I meet journalist Víctor Fernández Clares (Montcada, 1987) an afternoon of February around the Raval. Not without a slice of shame (in what world do I live?), I confess that, thanks to the recommendation of a friend, I found his blog ‘Amor a l’art’ (Love for art) about six months after Barcelonogy was launched. The discovery of this project created by Víctor and photographer Martí Andiñach, was extremely comforting: I was not alone! People have always had the need to constantly watch other human beings, to reflect us with one another. In the XXIth century and thanks to new technology, this need has been reinvented: more than ever, perhaps because we are orphans of major references, perhaps because we are facing a paradigm shift, we seek answers through the other. However, doing a pilgrimage to the environment of a specific person with the intention of figuring out how they live or how they think and then collecting all that information in a blog, it is not as common. And these are precisely the links between ‘Amor a l’art’ and ‘Barcelonogy’: through conversations, pictures and especially through a fragment of shared life, we have been publishing the collective portrait of an era, ours. After several months in touch through social media, it was only a matter of time that Víctor and I would ‘undigitalize each other’, as he says. The following conversation has been transcribed as faithfully as possible (although I am always rearranging or adding something: these writings, somehow, are also a form of literature).







Where did the idea to start the blog ‘Amor a l’art’ come about?

It arose from the advertisement that my partner, Martí Andiñach, placed around the Universitat Autònoma saying he wanted to start a blog related to the art world. At the time, I was studying the last year of journalism and doing radio in my hometown, Santa Perpetua de Mogoda. I used to do interviews with people who called my attention and did not usually appear in the mainstream media. Martí’s idea seemed interesting. So, we met and started to brainstorm. He wanted to do documentary photography…

… And you wanted communicate with words.

Yes. I have always been interested by all this branch of new journalism that emerged in USA during the 60s with references such as Tom Wolfe and Norman Mailer: a more literary way of explaining the world that seeks to capture the reality of a place or a particular character, always from the writer’s subjectivity.

Matthew Arnold already said in the late XIXth Century: ‘journalism is literature in a hurry’. In fact, in ‘Amor a l’art’, besides Martí’s fantastic photos, rather than interviews, what we find are literary portraits that are almost like short stories.

Of course. That was how the project came about: talking and talking, we both saw that our respective interests could potentially complement each other perfectly. We agreed that we would look for artists from different disciplines and we would go to the environment of the person in order to spend a few hours together, just like you do.

Yes, I usually allow the interviewee to decide where the interview should be done. And then, I tend to adapt myself to the amount of time that he or she wishes to dedicate to the interview and the photos, this is very noticeable in the results.

Time is what separates us from the most traditional forms of journalism because we don’t do an interview in 10 minutes: we seek some immersion within the environment and the subject’s personality. The creators of the new journalism wave, sometimes spent months with the people they wrote about. We don’t stay that long with them, but there is always the desire to work in this direction and, as you say, this is perceived in the final piece and it also allows the result to be much freer.

Freedom is one of the joys of having your own blog.

And just because we were aware of this freedom, we spent six months before releasing the blog, defining very well how the project should be and, above all, what criteria we would use when choosing the people we would visit.

Tell me about it.

The common denominator is that we seek people who are very committed to what they are doing. They don’t necessarily have to bring something new, but something very personal and special. We also wanted our glance on the art world to be reflected: we have a particular and broad opinion about what art is: from a painting to an illustration or a tattoo… Art can be expressed in many different ways!

You don’t distinguish between high and low culture.

No. We only distinguish between what we like and what we do not like. As a consumer / spectator, one day I can be watching theatre at the Lliure and the other, enjoying a flamenco show in a hidden place where there are very few people. We try to maintain a fresh glance towards the world, like children, letting ourselves be surprised by everything that we encounter. And above all, we are guided by curiosity.

You have also chosen to create a balance between emerging artists and more established ones, why?

Because they both can provide an interesting and surprising narrative. We have never aimed to seek for a scoop or a headline, we have always focused on each artist’s everyday life. Also in their personality, their work and what is the relationship the artist has with this work. Often, we have interviewed people who have a more combative way to create, who are a part of the counterculture and have a critical eye with the main culture in this country.

So you capture what is behind the scenes of many creators, their backstage. It has also struck me that even though you have interviewed many international people such as Amélie Nothomb or the Cirque du Soleil, your perspective is rather local.

Those you mentioned are exceptions, but it is true that we have always had the tendency to portray people from Barcelona or its surroundings. The local perspective is not an idea that has moved us especially…

… Unlike in Barcelonogy. What matters in your project is anything related to creativity.

This and to visit the artist in his or her own context. If ‘Amor a l’art’ offers a local perspective it is for logistical issues: we need to move around with limited means.

What can you say about the need for us humans to observe each other? How do you think that this need is present in our blogs?

I think now, more than ever, we have this need. We are in a time of great change: political, economical, social… perhaps almost unconsciously, we need to find answers, to be in touch with different views and maintain our mind very open.

What has brought ‘Amor a l’art’ to you on a personal level?

So far, it has been three intense years of great enjoyment. Personally, I have benefited a lot from every experience, every interaction that helps you learn and grow so much.

When people allow you to enter their homes, you cannot feel anything else than pure gratitude, don’t you think?

Totally. That is what keeps you moving forward and then, following the path of all these artists, seeing they continue with their interesting projects or even that following their achievements. This type of work also forces you to stay in touch with what’s happening not only in Barcelona, but also throughout Catalonia. You discover the people that appear in the blog, but also the people they recommend you in those interviews, the stories they tell you, what you encounter along the way…

The joy of being able to keep learning, always!

Of course! In addition (and now I will mix the personal and the professional), after I graduated from University, I did internships in various media and knocked on many doors, but could not find a job. This idea of distributing your CV around to see what you will find, well… I am not very interested in it.

I agree. Perhaps in other environments it can be useful, but for the type of work we have chosen, a CV can be kind of useless.

It can somehow be a bit absurd to simply write down what you’re capable of doing: you have to prove it! I think all you need in order to do journalism is a notebook, a pen and go discover the world. From here, let your work speak for you. You have to be active.

And this is how you were recruited in the SER Catalunya, for a few months now we have been able to listen to your voice in the radio program ‘Espècies protegides’ (Protected Species, Monday to Friday from 12:00 pm, presented by Oscar Moré). The blog is also a kind of portfolio.

Indeed. Thanks to the blog, people know how I write and thanks to social networks, they also know about my personality. Sometimes I like to behave like a clown and sometimes I write rather serious articles. Everyone has various faces and I do not want to hide any of mine. In fact, this was what caught the attention of the SER and then, I was invited to participate in the ‘Espècies protegides’ program. I believe that since we are little, people has told us that in this life, we can only do one thing… However, we are a transversal, versatile and changeable generation.

Speaking of changes, how has the transition between writing a blog and participating in radio?

The philosophy of the program and the blog is very similar: to give visibility to characters from different cultural spheres and not those that are always favored by the media. However, the language is very different, much faster and chopped. It has taken a little time for me to adapt. I’m still writing because I write my daily script, but the pace is much faster and doing a program every day, can be a great challenge, but I’m delighted. I have learned to ask questions in a different way, not to seek answers that require a great reflection or a very long explanation, because the environment simply does not require these sort of content.

And tell me, how has your perception of the city changed since you started with all your activities?

I think Barcelona is culturally very, very rich, but you need to be a little aware in order to access the various cultural layers it can offer. Institutions always have a tendency to give visibility to the same people. So, you have to wise up if you want to go a little further. Here, it is not as obvious or as easy to access the varied and interesting things you can find when you walk away from the general circuits. In this sense, my perception of Barcelona has evolved because through my work, I am more in touch with the city’s cultural diversity.

Finally Víctor, after doing so many interviews, how to you find the experience of being interviewed? In fact more than an interview, we had a conversation here.

Yes, it is all good, for me, being interviewed is an encounter like any other. But I would still rather be the one who asks the questions.*



Amor a l’art

Espècies protegides


Me encuentro con el periodista Víctor Fernández Clares (Moncada, 1987) una tarde de Febrero en el Raval. No sin un poco de vergüenza (¿en qué mundo vivo?) confieso que, gracias a la recomendación de una amiga, conocí su blog ‘Amor a l’art’ cuando ya hacía más de seis meses que Barcelonogy estaba en marcha. El descubrimiento de este proyecto creado por Víctor y el fotógrafo Martí Andiñach, fue extremadamente reconfortante: ¡no estaba sola! Las personas siempre hemos tenido la necesidad de observar constantemente a otros seres humanos, de vernos reflejados los unos con los otros. En pleno siglo XXI y gracias a las nuevas tecnologías esta necesidad se ha reinventado: más que nunca, quizás porque vivimos huérfanos de grandes referentes, quizás porque estamos ante un cambio de paradigma, buscamos respuestas a través del otro. Ahora bien, el hecho de peregrinar hasta el entorno de una persona concreta con la intención de averiguar cómo vive o cómo piensa y luego recoger toda esa información en un blog, no es tan, tant común. Y estos son precisamente los nexos de unión entre el ‘Amor a l’art’ y ‘Barcelonogy’: mediante las conversaciones, los retratos y sobre todo, mediante un fragmento de vida compartido, hemos ido publicando el retrato colectivo de una época, la nuestra. Después de varios meses en contacto a través de las redes sociales, sólo era cuestión de tiempo que Víctor y yo ‘nos desdigitalizáramos’, tal y como dice él. A continuación plasmo nuestra conversación de la manera más fidedigna posible (aunque siempre reordenando o añadiendo algo: estos escritos, en parte, también son una forma de literatura).

¿De dónde surgió la idea de empezar el blog ‘Amor a l’art’?

Surgió a partir del anuncio que mi compañero, Martín Ardiñach, puso por la Universidad Autónoma diciendo que quería empezar un blog relacionado con el mundo del arte. Yo estaba estudiando el último año de periodismo y haciendo radio en mi pueblo, Santa Perpetua de Mogoda. Me dedicaba a hacer entrevistas a personas que me llamaban la atención y que no acostumbraban a salir en los medios. El anuncio de Martín me pareció interesante y quedamos para llevar a cabo una lluvia de ideas. Él quería dedicarse a la fotografía documental…

… Y tú a comunicar con palabras.

Sí. Siempre me ha interesado toda esta rama del nuevo periodismo que surgió en USA con referentes como Tom Wolfe o Norman Mailer, una manera más literaria de explicar el mundo que no busca tanto la noticia sino que busca plasmar la realidad de un lugar o de un personaje concreto, pero siempre a partir de la mirada o de la subjetividad de quien escribe.

Ya lo dijo Matthew Arnold a finales del XIX: ‘journalism is literature in a hurry’. (‘El periodismo es literatura hecha con prisa’). De hecho, en ‘Amor a l’art’, aparte de las fantásticas fotos de Martí, más que entrevistas, lo que encontramos son relatos.

Claro. Así fue como surgió el proyecto: hablando, hablando, ambos vimos que nuestros respectivos intereses se podrían llegar a complementar perfectamente. Acordamos que buscaríamos artistas de diferentes disciplinas y que nos desplazaríamos al entorno de la persona con la que pasaríamos unas horas, un poco como haces tú.

Sí, normalmente dejo que sea el entrevistado quien decida dónde se hace la entrevista. Y también me adapto al tiempo que él o ella tenga para dedicarme, esto se nota mucho en los resultados.

El tiempo es lo que nos desmarca del periodismo más tradicional porque no son entrevistas que se hagan en 10 minutos, sino que poco o mucho, buscamos una cierta inmersión en el entorno y la personalidad del sujeto. Los creadores del nuevo periodismo de los años 60, a veces pasaban meses con la gente sobre la que escribían. Nosotros no tanto, pero siempre existe la voluntad de trabajar en esta dirección y, como dices, esto se percibe y también permite que el resultado sea mucho más libre.

La libertad es una de las gracias de tener tu propio blog.

Y justamente como éramos conscientes de esta libertad, estuvimos 6 meses antes de lanzarlo definiendo muy bien como sería el proyecto y, sobre todo, qué criterios utilizaríamos a la hora de elegir a la gente que visitaríamos.

¿Y cuáles han sido esos criterios?

El denominador común es que sea gente muy comprometida con lo que hace, no necesariamente tiene que aportar algo nuevo, pero sí algo muy personal y especial. También queríamos que nuestra mirada sobre el mundo del arte quedara reflejada: nosotros tenemos una visión muy diversa y, digamos, poco canónica de lo que es el arte: desde una pintura hasta una ilustración o un tatuaje … ¡Se puede expresar de tantas maneras diferentes!

No distinguir entre baja y alta cultura.

No. Sólo distinguimos entre lo que nos gusta y lo que no. Como consumidor / espectador puedo estar un día en el teatro Lliure y luego disfrutando de un espectáculo de flamenco en un local escondido donde haya poquísima gente. Procuramos mantener una mirada de niño y dejarnos sorprender por todo lo que vamos encontrando. Y sobre todo, nos dejamos guiar por la curiosidad.

También habéis elegido crear un equilibrio entre artistas emergentes y artistas consagrados, ¿por qué?

Porque tanto unos como otros nos pueden aportar un narración interesante y algo sorprendente. Lo que sí que no hemos ido a buscar es el titular o la noticia, nos hemos querido centrar en el día a día, en lo cotidiano de cada artista. También en su personalidad, en su obra y cuál es la relación que el artista tiene con esta obra. A menudo nos hemos fijado mucho en gente que tiene una forma más combativa de crear, que forma parte de la contracultura y tiene una mirada crítica con la propia cultura del país.

Así habéis ido capturando lo que hay tras el escaparate o la fachada de muchos creadores, su backstage. También me ha llamado la atención que, a pesar de que habéis entrevistado a gente internacional como Amélie Nothomb o el Cirque du Soleil, vuestra perspectiva más bien localista.

Los que has mencionado son excepciones, pero es cierto que nosotros siempre hemos ido a retratar a gente de Barcelona o alrededores. La perspectiva local no es una idea que nos haya movido especialmente …

… A diferencia de Barcelonogy. A vosotros lo que realmente os interesa es plasmar todo lo vinculado con la creatividad.

Esto y poder llegar hasta el entorno del artista. Si ‘Amor a l’art’ ofrece una perspectiva localista es por cuestiones de logística: necesitamos poder desplazarnos con pocos medios.

¿Y qué me puedes decir de la necesidad que tenemos los humanos de observarnos los unos a los otros? ¿Cómo crees que esta necesidad se hace presente en nuestros blogs?

Creo que ahora más que nunca tenemos esta necesidad. Estamos en una época de grandes cambios: políticos, económicos, sociales… Quizás de manera casi inconsciente, necesitamos buscar respuestas, conocer puntos de vista diferentes y mantener nuestra mente abierta.

¿Y qué te ha aportado ‘Amor a l’art’ nivel personal?

Han sido tres años muy intensos donde hemos disfrutado muchísimo. A nivel personal me he enriquecido mucho, cada experiencia, cada interacción, te hace crecer mucho.

Cuando la gente te abre las puertas de su casa, no puedes sentir nada más que puro agradecimiento, ¿no crees?

Totalmente. Es esto lo que te hace seguir adelante, y luego ir siguiendo la trayectoria de unos y otros, ver que continuando con proyectos muy interesantes o incluso cosechando triunfos. Este tipo de trabajo, también te obliga a estar en contacto con lo que está pasando no sólo en Barcelona, sino por toda Cataluña. Descubres a la gente que sale en el blog, pero también la gente que te recomiendan aquellos que entrevistas, las historias que te cuentan, lo que te vas encontrando por el camino…

La alegría de poder seguir aprendiendo, ¡siempre!

¡Por supuesto! Además (y ahora mezclo lo personal con lo profesional), cuando acabé la carrera hice prácticas en algunos medios y llamé a muchas puertas, pero no encontraba trabajo. Esta idea de ir tirando currículos a ver qué encuentras, no me interesa nada.

Estoy de acuerdo. Quizás en otros entornos puede servir, pero para el tipo de trabajo que hemos escogido, el CV es más bien inútil.

Según como es un poco absurdo limitarse a escribir en un papel lo que eres capaz hacer, ¡hay que demostrarlo! Creo que lo único que necesitas para hacer periodismo es una libreta, un boli e ir a descubrir el mundo. A partir de aquí, deja que tu trabajo hable de ti. Tienes que estar activo.

Y así te reclutaron en la SER Catalunya, hace ya unos meses que te escuchamos cada día en el programa de radio ‘Espècies protegides‘ (de lunes a viernes a partir de las 12:00 pm, presentado por Oscar Moré). El blog también es una especie de portafolio.

Efectivamente, gracias al blog la gente sabe cómo escribo y también gracias a las redes sociales, se puede conocer mi personalidad. A veces me gusta hacer el payaso y a veces escribo un artículo más bien serio. Todos tenemos varias caras y yo no quiero esconder ninguna de las mías. De hecho, esto fue lo que llamó la atención de la SER y me invitaron a participar en el programa ‘Espècies protegides’. Desde pequeños, nos han metido en la cabeza que en la vida sólo podemos hacer una cosa… En cambio nosotros somos una generación transversal, polivalente, cambiante.

Hablando de cambios, ¿cómo ha sido la transición entre escribir y participar en la radio?

La filosofía del programa y del blog es muy similar: dar visibilidad a personajes de diferentes esferas culturales y no sólo a los favorecidos siempre por los medios. Ahora bien, el lenguaje es muy diferente, mucho más rápido y picado. Ha sido necesario un poco de tiempo de adaptación. Sigo escribiendo porque redacto mi guión, pero el ritmo es mucho más acelerado y hacer un programa diario es un gran reto con el que estoy encantado. He aprendido a hacer las preguntas de una manera diferente, a no buscar respuestas que requieran una gran reflexión o una respuesta muy larga, porque el entorno simplemente no lo pide. 

Y dime, ¿cómo ha cambiado tu percepción de la ciudad desde que has empezado con todas tus actividades?

Creo que Barcelona es culturalmente riquísima, pero necesitas estar un poco atento para poder acceder a las diversas capas que te ofrece la cultura. Desde las instituciones hay una tendencia a dar visibilidad a la misma gente. Entonces, tú tienes que mover si quieres ir más allá. No es tan evidente o fácil acceder a estas propuestas tan variadas e interesantes que puedes encontrar cuando te alejas un poco de los circuitos más generalistas. En este sentido, mi percepción de Barcelona ha evolucionado porque gracias a mi trabajo, puedo conocer más y mejor toda la diversidad cultural que ofrece.

Para terminar Víctor, después de hacer tantas entrevistas, ¿cómo es para ti la experiencia de ser entrevistado? De hecho más que una entrevista, aquí hemos tenido una conversación.

Sí, y está muy bien, es un encuentro como cualquier otro. Pero prefiero seguir entrevistando que a ser entrevistado.*

Amor a l’art

Espècies Protegides

Em trobo amb el periodista Víctor Fernández Clares (Montcada, 1987), una tarda de febrer al Raval. No sense una mica de vergonya (en quin món visc?) confesso que, gràcies a la recomanació d’una amiga, vaig conèixer el seu blog Amor a l’art quan ja feia més de sis mesos que Barcelonogy estava en marxa. El descobriment d’aquest projecte, creat pel Víctor i el fotògraf Martí Andiñach, va ser extremadament reconfortant: no estava sola! Les persones sempre hem tingut la necessitat d’observar constantment altres éssers humans, d’emmirallar-nos els uns en els altres. En ple segle XXI, i gràcies a les noves tecnologies, aquesta necessitat s’ha reinventat: més que mai, potser perquè vivim orfes de grans referents, potser perquè estem davant d’un canvi de paradigma, busquem respostes a través de l’altre. Ara bé, el fet de peregrinar fins a l’entorn d’una persona concreta, amb la intenció d’esbrinar com viu o com pensa, i després recollir-ho tot en un blog no és tan tan comú. I aquests són precisament els nexes d’unió entre Amor a l’art i Barcelonogy: mitjançant les converses, els retrats i, sobretot, mitjançant un fragment de vida compartit, hem anat publicant el retrat col·lectiu d’una època, la nostra. Després de diversos mesos en contacte a través de les xarxes socials, només era qüestió de temps que el Víctor i jo ens «desdigitalitzéssim», com diu ell. A continuació plasmo la nostra conversa de la manera més fidedigna possible (malgrat que sempre reordeno o afegeixo alguna cosa; aquests escrits, en part, també són una forma de literatura).






D’on va sorgir la idea de començar el blog Amor a l’art?

Va sorgir a partir de l’anunci que el meu company, el Martí Ardiñach, va posar per la Universitat Autònoma, dient que volia començar un blog relacionat amb el món de l’art. Jo estava estudiant el darrer any de periodisme i fent ràdio al meu poble, Santa Perpètua de Mogoda. Em dedicava a fer entrevistes a persones que em cridaven l’atenció i que no acostumaven a sortir als mitjans. L’anunci del Martí em va semblar interessant i vam quedar per fer una pluja d’idees. Ell volia dedicar-se a fer fotografia documental…

…I tu a comunicar amb paraules.

Sí. Sempre m’ha interessat tota aquesta branca del nou periodisme que va sorgir als Estats Units durant els anys seixanta, amb referents com Tom Wolfe o Norman Mailer; una manera més literària d’explicar el món que no busca tant la notícia sinó plasmar la realitat d’un lloc o d’un personatge concret, però sempre a partir de la mirada o de la subjectivitat de qui escriu.

Ja ho va dir Matthew Arnold a finals del segle XIX: «Journalism is literature in a hurry» («el periodisme és literatura feta amb pressa»). De fet, a Amor a l’art, a part de les fantàstiques fotos del Martí, més que entrevistes el que hi trobem són relats.

És clar. Així va ser com va sorgir el projecte: parlant, parlant, tots dos vam veure que els nostres respectius interessos es podrien arribar a complementar perfectament. Vam acordar que buscaríem artistes de diferents disciplines i que ens desplaçaríem a l’entorn de la persona escollida, amb qui passaríem unes hores. Una mica com fas tu.

Sí, normalment deixo que sigui l’entrevistat qui decideixi on es fa l’entrevista. I també m’adapto al temps que ell o ella tingui per dedicar-me. Això és nota molt en els resultats.

El temps és el que ens desmarca del periodisme més tradicional, perquè no són entrevistes que es facin en deu minuts sinó que, poc o molt, busquem una certa immersió en l’entorn i la personalitat del subjecte. Els creadors del nou periodisme dels anys seixanta de vegades passaven mesos amb la gent sobre la qual escrivien. Nosaltres no tant, però sempre hi ha la voluntat de treballar en aquesta direcció i, com dius, això es percep i també permet que el resultat sigui molt més lliure.

La llibertat és una de les gràcies de tenir el teu propi blog.

I justament, com que érem conscients d’aquesta llibertat, vam estar sis mesos abans de llançar-lo, definint molt bé com seria el projecte i, sobretot, quins criteris utilitzaríem a l’hora de triar la gent que visitaríem.

I quins han sigut, aquests criteris?

El denominador comú és que sigui gent molt compromesa amb el que fa; no necessàriament ha d’aportar alguna cosa nova, però sí quelcom de molt personal i especial. També volíem que la nostra mirada sobre el món de l’art hi quedés reflectida: nosaltres tenim una visió molt àmplia i, diguem, poc canònica, del que és l’art: des d’una pintura fins a una il·lustració o un tatuatge… Es pot expressar de tantes maneres diferents!

No distingiu entre baixa i alta cultura.

No. Només distingim entre el que ens agrada i el que no. Com a consumidor- espectador puc estar un dia al Teatre Lliure i un altre gaudint d’un espectacle de flamenc en un local amagat on hi hagi poquíssima gent. Procurem mantenir una mirada de nen i deixar-nos sorprendre per tot allò que anem trobant. I, sobretot, ens deixem guiar per la curiositat.

També heu escollit crear un equilibri entre artistes emergents i artistes consagrats. Per què?

Perquè tant uns com altres ens poden aportar un narració interessant i alguna cosa sorprenent. El que sí que no hem anat mai a buscar és el titular o la notícia, ens hem volgut centrar més en el dia a dia, en la quotidianitat de cada artista. També en la seva personalitat, en la seva obra i en quina és la relació que l’artista hi té, amb aquesta obra. Sovint ens hem fixat molt en gent que té una manera més combativa de crear, que forma part de la contracultura i té una mirada crítica amb la pròpia cultura del país.

Així, heu anat capturant el que hi ha rere l’aparador o la façana de molts creadors, al seu backstage.

També m’ha cridat l’atenció que, malgrat que heu entrevistat gent molt internacional com ara l’Amélie Nothomb o el Cirque du Soleil, teniu una perspectiva més aviat localista.
Els que has mencionat són excepcions, però és cert que nosaltres sempre hem anat a retratar gent de Barcelona o els voltants. La perspectiva local no és una idea que ens hagi mogut especialment…

… A diferència de Barcelonogy. A vosaltres el que realment us interessa plasmar és tot allò vinculat amb la creativitat.

Això i poder arribar fins a l’entorn de l’artista. Si Amor a l’art ofereix una perspectiva localista és per qüestions de logística: necessitem poder desplaçar-nos amb pocs mitjans.

I què em pots dir de la necessitat que tenim els humans d’observar-nos els uns als altres? Com creus que aquesta necessitat es fa present en els nostres blogs?

Crec que ara més que mai tenim aquesta necessitat. Estem en una època de grans canvis: polítics, econòmics, socials… Potser, de manera gairebé inconscient, necessitem buscar respostes, conèixer punts de vista diferents i mantenir la nostra ment oberta.

I què t’ha aportat Amor a l’art a nivell personal?

Han estat tres anys molt intensos en els quals hem gaudit moltíssim. A nivell personal m’he enriquit molt. Cada experiència, cada interacció, et fa créixer.

Quan la gent t’obre les portes de casa seva no pots sentir res més que pur agraïment, no creus?

Totalment. És això el que et fa tirar endavant i, després, anar seguint la trajectòria d’uns i altres, veure que van continuant amb projectes molt interessants o assolint triomfs. Aquesta mena de feina també t’obliga a estar en contacte amb el que està passant no tan sols a Barcelona, sinó per tot Catalunya. Descobreixes la gent que surt al blog, però també la gent que et recomanen aquells que entrevistes, les històries que t’expliquen, el que et vas trobant pel camí…

L’alegria de poder seguir aprenent, sempre!

I tant! A més a més (i ara barrejo l’àmbit personal amb el professional), quan vaig acabar la carrera vaig fer pràctiques en alguns mitjans i vaig trucar a moltes portes, però no trobava feina. Aquesta idea d’anar tirant currículums, a veure què trobes, no m’interessa gens.

Hi estic d’acord. Potser en altres entorns pot servir, però per la mena de feina que hem escollit, el currículum és més aviat inútil.

Segons com, és una mica absurd limitar-se a escriure en un paper el que ets capaç de fer; cal demostrar-ho! Crec que l’únic que necessites per fer periodisme és una llibreta, un boli i anar a descobrir el món. A partir d’aquí, deixa que la teva feina parli de tu. Has d’estar actiu.

I així et van reclutar a l’emissora de ràdio SER Catalunya. Ara ja fa uns mesos que et sentim cada dia al programa Espècies protegides (de dilluns a divendres a partir de les dotze del migdia, presentat per Òscar Moré). El blog també és una mena de dossier de presentació.

Efectivament, gràcies al blog la gent sap com escric, i també gràcies a les xarxes socials es pot conèixer la meva personalitat. De vegades m’agrada fer el pallasso i de vegades escric un article més aviat seriós. Tots tenim vàries cares i jo no vull amagar cap de les meves. De fet, això és el que va cridar l’atenció de la SER, i em van convidar a participar al programa Espècies protegides. Des de petits, ens han ficat molt al cap que a la vida només podem fer una cosa… En canvi, nosaltres som una generació transversal, polivalent, canviant.

Parlant de canvis, com ha estat la transició entre escriure i participar a la ràdio?

La filosofia del programa i del blog és molt similar: donar visibilitat a personatges de diferents esferes culturals, i no només als afavorits de sempre pels mitjans. Ara bé, el llenguatge és molt diferent, molt més ràpid. Ha sigut necessari una mica de temps d’adaptació. Segueixo escrivint perquè redacto el meu guió, però el ritme és molt més accelerat, i fer un programa diari és un gran repte amb el qual estic encantat. He après a fer les preguntes d’una manera diferent, a no buscar respostes que requereixin una gran reflexió o una resposta molt llarga, perquè l’entorn simplement no ho demana.

I digues, com ha canviat la teva percepció de la ciutat des que has començat totes aquestes activitats?

Crec que Barcelona és culturalment riquíssima, però necessites estar una mica atent per poder accedir a les diverses capes que t’ofereix la cultura. Des de les institucions hi ha una tendència a donar visibilitat a la mateixa gent. Llavors t’has de moure, si vols anar més enllà. No és tan evident o fàcil accedir a aquestes propostes tan diferents i interessants que pots trobar quan t’allunyes una mica dels circuits d’àmbit més generalista. En aquest sentit, la meva percepció de Barcelona ha evolucionat perquè gràcies a la meva feina puc conèixer més i millor tota la diversitat cultural que s’hi ofereix.

Per acabar, Víctor, després de fer tantes entrevistes, com és per a tu l’experiència de ser entrevistat? De fet, més que una entrevista, aquí hem tingut una conversa.

Sí, i està molt bé, és una trobada com una altra. Però prefereixo seguir entrevistant que no pas ser entrevistat.*


Amor a l’art

Espècies protegides

Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual: