People often ask me what I was doing before Barcelonogy. Well, I studied as much as I could (Film, Drama and Humanities). I would have gone on studying forever, but I had to stop at some point and then, the tale of two soups happened. After that, I went to Cyprus. And what was I doing in Cyprus? For those who want to know about it, the answer (in a nutshell) is described bellow. 

Every three days, at dawn, a plane flying from Bamako lands at Paphos airport. Its passengers have nothing to do with the mass of tourists that arrives in Cyprus during the hours when the sun illuminates everything. The Bamako plane carries about 200 soldiers, most of them, young men in their camouflage uniforms still covered in African dust. They are about to spend three days on the island that should help them readjust to normal life. Understanding ‘normal’ as not sleeping on the floor, showering, eating well, drinking water when thirsty and not living constantly by seizing a submachine gun. These three days are called a ‘decompression stay’ and it is a usual practice conducted by the armies of several countries when their men are returning from ‘a mission’ (that’s how some refer to making war). The soldiers arriving from Bamako belong to the French army (which does not mean that they are all actually French). In the Coral Beach Hotel, a five star resort, their decompression program awaits: lectures, sessions of stretching, sports, interviews with psychologists and cultural activities. Of the latter, the star activity is what they called ‘mini cruise’ (where ‘mini’ refers to its short duration: three hours).

I lived in that hotel for four months working as an intermediary between the French Navy and local services. In other words, organizing and controlling that all the operations run properly. One of my tasks was to supervise this mini cruise. On the first day, my colleagues explained to me: ‘simply make sure that everything is in order and that nobody does anything stupid’. And there I was, on a big yacht, supervising a hundred soldiers. Although those who know me will be able to imagine that, in the event of some soldier being determined to do any ‘nonsense’, I would have never been able to stop it. However, that was no challenge: half the boys fell asleep almost immediately, exhausted, over the mats strategically placed around the deck. The other half danced frenetically to the rhythm of popular songs while trying to avoid their sleeping companions. I made myself invisible.

When I mention my experience in Cyprus, people often ask me in what state did the soldiers arrive. Well, apart from their dusty uniforms and their obvious fatigue, I have to say they had an extreme composure. Soldiers are people who by dint of living all dressed alike, following orders and being called by their ranks and not by their names, they have all lost their ego. This is something very unusual in these times. In fact, when I arrived and heard how they called each other ‘mon colonel’, ‘majeur’ or ‘Caporal’ I thought they were kidding, but soon I also got used to calling them by their ranks even if as a civil, I was not forced to do so. Their camaraderie also drew my attention, perhaps because it is not as common either. They always moved whispering in closed groups, I never found any single individual on its own. Furthermore, although they were discreet, thoughtful and respectful in public, in private, it wasn’t always like this. I was able to get into their private sphere on a few specific occasions. For example, when recognizing the damage in a room: a marble table about five inches thick, completely shredded. Or the first time I went to the local hospital’s emergency department it was to provide translations for the military nurse and a soldier who, drunk, had taken the initiative to get into a bubble bath. As a result his skin had turned slightly blue and his suffocated breathing altered with soap intoxicated hiccups that did not stop during the twenty minute long journey that separated the Coral Beach Hotel from the Paphos Hospital. The second time we went to the emergency department was a very different case: a Colonel who suffered from a gout attack after months of eating at the best French restaurants in Bamako. He never lost his composure even if his pain was visible through a layer of cold sweat that showed up all over my face. During the drive from the hotel to hospital, I asked him if he wanted to be silent or if he would rather chat a little. He chose the conversation and that is how I learned about how the French had dismantled a cave full of terrorist weapons. ‘Trucks and lorries, tons and tons were filled’. Although he mentioned some other details, I felt there was a huge invisible barrier between his speech and what actually happens in ‘theatre’ (that’s how they called the place where the ‘mission’ is carried out).

Those moments that broke the routine were not the most complicated, on the contrary. The real challenge of that job was the repetition: those successive three-day weeks without any rest between one and the other. It was also a challenge to only leave the hotel in order to go to the airport and that was always after midnight night. We lived in a parallel world that somehow had to hide from the population and from tourists. It’s funny how little I saw of a land known by its brightness, all I cam remember of it are quick moving shadows by the road. And those sleepless nights, at the Paphos airport, having left a group that was already on its way to France and waiting for the next one that had to land from Mali in a few hours, just before dawn. Those constant nights of forced insomnia, talking about everything or about nothing with my two colleagues and watching, in my non-smoker’s loneliness, as they chained one cigarette after another while I tried to understand a conversation built in the French slang I was never taught at school.

It was also rough to check, one by one, the passports of all the troops before they embarked on the plane back home. This in itself was not a problem, but I noticed in their signatures a calligraphy that often proved a certain degree of illiteracy. I wondered to what extent they were aware of the implications of what they had done, of where they had been. I could not be aware of anything, I could not know anything, but I endlessly wondered without finding any interlocutors. My curiosity was uncomfortable, condemnable and I quickly learned that I had to hide it, to simply focus on my job and, above all, just smile. In the soldier’s passports I was also surprised by some of their birthdates: many were born in 90, 92 or even 95. Those big men were children and this shocked me while it was good to know that, at least that batch, was already returning home, mostly unharmed and with their uniforms completely clean.*

xipre y barcelonogy

A menudo me preguntan qué hacía antes de comenzar Barcelonogy. Bueno, estudié tanto como pude (Cine, Teatro y Humanidades). Me hubiera gustado seguir estudiando, pero en algún momento tenía que parar y entonces fue cuando sucedió The tale of two soups. Después de eso, me fui a Chipre. ¿Y qué hacía yo en Chipre? Para los que quieran saber la respuesta, a continuación.

Cada tres días en el aeropuerto de Paphos, de madrugada, aterriza un avión procedente de Bamako. Sus pasajeros no tienen nada que ver con la masa de turistas que llegan a Chipre durante las horas en que el Sol lo ilumina todo. El avión de Bamako transporta unos 200 soldados: hombres jóvenes con sus uniformes de camuflaje todavía llenos de polvo africano. Todos ellos vienen dispuestos a pasar tres días en la isla, tres días que deben ayudarles a readaptarse a la vida normal. Entendiendo por ‘normal’ no dormir en el suelo, ducharse, comer bien, beber agua cuando se tiene sed y no vivir aferrado a una metralleta. A estos tres días se les llama ‘estancia de descompresión’ y es una práctica que los ejércitos de varios Estados llevan a cabo cuando sus hombres vuelven de alguna misión (así es como algunos se refieren a hacer la guerra). Estos soldados pertenecen al ejército francés (lo que no implica que todos ellos sean de nacionalidad francesa). A pesar de que algunos provienen también de Afganistán, la mayoría de los que llegan a Chipre durante la primavera y el verano del 2013, han estado el conflicto de Mali. En el Coral Beach Hotel, un complejo de cinco estrellas, les espera su programa de descompresión: charlas, sesiones de estiramientos, deportes, entrevistas con psicólogos y actividades culturales. De estas últimas, la actividad estrella es lo que llaman ‘el mini crucero’ (donde ‘mini’ hace referencia a su corta duración: tres horas).

En ese hotel viví durante cuatro meses trabajando como intermediaria entre la Armada Francesa y los servicios locales. En otras palabras, organizaba y controlaba que todas las operaciones funcionaran correctamente. Una de mis tareas consistía en supervisar este mini crucero. El primer día, mis colegas me explicaron: ‘simplemente vigila que todo esté a punto y que nadie haga ninguna tontería’. Y cuando tocaba mini crucero, allí estaba yo vigilando a 100 soldados. Aunque, los que me conocéis, podréis imaginar que no hubiera podido evitar gran cosa en caso de que a alguien se le hubiera ocurrido hacer alguna ‘tontería’. Sin embargo, aquello no era ningún reto: la mitad de los chicos se quedaban dormidos, exhaustos, sobre las colchonetas estratégicamente dispuestas por la cubierta. La otra mitad bailaba frenéticamente, sobre los espacios donde no estaban sus compañeros tumbados, al ritmo de canciones de moda. Yo me hacía invisible.

Cuando hablo de mi experiencia en Chipre, lo que más a menudo me preguntan es en qué estado llegaban los soldados. Bueno, aparte de sus uniformes polvorientos y de su evidente fatiga, tengo que decir que tenían una compostura extrema. Los soldados son personas que a fuerza de ir todos vestidos iguales, cumplir órdenes y ser llamados por su grado y no por su nombre, han perdido el ego. Algo extraño en los tiempos que corren. De hecho, cuando llegué y vi que entre ellos se llaman ‘mon colonel’, ‘majeur’ o ‘Caporal’, pensé que estaban de guasa, pero poco tiempo después yo también yo me acostumbré a llamarlos por el grado aunque mi condición civil no me obligara a hacerlo. Su camaradería también llamaba la atención, quizá porque hoy tampoco es una característica del todo habitual. Siempre se desplazaban en grupos cerrados, susurrando, nunca encontré a ningún individuo solo. Por lo demás, si bien en público eran discretos, sensatos y respetuosos, en privado, no siempre se comportaban así. Tuve la oportunidad de entrar en su esfera privada en determinadas ocasiones. Por ejemplo, reconociendo los destrozos en una habitación: una mesa de mármol de unos doce centímetros de grosor, completamente desmenuzada. O la primera vez que fui de urgencias al hospital, fue para acompañar y traducir para enfermero militar y a un soldado que, bebido, había tenido la iniciativa de meterse en un baño de espuma. Como resultado su piel se había vuelto azulada y su respiración asfixiada alternaba con hipos intoxicados de jabón que no se detuvieron durante los veinte minutos de trayecto que separaban el Coral Beach Hotel del Hospital de Paphos. La segunda vez que fuimos de urgencias fue un caso muy diferente: un Coronel a quien le había dado un ataque de gota tras meses alimentándose en los mejores restaurantes franceses de Bamako. Él nunca perdió la compostura aunque el dolor le provocaba una capa de sudor frío que se extendía por toda su cara. Durante el trayecto que separaba el hotel del hospital, le pregunté si quería estar en silencio o si prefería que le diera conversación. Eligió conversación y así supe cómo los franceses habían desmantelado una cueva llena de armamento terrorista. ‘Se llenaron camiones y camiones, toneladas y toneladas’. Aunque mencionó algunos otros detalles, tuve la sensación de que había una enorme barrera invisible entre su discurso y lo que realmente pasa en ‘el teatro’ (así es como ellos llamaban el lugar donde se llevaba a cabo ‘la misión’).

Aquellos momentos que salían de la rutina no eran los más complicados. La dificultad de ese trabajo radicaba en aguantar la repetición: aquellas semanas de tres días que se sucedían sin descanso entre una y la otra, el hecho de no salir casi nunca del hotel, sólo para ir al aeropuerto en una comitiva de diez autobuses a llevar y a recoger grupos de soldados y siempre de noche para no levantar expectación entre la población o los turistas. Es curioso como aquella tierra que todo el mundo conoce por su luminosidad, se me llegó a mostrar muy poco ya que casi todos los traslados que hice, fueron a oscuras. Y eso era justamente lo más duro de todo: las noches en blanco en el aeropuerto de Paphos habiendo dejado un grupo que ya volvía a Francia y esperando el siguiente que tenía que llegar de Mali en pocas horas. Aquellas constantes noches de insomnio forzado, hablando de todo y de nada con mis dos colegas: observando, en mi soledad de no fumadora, como ellas iban enlazado un cigarrillo tras otro, tratando de entender aquellas palabras de argot francés que ellas utilizaban y que a mí nunca me enseñaron en la escuela.

También era áspero comprobar, uno por uno, los pasaportes de todos los soldados antes de que embarcaran. Esto en sí no representaba ningún problema, pero cuando me fijaba en sus firmas a menudo encontraba caligrafías que denotaban algún grado de analfabetismo. Me preguntaba hasta qué punto eran conscientes de todo lo que implicaba haber hecho una misión como aquella. Yo no podía ser consciente de nada, pero me hacía preguntas sin parar, sin encontrar interlocutores. Mi curiosidad era incómoda, condenable y rápidamente aprendí que tenía que esconderla, limitarme a hacer mi trabajo y a sonreír. En los pasaportes también me sorprendía ver algunas fechas de nacimiento: muchos habían nacido en el 90, el 92 o incluso en el 95. Unos hombretones que eran niños y esta constatación me estremecía al tiempo que era bueno saber que, al menos aquellos ya volvían a casa, sanos y salvos y con su uniforme completamente limpio.*


La gent sovint em pregunta a què em dedicava abans començar amb Barcelonogy. Bé, vaig estudiar tant com vaig poder (Cinema, teatre i Humanitats). Hagués pogut seguir estudiant per sempre, però vaig haver de parar en algun moment i llavors, va ser quan la Tale of two soups. Després d’això, vaig anar a Xipre. I què hi feia jo a Xipre? Per als que volen saber la resposta, a continuació la trobareu descrita en el mínim de paraules que he pogut utilitzar.

Cada tres dies a la l’aeroport de Paphos, a la matinada, aterra un avió procedent de Bamako. Els seus passatgers no tenen res a veure amb la massa de turístes que arriben a Xipre durant les hores que el Sol ho il·lumina tot. L’avió de Bamako transporta 200 soldats: homes joves amb els seus uniformes de camuflatge encara plens de pols africana. Tots ells venen disposats a passar tres dies a la illa que han d’ajudar-los a readaptar-se a la vida normal. Entenent per ‘normal’ no dormir al terra, dutxar-se, menjar bé, beure aigua quan es té set i no viure aferrat a una metralleta. D’aquests tres dies se’n diu estada de descompressió i és una pràctica que els exèrcits de diversos Estats duen a terme quan els seus homes tornen d’alguna missió (així és com alguns es refereixen a fer la guerra). Aquests soldats pertanyen a l’armada francesa (cosa que no implica que tots ells siguin de nacionalitat francesa), i malgrat que alguns provenen també d’Afganistan, la majoria dels que arriben a Xipre durant els darrers mesos, han estat al conflicte de Mali. Al Coral Beach Hotel, un complexe de cinc estrelles, els espera el seu programa de descompressió: xerrades, sessions d’estiraments, esports, entrevistes amb psicòlegs, i activitats culturals. D’aquestes darreres, l’activitat estrella és el que anomenen ‘el mini creuer’ (on ‘mini’ fa referència a la seva curta durada: tres hores).

En aquell hotel hi vaig viure durant quatre mesos treballant com a intermediària entre l’Armada Francesa i els serveis locals. En altres paraules, organitzava i controlava que totes les operacions funcionessin correctament. Una de les meves tasques consistia en supervisar aquest mini creuer. El primer dia, les meves col·legues em van explicar: ‘simplement vigila que tot estigui a punt i que ningú no faci cap tonteria’. I quan tocava mini creuer, allà estava jo vigilant a 100 soldats. Encara que, els que em coneixeu, podreu imaginar que no hagués pogut evitar gran cosa en cas de que a algú se li hagués acudit fer cap ‘tonteria’. De tota manera, allò no era cap repte: la meitat d’ells es quedaven dormits, exhausts, sobre els matalassos estratègicament repartits per tota la coberta. L’altre meitat ballava frenèticament al ritme de cançons de moda sobre els espais on no hi havien companys estirats. Jo em feia invisible.

Quan parlo de la meva experiència a Xipre, el que més sovint em pregunten és en quin estat arriben els soldats. Bé, a part dels seus uniformes polsegosos i de la seva evident fatiga, haig de dir que tenien una compostura extrema. Els soldats són persones que a força d’anar tots vestits iguals, de complir ordres i de ser anomenats pels seu grau i no pel seu nom, han perdut l’ego. Quelcom estrany en els temps que corren. De fet, quan vaig arribar i vaig veure que entre ells s’anomenen ‘mon colonel’, ‘majeur’ o ‘caporal’, vaig pensar que estaven de broma, però poc temps desprès jo també em vaig acostumar a anomenar-los pel grau tot i que la meva condició civil no m’obligava a fer-ho. La seva camaraderia també cridava l’atenció, potser perquè tampoc és una característica del tot habitual. Sempre es desplaçaven en grups tancats, xiuxiuejant, mai vaig veure a cap individu sol. A part d’això, si bé en públic eren discrets, assenyats i respectuosos, en privat, no sempre es comportaven així. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar en la seva esfera privada en determinades ocasions. Per exemple, vaig haver de reconèixer les destrosses en una habitació: una taula de marbre d’uns dotze centímetres de gruix, completament esmicolada. O, la primera vegada que vaig anar d’urgències a l’hospital va ser per acompanyar a l’infermer militar i a un soldat que, begut, havia tingut la iniciativa de ficar-se en un bany d’escuma. Com a resultat la seva pell s’havia tornat blavosa i la seva respiració asfixiada s’alternava amb singlots intoxicats de sabó que no es van aturar durant els vint minuts de trajecte que separaven el Coral beach Hotel de l’Hospital de Paphos. La segona vegada que vam anar d’urgències va ser un cas molt diferent: un Coronel a qui li havia agafat un atac de gota després de mesos alimentant-se en els millors restaurants francesos de Bamako. Ell mai va perdre la compostura tot i que el dolor li provocava una capa de suor freda per tota la cara. Durant el trajecte que separava l’hotel de l’hospital, li vaig preguntar si volia estar en silenci o si preferia que li donés conversa. Va triar conversa i així vaig saber la peripècia de com els francesos havien desmantellat una cova plena d’armament terrorista. ‘Es van omplir camions i camions, tones i tones’. Malgrat que va esmentar alguns altres detalls, vaig tenir la sensació de que hi havia una enorme barrera invisible entre el seu discurs i el que realment passa al ‘teatre’ (així és com ells anomenaven l’indret on es duia a terme ‘la missió’).

Aquells moments que sortien de la rutina no eren els més complicats. La dificultat d’aquella feina radicava en aguantar la repetició: aquelles setmanes de tres dies que se succeïen sense descans entre una i l’altre, el fet de no sortir gairebé mai de l’hotel, només per anar a l’aeroport i sempre de nit per no aixecar expectació entre la població ni dels turistes. És curiós com aquella terra que tothom coneix per la seva lluminositat, se’m va arribar a mostrar molt poc ja que tots els trasllats que vaig fer, van ser a les fosques. I això era justament el més dur de tot: les nits en blanc a l’aeroport de Paphos havent deixat un grup que ja tornava a França i esperant el següent que havia d’arribar de Mali en poques hores. Aquelles constants nits d’insomni forçat, parlant de tot i de res amb les meves dues col·legues: observant, en la meva solitud de no fumadora, com elles enllaçàven un cigarret rere l’altre, mirant d’entendre aquelles paraules d’argot francès que elles utilitzaven i que a mi mai em van ensenyar a l’escola.

També era aspre comprovar, un per un, els passaports de tots els soldats abans no embarquessin. Això en sí no representava cap problema, però quan em fixava en les seves signatures sovint trobava cal·ligrafies que denotaven un grau d’analfabetisme. Em demanava fins a quin punt eren conscients de tot el que implicava haver fet una missió com aquella. Jo no podia ser conscient de res, però m’ho preguntava constantment sense trobar interlocutors, la meva curiositat era incòmoda, condemnable i ràpidament vaig aprendre que havia d’amagar-la, limitar-me a fer la meva feina i a somriure. En els passaports també em sobtava veure algunes dates de naixement: molts eren nascuts al 90, al 92 o fins i tot al 95. Uns homenots que eren nens i aquesta constatació m’esgarrifava al mateix temps que era bo saber que, al menys aquells, ja tornaven a casa, sans i estalvis i amb el seu uniforme completament net.*