Have you ever heard of ‘Barcelona desapareguda’? It is a page that collects pictures of old Barcelona under the slogan “an immersion into the past in order to understand the present and look towards the future.” With more than 40,000 followers on Facebook, you may already know about this page, but its author Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976), tends to remain discreet. I meet him in the Ciutadella Park to find out more details about a project that has not only captivated hundreds of people, but is also helping us to think and see the city from a different perspective. This week Barcelona Desaparaguda’s official webpage will be launched. 

«People feel that they belong to a past that is gone.»

alessandro3

Alessandro2

alessandro4

When did you come to Barcelona and what brought you here?

I am from Sardinia. I arrived in Barcelona in 2009 in order to complete a three month long internship in an architecture studio. Then I had to go back to Sardinia, but I remained with the idea of coming back here because I had been fascinated by this city.

What fascinated you the most?

Barcelona is a metropolis, but it is also a group of villages united by an urban expansion that is only just over 100 years. I love how the character of each of these villages, now converted into neighbourhoods, has been preserved over time and how these small nuclei structure the city. In Barcelona there is a variety of beautiful buildings and every corner hides something interesting. Also, the infrastructures work quite well, of course there is always something to improve, but being accustomed to Italy, I see that here the public transport works, the health system is not bad, the parks are well kept and, overall, you can see that there is an effort to keep and enhance the cultural and architectural heritage. It’s funny because the culture in Barcelona and in Italy part from the same roots, but eventually what makes a difference in these things, rather than culture, is political management.

In what sense?

For example, Rome has a history and a series of spectacular sights, the government does not have to make any effort to attract tourists and therefore it never improves the city’s basic services, it is a mess, the tube collapses all the time, etc. Here, a big effort has been made in order to care for these practical aspects and also for the cultural heritage, I really notice and appreciate all this. For example, in Porto Torres, there’s a whole –whole!- Roman City completely buried, there is only a small archaeological site that works at a very slow pace. Here, instead, there are only four columns of an ancient Roman temple and a huge value has been given to them. In Barcelona, people appreciate every little thing they have and I like that.

How did you come up with the idea of starting ‘Barcelona desapareguda’?

It all started in my land, Sardinia. I studied architecture in Alghero and there I learned something very important: to project anything, you have to know the history and evolution of where that project will be located. I created a Facebook page called ‘Porto Torres Sparita’, it was an open page where people could post their old photos and everyone could participate by leaving their comments and discovering the city from its social and architectural history. This helped me understand that people have the need to interact with their territory and even more: people feel that they belong to a past that is gone. When in 2010 I returned to Barcelona to study a Masters in XXth Century Housing Laboratory, I brought this teaching with me.

As you have written in the ‘Barcelona desapareguda’ page: “an immersion into the past in order to understand the present and look towards the future.”

Yes, for example, at the end of the Master that I studied here, I submitted a housing project in Poblenou where we enhanced the industrial and agricultural history of the neighbourhood. The idea was to create a building where each house was a parallelepiped with a garden that overlooked the sunniest façade separating each dwelling in this garden with a module that allowed to adapt to the needs of the residents: they could decide if more space would be devoted to the housing or to the garden.

In two years you’ve got thousands of followers. How do you explain the success of your site?

This experience opened another world to me and raised my interest in the history of the city of Barcelona. Therefore, in September 2012 I launched a similar page to the one I had done in Porto Torres called ‘Barcelona Desapareguda’ where various old photographs are organized in several thematic folders according to different themes such as neighbourhoods, buildings, architects, etc.

I think the people’s desire to remember and discuss their past, which almost always looks better the present, plays a very important role. Also, the care and time spent looking for the pictures that I post, I guess that is also important. In all this, for the moment, I do not earn money. My reward is the support and encouragement I receive from all the followers. I spend many hours finding material for the page. I collect old books and magazines where I get the material from and I also collaborate with institutions such as the Institute of Photographic Studies of Catalonia and the Catalan hiker Archive Centre. Every time I post a picture, I study it in order to explain the photos or to answer questions from the followers, this is very rewarding.

How would you describe Barcelona’s relationship with the past? And how can it help us to project a better future?

I believe that a city can build a better future if it is familiar with its past because the same mistakes will not be repeated. For example, just beside here, by the Parc de la Ciutadella, there is the Palace de les Belles Arts by the architect August Font, it was designed for the Universal Exhibition of 1888 and it was a great building, but it was demolished during the 40s and now in its place, there is another building that has very little interest. The past must be used as a tool when a building is erected or an area is altered. Past, present and future have to help us live humanely in a city. Barcelona tries hard to find its human side: all the things that improve the quality of life of the people. There are negative exceptions such as speculation or cases of lack of dialogue between the people and the politicians as would be the attempt of forced demolition of the Community Centre Can Vies in Sants. But while these facts are not negligible, if everything is put on a scale, I think the city wins. What I do with this project is to help people awaken their historical memory to help that things can be better, now and in the future.

Do you believe that there is a unique and universal way in which humans approach the their past or you could say that in Barcelona you can find a specific way of looking at our own history?

I think there is a bit of both: universally, people have always had an interest towards the past and a curiosity about how their ancestors lived, this is very human. Then I think in the case of Barcelona, in addition to this universal approach to its own history, there is also a lot of reconstruction. For example, we know that the whole old town we call ‘barrio gótico’ is not really gothic, but a recreation of the nineteenth century. Or for example, the piece of Roman aqueduct that is in the Plaza Nova by the Carrer Bisbe, is false! You can find a hidden plaque saying that it was installed there in 1958, of course the year is written in Roman numerals and that, for some, can be deceiving… Today, in 2014 Barcelona, there is an intense dialogue between present and past: on one side there is the tercentenary of the Spanish Succession war and on the other, the centenary of the Mancomunitat.

Finally Giacomo, after almost two years working on the project of ‘Barcelona desapareguda’, do you feel that you belong here?

A little bit (laughs). When I arrived, I was just among the 22.000 Italians living here, I loved this city, but was a little disoriented. Now, I increasingly feel that I belong here, yes. ∗

Barcelona Desapareguda


¿Te suena ‘Barcelona desapareguda’? Una página que recopila fotografías de la antigua Barcelona bajo el lema “una inmersión en el pasado para entender el presente y mirar hacia el futuro.” Con más de 40.000 seguidores en Facebook, es posible que ya conozcas esta página, pero su autor Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976), tiende a permanecer discreto. Quedo con él en el Parque de la Ciutadella para conocerle y descubrir más detalles sobre un trabajo que no solo ha cautivado a cientos de personas, también ha ayudando a pensar y a observar la ciudad desde una perspectiva distinta. Esta semana estrena página web.

“Las personas se sienten parte de un pasado que ha desaparecido.”

¿Cuándo llegaste a Barcelona y qué te trajo aquí?

Soy de Cerdeña. Llegué a Barcelona en 2009 para hacer prácticas en un estudio de arquitectura durante tres meses. Luego tuve que volver a Cerdeña, pero me quedé con la idea de volver aquí porque había quedado fascinado por la ciudad.

¿Qué es lo que más te fascinó?

Barcelona es una metrópoli, pero también es un conjunto de pueblos unidos por una expansión urbanística que solo tiene poco más de 100 años. Me encanta cómo el carácter de cada uno de estos pueblos, convertidos ahora en barrios, se ha conservado en el tiempo y también la manera en que estos pequeños núcleos estructuran la ciudad. En Barcelona, existe una gran variedad de edificios bellísimos y cada rincón esconde algo interesante. Además veo que aquí las infraestructuras funcionan bien, siempre se puede mejorar algo, pero estando acostumbrado a Italia, veo que aquí el transporte público funciona, el sistema sanitario no está mal, los parques están bastante cuidados y se nota que hay un esfuerzo por mantener y realzar el patrimonio cultural y arquitectónico. Es curioso porque la cultura de Barcelona y la Italiana parte de la misma raíz, pero al final lo que puede llegar a marcar la diferencia de estas cosas es la gestión política.

¿En qué sentido?

Por ejemplo, Roma tiene una historia y una serie de monumentos espectaculares, el gobierno no tiene que hacer ningún esfuerzo para atraer a turistas y por lo tanto, nunca se mejoran los servicios básicos, la ciudad es un caos, su metro se colapsa constantemente, etc. Aquí se ha hecho un esfuerzo grande por cuidar esta parte más práctica y también el patrimonio cultural, eso se nota y se agradece. Por ejemplo, en Porto Torres hay una ciudad romana entera -¡entera!- completamente enterrada, apenas hay un pequeño yacimiento arqueológico que va trabajando a un ritmo lentísimo. En cambio aquí, quedan cuatro columnas del templo romano y se les ha dado un valor enorme. En Barcelona se sabe vender muy bien la cosa pequeña, eso me gusta.

¿Cómo surgió la iniciativa de Barcelona desapareguda?

Todo empezó en mi tierra, Cerdeña. Estudié arquitectura en Alghero y allí aprendí algo muy importante: para proyectar cualquier cosa hay que conocer la historia y la evolución del lugar en donde el proyecto se realizará. Creé una página de Facebook llamada ‘Porto Torres Sparita’, era una página abierta donde la gente podía colgar sus fotos antiguas y todo el mundo podía participar dejando sus comentarios y descubrir la ciudad desde su historia social y arquitectónica. Esto me ayudó a entender que las personas tienen la necesidad de relacionarse con su territorio y más aún: se sienten parte de un pasado que ha desaparecido. Cuando en el 2010 volví a Barcelona para estudiar el Master Laboratorio de la Vivienda del Siglo XX, llevé conmigo este aprendizaje.

Como está escrito en la página de Barcelona desapareguda: “una inmersión en el pasado para entender el presente y mirar hacia el futuro.”

Sí. Por ejemplo, al final del Master que cursé aquí, presenté un proyecto de viviendas en el Poblenou donde ponía en valor la historia industrial y agraria del barrio. La idea era crear un edificio donde cada vivienda fuera un paralelepípedo con un huerto que daba a la fachada donde tocaba el sol, la pared que separaba cada vivienda de su huerto era un módulo que permitía adaptarse a las necesidades de cada habitante: se podía decidir si se dedicaba más espacio a la vivienda o al huerto.

Esta experiencia me abrió otro mundo y creció mi interés por la historia de la ciudad de Barcelona. Por esta razón en septiembre 2012 lancé una página similar a la de Porto Torres llamada ‘Barcelona Desapareguda’ donde distintas fotografías antiguas se van archivando en varias carpetas temáticas organizadas por barrios, edificios, arquitectos etc.

En dos años has conseguido miles de seguidores. ¿A qué crees que es debido el éxito de la página?

Creo al deseo de la gente de recordar y comentar su pasado, que casi siempre parece mejor del presente. También a la atención y al tiempo que paso en busca de las fotografías que publico. En todo esto, de momento, no gano dinero. Mi recompensa es el apoyo y la motivación que recibo con comentarios entusiastas de los seguidores. Dedico muchas horas a buscar material para la página. Colecciono libros y revistas antiguas de donde saco el material y también colaboro con instituciones como el Instituto de Estudios Fotográficos de Cataluña o el Archivo del Centro excursionista de Cataluña. Cada vez que publico una imagen, tengo que estudiar para poder explicar las fotos o responder a las preguntas de los seguidores, esto es muy enriquecedor.

¿Cómo crees que es la relación de Barcelona con su pasado? Y, ¿qué pistas nos da el pasado para proyectar un futuro mejor?

Creo que el futuro de una ciudad se construye mejor si se conoce su pasado, solo por el hecho de no cometer los mismos errores. Por ejemplo, aquí al lado del Parque de la Ciutadella estaba el Palacio de les Belles Arts que el arquitecto August Font que diseñó para la exposición universal del 1888, era un edificio estupendo, pero lo derribaron en los años 40 y ahora en su lugar está un edificio que no tiene demasiado interés. El pasado, tiene que ser una herramienta más cuando se construye o se modifica una zona. Pasado, presente y futuro tienen que ayudarnos a vivir de manera humana en una ciudad. Barcelona se esfuerza mucho para encontrar su lado humano, lo que hace que la calidad de vida de la gente sea lo mejor posible. Existen excepciones negativas como la especulación o casos de falta de diálogo entre el pueblo y los políticos como sería el intento de derribo forzado del Centro Social Can Vies en Sants. Pero aunque estos hechos no sean nada despreciables, si se pone todo en una balanza, creo que gana la ciudad. Lo que quiero hacer con este trabajo, es ayudar a que la gente despierte su memoria histórica para ayudar a que todo pueda ser mejor, ahora y en el futuro.

¿Crees que hay una forma única y universal en que los humanos nos acercamos al pasado o podrías decir que en Barcelona se puede encontrar una forma específica de mirar la propia historia?

Creo que un poco las dos cosas: de manera universal, el interés por el pasado y la curiosidad por saber cómo vivían sus antepasados, es algo muy humano. Después, creo que en el caso concreto de Barcelona, además de este acercamiento universal a su propia historia, también existe mucha reconstrucción. Por ejemplo, sabemos que todo el barrio gótico no es realmente gótico sino una recreación del siglo XIX. O por ejemplo, el pedazo de acueducto romano que hay en la Plaza Nova al lado de la calle del Bisbe, ¡es falso! Puedes encontrar una placa escondida que pone que fue instalado allí en 1958, claro que el año está escrito en números romanos y eso para algunos puede ser engañoso… Ahora que estamos en el 2014 Barcelona está teniendo un diálogo intenso entre su presente y su pasado: por un lado esta el tricentenario de la guerra de Sucesión Española y por otro lado el centenario de la Mancomunitat.

Finalmente Giacomo, después de casi dos años trabajando en el proyecto de Barcelona desapareguda, ¿te sientes de Barcelona?

Un poco sí (risas). Cuando llegué era uno más de los 22.000 italianos que viven aquí, me encantaba esta ciudad, pero estaba un poco desorientado. Ahora cada vez me siento más de aquí. Sí. ∗

Barcelona Desapareguda


Et sona Barcelona desapareguda? Un espai web que recopila fotografies de l’antiga Barcelona sota el lema «Una immersió en el passat per entendre el present i mirar cap al futur». Amb més de quaranta mil seguidors a Facebook, és possible que ja el coneguis, però el seu autor, el Giacomo Alessandro (Porto Torres, 1976), tendeix a romandre discret. Quedo amb ell al parc de la Ciutadella per descobrir més detalls sobre un projecte que no només ha captivat centenars de persones, també ha ajudat a pensar i a observar la ciutat des d’una perspectiva diferent. Aquesta setmana estrena lloc web.

«Les persones se senten part d’un passat que ha desaparegut.»

Quan vas arribar a Barcelona i què et va portar aquí?

Sóc de Sardenya. Vaig arribar a Barcelona el 2009 per fer pràctiques en un estudi d’arquitectura durant tres mesos. Després vaig haver de tornar a Sardenya, però em vaig quedar amb la idea de tornar aquí perquè havia quedat fascinat per la ciutat.

Què és el que més et va fascinar?

Barcelona és una metròpoli, però també és un conjunt de pobles units per una expansió urbanística que té poc més de cent anys. M’encanta com el caràcter de cada un d’aquests pobles, convertits ara en barris, s’ha conservat en el temps, i també la manera en què aquests petits nuclis estructuren la ciutat. A Barcelona hi ha una gran varietat d’edificis bellíssims i cada racó amaga alguna cosa interessant. A més, veig que aquí les infraestructures funcionen bé; sempre es pot millorar alguna cosa, però estant acostumat a Itàlia, veig que aquí el transport públic funciona, el sistema sanitari no està malament, els parcs estan força cuidats i es nota que hi ha un esforç per mantenir i realçar el patrimoni cultural i arquitectònic de la ciutat. És curiós, perquè la cultura de Barcelona i la Italiana parteixen de la mateixa arrel, però al final el que pot arribar a marcar la diferència d’aquestes coses és la gestió política.

En quin sentit?

Per exemple, Roma té una història i una sèrie de monuments espectaculars; el Govern no ha de fer cap esforç per atraure turistes i, per tant, mai no es milloren els serveis bàsics, la ciutat és un caos, el seu metro es col·lapsa constantment, etc. Aquí s’ha fet un esforç gran per cuidar aquesta part més pràctica i també el patrimoni cultural, això es nota i s’agraeix. Per exemple, a Porto Torres hi ha una ciutat romana sencera —sencera!— completament soterrada, amb prou feines hi ha un petit jaciment arqueològic que va treballant a un ritme lentíssim. En canvi, aquí només queden quatre columnes del Temple d’August i se’ls ha donat un valor enorme. A Barcelona se sap vendre molt bé la cosa petita, això m’agrada.

Com va sorgir la iniciativa de Barcelona desapareguda?

Tot va començar a la meva terra, Sardenya. Vaig estudiar arquitectura a l’Alguer i allà vaig aprendre una cosa molt important: per projectar qualsevol cosa cal conèixer la història i l’evolució del lloc on el projecte es realitzarà. Vaig crear una pàgina de Facebook anomenada Porto Torres Sparita. Era una pàgina oberta on la gent podia penjar les seves fotos antigues i tothom podia participar deixant els seus comentaris i descobrir la ciutat des de la seva història social i arquitectònica. Això em va ajudar a entendre que les persones tenen la necessitat de relacionar-se amb el seu territori, i més encara: se senten part d’un passat que ha desaparegut. Quan el 2010 vaig tornar a Barcelona per estudiar el Màster Laboratori de l’Habitatge del Segle XXI, vaig portar amb mi aquest aprenentatge.

Com està escrit a l’espai web de Barcelona desapareguda: «Una immersió en el passat, per entendre el present i mirar cap al futur».

Sí. Per exemple, al final del màster que vaig cursar aquí, vaig presentar un projecte d’habitatges al Poblenou en què posava en valor la història industrial i agrària del barri. La idea era crear un edifici on cada habitatge fos un paral·lelepípede amb un hort que donava a la façana on tocava el sol. La paret que separava cada habitatge del seu hort era un mòdul que permetia adaptar-se a les necessitats de cada habitant: es podia decidir si es dedicava més espai a l’habitatge o a l’hort.

Aquesta experiència em va obrir un altre món i va fer créixer el meu interès per la història de la ciutat de Barcelona. Per aquesta raó el setembre del 2012 vaig llançar una pàgina semblant a la de Porto Torres anomenada Barcelona desapareguda on diferents fotografies antigues es van arxivant en diverses carpetes temàtiques organitzades per barris, edificis, arquitectes, etcètera.

En dos anys has aconseguit milers de seguidors. A què creus que és degut l’èxit de la pàgina?

Crec que en gran part al desig de la gent de recordar i comentar el seu passat, que gairebé sempre sembla millor que el present. També a l’atenció i al temps que dedico a la recerca de les fotografies que publico. En tot això, de moment, no guanyo diners. La meva recompensa és el suport i la motivació que rebo amb comentaris entusiastes dels seguidors. Dedico moltes hores a buscar material per a la pàgina. Col·lecciono llibres i revistes antigues d’on trec el material i també col·laboro amb institucions com l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya o l’Arxiu Fotogràfic del Centre excursionista de Catalunya. Cada vegada que publico una imatge, he d’estudiar-la per poder explicar les fotos o respondre a les preguntes dels seguidors; això és molt enriquidor.

Com creus que és la relació de Barcelona amb el seu passat? I, quines pistes ens dóna el passat per projectar un futur millor?

Crec que el futur d’una ciutat es construeix millor si es coneix el seu passat, només pel fet de no cometre els mateixos errors. Per exemple, aquí al costat del parc de la Ciutadella hi havia el Palau de Belles Arts, que l’arquitecte August Font va dissenyar per a l’Exposició Universal del 1888. Era un edifici fantàstic, però el van enderrocar als anys quaranta i ara en el seu lloc hi ha un edifici que no té gaire interès. El passat ha de ser una eina més quan es construeix o es modifica una zona. Passat, present i futur han d’ajudar a viure de manera humana en una ciutat. Barcelona s’esforça molt per trobar el seu costat humà, el que fa que la qualitat de vida de la gent sigui el millor possible. Hi ha excepcions negatives com l’especulació o casos de manca de diàleg entre el poble i els polítics, com seria el recent intent d’enderroc forçat del centre social Can Vies a Sants. Però encara que aquests fets no siguin gens menyspreables, si es posa tot en una balança, crec que guanya la ciutat. El que vull fer amb aquest treball és ajudar que la gent desperti la seva memòria històrica per ajudar a que tot pugui ser millor, ara i en el futur.

Creus que hi ha una manera única i universal en què els humans ens acostem al passat, o podries dir que a Barcelona es pot trobar una manera específica de mirar la pròpia història?

Crec que una mica les dues coses: de manera universal, l’interès pel passat i la curiositat per saber com vivien els seus avantpassats és molt humà. Després, crec que en el cas concret de Barcelona, a més d’aquest acostament universal a la seva pròpia història, també hi ha molta reconstrucció. Per exemple, sabem que tot el barri Gòtic no és realment gòtic sinó una recreació del segle XIX. O, per exemple, el tros d’aqüeducte romà que hi ha a la plaça Nova al costat del carrer del Bisbe, és fals! Pots trobar una placa amagada que posa que va ser instal·lat allà en el 1958. És clar que l’any està escrit en nombres romans i això per a alguns pot ser enganyós… Ara que som al 2014, Barcelona està tenint un diàleg intens entre el seu present i el seu passat: d’una banda hi ha el tricentenari de la Guerra de Successió espanyola, i d’altra banda el centenari de la Mancomunitat.

Finalment, Giacomo, després de gairebé dos anys treballant en el projecte de Barcelona desapareguda, et sents de Barcelona?

Una mica sí (riu). Quan vaig arribar era un més dels vint-i-dos mil italians que viuen aquí; m’encantava aquesta ciutat, però estava una mica desorientat. Ara cada vegada em sento més d’aquí. Sí.

Barcelona Desapareguda


Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:


O si ho preferiu, fer una aportació mensual: