Xavier Rubert de Ventós
It is very surprising that Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) defines himself as ‘a completely current and normal man’. With a degree in law and philosophy, he is a professor of aesthetics at the University of Architecture in Barcelona and he has also taught at several universities in the United States. He was a member of the European Parliament and the author of a series of books that deal with subjects as diverse as aesthetics, morality and politics. I’m interested about how he could describe the city’s current mood and he ends up painting a picture of what Barcelona has undergone in the past and the current scene: it is not easy to define the time in which we are living, but Xavier gives us some clues.
«We are only symptoms of what happens around us.»
You lived in the post-war Barcelona, the times of Franco, the transition and democracy. What Barcelona did you find most effervescent?
When Barcelona began to revive in the late 60s, I was in Mexico and Berkeley, but after all the news I got from here, I came up with the expression ‘arasíqueisme’ (‘nowyesism’): everyone used to constantly repeat “Now we do have freedoms”, “now we are truly modern” and “now we know what real architecture is, what real art, music, sexuality are, etc.”. I never participated in all this collective excitement; I thought that nobody had invented anything new.
Perhaps society was coming from a certain complex of inferiority?
Rather than from a complex, it was parting from an enormously powerful repression. But to me, this attitude of complacency that started to emerge regarding subjects as, for example, sex, didn’t seem necessary. I didn’t see the need of talking about it so openly. As Giscard d’Estaing said: ‘oui, mais…’ (yes, but…). I am not a Giscardian, but I participate of the ‘oui, mais…’ – so did my mother. Sometimes I’d like to be more enthusiastic, and somehow I am, but in those years there was an exalted will to conquer the future that I thought it was a bit naive.
In other words, with your ‘oui, mais…’ you had revolutionized the revolution?
No! They were doing their thing and I was doing mine. Although I had a lot of fun, I was never a part of the ‘modern’ current of those years.
Somehow, we are now going through a period of ‘nowyesism’. Could you establish some parallelisms between today’s mood and the one in the last years of Franco’s dictatorship?
I would say they are largely opposed. Today there is an awareness that something is happening to us, but we do not know quite what it is. A sense of bewilderment, has begun to emerge, this is very philosophical because it allows asking all those silly questions that in times of certainty, nobody would have dared to ask. When everyone thinks they already know everything, society cannot go forward. You know that in our bodies we have smooth fibres and striated fibres?
…
The smooth ones form, for example, the heart or the kidneys: all the organs that function from unconsciousness. Striated fibres, however, are present in those parts that we decide to move: bones, muscles… We now have to be like those striated fibres, we can’t use any inertia to move. We need the collective consciousness, with its uncertainty and its subsequent questions, to generate the movement that is necessary in order to avoid stagnation.
But uncertainty can be very paralyzing.
Yes, because, until recently, the difference between nature and culture was very clear. Now it is all mixed in an increasingly accelerated way. An example of this phenomenon is evident in everything that concerns death and how life gets extended beyond a patients’ expectations. At the moment it is not possible to guess in what direction we are going.
What do you think is the wisest approach to take when the ‘now yes’ becomes a ‘and now what’?
The loss of certainty raises the level of our skills. We must be able to live with uncertainty and not wanting to label things too quickly. In this sense it is good to have a bit of candour, the kind that makes you accept your surroundings and not to be too eager to search for an immediate response. Sometimes, before understanding something, we must allow it to affect us, see how the body reacts to it, at an unconscious level. We should try to have the audacity, rather than understanding things, to allow them to affect us because in the end, we are only symptoms of what is happening around us.
Could you give an example of a time you’ve acted like this?
Yes. I used to play with the Barça (in the children’s section). I played there for many years until I reached a point where I had to choose between football and philosophy. It was a dark and gray time, in the 50s, after the Spanish Civil War, and I do not remember having ever experienced colder mornings than those. I went every day at 6am to train in Les Corts stadium. It was pretty hard, but I liked it because girls admired you when you do sports and that’s great, but besides this, my physical answers to football were increasingly negative. One day talking with my uncle about my career options, he told me, “if you choose football, at 30 you will be a veteran, but if you do philosophy at the age of 30, you will still be a young philosopher.”
Compelling.
Yes, it was! Anecdotes aside, it is true that you can treat yourself as a result, let yourself be careful and observe your reactions (no easy task) to find your ways.
You must be one of the pioneers of candour as a response to uncertainty. And you are also of the Catalan sovereignty discourse in the XXIst century. Your book ‘From Identity to Independence: a new transition’ has been reissued recently, but the first edition is from 1999.
Yes. Broadly speaking, there are two types of nationalist currents: the enlightened one and the romantic one. Catalan nationalism, though, is not entirely based on any of these because it is universal and cosmopolitan. There is also a sentimentality associated with Catalan nationalism, of course, that can be very valid in the private sphere, but it can’t have enough strength to take a country forward. Now we talked about pionerism: the Spaniards were great pioneers in the discovery of the world and the invention of their state. Centuries before the big European nationalist currents had emerged in the nineteenth century, Spain was already configured and the entire package that composes it was tied with great force.
The state became the Nation; therefore, a Nation should also be able to create a State.
Not a bad formula. The thing is that Catalonia became a part of Spain in a non-organic way, lets say, in an artificial way. Therefore, it could almost be considered normal for the two territories to evolve in different ways, not for sentimental reasons, but for reasons of infrastructure. Between Catalonia and Spain there have been times of great harmony, for example, the philosopher Miguel de Unamuno (1864-1936) has a very good phrase that says: ‘These Catalan people would sell their soul for a tariff’. Do you know what a tariff is?
It would be good to remember it.
In this context, it is the money paid for goods when they pass a border. During the nineteenth century, when the Catalan textile industry began to flourish, Catalan entrepreneurs agreed with Spain that, in exchange for giving up their political power, the state would apply some very expensive tariffs to encourage the sale of Catalan cotton within the peninsula, allowing them to get ahead in the competition that existed with the cotton that arrived from the British industry, for example. It was a situation of do ut des: something in exchange for something else. It can give you an idea of the importance of the Catalan political power: it couldn’t be so small when Spain agreed to implement this policy with the tariffs.
This could balance the relationship between the two countries. But this sort of agreement hasn’t happened in a very long time.
Yes, it was not a very elegant business, but a business nevertheless: trade protection in exchange for a waiver of power. But this protection is no longer valuable: sharing a currency with Europe, as the free movement of goods. Exchanges like that one are no longer viable in a globalized world. Catalonia doesn’t need Spain.
But Spain needs Catalonia?
The bases of our mutual interest are gone. From there, a way to create a new socio-economic structure that could benefit everyone could be negotiated. But this has not been possible… You see, when a nation-state loses its effective power, nationalism begins to develop in a dangerous way: by clinging to ideals that do not effectively help to improve anyone’s life. We must be very careful when the state ceases to be a cooperative body in order to become something symbolic. Catalan Nationalism, as I claim it, is one that has to solve the practical aspects of society, not to mask the lack of power of a state, which in this case would be Spain. Obviously many things I do or think, are also for sentimental reasons, but this is not my main engine, as is the desire to create political structures that really work.
Sentimentality is subjective, but pragmatic objectivity is needed in order to make a society go forward. We currently live in a divided society where many people blame all our ills to nationalism (understood in one way or another).
Sure, because nationalism has a series of symbols that are easy to ridicule and relegate. But we must insist on the idea that many people do not participate in the nationalism that is understood in a symbolical way. On the contrary! I would gladly give up the flag and all those symbols in order to have a political structure that was truly solid and functional. On 11 September 2013, I opened the human chain in Portbou, the first Catalan village after France. In my speech, I told people that the fire in their hearts should not generate smoke in their heads. Some didn’t take it very well…
But it is true: ‘Smoke in the head’ is the last thing we need right now! *
«Sólo somos síntomas de lo que sucede a nuestro alrededor.»
Has vivido en la Barcelona de la posguerra, del franquismo, de la transición y de la democracia. ¿Cuál de estas Barcelonas te parece más efervescente?
Cuando Barcelona empezó a revivir, a finales de los años 60, yo estaba en México y en Berkley, pero a partir de las noticias que me llegaban, me surgió la expresión ‘arasíqueisme’ (‘ahorasíqueismo’): todo el mundo solía repetir «ahora sí tenemos libertades», “ahora sí que somos modernos y sabemos de verdad lo que es la arquitectura, la pintura, la música, la sexualidad…” Yo nunca participé de esta exaltación, me parecía que tampoco se había inventado nada nuevo.
¿Quizás se partía de un cierto complejo?
Más que de un complejo, se partía de una represión terrible. Pero a mí no me parecía necesaria, por ejemplo, esta actitud de complacencia que se empezó a adoptar hacia el sexo, esta manera de hablar tan abiertamente de ello. Como decía Giscard d’Estaing: ‘oui, mais …’ (sí, pero …). No soy Giscardino, pero sí soy un ‘oui, mais …’, mi madre también lo era. A veces me gustaría ser más entusiasta, y ya lo soy, pero esa voluntad tan exaltada de conquista del futuro que había en aquellos años, me parecía un poco cándida.
En otras palabras, con tu ‘oui, mais …’ tenías a toda la revolución del momento bien revolucionada.
¡No! Ellos ya iban haciendo y yo también iba a mi aire. A pesar de que me divertí mucho en esos años, no formé parte de la corriente de los ‘modernos’ de aquel momento.
De alguna manera, ahora también estamos pasando por una época de ‘ahorasíqueismo’. ¿Se podría establecer algún paralelismo entre el estado de ánimo de hoy y el de finales de los 60s?
Diría que en buena medida son contrapuestos. Hoy hay una conciencia de que algo nos está pasando, pero no sabemos del todo qué es. Ha comenzado a surgir un gran desconcierto, esto es muy filosófico porque nos permite hacernos las preguntas tontas o imprudentes que en épocas de certeza no habríamos osado plantear. Cuando todo el mundo cree que ya lo sabe todo, no se puede avanzar. ¿Sabes que el cuerpo tenemos fibras lisas y fibras estriadas?
…
Las lisas son las que forman, por ejemplo, el corazón o los riñones: todos los órganos que funcionan desde la inconsciencia. La fibra estriada en cambio forma las partes que podemos decidir mover: los huesos, los músculos… Actualmente debemos estar como las fibras estriadas, no se mueven por inercia, así que necesitan que la conciencia colectiva, con su desconcierto y sus consecuentes preguntas, genere el movimiento necesario para no estancarse.
Pero la incertidumbre puede ser muy paralizadora.
Sí, porque además, hasta hace poco, teníamos muy claro la separación entre lo que era naturaleza y lo que era cultura. Ahora se está mezclando todo de una manera cada vez más acelerada. Un ejemplo evidente de este fenómeno está en todo lo que hace referencia a la muerte y la manera de provocar que se alargue la vida más allá de las esperanzas de los enfermos. Por el momento no es posible intuir en qué dirección estamos yendo.
¿Cuál crees que es la actitud más sabia que puede adoptarse cuando el ‘ahora sí’ se convierte en un ‘y ahora qué’?
Cuando perdemos certezas, sube el nivel de nuestras competencias. Hay que saber convivir con la propia incertidumbre y no querer poner etiquetas demasiado rápidamente. En este sentido sí que es bueno tener un poco de candor, del tipo de candor que te hace aceptar lo que te rodea y no tener ansia por buscar una respuesta inmediata. A veces, antes de entender las cosas, debemos permitir que nos afecten, ver cómo el mismo cuerpo reacciona, a nivel inconsciente, ante lo que surge. Debemos tener la osadía de, más que entender las cosas, dejar que repercutan en nosotros porque al final, sólo somos síntomas de lo que sucede a nuestro alrededor.
¿Me podrías dar un ejemplo de alguna vez en que hayas actuado así?
Sí. Yo había jugado con el Barça (en la sección de infantiles). Jugué durante muchos años hasta que llegó un momento que no sabía si hacer filosofía o seguir con el fútbol. Era una época gris y oscura, la España de posguerra, y no recuerdo haber pasado nunca tanto frío. Iba cada día a las 6 de la mañana al campo de Les Corts para entrenar… Bastante duro, pero me gustaba mucho porque las chicas te admiran cuando haces deporte y eso es una maravilla, pero aparte de este hecho, mis respuestas físicas al fútbol cada vez eran más negativas. Un día hablando con mi tío sobre mis opciones de carrera, me dijo: ‘si eliges fútbol, a los 30 años serás un futbolista veterano, pero si haces filosofía, a los 30 años todavía serás un joven filósofo.’
Bastante convincente.
¡Sí que lo fue! Anécdotas aparte, es verdad que sí puedes tratarte a ti mismo como un resultado, observar detenidamente tus reacciones (no es tarea fácil), puedes encontrar tus caminos.
Debes de ser uno de los pioneros del candor como respuesta a la incertidumbre. Y también del discurso soberanista catalán en el siglo XXI. Tu libro ‘De la identidad a la Independencia: la nueva transición’ se ha reeditado recientemente, pero su primera se publicó por primera vez en 1999.
Sí. A grandes rasgos, hay dos tipos de corriente nacionalista: la ilustrado y la romántica. El Nacionalismo Catalán no se enmarca del todo en ninguna de estas porque es universalista y cosmopolita. Por supuesto que también existe un sentimentalismo vinculado con el nacionalismo catalán, pero este sentimentalismo, que puede ser muy válido en la esfera privada, no puede tener suficiente fuerza para sacar un país adelante. Ahora hablábamos de pionerismo, los españoles fueron unos grandes pioneros en el descubrimiento del mundo y la invención de su estado. Siglos antes de las grandes corrientes nacionalistas europeas del siglo XIX, España ya casi se había configurado y todo el paquete que la compone estaba atado con una gran fuerza.
El Estado hizo la Nación, por consiguiente, una Nación también debería poder hacer un Estado.
No es mala fórmula. Lo que pasa es que Cataluña pertenece al Estado Español de una manera no orgánica, digamos, artificial. Por lo tanto, casi se podría considerar normal que los dos territorios cogieran caminos diferentes, no por razones sentimentales, sino por razones de infraestructuras. Entre Cataluña y España ha habido tiempos de gran sintonía por ejemplo, el filósofo Miguel de Unamuno (1864-1936) tiene una frase muy buena que dice: ‘Estos catalanas que se venden el alma por un arancel’. ¿Sabes lo que es un arancel?
Estaría bien recordarlo.
Pues un arancel es el dinero que se paga por pasar mercancías por una frontera. Durante el siglo XIX, cuando la industria textil catalana empezaba a florecer, los empresarios Catalanes pactaron con España que, a cambio de renunciar al poder político, el Estado aplicaría unos aranceles muy caros para favorecer la venta del algodón catalán dentro de la península ante la competencia que representaba el algodón proveniente de las industrias inglesas. Era una situación de do ut des: una cosa a cambio de otra. Te puede dar una idea de que la cesión del poder político catalán no era poca cosa cuando España accedió a aplicar esa política de aranceles.
El do ut des podía equilibrar la relación entre ambos países. Pero ya hace mucho tiempo que no se da este fenómeno.
Sí, no era un negocio demasiado elegante, pero era un negocio al fin y al cabo: protección mercantil a cambio de la renuncia del poder. Pero esta protección ya no nos la pueden dar: la moneda ha pasado a ser compartida a nivel europeo, al igual que la libre circulación de mercancías. Ahora, intercambios como éste ya no son viables en un mundo globalizado. Cataluña no necesita España.
Pero, ¿España necesita Cataluña?
Se acabaron las bases de nuestra relación de interés mutuo. A partir de aquí, se podría negociar la manera de crear una nueva estructura socioeconómica que pudiera beneficiar a todos. Pero no se ha podido hacer… Verás, cuando un estado nación pierde su poder efectivo, se empieza a desarrollar un nacionalismo peligroso: se aferra a ideales que no ayudan a mejorar eficazmente la vida de nadie. Hay que vigilar mucho cuando el Estado deja de ser un órgano cooperativo para volverse en algo simbólico. El Nacionalismo Catalán que reivindico es lo que debe solucionar aspectos prácticos de la sociedad, no enmascarar la falta de poder de un estado, que en este caso, sería el Estado Español. Es evidente que muchas cosas las hago por sentimentalismo, pero este no es mi motor, sino la voluntad de crear estructuras políticas que realmente funcionen.
El sentimentalismo es subjetivo, pero se necesita la objetividad pragmática para sacar adelante una sociedad. Vivimos en una sociedad dividida donde hay mucha gente que culpa al nacionalismo (entendido de una manera u otra) de todos nuestros males.
Claro, porque el nacionalismo tiene una serie de símbolos que son muy fáciles de ridiculizar y de relegar. Pero hay que insistir en la idea de que muchos de los nacionalistas catalanes no participan del nacionalismo entendido simbólicamente. ¡Al contrario! Yo renunciaría a la bandera ya toda la parafernalia por tener una estructura política verdaderamente sólida y funcional. El 11 de Septiembre de 2013 abrí la cadena humana en Portbou y, en mi discurso, dije a la gente que el fuego de sus corazones no les generara humo en la cabeza. Algunos no se lo tomaron del todo bien…
Pero es cierto: ‘humo en la cabeza’ es ¡la última cosa que necesitamos ahora mismo! *
Sobta molt que el Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) es defineixi a ell mateix com un «home corrent, com la majoria d’homes». Llicenciat en dret i filosofia, és catedràtic d’estètica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC), també ha impartit classes en diverses universitats dels Estats Units. Ha estat membre del Parlament Europeu i és autor d’un conjunt de llibres que tracten temes tan diversos com l’estètica, la moral o la política. M’interessa saber com defineix l’estat d’ànim de Barcelona i acaba traçant pinzellades molt clares del panorama que ha viscut la ciutat en altres èpoques i també del panorama actual: no és fàcil definir el moment pel qual estem passant, però el Xavier ens en dóna algunes claus.
“Només som símptomes del que succeeix al nostre voltant.”
Has viscut a la Barcelona de la postguerra, del franquisme, de la Transició i de la democràcia. Quina d’aquestes Barcelones et sembla més efervescent?
Quan Barcelona va començar a revifar, a finals dels anys seixanta, jo estava a Mèxic i a Berkeley, però a partir de les notícies que m’arribaven, em va sorgir l’expressió «arasíqueisme»: tothom solia repetir «ara sí que tenim llibertats», «ara sí que som moderns i sabem de veritat el que és l’arquitectura, la pintura, la música, la sexualitat…». Jo mai no vaig participar d’aquesta exaltació, em semblava que tampoc s’havia inventat res nou.
Potser es partia d’un cert complex?
Més que del complex, es partia de la repressió. Però a mi no em semblava necessària, per exemple, aquesta actitud de cofoisme que es va començar a adoptar envers el sexe, aquesta manera de parlar-ne tan obertament. Com deia Giscard d’Estaing: «oui, mais…» («sí, però…»). No sóc giscardià, però sí que sóc un «oui, mais…», la meva mare també ho era. De vegades m’agradaria ser més entusiasta, i ja ho sóc, però aquella voluntat tan exaltada de conquesta del futur que hi havia en aquells anys em semblava una mica càndida.
En altres paraules, amb el teu «oui, mais…» tenies a tota la revolució del moment ben revolucionada?
No! Ells ja anaven fent i jo també anava a la meva. Malgrat que em vaig divertir molt, no vaig formar part del corrent dels «moderns» d’aquell moment.
D’alguna manera, ara també estem passant per una època d’«arasíqueisme». Es podria establir algun paral·lelisme entre l’estat d’ànim d’avui i el de finals dels anys seixanta?
Diria que en bona mesura són contraposats. Avui hi ha una consciència que alguna cosa ens està passant, però no sabem del tot què és. Ha començat a sorgir un gran desconcert, i això és molt filosòfic perquè ens permet fer-nos les preguntes tontes o imprudents que en èpoques de certesa no hauríem gosat plantejar. Quan tothom creu que ja ho sap tot, no es pot avançar. Saps que al cos tenim fibres llises i fibres estriades?
…
Les llises són les que formen, per exemple, el cor o els ronyons: tots els òrgans que funcionen des de la inconsciència. La fibra estriada en canvi forma les parts que podem decidir moure: els ossos, els músculs… Actualment hem d’estar com les fibres estriades; no es mouen per inèrcia, així que necessitem que la consciència col·lectiva, amb el seu desconcert i les seves consegüents preguntes, generi el moviment que cal per no estancar-se.
Però la incertesa pot ser molt paralitzadora.
Sí, perquè a més, fins fa poc, teníem molt clar el que era natura i el que era cultura. Ara s’està barrejant tot d’una manera cada vegada més accelerada. Un exemple evident d’aquest fenomen està en tot el que fa referència a la mort i la manera de provocar que s’allargui la vida més enllà de les esperances dels malalts. De moment no és possible intuir en quina direcció estem anant.
Quina creus que és l’actitud més sàvia que es pot adoptar quan l’«ara sí» es converteix en un «i ara què»?
Quan perdem certeses puja el nivell de les nostres competències. S’ha de saber conviure amb la pròpia incertesa i no voler posar etiquetes massa ràpidament. En aquest sentit sí que és bo tenir una mica de candor, de la mena que et fa acceptar el que t’envolta i no tenir ànsia per buscar una resposta immediata. De vegades, abans d’entendre les coses, hem de permetre que ens afectin, veure com el mateix cos reacciona, a nivell inconscient, davant del que sorgeix. Hem de tenir la gosadia de, més que entendre les coses, deixar que repercuteixin en nosaltres perquè, al final, només som símptomes del que succeeix al nostre voltant.
Em podries donar un exemple d’alguna vegada en què hagis actuat així?
Sí. Jo havia jugat amb el Barça, a la secció d’infantils. Hi vaig jugar durant molts anys fins que va arribar un moment que no sabia si fer filosofia o seguir amb el futbol. Era una època grisa i fosca, l’Espanya de la postguerra, i no recordo haver passat mai tant de fred. Anava cada dia al camp de les Corts a entrenar a les sis del matí… Bastant dur, però allò m’agradava molt perquè les noies t’admiraven i això és una meravella. Però, a part d’aquest fet, les meves respostes físiques al futbol cada vegada eren més negatives. Un dia parlant amb el meu oncle sobre les meves opcions de carrera, em va dir: «Si tries futbol, als trenta anys seràs un futbolista veterà, però si fas filosofia, als trenta anys encara seràs un jove filòsof.»
Prou convincent.
Sí que ho va ser! Anècdotes a part, és veritat que sí que pots tractar-te a tu mateix com un resultat, deixar-te ser i observar detingudament les teves reaccions (no és feina fàcil) per trobar els teus camins.
Deus ser un dels pioners del candor com a resposta a la incertesa. I també del discurs sobiranista català al segle XXI. El teu llibre Catalunya: De la identitat a la Independència s’ha reeditat recentment, però la seva primera edició és del 1999.
Sí. A grans trets, hi ha dues menes de corrent nacionalista: l’il·lustrat i el romàntic. El nacionalisme català no s’emmarca del tot en cap d’aquestes vessants perquè és universalista i cosmopolita. Existeix un sentimentalisme vinculat també amb el nacionalisme català, però aquest sentimentalisme, que pot ser molt vàlid en l’esfera privada, no pot tenir prou força per tirar un país endavant. Ara parlàvem de pionerisme: els espanyols van ser uns grans pioners en la descoberta del món i la invenció del seu Estat. Segles abans dels grans corrents nacionalistes europeus del segle XIX, Espanya ja gairebé s’havia configurat i tot el paquet que la compon estava lligat amb una gran força.
Si l’Estat va fer la Nació, per conseqüent, una Nació també hauria de poder fer un Estat.
No és mala fórmula. El que passa és que Catalunya pertany a l’Estat espanyol d’una manera no orgànica, direm, artificial. Per tant, gairebé es podria considerar normal que els dos territoris agafessin camins diferents, no per raons sentimentals, sinó per raons d’infraestructures. Entre Catalunya i Espanya hi ha hagut temps de gran sintonia. Per exemple, el filòsof Miguel de Unamuno (1864-1936) té una frase molt bona que diu: «Estos catalanes que se venden el alma por un arancel». Saps el que és un aranzel?
Estaria bé recordar-ho.
Doncs un aranzel són els diners que es paguen per passar mercaderies per una frontera. Durant el segle XIX, quan la indústria tèxtil catalana començava a florir, els empresaris catalans van pactar amb l’Estat espanyol que, a canvi de renunciar al poder polític, l’Estat posaria uns aranzels molt cars per afavorir la venda del cotó català dins de la Península, davant de la competència que representava el cotó provinent de les indústries angleses. Era una situació de do ut des : una cosa a canvi d’una altra. Et pot donar una idea que la cessió del poder polític català no era poca cosa quan l’Estat espanyol va accedir a aplicar aquella política d’aranzels.
El do ut des podia equilibrar la relació entre tots dos països. Però ja fa molt de temps que no es dóna aquest fenomen.
Sí, no era un negoci gaire elegant, però era un negoci al cap i a la fi: protecció mercantil a canvi de la renúncia del poder. Però aquesta protecció ja no ens la poden donar: la moneda ha passat a ser compartida a nivell europeu, igual que la lliure circulació de mercaderies. Ara, intercanvis com aquest ja no són viables en un món globalitzat. Catalunya no necessita Espanya.
Però, Espanya necessita Catalunya?
S’han acabat les bases de la nostra relació d’interès mutu. A partir d’aquí, es podria negociar la manera de crear una nova estructura socioeconòmica que pogués beneficiar a tothom. Però no s’ha pogut fer… Veuràs, quan un estat nació perd el seu poder efectiu, es comença a desenvolupar un nacionalisme perillós: s’aferra a ideals que no ajuden a millorar eficaçment la vida de ningú. S’ha de vigilar molt quan l’Estat deixa de ser un òrgan cooperatiu per tornar-se en quelcom simbòlic. El nacionalisme català que reivindico és el que ha de solucionar aspectes pràctics de la societat, no emmascarar la manca de poder d’un estat, que en aquest cas, seria l’Estat espanyol. És evident que moltes coses les faig per sentimentalisme, però aquest no és el meu motor, sinó la voluntat de crear estructures polítiques que realment funcionin.
El sentimentalisme és subjectiu, però es necessita l’objectivitat pragmàtica per tirar endavant una societat. Vivim en una societat dividida en la qual hi ha molta gent que culpa el nacionalisme (entès d’una manera o altra) de tots els nostres mals.
És clar, perquè el nacionalisme té una sèrie de símbols que són molt fàcils de ridiculitzar i de relegar. Però cal insistir en la idea que molts dels nacionalistes catalans no participen del nacionalisme entès simbòlicament. Al contrari! Jo renunciaria a la bandera i a tota la parafernàlia per tenir una estructura política veritablement sòlida i funcional. L’Onze de Setembre del 2013 vaig obrir la cadena humana a Portbou i, al discurs, vaig dir a la gent que el foc dels seus cors no els hi generés fum al cap. Alguns no s’ho van prendre gaire bé…
Però és cert: «fum al cap» és la darrera cosa que necessitem ara mateix! *
Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:
O si ho preferiu, fer una aportació mensual:
