gran parte porque estas redes no funcionan lo bastante bien. Después pienso que Barcelona tiene un enorme defecto que concentra elementos hispánicos y elementos catalanes: existe una especie de neurosis enfermiza y una incapacidad para reconocer el mérito de los demás. El espíritu del resentimiento, de la envidia, de la desconfianza, de la sospecha, etc. está continuamente presente.

Las pasiones de las que últimamente te oímos hablar en Catalunya Radio.

Y aún hablaré más de ellas en mi próximo libro: un relato de ficción en torno a la figura de Gaudí, donde trataré la incomprensión de su talento genial. A veces parece que aquí, la genialidad da miedo. Sí que se aceptan bien las cosas pequeñas a las que sea posible aplicar un poco de sarcasmo, pero no el talento puramente genial.

¿Crees que esta esencia, o esa alma de Barcelona, se corresponde bien con su fisicalidad: su estructura urbana o sus edificios?

Totalmente. En este sentido existe una gran coherencia. Puedes hacer un itinerario que vaya desde el mar hasta la montaña: pasando por los Astilleros, Las Ramblas, el Paseo de Gracia o la Rambla Cataluña, las antiguas villas que el Ensanche conectó… Mientras haces el recorrido, te vas impregnando espiritualmente de la esencia de la ciudad. Esto ocurre con los lugares que tienen carácter: los puedes empezar a comprender simplemente mirando su mapa.

Al final del capítulo 78 de tu libro Visión desde el fondo del mar, su protagonista define Barcelona como un ‘monstruo inocente’.

Sí porque cuando la ciudad está en plena actividad, es como un monstruo mitológico con cientos de cabezas que se mueven en todas direcciones. Cuando se va haciendo de noche y todo empieza a calmarse, si tienes la oportunidad de ver la ciudad desde una perspectiva como la que hay cuando estás subiendo en dirección al Tibidabo, sientes como aquel monstruo es inocente: todos sus vicios, todos sus males, todos sus caos… vistos desde la distancia, se transforman en algo sereno e inocente. Por eso, cuando desde el Hotel Florida, él ve la ciudad extendida a sus pies, tiene la impresión de estar contemplando ese monstruo inocente.

Un monstruo con una serie de contrastes que, como has apuntado, se intuyen mirando su mapa.

Cierto. El Ensanche representa la cordura, la luz, la voluntad de orden. Después, está el caos como el que puedes encontrar por ejemplo en el Barrio Gótico: es la oscuridad, el secretismo. Barcelona es una ciudad muy abierta, pero los barceloneses son muy secretos en su manera de hacer, en parte por discreción, en parte por la austeridad que los caracteriza y en parte por hipocresía.


Las muchas contradicciones de esta ciudad, también se plasman en su arquitectura.

Efectivamente. Dejando de lado los maravillosos edificios singulares que tenemos, si miras donde vive la clase media, verás que también existen muchos contrastes. Si bien es cierto que quedan casas o bloques de viviendas de mucha calidad (en su mayoría todos los construidos entre mediados del siglo XIX hasta mediados del XX). Sin embargo, gran parte de lo que se ha hecho a partir los años 60, no es más que una consecuencia de la codicia: pura especulación y falta de calidad física y estética. Lo que realmente mide la arquitectura de un lugar, no son sus edificios públicos o institucionales, sino las viviendas. Y de éstas, en Barcelona tenemos toda una gama que va desde la excelencia hasta la más pura mediocridad.

Finalmente Rafael, Barcelona: ¿infierno o paraíso?

Esto también es muy relativo. Todo es relativo: si vendrá un renacimiento o una edad media, un apocalipsis o una aurora, todo depende de nosotros mismos. El mundo es una prolongación de nuestras alegrías o de nuestras tristezas. Ahora bien, intentando ser objetivo, de acuerdo con la idea universal de paraíso, Barcelona tiene unas enormes capacidades para acercarse más a ser un paraíso que a un infierno. Sin embargo, creo que es mucho más interesante reivindicarla, ante todo, como ciudad de cultura, de conocimiento o de creatividad. ∗

Té diferents facetes: filòsof, poeta, viatger, assagista o catedràtic d’estètica, entre d’altres, malgrat que, amb més d’una trentena de llibres publicats, es defineix a ell mateix com a escriptor. M’interessa conèixer quines són les visions que Rafael Argullol (Barcelona, 1949) té de la ciutat. Em convida a casa seva, situada al cor de l’Eixample, per compartir els seus pensaments, diversos i sovint contraposats, sobre Barcelona. És evident que se l’estima, però això no li impedeix ser rigorosament crític amb ella.

“De vegades sembla que aquí, la genialitat fa por.”

A l’entrevista publicada a l’Ara Tu (suplement del diari Ara) el passat 4 de maig, comentes que hi ha quatre Barcelones: la dels turistes, la dels immigrants, la dels barcelonins i la dels estrangers que trien viure aquí. Dius: «seria molt important que les quatre ciutats es fusionessin dins d’un projecte obert i cosmopolita». Com creus que això es podria dur a terme?

Efectivament, noto que Barcelona està molt compartimentada entre aquestes quatre realitats. Fins a un cert punt, ja estan fusionades pel fet de compartir el mateix espai. Però si vols anar més enllà, veus que dues d’elles són molt universals: la percepció de la ciutat que poden tenir la immigració o el turisme en massa és similar a tot arreu. Els altres dos grups són més intrigants. Els barcelonins tenen una gran tendència a tancar-se sobre ells mateixos, malgrat l’enorme presència d’estrangers. Aquest quart grup format per no menys d’unes cent mil persones que s’han establert aquí perquè, en major o menor mesura, ho han triat de manera voluntària, és el que anomenaria «la Barcelona feliç»: poden arribar a apreciar totes les virtuts d’aquesta ciutat, sense impregnar-se dels seus aspectes negatius.

Potser els barcelonins haurien d’apropar-se més als seus cociutadans estrangers i a l’actitud que acabes de definir.

Del tot. Fa tres o quatre anys vaig anar a parar a un parell de bars que representaven la seu de diverses comunitats estrangeres, hi vaig percebre una alegria, una joie de vivre que contrastava molt amb el negativisme que sovint es respira entre la gent d’aquí. Seria interessant que, si bé és difícil fusionar les quatre realitats de Barcelona, com a mínim es produís una osmosi entre els darrers dos grups.

Una de les missions de Barcelonogy consisteix exactament a facilitar això.

Doncs és una gran idea perquè justament són projectes com el teu els que poden crear ponts dinàmics entre la Barcelona dels de sempre i la dels nou vinguts; així es pot construir una ciutat veritablement cosmopolita. De tota manera, aquesta segmentació no és un fenomen que sigui específic de Barcelona: en moltes grans ciutats que conec d’arreu d’Europa, també existeix. Ara, veig que, aquí, barcelonins i estrangers tenen molts interessos comuns. L’únic que fa falta ara és que la connexió entre tots dos es doni d’una manera prou sòlida. Així que endavant!

Gràcies. Com definiries l’essència de Barcelona: allò que tothom, vingui d’on vingui, pot percebre?

L’essència, en aquest context, no deixa de ser quelcom subjectiu. Però hi ha diversos trets molt clars que poden definir aquesta ciutat: la seva antiguitat, el fet de ser pionera en la defensa de les pròpies llibertats o la presència del mar. També, la seva indecisió entre voler ser la capital d’un estat inexistent o voler continuar sent una ciutat mercantil que parteix del model renaixentista i que actua com una polis europea més.

Una indecisió que li resta força… malgrat que les dues opcions serien compatibles.

Ho podrien ser, efectivament, però per seguir aquest camí també caldria decisió. De la mateixa manera, crec que a Barcelona hi ha una enorme quantitat de talent individual, però és un talent que no sap o no pot connectar-se amb les xarxes que el puguin promoure, en gran part perquè aquestes xarxes no funcionen prou bé. Després penso que Barcelona té un enorme defecte que concentra elements hispànics i elements catalans: hi ha una mena de neurosi malaltissa i una incapacitat per reconèixer el mèrit dels altres. L’esperit del ressentiment, de l’enveja, de la desconfiança, de la sospita, etc. hi està contínuament present.

Les passions de les quals darrerament et sentim parlar a Catalunya Ràdio.

I encara en parlaré més en el meu proper llibre: un relat de ficció al voltant de la figura de Gaudí, en què tractaré la incomprensió del seu talent genial. De vegades sembla que, aquí, la genialitat fa por: s’accepten molt bé les coses petites a les quals sigui possible aplicar una mica de sarcasme, però no el talent purament genial.

Creus que aquesta essència, o aquesta ànima de Barcelona, es correspon bé amb la seva fisicalitat, és a dir, la seva estructura urbana o els seus edifics?

Totalment. En aquest sentit existeix una gran coherència. Pots fer un itinerari que vagi des del mar fins a la muntanya: passant per les Drassanes, la Rambla, el passeig de Gràcia o la rambla de Catalunya, les antigues villes que l’Eixample va connectar… Mentre fas el recorregut, et vas impregnant espiritualment de l’essència de la ciutat: la seva història, les seves contradiccions. Això passa amb les ciutats que tenen caràcter; les pots començar a comprendre simplement mirant el seu mapa.

Al final del capítol 78 del teu llibre Visión desde el fondo del mar, el seu protagonista defineix Barcelona com un «monstre innocent».

Sí, perquè quan la ciutat està en plena activitat, és com un monstre mitològic amb centenars de caps que es mouen en totes direccions. Quan es va fent de nit i tot comença a calmar-se, si tens l’oportunitat de veure la ciutat des d’una perspectiva com la que hi ha quan estàs pujant en direcció al Tibidabo, sents com aquell monstre és innocent: tots els seus vicis, tots els seus mals, tots els seus caos… vistos des de la distància, es transformen en una cosa serena i innocent. Per això, al final del capítol, quan des del Gran Hotel la Florida, ell veu la ciutat estesa als seus peus, té la impressió d’estar contemplant aquest monstre innocent.

Un monstre amb una sèrie de contrasts que, com has apuntat, s’intueixen només mirant el seu mapa.

Cert. L’Eixample representa el seny, la llum, la voluntat d’ordre. Després, hi ha els caos com el que pots trobar, per exemple, al barri Gòtic: la seva foscor, el seu secretisme. Barcelona és una ciutat oberta, però els barcelonins són molt secrets en la seva manera de fer, en part per discreció, en part per l’austeritat que els caracteritza i en part també per hipocresia.

Les moltes contradiccions d’aquesta ciutat que també queden plasmades a través de la seva arquitectura.

Efectivament. Deixant de banda els meravellosos edificis singulars que tenim, si mires on viu la classe mitjana, veuràs que també existeixen molts contrasts. És cert que queden edificis de molta qualitat (en gran part tots els construïts entre mitjan segle XIX fins a mitjan del XX), però la majoria del que s’ha fet a partir dels anys seixanta, no és res més que una conseqüència de la cobdícia: pura especulació i manca de qualitat física i estètica. El que realment mesura l’arquitectura d’un indret, no són els seus edificis públics o institucionals, sinó les vivendes. I d’aquestes, a Barcelona en tenim tota una gamma que va des de l’excel·lència fins a la més pura mediocritat.

Finalment Rafael, Barcelona: infern o paradís?

Això també és molt relatiu. Tot és relatiu: si vindrà un renaixement o una edat mitjana, un apocalipsi o una aurora, tot depèn de nosaltres mateixos. El món és una prolongació de les nostres alegries o de les nostres tristeses. Ara bé, intentant ser objectiu i d’acord amb la idea universal de paradís, Barcelona té unes enormes capacitats per acostar-se més a ser un paradís que no pas un infern. Malgrat això, crec que és molt més interessant reivindicar-la, abans que res, com a ciutat de cultura, de coneixement o de creativitat.

Rafael Argullol

Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual: