I am going towards the Carrer Llull in Poblenou to visit the studio of Perico Pastor (La Seu d’Urgell, 1953). My plan is to ask him about the current art scene in Barcelona. But, why only focus on talking about art with artists? This logic doesn’t necessarily have to be present in the development of all conversations or maybe it does because my dialogue with the artist will be based on his early years. And this, is not entirely coincidental since we both went to the same school. I am interested in hearing how his personality developed in the late Franco’s Barcelona. Perico speaks with a mixture of strength and subtlety, the same elements we can find in his drawings. His story, as his work, is vivid and full of touches of humour, irony and surprises.

DSC04846

DSC04849

DSC04850

DSC04853

DSC04854

DSC04882

DSC04876

DSC04890

DSC04896

DSC04897

DSC04906

DSC04912

DSC04928

DSC04952

DSC04968

I lived in La Seu (a town by the Pyrenees, 180 km away from Barcelona) until I was 10 years old. Then, I was sent to Barcelona, to live in my grandmother’s home and to study what was then called the ‘Batxillerato’ at the Lycée Fraçais where Pere Ribera, (educator, founder of Aula Escola Europea, 1915-2009), who went to University with my parents, was teaching.

What memories do you have of that time?

As you know, to study with Ribera wasn’t a simple task. My sisters studied with him for a while and returned to La Seu because they didn’t get along with him; I – more or less – managed. By the time I was 14, my grandmother died and my parents moved to Barcelona for two years. After that, they went to Tarragona and my siblings, all older than me, got married and left. So, in 1969, I was living in the apartment that had belonged to my grandmother with two friends of my older sister.

You got used to being independent from a very young age.

Yes, because by then I was 16 and my sister’s friends must have been about 19 or 20. They took care of me, but to a certain degree. I went in and out of the flat as I pleased, I used to go to Barrio Chino, to the bar Pastís… everywhere, without any explanations.

And how was life in that flat?

You can imagine, it was an old 300 square meter flat located in Carrer Provença with Pau Claris, and it was quite a ramshackle. It became some sort of a hippy camp; that was a very intense period. In 1969, during the state of emergency that took place that year, I began to get involved in politics and the police caught me in a demonstration. I spent three days at their office in Via Laietana (very distracted) and then I was taken to the Model jail for three weeks. I had a great time there.

You had a great time… In prison?

Yes. Not in Via Laietana. But I did at the Model because it had a special gallery for ´the younger ones’. Have you ever seen pictures of that prison? It is like one of those eighteen century prisons that had a panoptic structure, like a star: you can see everything from anywhere. Each point of the star was a three-storey gallery. The first three days I was in a very fun area because we shared with the transvestites, all those celebrity characters from the theatres in the Parallel Avenue: the Faraona, Catalina de Russia… Those gentlemen-ladies were there installed with their curls, their dotted robes… When all the 16 year old boys, passed by their cells, we always got very juicy comments.

Great fun.

Yes, it was! Besides those guards were quite harmless. Or, at least they were harmless with us. Other people who were there for different reasons did really suffer a lot in prison. I saw guys my age that had been arrested, for example, for stealing a car with a completely blue back after having been terribly beaten. But my reality was different, for me jail was almost like a vacation. At break time we played some sort of squash and talked about politics: various groups were made according to their beliefs, there were the Marxists, the Trotskyites… I didn’t belong to any group so I found another boy who was like me and we invented our own party. We made a parody of everything that surrounded us.

A good way to survive.

Well, I also knew that I wouldn’t be there for ten years, this helped. But actually, I would have stayed longer. At that time I hardly slept because we were hiding in the flat a friend who was one of the founders of the organization Bandera Roja (meaning ‘Red Flag’, a communist party) who coincidentally had also been a pupil of Ribera. I greatly admired him and studied every evening until he arrived, then we started talking until 5 am. He slept throughout the morning, but I got up at 7:30 to go to class. As you will understand, I wasn’t doing great at school, so my strategy was to stay in jail and get to skip June’s exams and go straight to the September ones. But I left too soon because my parents asked help from Don Octavio Perez-Vitoria, who had also studied with them and was a great criminal lawyer (in fact, he founded the Institute of Criminology of Barcelona and managed it for some years).

How did people at school welcome you after your jail experience?

It varied. Some of them with great pride as, for example, Giulia Adinolfi who was our literature teacher and also the wife of Manuel Sacristan (the brain of the PSUC – Unified Socialist party of Catalonia- at University). My colleagues were not too impressed, they took it naturally because at that time, going to the jail was not that unusual. Now, my parents were very, very angry, it is understandable, but my mother did not even send me a single parcel in the three weeks I was locked!

What was the youth of your generation looking for in all those political actions? What were your true ideals?

Look, I’ve thought a lot about the current process taking place in Catalonia and the use that is being made of the recent 11 Septembers. It is true that the NCA (National Catalan Assembly) does its job very well and that everything they are doing is carried out supported by a general discontent that has several causes. Us, when we went to the streets to express ourselves, jokes aside, we risked a lot: the idea of going through the Via Laietana Police Office was very scary because you could really get hurt in there or even get a killed.

When Bandera Roja got dissolved, we had three suitcases full of documents hidden under my parents bed until the writer Manuel Vázquez Montalbán came to collect them. If I had been found acting as an accomplice of that group, I would have been seriously punished, but luckily when I was arrested, it was while running in some demonstration and I wasn’t considered very dangerous. What I mean, is that everything was a risky sport at that time and we did it because we were theoretically communists, though I had not read any Marx. Similarly, people making a human chain on the 11th September, will tell you that they do it for Independence. But I think I was neither communist nor these many people are just fighting for the sake of Independence. I’m happy that a lot of the nonsense that happened at that time is over, but I am also proud to have been part of a group of people who really fought and took risks in order to change a system that did not work.

You’ll agree with me that there are now many things that are not working either. Do you think some can also be changed through art?

Is depends, art can be used as a political tool -or not. Each stroke is caused by a different reason or for several reasons at once. What I do believe is that art and culture are important to better reflect the problems of society and to make it evolve. Art in Barcelona is not going through its best time. Museums have greatly improved in the recent decades, but the galleries have not followed the same path. A few years ago, the Carrer Consell de Cent was a very important gallery centre. Now, many of its galleries are gone, it is a very dramatic landscape. There are places like the Fabra i Coats or Piramidón where very interesting contemporary art is being produced. But the strength of the commercial galleries seems to have moved to Madrid. The crisis is a possible reason, but I think there are other reasons in which we should think.

Think, act and improve. Thanks for all the inspiration Perico! 

Perico Pastor


Cuando me dirijo a la Calle Llull de Poblenou para visitar el estudio de Perico Pastor (La Seu, 1953), tengo previsto hacerle preguntas sobre el actual panorama artístico de Barcelona. Pero, ¿por qué centrarse únicamente en hablar de arte con los artistas? La lógica no siempre necesita estar presente en el desarrollo de una conversación o quizás sí porque nuestro diálogo termina centrándose en sus años de formación y esto no es del todo casual ya que ambos somos ex alumnos de la misma escuela. Me interesa mucho escuchar cómo su personalidad se fue desarrollando en aquella Barcelona de los últimos años del franquismo. Perico habla con energía y una mezcla de contundencia y sutileza, los mismos elementos que se observan en sus dibujos. Su relato, como su obra, es vívido y lleno de toques de humor, de ironía y de sorpresas.

Viví en la Seu hasta los 10 años y después me enviaron a Barcelona, a casa de mi abuela, para estudiar lo que entonces se llamaba el Bachillerato en el Liceo Francés donde enseñaba Pere Ribera (pedagogo, fundador de Aula Escola Europea, 1915 – 2009). Él había sido compañero de universidad de mis padres.

¿Qué recuerdos tienes de esa época?

Como sabes, ser alumno del Ribera no era del todo sencillo. Mis hermanas estudiaron con él durante un tiempo y volvieron a la Seu porque no se acabaron de entender con él; yo -más o menos- fui aguantando. Cuando tenía 14 años mi abuela murió y mis padres se mudaron a Barcelona durante dos años. Después se marcharon a Tarragona y mis hermanos, todos mayores que yo, se casaron y se fueron. Así que en el año 1969, me quedé viviendo en el piso que había sido de mi abuela con dos amigas de mi hermana.

Así que te acostumbraste a ser independiente desde muy joven.

Sí, porque entonces tenía 16 años y las amigas de mi hermana unos 19 o 20. Me cuidaban, pero hasta cierto punto. Yo entraba y salía como quería, me acostumbré a ir al barrio Chino, el bar Pastís… A todas partes y sin dar explicaciones.

Y, en el piso, ¿qué vida hacíais?

Pues imagínate, era un piso de 300 metros quadrados situado en Provenza con Pau Claris, de aquellos antiguos y destartalados. No tardó en convertirse en una especie de camping hippy. Era una época muy intensa. En el 69, durante los meses del estado de Excepción, empecé a involucrarme en política y la policía me atrapó en una manifestación. Pasé tres días en la comisaría de Via Laietana (muy distraído), y después me llevaron tres semanas a la Modelo. Me lo pasé muy bien.

Te pasaste muy bien… ¿En la cárcel?

Sí. En Via Laietana, no. Pero en la Modelo sí porque había una galería especial para ‘los pequeños’. ¿Has visto fotos de esta carcel? Es como esas que se diseñaron en el siglo XVIII con estructura de panóptico, como una estrella, se puede ver todo desde cualquier punto. Cada punta de la estrella era una galería de tres pisos. Los tres primeros días estuve en una galería muy divertida porque en la parte de arriba estaban los travestis, todos aquellos personajes de la farándula del Paralelo: la Faraona, la Catalina de Rusia… Aquellos señores/señoras estaban allí instaladas con sus rulos, sus batas de topos… Y cuando pasábamos los chicos de 16 años por delante, siempre nos hacían unos comentarios bastante jugosos.

Muy divertido.

¡Sí que lo era! Además aquellos guardias eran bastante inofensivos. O al menos, lo eran con nosotros. Otras personas que estaban allí por motivos diferentes que los nuestros, realmente sufrían mucho en la cárcel. Vi a chicos de mi edad que habían sido detenidos, por ejemplo, por haber robado un coche y tenían la espalda completamente morada de la paliza que habían recibido. Pero mi realidad fue diferente, para mí la cárcel fueron casi unas vacaciones. A la hora del patio jugábamos a frontón y hablábamos de política: se hacían grupos según si eres trotskista o marxista, y como yo no era de ningún grupo, me junté con otro chico que estaba igual que yo y nos inventamos nuestro propio partido. Hacíamos parodia de todo lo que veíamos a nuestro alrededor.

Una buena manera de sobrevivir.

Hombre, también sabía que no estaría diez años allí, esto ayuda. Pero me habría quedado más tiempo. En aquella época prácticamente no dormía porque en el piso teníamos escondido un amigo que era uno de los fundadores de la organización Bandera Roja, que casualmente también había sido alumno del Ribera. Yo lo admiraba muchísimo y cada noche estudiaba hasta que él llegaba, entonces nos poníamos a hablar hasta las 5 de la mañana. Después él dormía hasta la tarde, pero yo a las 7.30 me levantaba para ir a clase. Como podrás comprender, no seguía ninguna asignatura, iba tan mal con los estudios que mi estrategia era quedarme en prisión hasta llegar a saltarme los exámenes de Junio para ir directamente a Septiembre. Pero me sacaron demasiado pronto porque mis padres fueron a buscar a Don Octavio Pérez-Vitoria, que también había estudiado con ellos, un gran abogado criminalista (de hecho, fue el fundador del Instituto de Criminología de Barcelona que dirigió durante algunos años) para que me ayudara a salir.

¿Cómo te recibieron en la escuela después de haber pasado por la cárcel?

Depende. Algunos con mucho orgullo como por ejemplo Giulia Adinolfi que era nuestra profesora de literatura y estaba casada con Manuel Sacristán (cerebro pensante del PSUC en la Universidad). Los compañeros no estaban muy impresionados, se lo tomaron con mucha naturalidad porque en ese momento, el hecho de pasar por la cárcel era bastante habitual. Ahora, mis padres, estaban muy, muy enfadados, se puede comprender, pero es que mi madre no me envió ni un solo paquete ¡en las tres semanas que estuve encerrado!

¿Qué buscaban los jóvenes de tu generación en todas aquellas acciones políticas? ¿Cuáles eran vuestros verdaderos ideales?

Mira, he pensado mucho en todo el proceso y en la utilización que se está haciendo de los recientes 11 de Setembres. Es verdad que la ANC (Asamblea Nacional Catalana) hace muy bien su trabajo y que todo lo que llevan a cabo está sustentado por un descontento general que tiene varias causas. Nosotros, cuando salíamos a la calle a manifestarnos, -bromas aparte- nos jugábamos bastante: la idea de pasar por Via Laietana daba mucho miedo porque allí te podían hacer mucho daño o te podían llegar a matar.

Cuando cayó la organización Bandera Roja, llegaron tres maletas llenas de documentos que escondimos debajo de la cama de mis padres hasta que los vino a buscar el escritor Manuel Vázquez Montalbán. Si me hubieran descubierto haciendo esto, sí que hubiera sido castigado muy en serio, pero por suerte cuando me detuvieron, estaba corriendo por alguna manifestación, no era nada que ellos pudieran considerar demasiado peligroso. Lo que quiero decir es que todo aquello era un deporte de riesgo y lo hacíamos porque teóricamente éramos comunistas, a pesar de que yo no había leído mucho a Marx. De la misma manera, la gente que hace una cadena humana te dirá que lo hace por la Independencia. Pero pienso que ni yo era comunista, ni creo que tanta gente se movilice para la Independencia. Estoy contento de que me hayan pasado muchas tonterías de aquella época, pero también estoy orgulloso de haber formado parte de un grupo de gente que verdaderamente luchaba y se arriesgaba para cambiar un sistema que no funcionaba.

Estarás de acuerdo conmigo que ahora mismo también hay muchas cosas que no funcionan. ¿Crees que también se pueden cambiar a través del arte?

Eso es muy relativo, el arte se puede utilizar como herramienta política – o no. Cada pincelada está motivada por un motivo diferente o por diversos motivos que se encuentran. Lo que sí creo es que el arte y la cultura son importantes para ayudar a reflejar los problemas de una sociedad y para hacer que ésta evolucione. El arte en Barcelona no está pasando por su mejor momento. Los museos sí han mejorado mucho en las últimas décadas, pero las galerías de arte no han seguido el mismo camino. Hace unos años, la calle Consell de Cent era un centro de Galerías importantísimo. Ahora, se ha despoblado de una manera muy drástica. Existen lugares como el Piramidón o Fabra y Coats donde se están haciendo cosas muy interesantes a nivel de arte contemporáneo. Pero la fuerza de las galerías comerciales parece que se ha trasladado a Madrid. La crisis es una posible razón, pero creo que hay otras en las que se debe reflexionar.

Reflexionar, actuar y mejorar. ¡Muchas gracias por toda la inspiración Perico! ∗

Perico Pastor


Quan em dirigeixo al carrer de Llull del Poblenou per visitar l’estudi del Perico Pastor (la Seu d’Urgell, 1953), tinc previst fer-li preguntes sobre l’actual panorama artístic de Barcelona. Però, per què centrar-se a parlar d’art amb artistes, d’arquitectura amb arquitectes, etc.? La lògica no sempre necessita estar present en el desenvolupament d’una conversa, o potser sí, perquè el nostre diàleg acaba centrant-se en els seus anys de formació i això no és del tot casual, ja que tots dos som exalumnes de la mateixa escola. M’interessa molt escoltar com la seva personalitat es va anar desenvolupant en aquella Barcelona dels darrers anys del franquisme. El Perico parla amb energia i una barreja de contundència i subtilitat, els mateixos elements que s’observen en els seus dibuixos. El seu relat, com la seva obra, és vívid i ple de tocs d’humor, d’ironia i de sorpreses.

Quins records tens d’aquella època?

Com saps, ser alumne del Ribera no era del tot senzill. Les meves germanes van estudiar amb ell durant un temps i van tornar a la Seu perquè no s’hi van acabar d’entendre; jo —més o menys— vaig anar aguantant. Quan tenia catorze anys la meva àvia va morir i els meus pares van venir a Barcelona per dos anys. Després van marxar a Tarragona, i els meus germans, tots més grans que jo, es van casar i van marxar. Així que, l’any 1969, em vaig quedar vivint al pis que havia estat de la meva àvia amb dues amigues de la meva germana.

Així que et vas acostumar a ser independent des de molt jove.

Sí, perquè llavors tenia setze anys i les amigues de la meva germana en tenien uns dinou o vint. Em cuidaven, però fins a un cert punt. Jo entrava i sortia quan volia, em vaig acostumar a anar al barri Xino, al bar Pastís… A tot arreu i sense donar explicacions.

I, dins del pis, quina vida fèieu?

Doncs imagina’t, era un pis de 300 m2 situat al carrer de Provença amb Pau Claris, d’aquells antics i desordenats. Allò es va convertir en una mena de càmping hippy. Era una època intensa. L’any 69, durant els mesos de l’estat d’excepció, vaig començar a involucrar-me en política i la policia em va atrapar en una manifestació. Vaig passar tres dies a la comissaria de Via Laietana —molt distret—, i després em van portar tres setmanes a la Model. M’ho vaig passar molt bé.

T’ho vas passar molt bé… a la presó?

Sí. A Via Laietana, no. Però a la Model sí, perquè hi havia una galeria especial per als petits. Has vist mai fotos de la Model? És com aquelles presons del segle XVIII que té estructura de panòptic, com una estrella, es pot veure tot des de qualsevol punt. Cada punta de l’estrella era una galeria de tres pisos. Els tres primers dies vaig estar en una galeria molt divertida perquè també hi havia els transvestits, tots aquells personatges de la faràndula del Paral·lel: la Faraona, la Catalina de Rússia… Aquells senyors/senyores estaven allà instal·lats amb els seus rul·los, les seves bates de pics… Quan passàvem els nois de setze anys per davant sempre ens feien uns comentaris sucosos.

Molt divertit.

Sí que ho era! A més, aquells guàrdies eren bastant inofensius. O, almenys, ho eren amb nosaltres. Altres persones que eren allà per motius diferents dels nostres realment patien molt, a la presó. Vaig veure nois de la meva edat que havien estat detinguts, per exemple, per haver robat un cotxe, i tenien l’esquena completament blava de la pallissa que havien rebut. Però la meva realitat va ser diferent, per a mi van ser unes vacances. A l’hora del pati jugàvem a frontó i parlàvem de política: es feien grups segons si eres trotskista o marxista, però jo no era de cap grup, així que em vaig ajuntar amb un altre noi que estava igual que jo i ens vam inventar el nostre partit. Fèiem paròdia de tot el que vèiem al nostre voltant.

Una bona manera de sobreviure.

Home, també sabia que no m’hi estaria deu anys, això ajuda. Però hi hauria estat més temps. En aquella època pràcticament no dormia, perquè al pis hi teníem amagat un amic que era un dels fundadors de l’organització Bandera Roja, que casualment també havia estat alumne del Ribera. Jo l’admirava moltíssim i cada nit estudiava fins que ell arribava; llavors ens posàvem a parlar fins a les cinc del matí. Després ell dormia fins a la tarda, però jo a dos quarts de vuit em llevava per anar a classe. Com podràs comprendre, no seguia cap assignatura; anava tan malament en els estudis que la meva estratègia era estar a la presó fins a arribar a saltar-me els exàmens de juny per anar directament a la convocatòria de setembre. Però vam sortir-ne massa aviat perquè els meus pares van anar a buscar Don Octavio Pérez-Vitoria, que també havia estudiat amb ells i era un gran advocat criminalista (de fet, va ser el fundador de l’Institut de Criminologia de Barcelona, que va dirigir durant alguns anys), perquè m’ajudés.

Com et van rebre a l’escola després d’haver estat a la presó?

Depèn. Alguns amb molt d’orgull, com ara la Giulia Adinolfi, que era la nostra professora de literatura i estava casada amb el Manuel Sacristán (cervell pensant del PSUC a la universitat). Els companys no estaven gaire impressionats, s’ho van agafar amb molta naturalitat perquè, en aquell moment, el fet de passar per la presó era bastant habitual. Ara, els meus pares estaven molt molt enfadats, es pot comprendre, però és que la meva mare no em va enviar ni un sol paquet en les tres setmanes que vaig estar tancat!

Què buscàveu els joves de la vostra generació en totes aquelles accions polítiques? Quins eren els vostres veritables ideals?

Mira, he pensado mucho en todo el proceso y en la utilización que se está haciendo de los recientes 11 de Setembres. Es verdad que la ANC (Asamblea Nacional Catalana) hace muy bien su trabajo y que todo lo que llevan a cabo está sustentado por un descontento general que tiene varias causas. Nosotros, cuando salíamos a la calle a manifestarnos, -bromas aparte- nos jugábamos bastante: la idea de pasar por Via Laietana daba mucho miedo porque allí te podían hacer mucho daño o te podían llegar a matar.

Quan va caure Bandera Roja, van arribar tres maletes plenes de documents que vam amagar a sota del llit dels meus pares, fins que les va venir a buscar l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán. Si m’haguessin descobert fent això, sí que realment hauria estat castigat de debò; però, per sort, quan em van detenir, tampoc estava fent res que ells poguessin considerar gaire perillós. El que vull dir és que tot allò era un esport de risc i ho fèiem perquè teòricament érem comunistes, malgrat que jo no havia llegit gaire Marx. De la mateixa manera, la gent que fa una cadena humana et dirà que ho fa per la independència. Però penso que ni jo era comunista, ni crec que tanta gent es mobilitzi per la independència. Estic content que m’hagin passat moltes ximpleries d’aquella època, però també estic orgullós d’haver format part d’un grup de gent que veritablement lluitava i s’arriscava per canviar un sistema que no funcionava.

Estaràs d’acord amb mi que ara mateix també hi ha moltes coses que no funcionen. Creus que també es poden canviar a través de l’art?

És molt relatiu, l’art es pot fer servir com a eina política o no. Cada pinzellada està impulsada per un motiu diferent o per diversos motius que es troben. El que sí que crec és que l’art i la cultura són importants per ajudar a reflectir els problemes d’una societat i per fer que evolucioni. L’art, a Barcelona, no està passant pel seu millor moment. Els museus sí que han millorat molt en les darreres dècades, però les galeries d’art no han seguit el mateix camí. Fa uns anys, el carrer del Consell de Cent era un centre de galeries importantíssim. Ara, s’ha despoblat d’una manera molt dràstica. Existeixen llocs com el Piramidón o Fabra i Coats, on s’estan fent coses molt interessants en l’àmbit de l’art contemporani. Però la força de les galeries sembla que s’ha traslladat a Madrid. La crisi és una possible raó, però crec que n’hi ha d’altres sobre les quals s’ha de reflexionar.

Reflexionar, actuar i millorar. Moltes gràcies per tota la inspiració, Perico!

Perico Pastor


Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:


O si ho preferiu, fer una aportació mensual: