After talking to Paco Poch (Igualada, 1951), I’ve got the sensation that, as it happens with good books or great movies, his persona also offers several levels of reading. At first he seems distracted and somewhat extravagant, but soon he gradually starts to open up and, all of a sudden, he’s eyes enlighten when mentioning some film directors, heroes that have accompanied Paco since his adolescence. Our conversation goes on and surprising ideas and images begin to emerge. They reveal the personality of this doctor in audiovisual communication, who is also one of the bravest (as well as respected) independent film producers of the actual barcelonian cinematographic panorama.


You were born in Igualada, a town near Barcelona.

Yes, but I moved to Barcelona at the age of ten when I began studying at the Jesuit’s and living at their boarding school. However, at seventeen I began to have some freedom.

Was it then when you started becoming interested in films?

I started watching films by Fellini, Godard, Elia Kazan, Antonioni… And yes, I got hooked.

We are talking about the mid sixties, still under Franco’s dictatorship, how did all those films arrive to Barcelona?

The cinematheque did not exist yet. But a lot of Eastern European cinema or Nordic authors like Bergman, were projected in alternative theatres such as the Publi or the Caspa, and little by little they began to expand in other circuits. Also, there were a lot of cultural associations where projections and film forums were held. For example, in the Roselló Street where the IDEC (whete I teach) is located now, right there, at that time, there was the Vergés forum: a cultural centre, where, among other activities, there was a movie forum full of restless film lovers. I joined them and started to help them… The filmmaker Manuel Muntaner was among the group, I admired him a lot, he taught me how to take photos. I started to capture movies, concerts and singers. I sent the pictures to an agency in Montpellier and from time to time they sold one for me. I kept taking photos until I started working as a camera assistant in TV. Later on, I started as a production assistant, then a production director and I remained as a producer.

We could say, then, that your edication has been closer to “the school of life” rather than academic.

Well, I also studied History at University. By that time there were no Film studies nor Humanities or Political Science. While I studied History, I also could take subjects that interested me such as Sociology, Anthropology…

Now you are going to direct the Master in Cinematographic Production at the Central Cataluña University (UVIC). Do you believe that a master like this could have been useful in your career?

It could have helped me to get directly in touch with the materials that a producer works with. And specially to know particular cases of how specific films have been made. In the master, several thematic blocks will be explored, all of them taught by professionals from each sector: finance, marketing, project analysis, development, co-production laws, distribution and all the business related areas. It is very important to study deeply these aspects and to know specific cases.

I guess you had to learn your job by trial and error, but there’s always a part of experience and part of intuition…

Always. But, having a good base is as important as constantly reinventing yourself. While I was working I gained a scholarship to study a master in Business Science, it was an area in which I was less interested.

So, why did you study it?

Because anything related with film production still didn’t exist at the time. Therefore, I thought that with a master in Business, at least I could lead a cultural enterprise or television channel, for example. I felt that I lacked of instruments and a master gives you the necessary materials from where to work.

Later on, you also completed a doctorate in Audiovisual Communication.

Yes, that was while I was already teaching.

And if somebody asked about Barcelona’s cinematographic panorama (or Catalunya’s), what would you highlight?

I don’t know how to create a picture of the entire situation; is difficult to define the cinematographic movement of a determined place in few words. What I do know is my own perception: what I want to do, what I can do and what I’m doing. Personally, I’ve got the impression that very little is currently happening… In this sense, perhaps it is good to go out and get in touch with other cultures. You asked me about Barcelona and Catalunya’s situation. However, if we take a look at Spain’s situation, I don’t have the impression that huge quantity of good cinema is being made here. For example, this year I was at the Karolvy Vary festival and only two Spanish documentaries were shown, against countries such as France or Germany that presented about twenty pieces each.

Do you believe that the limited volume of Spanish films that are being produced is due to a political problem?

Clearly, there is an important lack of investment in this country’s cinema. There is not a proper atmosphere for creations or new filmmakers to thrive.

However, sometimes I wonder if the real problem is not just the government’s lack of help towards the cinema industry, but the fact that it is not as easy for people to consume it.

This is coherent, but why is culture not being consumed? Interesting films, why are not being seen? When I was sixteen years old, Antonioni was on and we went to see his films.

Do you think that being a producer is a creative job?

This is a huge topic. Your personal signature is transmitted in everything that you do; as a producer you are the person who catalyzes, who provides every help… the maieutic, isn’t it? You make things easier. And the way you do it, it will always be transmitted. Then, if you do not distance yourself from what you think, what you say and what you do, if you let all of this mix, by force, things will be done right as you feel. At the end, the result is also part of your own work.

Why do you think that Barcelona can be an interesting city where to study a master in cinematographic production?

Barcelona is, physically as well as culturally, very connected to Europe: close to France, close to Italy, etc. It is also the door to the Mediterranean. Additionally, the dominant languages of the master will be Castilian and English will also have a great importance. Therefore, it’s open to people from all over the world who dominate these two tongues.

What must a project have for you to fall in love with it?

It must have creativity, it must be a clear proposal from the person who develops it, perceiving a passion for the theme, the way it is explained, it must have emotion, sentiment… It must have value, a sense of authorship that you feel it comes from inside, that is genuine, that is necessary, that has greatness, quality.

How would you define the concept of quality?

It’s mostly exigency: in the team’s selection, in the words chosen for the script, the structure… Because, the most important thing in films is that they make you enter immediately in them. You sit down, a movie starts and you just let yourself go. When this happens, it is wonderful.

Therefore, films must always have that emotional and intuitive component, both when you make them and when you watch them?

Well, I don’t distinguish between doing and consuming. I don’t distinguish between head and heart. I believe that films are exactly the continuation of a dream, there’s no difference between dreaming and watching a movie, none.

But you fabricate your dream and a movie is already created when it comes to you.

Not exactly, because what you will perceive is your own perception of that movie. On the other hand, you do not control your dreams at all… They part from your subconscious. What’s more, dreams go, come back, they break, you want to understand something and you can’t, but in fact you have already understood it… Films are the same. You are the screen, you are the movie. *


Paco Poch

Después de conversar con Paco Poch (Igualada, 1951), tengo la sensación de que, como los buenos libros o las grandes películas, su persona también ofrece varios niveles de lectura. A priori parece despistado y algo extravagante, pero se va abriendo gradualmente y, de repente, se le ilumina la mirada cuando menciona a algunos de los directores que admira, referentes que la han acompañado desde su adolescencia. Nuestra conversación va avanzando y surgen ideas o imágenes sorprendentes que desvelan aspectos de la personalidad de este doctor en comunicación audiovisual que también es uno de los productores de cine independiente más valientes (al mismo tiempo que respetados) del actual panorama cinematográfico barcelonés.


Naciste en la ciudad de Igualada, cerca de Barcelona.

Sí, pero a los diez años vine a vivir a Barcelona, estaba interno en los Jesuitas. ¡Interno! Sin embargo, hacia los dieciséis años, empecé a ir más por libre.

¿Fue entonces cuando empezaste a interesarte por el cine?

Empecé a ver películas de Fellini, de Godard, Elia Kazan, Antonioni… Y sí, me enganché.

Estamos hablando de finales de los años sesenta, aún en plena dictadura franquista, ¿por qué canales llegaban a Barcelona todas aquellas obras?

Aún no existía la filmoteca. Pero llegaba mucho cine de Europa del Este o de autores Nórdicos como Bergman, por ejemplo. Eran películas alternativas que se proyectaban en el cine Publi o en el Capsa y, poco a poco, se fueron extendiendo por otros circuitos. También había muchas asociaciones culturales donde se organizaban proyecciones y cine foros. Por ejemplo, en la calle Rosselló donde ahora está el IDEC (doy classes allí). Allí mismo, en aquella época, estaba el Fórum Vergés: un centro cultural donde, entre otras actividades, se había organizado un cine foro lleno de gente inquieta, amantes del cine. Me uní a ellos, empecé a ayudarles… Solía participar el cineasta Manuel Muntaner, a quien yo admiraba mucho, él me enseñó a hacer fotos. Empecé a retratar películas, conciertos o cantantes. Entregaba las fotografías a una agencia de Montpellier y de vez en cuando me vendían alguna. Seguí haciendo fotos hasta que empecé como ayudante de cámara en la televisión. Después ya me puse como ayudante de producción, pasé a director de producción y ya me quedé como productor.

Por lo tanto podemos decir que tu formación ha sido más bien en ‘la escuela de la vida’ y no tanto académica.

Bien, paralelamente a esto también estudié Historia en la Universidad. En aquella época no existían ni estudios de Cine ni tampoco de Humanidades o de Ciencias Políticas. Mientras hacía historia también pude tocar varias teclas que me interesaban como clases de Sociología, Antropología…

Ahora dirigirás el Master de Producción Cinematográfica de La universidad Central de Cataluña (UVIC), ¿crees que un máster como éste hubiera podido ser útil en tu carrera?

Un máster específico me hubiera ayudado a conocer directamente los materiales con los que trabaja un productor. Y sobretodo a conocer casos particulares de cómo se han hecho determinadas películas. En el máster se presentarán varios bloques temáticos, todos impartidos por profesionales de cada sector: financiación, marketing, análisis de proyectos, desarrollo, leyes de coproducción, distribución y toda la parte empresarial. Es muy importante estudiar todos estos aspectos a fondo y conocer casos determinados.

Se puede decir pues que tú has aprendido más por ensayo y error, pero es así como se aprende, ¿no? Siempre hay una parte de experiencia y una parte de intuición…

Siempre. Pero, pero tener una buena base de formación es importante y también reciclarse constantemente. Mientras yo ya trabajaba obtuve un beca para realizar un máster en Ciencias Empresariales, que era un campo que me interesaba menos.

Entonces, ¿por qué lo estudiaste?

Porque tampoco existía ningún tipo de estudios de producción ni de nada vinculado con el cine, por lo tanto pensé que con un máster en Empresariales, como mínimo podría dirigir una empresa cultural o una productora o un canal de televisión… Sentía que me faltaban los instrumentos que aportaran el material necesario sobre el que poder trabajar después.

Más tarde también te doctoraste en Comunicación Audiovisual.

Sí, cuando ya daba clases.

Y si alguien te pidiera un resumen del panorama cinematográfico de la ciudad (o de Cataluña), ¿qué destacarías?

No sé crear un cuadro de la situación entera; es difícil definir el movimiento cinematográfico de una zona determinada en pocas palabras. Lo que sí tengo es mi percepción personal: lo que quiero hacer, lo que puedo hacer y lo que hago. Pero no me dedico a analizar el sector ni a mirar a qué se dedican los demás. Personalmente, tengo la impresión de que no se hace gran cosa… En este sentido, tal vez es bueno salir a conocer otras culturas. Me has preguntado sobre la situación en Cataluña. Ahora bien, si miramos la situación en España, no tengo la impresión de que tampoco se produzca una gran cantidad de buen cine. Por ejemplo, estuve este año en el festival de Karolvy Vary y sólo se han presentado dos documentales españoles, en cambio se podían ver veinte piezas alemanas, veinte francesas…

¿Crees que el poco volumen de cine español que se produce es debido a un problema político?

Claramente, es por causa de la falta de inversión y de ayudas al cine. No se crea un clima propicio para la creación ni para que surjan nuevos cineastas.

Esto es grave, pero también a veces pienso que el verdadero problema no es tanto que no haya ayudas para el cine, sino el hecho de que no se facilita que la gente lo pueda consumir.

Esto es coherente, pero ¿por qué no es consume cultura? El cine interesante, ¿por qué no se ve? Cuando yo tenía dieciséis años, Antonioni estaba en la cartelera y nosotros íbamos a verlo.

¿Crees que ser productor es un trabajo creativo?

Esto es un gran tema. El sello personal se transmite en todo lo que haces, como productor eres la persona que cataliza, que ayudas… la mayéutica, ¿verdad? Facilitas que las cosas se hagan. Y la manera en que lo haces, siempre se transmite. Después, si no separas mucho lo que piensas, lo que dices y lo que haces, si dejas que todo esto se mezcle, por fuerza, las cosas se van haciendo tal y como tú las sientes. Al final, el resultado también forma parte de tu obra.

¿Por qué crees que Barcelona puede ser una ciudad interesante para cursar un máster en producción cinematográfica?

Barcelona, tanto física como culturalmente, está muy cerca de Europa: cerca de Francia, cerca de Italia, etc. También es una puerta al Mediterráneo. Además, el idioma dominante del máster será el castellano y también tendrá bastante importancia el inglés, por tanto, está abierto a gente de todo el mundo que domine estas dos lenguas.

¿Qué características debe tener un proyecto para que te enamore?

Que tenga creatividad, que sea una propuesta clara de la persona que la hace, que se perciba pasión en el tema, en la forma en que se explica, que haya emoción, sentimiento… Que haya valor, que notes que sale de dentro, que sea verdad, que sea necesario, que haya envergadura, calidad.

¿Qué es la calidad para ti?

Sobre todo es exigencia: una exigencia en la selección del equipo, en el uso de las palabras del guión, de la estructura… Porque lo más importante del cine es que te haga entrar enseguida en la película. Te sientas en un sillón, comienza una película y ya entras y te dejas llevar. Cuando esto ocurre, es una maravilla.

Por tanto, el cine siempre tiene que tener un componente emocional e intuitivo, ¿tanto a la hora de hacerse como a la hora de ser consumido?

Bueno, yo no separo entre hacer y consumir. No sé separar la cabeza del corazón. Creo que el cine es exactamente la continuación de tu sueño, no hay ninguna diferencia entre soñar y ver una película, ninguna.

Pero un sueño lo fabricas tú y una película ya viene fabricada.

No exactamente, porque lo que tú percibirás es tu propia percepción de aquella película. Y por otro lado, tampoco controlas del todo tus sueños… Parten de tu inconsciente. Además, los sueños van, vienen, vuelven, se rompen, quieres entender algo y no puedes, pero en realidad ya lo has entendido… El cine es lo mismo. La pantalla eres tú, la película eres tú. *

Paco Poch

Després d’haver conversat amb el Paco Poch (Igualada, 1951), tinc la sensació de que, com els bons llibres o les grans pel·lícules, la seva persona també ofereix diversos nivells de lectura. A priori sembla despistat i un xic extravagant, però mica en mica es va obrint i, de sobte, se li il·lumina la mirada quan menciona a alguns dels directors de cinema que més admira i que l’han acompanyat des de la seva adolescència. La conversa va avançant i sorgeixen idees o imatges sorprenents que desvetllen aspectes de la personalitat d’aquest doctor en comunicació audiovisual que també és un dels productors independents més valents (alhora que respectats) de l’actual panorama cinematogràfic barceloní.


Vas néixer a Igualada.

Sí, però als deu anys vaig venir a viure a Barcelona, estava intern als Jesuïtes. Intern! Malgrat això, cap allà els setze anys, ja anava més per lliure.

I va ser llavors quan vas començar a interessar-te pel cinema?

Vaig començar a veure pel·lícules de Fellini, de Godard, Elia Kazan, Antonioni… I sí, em vaig enganxar.

Estem parlant de finals dels anys seixanta, encara en plena dictadura, per quins canals arribaven a Barcelona aquelles obres?

Encara no hi havia la filmoteca. Però arribava molt cinema d’Europa de l’Est o d’autors Nòrdics com ara Bergman. Eren pel·lícules alternatives que es projectaven al cinema Publi o al Capsa i, poc a poc, es van anar estenent en altres circuïts. També hi havia moltes associacions culturals on s’organitzaven projeccions i cine fòrums. Per exemple, al carrer Rosselló on ara hi ha l’IDEC, on jo hi dono classes. Allà, en aquella època hi havia el Fórum Vergés, un centre cultural on, entre d’altres activitats, s’hi havia organitzat un cine fòrum: ple de gent inquieta, amants del cinema. Em vaig unir a ells, vaig començar a ajudar… Hi havia el cineasta Manel Muntaner, a qui jo admirava molt, ell em va ensenyar a fer fotos. Vaig començar a retratar rodatges, concerts o cantants; entregava les fotografies a una agència de Montpeller i de tant en tant em venien alguna. Vaig seguir fent fotos fins que vaig començar com a ajudant de càmera a la tele. Després ja em vaig posar com a ajudant de producció, vaig passar a fer de director de producció i ja em vaig quedar com a productor.

Per tant, podem dir que la teva formació ha estat més aviat a ‘l’escola de la vida’ i no tant acadèmica.

Bé, paral·lelament a això també vaig estudiar Història a la Universitat. En aquella època no existien ni estudis de Cine ni tampoc d’Humanitats o de Ciències Polítiques. Mentre feia història també vaig poder tocar varies tecles que m’interessaven amb classes de Sociologia, d’Antropologia…

Ara dirigiràs el Màster de Producció Cinematogràfica de La universitat Central de Catalunya (UVIC), creus que un màster com aquest t’hagués pogut ser útil en la teva carrera?

Crec que m’hagués ajudat a conèixer directament els materials amb els quals treballa un productor. I especialment a conèixer casos particulars de com s’han fet determinades pel·lícules. Al màster hi haurà diversos blocs temàtics tots impartits per professionals de cada sector: finançament, marketing, anàlisis de projectes, desenvolupament, lleis de coproducció, distribució i tota la part empresarial, és molt important estudiar tots aquests aspectes a fons i conèixer casos determinats.

En un ofici après mitjançant l’assaig i error, quina importància creus que tenen l’experiència o la intuïció?

Sempre són molt importants. Però, però val la pena tenir una bona base de formació i també reciclar-se constantment. Mentre treballava, vaig obtenir un a beca per fer un màster en Ciències Empresarials, que era un camp que m’interessava menys.

Per què el vas estudiar doncs?

Perquè tampoc existia cap mena de màster de producció ni de res vinculat amb el cinema, per tant vaig pensar que amb un màster d’Empresarials, com a mínim podria dirigir una empresa cultural o una productora o canal de televisió… Notava que em faltaven instruments per conèixer millor el material sobre el qual poder treballar després.

També et vas Doctorar en Comunicació Audiovisual.

Sí, més tard, quan ja donava classes.

I si algú que ve de fora et demanés un resum del panorama cinematogràfic que hi ha a Barcelona (o a Catalunya), què li destacaries?

No sé crear un quadre de la situació sencera, és difícil definir el moviment cinematogràfic d’una determinada zona en poques paraules. El que sí que tinc és la meva percepció personal: el que vull fer, el que puc fer i el que faig. No em dedico a analitzar el sector ni a mirar què fan els altres. Personalment, tinc la impressió de que no es fa gran cosa… En aquest sentit, potser és bo anar fora. M’has preguntat sobre la situació a Catalunya. Ara bé, si mirem la situació a Espanya, no tinc la impressió que tampoc hi hagi una gran quantitat de bon cine. Per exemple, fa uns mesos vaig estar al festival de Karolvy Vary i només s’hi van presentar dos documentals espanyols, en canvi n´hi havia vint d’alemanys, vint de francesos…

Creus que el poc volum de cinema que es produeix a l’estat és degut a un problema polític?

Clarament, és per causa de la manca d’inversió i d’ajudes al cinema. No es crea un clima propici per la creació ni per a que sorgeixin nous cineastes.

Això és greu, però també de vegades penso que el veritable problema, no és tant que no hi hagin ajudes pel cinema, sinó el fet de que no es facilita que la gent el pugui consumir.

Això és coherent, però perquè no és consumeix cultura? El cine interessant, perquè no es veu? Quan jo tenia setze anys, l’Antonioni estava a la cartellera i nosaltres anàvem a veure’l…

Creus que ser productor és una feina creativa?

Això és un gran tema. El segell personal es transmet en tot el que fas, com a productor ets la persona que catalitzes, que ajudes, la mayeutica, oi? Facilites que les coses es facin. I la manera en que ho fas, sempre es transmet. Després, si no separes molt el que penses, el que dius i el que fas, si deixes que tot això es barregi, per força, les coses es van fent tal i com tu les sents. Al final, el resultat també forma part de la teva obra.

Per què creus que Barcelona pot ser una ciutat interessant per a fer un màster en producció cinematogràfica?

Barcelona, tant físicament com conceptualment està molt a prop d’Europa: a tocar de França, a tocar d’Itàlia, etc. També és una porta del Mediterrani. A més a més, l’idioma dominant del màster serà el castellà i també tindrà força importància l’anglès, per tant, està obert a tota la gent d’arreu del món que domini aquestes dues llengües.

Quines característiques ha de tenir un projecte per a que t’enamori?

Que tingui creativitat, que sigui una proposta clara de la persona que la fa, que hi hagi passió en el tema, en la manera que s’explica, que hi hagi emoció, sentiment… Que hi hagi valor, que notis que surt de dintre, que és veritat, que és necessari, que hi ha envergadura, qualitat.

Com definiries el concepte de qualitat?

Sobretot és l’exigència: que hi hagi una exigència en la selecció de l’equip, en les paraules del guió, de l’estructura… Perquè el més important del cine és que et faci de seguida entrar-hi. Seus en una butaca, comença una pel·lícula i et deixes portar. Quan això passa, és una meravella.

Per tant, el cinema sempre ha de tenir un component emocional i intuïtiu tant a l’hora de fer-se com a l’hora de ser consumit?

Bé, jo no separo entre fer i consumir. No sé separar el cap del cor. Crec que el cine és exactament la continuació del teu somni, no hi ha cap diferencia entre somiar i veure una pel·lícula, cap ni una.

Però un somni el fabriques tu i una pel·lícula ja ve fabricada.

No exactament, perquè el que tu percebràs és la teva pròpia percepció d’aquella pel·lícula. I d’altra banda, tampoc controles del tot els teus somnis… Parteixen del teu inconscient. A més a més, els somnis van, venen, tornen, es trenquen, vols entendre una cosa i no pots, però en realitat ja ho has entès… El cinema és el mateix. La pantalla ets tu, la pel·lícula ets tu. *


Paco Poch


Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual: