Helena Basagañas
No penseu que alguns ens estem acostumant massa a gaudir de l’Art de manera virtual? Feia temps que seguia a l’artista Helena Basagañas (Barcelona, 1981) a través de les xarxes socials fins que vaig visitar el seu estudi situat al Carrer de Cartagena. Val la pena apreciar la puresa del seu traç sense pantalles pel mig: un equilibri entre la contundència i la serenor que és del tot coherent amb la personalitat de l’artista que avui respon el qüestionari Barcelonogy. És possible que observant la seva feina, també vosaltres trobeu adjectius com ara sensible, entusiasta, inquieta, oberta i lluitadora. Els materials que emprea són austers, quelcom que ressona en l’esperit dels nostres temps. Així com també ho és l’ús del color amb el qual crea unes ondulacions que conviden tant a gaudir de la seva plasticitat com a reflexionar i reivindicar el concepte de la cerca en ella mateixa. Potser que aquest sigui un dels trets importants que defineixen la nostra generació. L’art de l’Helena representa, de manera completament personal, alguns dels nous discursos que cal continuar explorant.
Què significa Barcelona per a tu?
És casa meva. L’estimo i m’hi sento a gust, tot i que el rumb que ha portat en els últims anys és desolador. És urgent reformular una ciutat que està ofegant o expulsant als seus ciutadans. Necessitàvem un nou equip, que pensés de debò que Barcelona va més enllà del Passeig de Gràcia i la Diagonal, lliure de favors a deure. I ja el tenim. Intento seguir les mesures que pren l’equip de l’alcaldessa Ada Colau, m’interessa el que plantegen, tot i que encara no està clar el seu posicionament envers la cultura, i les arts plàstiques en concret, què prioritzaran i de quina manera.
Quina és la teva ocupació actual?
En acabar la carrera a la facultat de Belles Arts (amb l’especialitat de pintura), sentia que em faltava saber molt més sobre el llenguatge visual, així que vaig realitzar a Eina els estudis de Disseny Gràfic. Quan vaig començar, no era conscient del què significaria. Per mi hi ha un abans i un després en entendre com es construeix l’entorn visual que ens envolta.
Ara, les meves ocupacions són conseqüència d’aquest interès multidisciplinar:
– L’activitat artística professional (pintar, les exposicions, els projectes…)
– La docència a centres com l’escola de negocis ESERP Barcelona, desde 2012 imparteixo assignatures vinculades a la Comunicació, la Publicitat i el Disseny. Al centre cultural Casa Elizalde també compten amb mi des de fa uns anys.
I al meu taller, ofereixo formació relacionada amb la pràctica artística i la cultura visual, així com tutorització i orientació en projectes personals.
– Encàrregs de disseny gràfic. Amb el que disfruto més són les portades editorials, i il·lustracions per a publicacions.
Un barri.
Depèn del moment, de l’estació de l’any, de la companyia… no puc triar-ne un.
Un recorregut.
La Plaça Universitat sempre és un bon punt de partida. Per exemple, baixar per Tallers, Montalegre fins a la plaça dels Ángels, i seguir cap al carrer del Lleó, treure el cap per Múltiplos i la petita galeria de dibuix contemporani Et Hall, baixar fins al carrer del Carme, entrar als patis i claustres de la Biblioteca de Catalunya… I d’allà on vulguis, carrer Parlament, Poble sec…
Un edifici.
L’Hospital de Sant Pau. Sempre era allà, a deu minuts de casa, des que era petita. Ara ja no visc al barri, però hi tinc el taller, així que és com si no hagués marxat. La restauració era necessària, però trobo a faltar poder entrar lliurement, per caminar i badar entre els pavellons, aquell silenci…
Em sona que hi ha un carnet que t’ho permet, m’haig d’informar.
Una imatge.
Aquest estiu vaig fer ruta per Portugal, a la zona de l’Alentejo. Hi ha mil racons, però a Monsaraz, s’hi ha d’anar, i dormir-hi: la nit, el vent, la vista, la lluna… mai he pogut somiar res que s’hi acosti.
Un record.
Aquest mateix viatge, tot: també Lisboa, el caos, el Museo Berardo d’Art Contemporani, on hi havia peces fabuloses, un Rotko minúscul abans de Rothko, (un interior petit, matusser, intensíssim), els entrepans de sardines, la gent…
Un secret.
Si et contestés aquesta pregunta t’estaria mentint.
On menjar.
A casa la mare! Amb els amics, últimament ens hem aficionat a La Vermu i Entrepanes Díaz.
On comprar.
A Barcelona hi ha una gran oferta de marques i botigues precioses que queden totalment fora del meu abast, així que recorro a les grans cadenes (zero entusiasme).
Quan sí que disfruto comprant i es converteix en alguna cosa més, és a les botigues de Belles Arts per exemple. No acostumo a anar-hi sabent què busco per un projecte, és al revés. Estic allà una hora, mirant materials, badant, pensant… en base al que trobo i em crida, treballo.
Disfruto molt també quan em deixo caure per llibreries (la meva preferida és Loring Art, parlar amb la Virginia, una crack).
I el tema online també em sol·luciona molt. Si haig de fer un regal, per exemple, remeno la web de La Collarina.
Però on val molt i molt la pena comprar, és al meu taller (quasi se’m passa…)
Una preocupació.
La situació dels drets de les dones en general. Aquí, allà… és un problema enorme, que necessita de l’actuació de l’educació, la cultura, el pensament, les lleis… Mecanismes que no són immediats, i quasi impossibles d’activar en països devastats per la misèria i els conflictes armats.
A nivell més personal, què passaria si perdés la vista per exemple. No és una preocupació, però de vegades hi penso.
Una proposta de millora.
Necessitem urgentment un canvi d’actitud tan dels mitjans de comunicació com de la veu i les accions públiques de l’administració.
Cal realitzar una tasca pedagògica respecte a l’art contemporani des de diferents fronts. Entre tots hem d’assolir que l’art obtingui el mateix nivell de prestigi i respecte que afortunadament té la literatura catalana. A cap periodista, a cap polític, a ningú se li acut menystenir la nostra literatura públicament. L’art de casa nostra neix també de la llengua catalana, perquè és pensament.
És evident que el que fa universal a cada un dels nostres autors més reconeguts és el seu pensament. Una manera de mirar. Els artistes necessitem rebre el suport de la societat ara, no quan haguem desaparegut.
Una persona.
(sense comptar els familiars, els amics) Una de les moltes figures que respecto y m’inspiren, i més enllà dels referents que són molts, és la ballarina i coreògrafa Pina Baush (1940 – 2009). El que ella aconseguia era brutal, dens, íntim. Són els aspectes que valoro en l’art, la literatura…
Et ve de gust dibuixar Barcelona?
Ho faig de tant en tant! Per compartir aquí amb vosaltres he escollit aquesta pàgina d’un petit llibre d’artista, amb poemes propis, fet fa un temps.
Alguna altra aportació?
Actualment no compto amb una galeria que em representi. Sóc jo qui gestiona la meva feina com a artista, les ventes, els projectes, la difusió… De manera que podeu contactar directament amb mi per tractar qualsevol tema o proposta.*
Aquest vespre s’inugura la nova exposició de l’Helena a l’espai Anagram i es podrà visitar a hores concertades durant els propers dos mesos.
Text d’inici i fotos: Gabriela Zea Nadal
Si vols ajudar a garantir la continuïtat i la independència de Barcelonogy, pots fer un donatiu:
O si ho prefereixes, una aportació mensual:
