It is late April, a Wednesday at eleven o’clock, Joan Yago (Barcelona, 1987) and I meet at the square Plaça d’Osca, in Sants. I’ve recently seen one of his last plays: Sobre el fenomen de les feines de merda (in English it would be something like About the shitty job phenomena), a satire that, as its title indicates, portrays one of today’s great problems. Now I want to find out how the author sees the current Barcelona scene and, above all, how he manages to bring his views to the stage. There is a lot to discuss: our coffees are get cold, a slight drizzle starts to fall and around us, a couple of drunk women are arguing or yelling at the pedestrians that cross the square. My recorder is still focussed on Joan’s honest and convincing responses. What follows below is only a summary of our conversation.

plaça osca, barcelonogy

 

J.Y: You know? I once read in a magazine that people are from the place where they lived at seventeen. I found it was very nice. At that age I was still living in Palma, so perhaps, I am from there rather than from Barcelona.

G.Z.N: Why at seventeen?

Because between fifteen and seventeen, it is a time of life where the brain extends the feeling of home from the actual home to the city. So you start mapping your environment and then, you remember it forever as your own territory. I was actually born in Barcelona, but at as a small child I went to Mallorca with my family.

Palma is a wonderful city, but at eighteen you came back to Barcelona.

I always say it is always great to return to Palma, but I wanted to work in the theatre and, after participating in many semi amateur plays around Mallorca, I decided to come here to study. I ended enrolling at the Institut del Teatre.

Why did you choose to write plays?

Since childhood, I have been dazzled by the people who invent, who create things that were not there before, in any field. I have always been intrigued by who creates the buildings, who invents jokes… I liked to write and read, but soon I began to consider the theatre as a higher form of literature because it is not just about creating a story, but also about doing it, memorizing it, making it true, creating costumes…

Bringing the text beyond itself.

That’s right. I also really enjoy working on projects and deciding, for instance, if I put on stage Romeo and Juliet, during the next four months of my life, I will become an expert in Shakespeare, in early Renaissance Italy, in courtly love… Each project is a different world and that always seemed very attractive to me. Now I have just finished two plays and I cut my hair and beard, it is a real need I have after I finish a project.

A ritual.

They say that perhaps this way of doing things is linked to the people who are afraid of commitment. And I do not deny it: I am not attracted to doing the same for my whole life and theatre allows me to do very different things. I accumulate knowledge, but it comes from different places.

You have mentioned buildings, I like the idea of building: that your work consists of ‘creating’ something beyond just doing ‘hours’. Or, maybe we are too demanding when it comes to expect everything to have meaning?

I am constantly meeting with people who ask: “Where the hell shall I put all that I learned in order to make a contribution? At other times, they have made me believe that what I do would be necessary, that it would even be applauded and now, there is no place for me where to put my abilities.” Everyone reacts differently to this question. I have seen many who withdraw, that is a very sad situation. Then there are people who get disengaged with reality, they obviate the problem and continue to work blindly. And finally, those who, like me, go ahead despite the awareness that there is a contradiction, despite the feeling of knowing that we don’t know with entire clarity where we are going. We did a show called La Nau dels bojos (The Ship of Fools) that talks about the feeling you get when sailing on a river that you know is dry and does not take you anywhere. It is absurd, but it is also absurd to stop. Knowing that we might never arrive to a promised land, what should we do?

joan yago, barcelonogy. 2

What do we do? We are not nihilists either.

I think that combating nihilism is the activity that I do more passionately. I have the feeling that the day we stop believing in all that we do… Have you noticed that nihilism in the world of theatre is developed in a very bourgeois and old-fashioned way? Also in a very materialistic way… People who do not really believe in what they do, they simply take their share and get on…

I hope the day this happens to me, I will have enough lucidity to leave theatre and do something else.

Do you think that within the Catalan theatrical scene (which is what you know), you can improve the absurdity of the situation we live and to do so from the stage?

I think so, that is why I like to use humour. Humour is the third way in a polarized debate between ideological theatre, that provides unrealistic and utopian answers to improve reality and a nihilistic theatre, with no ideas or ideology at all, etc. I think humour is the alternative to optimism. I am not optimistic, knowing how things are; it is practically immoral to be optimistic because the world, in a logical line, will not get any better. If there are small revolutions, some things can be improved, but the line of progress will not rise because it doesn’t really exist. Beckett already said: “try it again, fail again, fail better.”

Humanity has maintained the same weaknesses for millenniums.

Of course and, in this case, sense of humour in the theatre can make a problem visible and speak about it from a healthy place: with irony, sense of self-criticism and, above all, using it as a tool of empowerment. For me, humour defies the forces that scare me the most; it is my armour, but also my weapon of attack. Those who work in theatre like I do, must try to reach the places where cinema or television series can’t get. I’m passionate about these genres, but the theatre has something that the others do not: it is a meeting. It asks questions and perhaps also allows answers to emerge.

The joint catharsis that viewers can experience at the theatres, both with films and plays, is important. However, it is true that with the latter, there is an interaction that screens do not allow.

And the possibility of this interaction remains necessary because we have created an inexplicable, illogical world. Most of my plays have been inspired from a newspaper article. Those of us who work in fiction should denounce reality for unfair competition because nothing can match it in terms of absurdity and chaos. No drama professor I had in college would accept any of the stories you can nowadays get from a newspaper; all you can read out there is meaningless…

Everything has become very uncertain.

Or perhaps it has always been and now we’re realizing it. The world is full of things that happen, people being born, people dying, people who became poor and people who become rich. Then, within this scenario that I find it incomprehensible is chaos. I am not able to see the whole picture, only accidents. The other day, a friend was commenting on how badly we have understood Darwinism: we believe that the species get refined, that they get «improved» through the survival of the fittest; but actually there is no refining process, only a series of random cataclysms, infections and unpredictable climate changes, that are randomly killing some of the individuals and endure others. There is no plan. And there are no god guys and bad guys either.

Perhaps we are all good and at the same time, bad…

This brings an uncertainty that in many cases can subtract strength, but in my case, it gives strength back to me. I don’t try to answer great questions anymore and the fact that I fail to understand how everything works, has positioned me in a nice place from where to work. A friend told me that knowledge must be understood as a boat that has been sailing for five thousand years, this boat has to get maintenance and reparations, but you cannot take it out from the water, you cannot stop sailing. So, we still cannot answer the big questions of who we are, where we are going and why we are so afraid. 

Fear… Let’s talk about your latest work Sobre el fenomen de les feines de merda. There, you display a certain reality in a very effective and fun way, but do you think its viewers, besides from the dose of empowerment that you mentioned earlier, can do something to improve certain dynamics? In other words, how to reach the people who can really bring out some changes?

This is the big question and the big contradiction of theatrical creation. Somebody said – I think it was writer Manuel Pedrolo – theatre was an inherently bourgeois genre and that this could never be solved…

But often, ideas or products that become mainstream comes of alternative sources. Is it possible to create a product for the mass audience while retaining some alternative ideals?

I aspire to reach the great public, yes, but not as a desire or a fantasy, but because of responsibility.

Sure, you want to transcend or rather, that the messages contained in your works can transcend.

In the Institut del Teatre, there was a teacher, Txiki Berraondo, who always asked the same question: why do you bring the community together? Why do you ask people to leave their home, get on the subway, buy a ticket, and sit in a chair for an hour and a half..? What would you give them for it? If we call on viewers, it must be to reveal, to open or raise doubts about something specific. This seems basic to me.

joan yago, barcelonogy. 3

And what is achieved with a play like Sobre el fenomen de les feines de merda?

We wanted to help people to reflect on something that affects many today: individual dissatisfaction, not knowing what to do with their lives, but approached from a work perspective. In the play there are situations where characters know from the beginning of each scene, that they are working on something absurd, useless or immoral shown. Actually this play comes from another one: Bluf, where the same issues are addressed, but from an existential perspective: work, family relationships, couples… There, viewers can witness how characters who think they are happy, suddenly find out that they aren’t. Actually, what do we think happiness is? Doing well often doesn’t seem enough…

And we always want more…

And therefore we want to reach as many people as possible and that is why we are lowering the price of the tickets.

Thanks, my pocket was grateful!

And so was mine because the fact that I work in something I enjoy does not mean I will always have all my needs covered, on the contrary… Precariousness exists in obvious places, but also in others where you wouldn’t guess a priori. For example, if all the people who make a show possible were to receive fair wages, a ticket should cost about forty or fifty Euros, but what is the use if their will always be empty seats? From my point of view, while there are empty seats, the ticket prices should continue to fall. What is best for society, thirty spectators who have paid twenty Euros or sixty who have paid ten? 

This sort of work makes more sense the more people you can reach.

It does for me, yes. One of the great problems of the theatre in Barcelona is that some of the people who run the business have stopped believing, to a greater or lesser extent, in the fact that they have a role in society. The rise of the cultural VAT has made it very clear that from the point of view of power, theatre is not necessary. Alternative venues have lost a lot of public and remain open thanks to subsidies that no only allow them to do that, to stay open, but you cannot start any new project that is stimulating. We are going through wintery phase. And it’s funny because people like the theatre more than we thought; the number of spectators has been increasing in the last years.

Another absurdity. But we need go forward, don’t we?

I always say that dissatisfaction is one of the most powerful fuels in nature. Whoever gets to transform frustration into energy, will have a machine that cannot be stopped.*

joan yago, barcelonogy. 4

La calòrica


Joan Yago (Barcelona, 1987) y yo quedamos en la Plaça d’Osca, en Sants, un miércoles de finales de abril a las once de la mañana. Hace poco que he visto una de las últimas obras que ha llevado al escenario: Sobre el fenomen de les feines de merda, sátira que, como su título indica, retrata uno de los grandes problemas de hoy. Ahora busco averiguar como el autor ve y vive el panorama actual de Barcelona y, sobre todo, como este se puede plasmar o transformar desde los escenarios. Hay mucho por analizar: nuestros cafés se van enfriando, comienza a caer un leve sirimiri y, a nuestro alrededor, un par de mujeres bebidas no para de discutir o de gritar a los peatones que cruzan por la plaza. Todo esto no impide que mi grabadora se concentre en las respuestas honestas y contundentes del Joan. La transcripción que sigue sólo es una síntesis de nuestra conversación.

¿Sabes? Una vez leí en una revista que las personas somos del lugar donde vivíamos cuando teníamos diecisiete años. Me pareció muy bonito. Yo a esa edad aún vivía en Palma, por lo tanto se puede decir que sí, que soy de allí.

¿Por qué los diecisiete años?

Porque entre los quince y los diecisiete años, es un momento de la vida donde el cerebro amplía la sensación de hogar de casa a la ciudad. Entonces, mapea tu entorno y ya lo recuerda como a un territorio propio. En realidad yo nací en Barcelona, pero a los tres años me fui a Mallorca con mi familia.

Palma es una ciudad magnífica, pero a los dieciocho años volviste a Barcelona.

Siempre digo que es una suerte poder volver a Palma, pero me quería dedicar al teatro y después de participar en muchos montajes semi amateurs por Mallorca, decidí venir aquí para estudiar. Terminé en el Institut del teatre.

Te especializaste en dramaturgia. ¿Por qué escribir teatro?

Desde pequeño me ha deslumbrado la gente que inventa, los que crean cosas que no existen, desde cualquier ámbito. Siempre me ha intrigado quién hace los edificios, quién inventa los chistes… Me gustaba escribir y leer, pero muy pronto empecé a considerar el teatro como una forma superior de literatura porque no sólo se trata de inventarse una historia, sino también de hacerla, memorizarla, darle sentido, hacerla verdad, crear vestuario, una escenografía…

Llevar el texto más allá de él mismo.

Claro. También me divierte mucho trabajar por proyectos y decidir que si hago Romeo y Julieta, durante los próximos cuatro meses de mi vida, me convertiré en un experto en Shakespeare, en la Italia de principios del renacimiento, en el amor cortés… Cada proyecto es un mundo y eso siempre me ha parecido muy atractivo. Ahora he terminado dos obras y me he cortado el pelo y la barba, es una necesidad real que tengo cada vez que finalizo un proyecto.

Todo un ritual.

Dicen que quizás esta manera de hacer está vinculada con la gente que tiene miedo al compromiso. Y yo no lo niego: no me atrae la idea de hacer lo mismo toda la vida y el teatro me permite vivir así. Acumulo un aprendizaje, pero éste viene de lugares distintos.

Antes has hablado de edificios, es interesante la idea de la construcción: que tu trabajo consista en ‘hacer’ algo más allá de hacer ‘horas’. O, ¿tal vez somos demasiado exigentes a la hora de esperar que todo tenga un sentido?

Constantemente encuentro a personas que se preguntan: ‘¿dónde cojones pongo todo lo que yo puedo aportar? En otras épocas, me han hecho creer que lo que sé hacer sería necesario, incluso sería aplaudido y ahora no hay lugar donde poner mis capacidades’. Cada uno reacciona de una manera diferente ante esta cuestión. He visto a muchos que lo hacen desde la renuncia, que es una situación muy triste. Luego hay gente que se abstrae, que obvia el problema y sigue trabajando a ciegas. Y finalmente, aquellos que, como yo, seguimos adelante a pesar de la conciencia de contradicción, a pesar de la sensación de saber que no tenemos del todo claro dónde estamos yendo. Justamente hicimos un espectáculo que se titula La nau dels bojos (La nave de los locos) que habla de la sensación de seguir navegando en un río que sabes que está seco y no te lleva a ninguna parte. Es absurdo, pero también es absurdo parar. Sabiendo que no llegaremos nunca a una tierra prometida, ¿qué debemos hacer?

 

¿Qué hacemos? Tampoco vivimos en una época de nihilistas.

Creo que combatir el nihilismo es la actividad que hago con más pasión del mundo. Tengo la sensación de que el día que deje de creer del todo en lo que hago… ¿Te has fijado que el nihilismo en el mundo del teatro es desarrolla de una manera muy burguesa y muy carca? También muy materialista… Gente que no cree realmente en lo que hace. Simplemente se lleva su parte, y tirando…

Yo espero que el día que me pase eso, tendré la lucidez para dejar el teatro y dedicarme a otra cosa.

¿Crees que, dentro de la escena del teatro catalán (que es la que conoces), se puede mejorar el absurdo de la situación que vivimos y hacerlo desde los escenarios?

Creo que sí, por eso me gusta usar el humor. El humor es la tercera vía en un debate polarizado entre un teatro ideológico, utópico que plantea un mejora irreal de la realidad y un teatro nihilista, desideologizado, etc. Creo que el sentido del humor es la alternativa al optimismo. Yo no soy optimista y, tal como está todo, es prácticamente inmoral ser optimista porque el mundo, en una línea lógica, no irá a mejor. Si hay pequeñas revoluciones, algunas cosas pueden mejorar, pero la línea del progreso no subirá porque en realidad no existe. Ya lo decía Beckett: ‘inténtalo de nuevo, fracasa de nuevo, y fracasa mejor.’

Hace milenios que mantenemos las mismas debilidades.

Claro, entonces, el sentido del humor en el teatro permite visibilizar un problema y hablar de él desde un lugar sano: con ironía, sentido de autocrítica y sobre todo, usándolo como una herramienta de empoderamiento. Para mí, el humor desafía las fuerzas que más me asustan, es mi armadura, pero también mi arma de ataque. Los que hacemos teatro debemos dedicarnos a llegar allí donde no llegan el cine o las series de televisión. Me apasionan estos géneros, pero el teatro tiene algo que los otros no tienen: es una reunión. Plantea preguntas y quizás también permite esbozar posibles respuestas.

La catarsis conjunta que pueden experimentar los espectadores en las salas, tanto de cine como de teatro, es importante. Sin embargo es cierto que en el teatro puede darse una interacción que la pantalla no permite.

Y esta interacción no deja de ser necesaria porque hemos creado un mundo inexplicable, ilógico. La mayoría de mis obras de teatro han salido de una noticia de periódico. Los que nos dedicamos a la ficción deberíamos denunciar la realidad por competencia desleal porque es inigualable en términos de absurdo y en términos de caos. Ningún profesor de dramaturgia que tuve en la universidad, daría como buena cualquiera de las historias que puedes sacar de cualquier periódico; a menudo lo que lees, carece de sentido…

Todo se ha vuelto muy aleatorio.

O quizás lo ha sido siempre y ahora nos estamos dando cuenta. El mundo está lleno de cosas que pasan, gente que nace, gente que muere, gente que se hace pobre y gente que se hace rica. Entonces, dentro de este panorama que a mí me resulta incomprensible, está el caos. No soy capaz de ver un cuadro entero, sólo incidentes. El otro día me comentaban que no hemos entendido bien el darwinismo: creemos que la especie se ha refinado, que ha «mejorado» a través de la supervivencia de los más fuertes; pero en realidad no hay proceso de refinamiento, lo que hay son cataclismos, infecciones e imprevisibles cambios de clima que, de forma aleatoria, matan a una parte de la especie y dejan perdurar a otra. No hay un plan. Tampoco hay buenos ni malos.

Quizás todos seamos buenos y, al mismo tiempo, malos…

Esta incertidumbre que en muchos casos puede restar fuerza, a mí me la da. Ya no intento contestar a ninguna gran pregunta y el hecho de no acabar de entender cómo funciona todo, me posiciona en un lugar bonito desde donde trabajar. Me decía un amigo que el conocimiento debe entenderse como un barco que lleva cinco mil años navegando, el barco se tiene que ir manteniendo y reparando, pero no lo puedes sacar del agua, no puedes dejar de navegar. Así seguimos sin poder contestar a las grandes preguntas: quiénes somos, dónde vamos y por qué tenemos tanto miedo.

El miedo… Hablemos un poco de tu última obra Sobre el fenomen de les feines de merda. Allí planteas una realidad concreta de manera muy eficaz y divertida, pero ¿crees que los espectadores de tu obra, aparte de la dosis de empoderamiento que has mencionado, pueden hacer algo para mejorar ciertas dinámicas? En otras palabras, ¿cómo llegar a aquellos que realmente pueden llevar a cabo algunos cambios?

Esta es la gran cuestión y la gran contradicción de la creación teatral. Alguien dijo – me parece que fue el escritor Manuel de Pedrolo – que el teatro era una género intrínsecamente burgués y que esto nunca se podría solucionar…

Pero a menudo lo que es mainstream parte de acciones alternativas. ¿Es posible crear un producto destinado al público de masas conservando unos ideales alternativos?

Yo aspiro a llegar al gran público, pero no como anhelo o fantasía, sino desde la responsabilidad.

Claro, quieres trascender o más bien, que el mensaje de tus obras pueda trascender.

En el Intitut del Teatre teníamos una profesora, Txiki Berraondo, que nos planteaba siempre la misma pregunta: ¿por qué convocáis a la comunidad? ¿Por qué pedís a la gente que salga de su casa, suba al metro, compre una entrada, se siente en un sillón durante una hora y media..? ¿Qué les daréis a cambio? Si convocamos a los espectadores debe ser para revelar, abrir o hacer dudar sobre algo en concreto. Esto me parece básico.

 

Y ¿qué se consigue con una obra como Sobre el fenomen de les feines de merda?

Lo que queríamos era hacer reflexionar a la gente sobre algo que afecta a muchas personas de hoy: la insatisfacción individual, el no saber qué hacer con la propia vida, pero enfocado desde una perspectiva laboral. En la obra se muestran situaciones donde los trabajadores saben desde el principio de cada escena, que se están dedicando a algo absurdo, inútil o inmoral. En realidad esta obra parte de otra: Bluf, que aborda este tipo de temas, pero desde una perspectiva existencial: trabajo, relaciones familiares, de pareja… Pero allí asistimos a cómo gente que cree que es feliz, de golpe constata que no lo es tanto. En realidad, ¿qué creemos que es la felicidad? No tenemos bastante en hacer el bien …

Y siempre queremos más…

Y así queremos llegar al máximo número de gente posible y por eso rebajamos mucho el precio de la entrada.

Gracias, mi bolsillo lo agradeció.

Y el mío también porque el hecho de que me dedique a lo que me gusta no quiere decir que siempre tenga las espaldas cubiertas. La precariedad existe en lugares evidentes, pero también en otros donde, a priori, no lo adivinarías. Por ejemplo, si todas las personas que hacen posible que un espectáculo se lleve a cabo tuvieran que cobrar salarios justos, una entrada debería costar sobre los cuarenta o cincuenta euros, pero ¿de qué serviría si siempre quedan butacas vacías? Bajo mi punto de vista, mientras haya butacas vacías, los precios de las entradas deben seguir bajando. ¿Qué es mejor para la sociedad, treinta espectadores que han pagado veinte euros o sesenta que han pagado diez?

El trabajo tiene más sentido cuando se llega a más gente.

Para mí sí. Uno de los grandes problemas del teatro en Barcelona es que sus salas y las personas que las dirigen, han dejado de creer, en mayor o menor medida, que tengan un papel en la sociedad. La subida del IVA cultural nos ha dejado muy claro que desde el punto de vista del poder, el teatro no es necesario. Las salas alternativas han perdido a mucho público y se mantienen a base de subvenciones que no dejan de ser limosnas: no permiten hacer mucho más que mantenerse abiertos, pero tampoco se puede empezar ningún nuevo proyecto que sea estimulante. Nos encontramos en una fase de congelación invernal. Y es curioso porque a la gente le gusta el teatro más de lo que pensamos, hace unos años que cada vez hay más espectadores…

Otro de los absurdos de hoy. Pero seguiremos adelante, ¿no?

Siempre digo que la insatisfacción es uno de los combustibles más potentes de la naturaleza. Quien consiga transformar su frustración en energía, tendrá una máquina que no se puede detener.*

 

La calòrica


El Joan Yago (Barcelona, 1987) i jo quedem a la plaça de d’Osca, a Sants, un dimecres de finals d’abril a les onze del matí. Fa poc que he vist una de les darreres obres que ha portat a l’escenari: Sobre el fenomen de les feines de merda ;sàtira que, com el seu títol indica, retrata un dels grans problemes d’avui. Ara busco esbrinar com l’autor veu i viu el panorama actual de Barcelona i, sobretot, com aquest es pot plasmar o transformar des dels escenaris. Hi ha molt per analitzar: els nostres cafès es van refredant, comença a caure un lleu xim-xim i, al nostre voltant, dues dones begudes no paren de discutir i de cridar els vianants que creuen per plaça. Tot això no impedeix que la meva gravadora es concentri en les respostes honestes i contundents del Joan. La transcripció que trobareu a sota només és una síntesi de la nostra conversa. 

Saps? Una vegada vaig llegir en una revista que les persones som del lloc on vivíem quan teníem disset anys. Em va semblar molt maco. Jo a aquesta edat encara vivia a Palma; per tant es pot dir que sóc d’allà.

Per què als disset anys?

Perquè entre els quinze i els disset anys, és un moment de la vida en què el cervell amplia la sensació de llar de la casa a la ciutat. Llavors, mapa l’entorn i ja el recorda com a un territori propi. Jo en realitat vaig néixer a Barcelona, però als tres anys vaig marxar a Mallorca amb la meva família.

Palma és una ciutat magnífica, però vas venir a Barcelona als divuit anys.

Sempre dic que és una sort poder tornar a Palma, però em volia dedicar al teatre i després de participar en molts muntatges semi amateurs per Mallorca, vaig decidir venir aquí per estudiar. Vaig acabar a l’Institut del teatre.

Et vas especialitzar en dramatúrgia. Per què escriure teatre?

Des de petit que m’ha enlluernat molt la gent que inventa, els qui creen coses que no hi són, de qualsevol àmbit. Sempre m’ha intrigat qui fa els edificis, qui inventa els acudits… M’agradava escriure i llegir, però molt aviat vaig començar a considerar el teatre com una forma superior de literatura perquè no només es tracta d’inventar-se una història, sinó també de fer-la, memoritzar-la, donar-li sentit, fer-la veritat, crear vestuari, una escenografia… 

Portar el text més enllà d’ell mateix.

És clar. També em diverteix molt treballar per projectes i decidir que, si faig Romeu i Julieta, durant els propers quatre mesos de la meva vida em tornaré en un expert en Shakespeare, la Itàlia de principis del Renaixement, l’amor cortès… Cada projecte és un món i això sempre m’ha semblat molt atractiu. Ara he acabat dues obres i m’he tallat tot el cabell i la barba, és una necessitat real que tinc cada vegada que finalitzo un projecte.

Tot un ritual.

Diuen que potser aquesta manera de fer està vinculada amb la gent que té por al compromís. I jo no ho nego: no m’atreu la idea de fer el mateix tota la vida, i el teatre em permet viure així. Acumulo un aprenentatge, però aquest ve donat des de llocs diferents.

Abans has parlat d’edificis. És interessant la idea de la construcció: que la teva feina consisteixi en fer alguna cosa més enllà de fer hores. O potser som massa exigents a l’hora d’esperar que tot tingui un sentit?

Constantment trobo persones que es demanen: «On collons poso el que jo puc aportar? En altres èpoques, m’han fet creure que el que sé fer seria necessari, fins i tot seria aplaudit, i ara no hi ha lloc on col·locar les meves capacitats». Cadascú reacciona d’una manera diferent davant aquesta qüestió. He vist a molts que ho fan des de la renúncia, que és una situació molt trista. Després hi ha gent que s’abstreu, que ignora el problema i segueix treballant a cegues. I finalment aquells que, com ara jo, seguim endavant tot i la consciència de contradicció, tot i la sensació de saber que no tenim del tot clar a on estem anant. Justament vam fer un espectacle que es titula La nau dels bojos que parla de la sensació de seguir navegant en un riu que saps que està sec i no et porta enlloc. És absurd, però també és absurd parar. Sabent que no arribarem mai a una terra promesa, què hem de fer?

 

Què fem? Tampoc no vivim en una època de nihilistes.

Crec que combatre el nihilisme és l’activitat que faig amb més passió del món. Tinc la sensació que el dia que deixi de creure del tot en el que faig… T’has fixat que el nihilisme en el món del teatre és desenvolupa d’una manera molt burgesa i molt carca? També molt materialista… Gent que no creu realment en el que fa. Simplement s’embutxaca la seva part, i va tirant…

Jo espero que el dia que em passi això tindré la lucidesa per deixar el teatre i dedicar-me a una altra cosa.

Creus que, dins l’escena del teatre català, que és la que coneixes, es pot millorar l’absurd de la situació que vivim i fer-ho des dels escenaris? 

Crec que sí, per això m’agrada fer servir l’humor. L’humor és la tercera via en un debat polaritzat entre un teatre ideològic, utòpic que plantegi un millora irreal de la realitat i un teatre nihilista, desideologitzat, etc. Crec que el sentit de l’humor és l’alternativa a l’optimisme. Jo no sóc optimista i, tal com està tot, és pràcticament immoral ser optimista perquè el món, en una línia lògica, no anirà a millor. Si hi ha petites revolucions algunes coses poden millorar, però la línia del progrés no pujarà perquè en realitat no existeix. Ja ho deia Beckett: «intenta-ho un altre cop, fracassa un altre cop, i fracassa millor.»

Fa mil·lennis que mantenim les mateixes debilitats. 

És clar. Llavors, el sentit de l’humor en el teatre permet visibilitzar un problema i parlar-ne des d’un lloc sa: amb ironia, sentit d’autocrítica i, sobretot, fent-lo servir com una eina d’apoderament. Per mi, l’humor desafia les forces que més m’espanten: és la meva armadura, però també la meva arma d’atac. Els que fem teatre hem de dedicar-nos a arribar allà on no arriben el cinema o les sèries de televisió. M’apassionen aquests gèneres, però el teatre té quelcom que els altres no tenen: és una reunió. Planteja preguntes i potser també permet esbossar possibles respostes.

És important la catarsi conjunta que poden experimentar els espectadors a les sales tant de cinema com de teatre. Però és cert que, en el teatre, hi pot haver una interacció que la pantalla no permet.

I aquesta interacció no deixa de ser necessària perquè hem creat un món inexplicable, il·lògic. La majoria de les meves obres de teatre han sortit d’una noticia al diari. Els que ens dediquem a la ficció hauríem de denunciar la realitat per competència deslleial perquè és inigualable en termes d’absurd i de caos. Cap professor de dramatúrgia que vaig tenir a la universitat donaria com a bona qualsevol de les històries que pots treure de qualsevol diari; el que llegeixes als diaris ja no té cap sentit…

Tot s’ha tornat molt aleatori.

O potser ho ha estat sempre i ara ens n’estem adonant. El món està ple de coses que passen; gent que neix, gent que mor, gent que es fa pobre i gent que es fa rica. Aleshores, dins d’aquest panorama que a mi em resulta incomprensible, hi ha el caos. No hi sé veure un quadre sencer, només incidents. L’altre dia em comentaven que no hem entès bé el darwinisme: ens pensem que l’espècie s’ha refinat, que ha «millorat» a través de la supervivència dels més forts; però en realitat no hi ha procés de refinament, el que hi ha són cataclismes, infeccions i imprevisibles canvis de clima que, de manera aleatòria, maten una part de l’espècie i deixen perdurar l’altra. No hi ha un pla. Tampoc no hi ha bons ni dolents.

Potser tots ho som, de bons i alhora, de dolents…

Aquesta incertesa, que en molts casos pot restar força, a mi me’n dona. Ja no intento contestar la pregunta sencera, i el fet de no acabar d’entendre com funciona tot plegat, em posiciona en un lloc maco des del qual treballar. Em deia un amic que el coneixement s’ha d’entendre com un vaixell que fa cinc mil anys que navega; el vaixell s’ha d’anar mantenint i reparant, però no el pots treure de l’aigua, no pots deixar de navegar. Així continuem sense poder contestar les grans preguntes de qui som, a on anem i per què tenim tanta por.

La por… Parlem una mica de la teva darrera obra Sobre el fenomen de les feines de merda. Allà planteges una realitat concreta de manera molt eficaç i divertida, però creus que els espectadors de la teva obra, a part de la dosi d’appoderament que has mencionat, poden fer quelcom per millorar certes dinàmiques? En altres paraules, com ara arribar a aquells que realment poden dur a terme alguns canvis? 

Aquesta és la gran qüestió i la gran contradicció de la creació teatral. Algú va dir —em sembla que va ser l’escriptor Manuel de Pedrolo— que el teatre era una gènere intrínsecament burgès i que això mai no es podria solucionar…

Però sovint el que és mainstream parteix de les accions alternatives. És possible crear un producte destinat al públic de masses conservant uns ideals alternatius?

Jo aspiro a arribar al gran públic, però no com a anhel o fantasia, sinó des de la responsabilitat.

Vols transcendir o més aviat, que el missatge de les teves obres pugui transcendir. 

A l’Institut del Teatre teníem una professora, la Txiki Berraondo, que ens plantejava sempre la mateixa pregunta: per què convoqueu la comunitat? Per què demaneu a la gent que surti de casa seva, pugi al metro, compri una entrada, segui en una butaca durant una hora i mitja..? Què els donareu a canvi? Si convoquem els espectadors ha de ser per revelar, obrir o fer dubtar sobre alguna cosa en concret. Això em sembla bàsic.

 

I què s’aconsegueix amb una obra com Sobre el fenomen de les feines de merda ?

El que volíem era fer reflexionar la gent sobre un fet que afecta moltes persones d’avui: la insatisfacció individual, no saber què fer amb la pròpia vida, però enfocat des d’una perspectiva laboral en què es mostra situacions on els treballadors saben des del principi de cada escena, que s’estan dedicant a alguna cosa absurda, inútil o immoral. En realitat aquesta obra parteix d’una altra, Bluf, que aborda aquesta mena de temes, però des d’una perspectiva existencial: feina, relacions familiars, de parella… Però allà assistim a com gent que creu que és feliç, de cop constata que no ho és tant. En realitat, què creiem que és, la felicitat? No en tenim prou amb fer el bé…

I sempre en volem més…

I així volíem arribar al màxim nombre de gent possible i per això vam rebaixar molt el preu de l’entrada.

Gràcies, la meva butxaca ho va agrair!

I la meva perquè el fet que em dediqui al que m’agrada no vol dir que sempre tingui les esquenes cobertes. La precarietat existeix en llocs evidents, però també en d’altres en què, a priori, no ho endivenaries. Per exemple, si totes les persones que fan possible que un espectacle es dugui a terme haguessin de cobrar salaris justos, una entrada de teatre hauria de costar sobre els quaranta o cinquanta euros però, de què serviria si sempre hi hauria butaques buides? Sota el meu punt de vista mentre hi hagi butaques buides, els preus de les entrades han de seguir baixant. Què és millor per a la societat, trenta espectadors que han pagat vint euros o seixanta que n’han pagat deu?

La feina té més sentit quan s’arriba a més gent.

Per mi, sí. Un dels grans problemes del teatre a Barcelona és que les seves sales i les persones que les dirigeixen han deixat de creure, en major o menor mesura, que tinguin un paper dins la societat. La pujada de l’IVA cultural ens ha deixat molt clar que des del punt de vista del poder, el teatre no és necessari. Les sales alternatives han perdut molt de públic i es mantenen a base de subvencions que no deixen de ser almoines, no els hi permeten fer gaire més que mantenir-se oberts, però tampoc no poden començar cap nou projecte engrescador. Ens trobem en una fase de congelació hivernal. I és curiós perquè a la gent li agrada el teatre més del que ens pensem, fa uns anys que cada vegada hi ha més espectadors.

Un altre dels absurds d’avui. Però seguirem endavant, no?

Sempre dic que la insatisfacció és un dels combustibles més potents de la natura. Qui aconsegueixi transformar la seva frustració en energia tindrà una màquina que no es pot aturar.*

La calòrica


Did you enjoy this content?

Please donate a desired amount to support Barcelonogy:




Or if you rather, you can subscribe to give a monthly contribution: