A few days ago, a group of students conducted physics tests on the Tibidabo’s big wheel. Meanwhile, I took some pictures. It was one of the several experiments that are performed each year in the context of the Fisidabo, an initiative organized by communicator Artur Paz and physicist Luis Carlos Pardo. My background is in Humanities and everything that is related to science, research and laboratories in general, for me, belongs to a mysterious land. Perhaps too mysterious, perhaps more than it should be. But now I’ve witnessed how the amusement park where every barcelonan has spent at least, a few hours’ enjoyment, can suddenly be turned into a giant laboratory, I think maybe science should not be seen as such a distant discipline… And a few days later, I go to the eleventh floor of the Escuela Técnica Superior de Ingeniería Industrial de Barcelona, in the Zona Universitària, to speak to Luis Carlos (Barcelona, 1974) about the current role of science and how it relates – or not – to culture. His enthusiasm is contagious and I wonder, why are there so many people who observe the scientific world from such a great distance?

luis carlos pardo.barcelonogy.2b

What is the Fisidabo experience about?

The experiments that are often made by physics students, both at school and at university, follow a very specific procedure as if they were cooking recipes. Instead, those held in the Fisidabo, are designed by the students themselves: no one tells them what to do or how to do it. They just know that the park’s facilities will be available for them and that’s it. From there, they present their ideas and the best experiments (or the most feasible), are finally selected to take place at the Fisidabo. 

What do the students learn in these experiments?

They have a real approach to science. If students don’t have experiences like that, they can end up believing that science is reducible to formulas. At the Fisidabo, students find themselves in the same situations as those who, like me, work daily on research.

What sort of situations could those be?

You have to work knowing that it is likely that the experiments will go wrong the first time you try them: you will have problems, you will make thousands of corrections. Of course it is important to have formulas when you need to apply them, but science can’t be reduced to a series of formulas written on a blackboard. In the laboratory, you cannot control everything that happens: you have to be creative and be able to react to whatever happens at all times. This is the learning that students take from the Fisidabo.

To what extent do you think the experimental dimension of science is not entirely transmitted at schools?

This is very relative. For example, at the school Ciutat d’Alba, in Sant Cugat, where my daughters study, the director Mercè Aguas has decided to invite some parents who work in science in order to teach elementary school children to experiment and draw their own conclusions. I was there analyzing how fungi appears on toast over a week and researching with children the elements that cause this process to develop in a faster or slower way. This is pure scientific method! In the end, it’s not fair to generalize and say that the system teaches science in a better or worse way. What really matters are the people, the headmasters of each school or the teachers in each class and the initiatives and enthusiasm that they bring forward, despite the many difficulties they encounter.

luis carlos pardo. barcelonogy.3

Do you mean that educational programs are very conservative and should be reformulated?

I think the problem lies rather in the fact that we rely on educational programs in order to improve education. But I insist that it is not only the programs that should be modified because, always, what really matters in the end are the people. The selection of teachers is crucial and this is one of the secrets of the miracle of Finland. Teachers must have a lot of initiative and motivation, these are the values that really will eventually pass on to the students. For example, we are still politically debating if children should take four or five hours of maths every week, but who cares about one hour more or less if they are taught by teachers who are very little or not at all motivated? 

And children become adults who carry significant learning gaps. Do you think this may be one factor that explains why so often science is not considered as part of culture?

I think this issue in particular comes from a misunderstanding: science tends to be confused with technology. To begin with, it is not considered as a source of knowledge, but as something that necessarily must have a precise application. Many times when I talk about the experiments I do in the lab, people ask me, «And what are they for?» And they are useless! That is, they are very, very useful; but, as useful as can be a poem, a painting by Picasso, a song or a movie. We all have questions that come to us from within and science is one more way to find possible answers. It is true that scientific knowledge is often applied to various practical solutions, but we cannot forget that in the first instance, it is a source of knowledge, a satisfaction of curiosity.

Science as a way of life. We all look at the world through specific parameters.

Of course. And often, I hear people say: “If I know about the scientific explanation behind, lets say, the scent of the flowers or the phases of the moon, they lose their charm.”

Really? It’s like people who do not want to know how about how a film is made. Or worse…

Lets say it is the same. For me, the all the charm lies precisely in knowing and understanding how so many things work! I insist that we should not lose the notion that science is important as a form of knowledge, a knowledge that could be accessed by many people, no matter what their backgrounds are. Then, if there are technological applications emerging from a discovery or not, it’s another story.

However, the research that you do, does have practical applications. For example, what are you investigating right now?

Yes, but these applications arise in the long term. For example, with the Materials Characterization Group at the Polytechnic University of Catalonia where I work, we are investigating the best way to pack the molecules of some medicines so that they will last longer and do it in the most extreme conditions possible. Moreover, along with Sylvia McLain and her group from the University of Oxford, we are studying how the cocaine molecules manage to penetrate into the brain. Eventually, this could be useful for various psychotropic drugs.

luis carlos pardo.barcelonogy 4

You’ve summarized this information, but so far, I have understood everything – although I come from Humanities…

But there is no reason, whatever people have studied, that they shouldn’t understand that. Science inspires a great deal of respect in many people, and sometimes it is because they belief that scientific ideas cannot be clearly expressed. This obviously doesn’t facilitate their understanding if they have not been trained in the sciences. But there are great works of science popularisation directed towards all sorts of audiences, which easily contradict this theory. I have written articles aiming to bring science to as many people as possible. You cannot blame, therefore, only scientists if science is not well integrated within the culture; I think this is a state of affairs that is rooted in our society as a whole, as well. For example, I have sent press releases to the media when we have discovered something new and this information has never been published. I don’t understand why.

There is more interest in someone who has published a book or if this play has been is on…

… Or if the Barça has won the match. Shall we do the experiment? Lets open a newspaper: how many stories about science can we find here? None. This or that is more important than the research that is being done at the ICFO.

Sorry, but what is the ICFO?

Is the Institute of Photonic Sciences, one of the largest in the world, located twenty minutes’ drive south of Barcelona, in Castelldefels. There they are developing techniques to cure cancer and have published many discoveries. Why are there so many people who do not even know it exists? If you ever get sick, what is more important, to heal or to know how many goals Messi has scored? Sometimes, I am surprised by people’s priorities.

Perhaps more than we think, we seek escapism. But science puts us face to face with reality and therefore reminds us of the limits we have as human beings: illness or death, and all the things that are too big or too small to be tangible. The same desire for knowledge that you have mentioned and that attracts some people, it also alienates the masses.

Yes. It’s funny because, moreover, often I find that science is rising to the level of religion. When for many, the answers offered by the latter have been set aside, society turns its gaze towards science, but from this perspective of ignorance we are discussing. It is a paradox: the scientific world can equally generate distrust and idolatry. But, we must remember that, those who create science are people, with all its complexities and trifles that go along with that. When a scientist has a theory, he defends it to death, though it might be incorrect. Therefore, short-term science is subjective; it is not until some time passes that it becomes objective. And anyway, if you really seek absolute answers, science has failed to solve anything at the level of the great transcendental questions. Today we remain with very similar issues, when it comes to interpersonal problems, as they had in Ancient Greece. However, science has given us many improvements to our quality of life: it helps to keep people alive, and has contributed to raising levels of comfort in a ways that were unthinkable not so long ago. This is why many rely on it blindly.

Finally, do you think that Barcelona is a good place from which to do scientific research?

Yes. Here in Catalonia, since the nineties, a number of leading research institutes have emerged and also important infrastructure such as the Synchrotron Alba. In Barcelona many projects at European level are being investigated and that alone shows that good science is happening here.*

luis carlos pardo. barcelonogy.5

Luis Carlos Pardo


Hace pocos días, un grupo de estudiantes realizaba pruebas de física en la noria del Tibidabo. (Mientras tanto, yo les hice algunas fotografías.) Era uno de los diversos experimentos que se realizan cada año dentro del contexto del Fisidabo, iniciativa organizada por el comunicador Artur Paz y el físico Luis Carlos Pardo. Soy de letras y todo lo que está vinculado con la ciencia, la investigación o los laboratorios en general, para mí, forma parte de un terreno misterioso. Quizás demasiado. Pero ahora he constatado como aquel parque de atracciones donde todo barcelonés ha pasado más de alguna tarde, de repente se convierte en un laboratorio gigante. Tal vez, la ciencia no debería ser vista como algo tan lejano… Y unos días más tarde, me dirijo a la planta once de la Escuela Técnica Superior de Ingeniería Industrial de Barcelona, en plena Zona Universitaria, para hablar con Luis Carlos (Barcelona, 1974) sobre cuál es el actual papel de la ciencia y como ésta se vincula – o no – a lo que habitualmente se entiende por cultura. Su entusiasmo es contagioso y yo me pregunto: ¿por qué somos tantos los que observamos el mundo científico desde esta gran distancia?


 ¿En qué consiste la experiencia del Fisidabo?

Los experimentos que a menudo hacen los estudiantes de física, tanto en la escuela como en la universidad, están pautados como si fueran recetas de cocina. En cambio, los que se llevan a cabo en el Fisidabo, son concebidos por los mismos alumnos, nadie les explica que deben hacer o cómo deben hacerlo. Ellos sólo saben que dispondrán de las instalaciones del parque de atracciones y ya está. A partir de allí, presentan sus propuestas y las mejores (o más factibles), son los experimentos que finalmente se seleccionan para realizar en el Fisidabo.

¿Qué aprenden allí?

Se trata de una aproximación real a la Ciencia. Si no se enfoca así, los alumnos terminan creyendo que la Ciencia se reduce a fórmulas. En el Fisidabo, los alumnos se encuentran en la mismas tesituras que encontramos los que nos dedicamos diariamente a la investigación.

¿Cómo definirías algunas de estas tesituras?

Tienes que trabajar sabiendo que, lo más probable es que los experimentos te salgan mal la primera vez que los haces: tendrás problemas, deberás hacer miles de correcciones. Está muy bien tener formulas cuando necesitas aplicarlas, pero la ciencia no se reduce a una serie de formulas escritas en una pizarra. En los laboratorios, no puedes controlar todo lo que pasa: tienes que ser creativo y tener capacidad de reacción en cada momento. Este es el aprendizaje que los estudiantes se llevan del Fisidabo.

¿Hasta qué punto crees que la dimensión experimental de la Ciencia no se acaba de transmitir del todo en las escuelas?

Esto es muy relativo. Por ejemplo, en la escuela Ciutat d’Alba en Sant Cugat, donde estudian mis hijas, la directora Mercè Aguas ha apostado por invitar a algunos padres que se dedican a la ciencia para que enseñen a los niños de primaria a hacer experimentos y a sacar sus propias conclusiones. Yo estuve allí analizando cómo aparecen los hongos en una tostada a lo largo de una semana e investigando con los niños cuáles son los elementos que hacen que el proceso pueda ser más rápido o más lento. ¡Esto es método científico puro! Al final, no es justo generalizar diciendo que el sistema enseña la ciencia de mejor o peor manera, lo que importa son las personas, los responsables de cada escuela o de cada clase y las iniciativas que su entusiasmo consigue llevar adelante, a pesar de las muchas dificultades que encuentran.


¿Te refieres a que los programas educativos son muy conservadores y deberían reformularse?

Creo que el problema radica más bien en el hecho de que creemos que los proyectos educativos podrán cambiar la educación. Pero yo insisto en que no sólo son los programas lo que habría que modificar porque, siempre, lo que realmente importa al final, son las personas. La selección del profesorado es crucial y este es uno de los secretos del milagro de Finlandia. Los profesores deben tener una gran iniciativa y mucha motivación, estos son los valores que realmente acabarán por transmitir a los alumnos. Por ejemplo, se sigue debatiendo políticamente si se necesitan cuatro o cinco horas semanales de matemáticas, pero ¿qué importa una hora más o menos si las matemáticas las enseña un profesor poco o nada motivado?

Y los niños se acaban convirtiendo en adultos que arrastran lagunas importantes. ¿Crees que este puede ser uno de los factores que explique porque tan a menudo no se considera la ciencia como parte de la cultura?

Pienso que esto, sobre todo, forma parte de un malentendido: la ciencia tiende a ser confundida con la tecnología. De entrada, no se considera como una fuente de saber sino como algo que necesariamente debe tener una aplicación precisa. Muchas veces cuando hablo de los experimentos que hago en el laboratorio, la gente me pregunta “¿y para qué sirven?” ¡Y no sirven para nada! Es decir, sí sirven, ¡sirven mucho! Pero del mismo modo que puede servir una poema, un cuadro de Picasso, una canción o una película. Todos tenemos preguntas que nos surgen de dentro y la ciencia es una manera más de buscar sus posibles respuestas. Es cierto que el conocimiento científico a menudo se acaba aplicando para aportar diversas soluciones prácticas, pero no podemos olvidar que en una primera instancia, es una fuente de conocimiento, de satisfacción de curiosidades.

La ciencia como forma de vida. Mirar el mundo a través de unos parámetros concretos.

Claro. Y muchas veces también oigo a algunos que comentan: «si alguien me descubre la explicación científica que hay detrás de, por ejemplo, el perfume de las flores o las fases de la luna, eso ya pierde todo el encanto.» 

¿De verdad? Es lo mismo que la gente que no quiere saber cómo se hace una película. O peor…

Digamos que es lo mismo. Para mí, el encanto justamente es poder conocer y entender cómo funcionan tantas cosas… Insisto en que no debemos perder la noción de que la ciencia es importante como forma de conocimiento, un conocimiento al que podrían acceder muchas personas, independientemente de cual sea su formación. Después, si a partir de los descubrimientos, surgen aplicaciones tecnológicas o no, ya es un tema aparte.

Sin embargo, la investigación que haces tú, sí que puede tener aplicaciones. Por ejemplo, ¿qué estás investigando ahora?

Sí, pero las aplicaciones surgen a largo plazo. Por ejemplo, con el Grupo de Caracterización de materiales de la Universidad Politécnica de Cataluña donde trabajo, estamos investigando cómo empaquetar mejor las moléculas de algunas medicinas para que duren más y lo hagan en las condiciones más extremas posible. Por otra parte, conjuntamente con Sylvia McLain y su grupo de la universidad de Oxford, estamos estudiando como hacen las moléculas de la cocaína para atravesar el cerebro, a la larga esto puede ser útil en varios psicofármacos.


Lo has resumido mucho, pero hasta aquí, lo he entendido todo – aunque yo sea de letras.

Es que no hay ningún motivo por el que, por muy de letras que uno sea, no pueda entender eso. La ciencia inspira un gran respeto a mucha gente y a veces es porque hay una creencia generalizada de que los científicos hablan de manera críptica y no se explican – o no se quieren explicar – con claridad. Esto es evidente que dificulta la comprensión de aquellos que no han recibido una formación estrictamente científica. Pero existen grandes tareas de divulgación científica destinadas a todos los públicos que pueden desmontar esta teoría fácilmente. Yo mismo he escrito artículos con la voluntad de acercar la ciencia al máximo número de personas posible. No se puede culpabilizar, sin embargo, sólo a los científicos de si la ciencia no está integrada dentro de la cultura, creo que esto es una cuestión que afecta a toda la sociedad en general. Por ejemplo, he enviado notas de prensa a los medios cuando hemos descubierto algo nuevo y esta información nunca ha sido publicada. No lo entiendo.

Hay más interés en alguien que ha publicado tal libro o ha estrenado tal obra de teatro…

… O en si el Barça ha ganado el partido. Hagamos el experimento. Abrimos un periódico: ¿cuántas noticias de ciencia hay aquí? Nada. Es más importante esta o esta otra noticia que no la investigación que se está haciendo en el ICFO.

Perdona, pero ¿qué es el ICFO?

Es el Instituto de Ciencias fotónicas, uno de los más importantes del mundo, está en Castelldefels. Allí se están desarrollando técnicas para curar el cáncer y publican muchísimos descubrimientos. ¿Por qué hay tantas personas que no saben ni que existe? Si alguna vez te pones enfermo, ¿qué es más importante, como curarte o cuántos goles ha marcado Messi? A veces, me sorprenden las prioridades de la gente.

Tal vez, más de lo que pensamos, buscamos el escapismo. Pero la ciencia nos pone la realidad delante de la cara recordándonos los límites que tenemos como seres humanos: las enfermedades o la muerte, y todo aquello que es demasiado grande o demasiado pequeño para ser tangible. Esta misma voluntad de conocimiento que has mencionado y que atrae a algunos, también aleja a las masas.

Sí. Es curioso porque, por otra parte, a menudo me encuentro con que la ciencia se está elevando a nivel de religión. Cuando para muchos, las respuestas que ofrece esta última han quedado apartadas, la sociedad gira su mirada en dirección a la ciencia, pero desde esta ignorancia que estamos comentando. Es una paradoja: el mundo científico genera idolatría y desconfianza a partes iguales. Debemos recordar que, quien hace ciencia, son personas con todas sus complejidades y pequeñeces. Cuando un científico tiene una teoría, la defiende hasta la muerte, aunque ésta pueda ser incorrecta. Por ello, la ciencia a corto plazo es subjetiva, no es hasta que pasa un cierto tiempo que llega a volverse objetiva. Y de todas formas, si realmente buscamos respuestas absolutas, la ciencia no ha llegado a resolver nada a nivel de las grandes preguntas trascendentales. Hoy seguimos teniendo problemas interpersonales muy similares de los que se tenían en tiempos de los griegos. Ahora bien, la ciencia ha introducido muchas mejoras en nuestra calidad de vida: ayuda a mantener a la gente viva y con unos niveles de confort impensables no hace tanto tiempo, por eso muchos confían en ésta a ciegas.

Finalmente, ¿crees que Barcelona es un buen lugar desde donde hacer investigación?

Sí. Aquí en Cataluña, a partir de los años noventa, se han creado una serie de Institutos de investigación punteros o infraestructuras importantes como el Sincrotrón Alba. En Barcelona se investigan muchos proyectos a nivel europeo y sólo eso ya demuestra que aquí se hace buena ciencia.*


Luis Carlos Pardo

Fa pocs dies, un grup d’estudiants realitzava proves de física a la sínia del Tibidabo. Mentrestant, els vaig fer algunes fotografies. Es tractava d’un dels diversos experiments que es fan cada any dins del context del Fisidabo, una iniciativa organitzada pel comunicador Artur Paz i el físic Luis Carlos Pardo. Sóc de lletres i tot el que està vinculat amb la ciència, la investigació o els laboratoris en general, per mi, forma part d’un terreny misteriós. Potser massa. Però ara he constatat com aquell parc d’atraccions on tot barceloní s’hi ha passat més d’alguna tarda es converteix de sobte en un laboratori gegant. Potser, la ciència no hauria de ser vista com quelcom tan llunyà… I uns dies més tard, em dirigeixo a la planta 11 de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona, en plena Zona Universitària, per parlar amb el Luis Carlos (Barcelona, 1974) sobre quin és el paper actual de la ciència i com aquesta es vincula — o no— a allò que habitualment s’entén per cultura. El seu entusiasme és contagiós, i jo em demano: per què som tants els que observem el món científic amb aquesta gran distància?


En què consisteix l’experiència del Fisidabo?

Els experiments que sovint fan els estudiants de física, tant a l’escola com a la universitat, estan pautats com si fossin receptes de cuina. En canvi, els que es duen a terme al Fisidabo són concebuts pels mateixos alumnes, ningú no els explica el que han de fer o com ho han de fer. Ells només saben que disposaran de les instal·lacions del parc d’atraccions i ja està. A partir d’allà presenten les seves propostes, i les millors (o més factibles) són els experiments que finalment se seleccionen per realitzar al Fisidabo.

Què aprenen, allà?

És tracta d’una aproximació real a la ciència. Si no s’enfoca així, els alumnes acaben creient que la ciència és redueix a fórmules. Al Fisidabo, els alumnes es troben en les mateixes tessitures en què ens trobem els que ens dediquem diàriament a la recerca.

Com es definiries algunes d’aquestes tessitures?

Has de treballar sabent que el més probable és que els experiments et surtin malament la primera vegada que els fas: tindràs problemes, hauràs de fer milers de correccions. Està molt bé tenir fórmules quan necessites aplicar-les, però la ciència no es redueix a una sèrie de fórmules escrites en una pissarra. Als laboratoris, no pots controlar tot el que passa: has de ser creatiu i tenir capacitat de reacció en cada moment. Aquest és l’aprenentatge que els estudiants s’emporten del Fisidabo.

Fins a quin punt creus que la dimensió experimental de la ciència no s’acaba de transmetre del tot a les escoles?

Això és molt relatiu. Per exemple, a l’Escola Ciutat d’Alba, a Sant Cugat, on estudien les meves filles, la directora Mercè Aguas ha apostat per convidar alguns pares que es dediquen a la ciència perquè ensenyin els nens de primària a fer experiments i a treure les seves pròpies conclusions. Jo vaig estar allà analitzant com apareixen els fongs en una torrada, al llarg d’una setmana, i investigant amb els nens quins són els elements que fan que el procés pugui ser més ràpid o més lent. Això és mètode científic pur! Al final, no és just generalitzar dient que el sistema ensenya la ciència de millor o pitjor manera; el que importa són les persones, els responsables de cada escola o de cada classe i les iniciatives que el seu entusiasme aconsegueix portar endavant, malgrat les moltes dificultats que troben.

Et refereixes al fet que els programes educatius són molt conservadors i s’haurien de reformular?

Crec que el problema radica més aviat que creiem que els projectes educatius podran canviar l’educació. Però jo insisteixo que no tan sols són els programes el que caldria modificar perquè, sempre, el que realment importa al final, són les persones. La selecció del professorat és crucial i aquest és un dels secrets del miracle de Finlàndia. Els professors han de tenir una gran iniciativa i molta motivació, aquests són els valors que realment acabaran per transmetre als alumnes. Per exemple, se segueix debatent políticament si calen quatre o cinc hores setmanals de matemàtiques, però què importa una hora més o una menys si les matemàtiques les ensenya un professor poc o gens motivat?

I els nens s’acaben convertint en adults que arrosseguen llacunes importants. Creus que aquest pot ser un dels factors que expliqui per què tan sovint no es considera la ciència com a part de la cultura?

Penso que això sobretot forma part d’un malentès: la ciència té tendència a ser confosa amb la tecnologia. D’entrada, no es considera com una font de saber sinó com a quelcom que necessàriament ha de tenir una aplicació precisa. Moltes vegades, quan parlo dels experiments que faig al laboratori, la gent em demana «per a què serveixen?». I no serveixen per a res! És a dir, sí que serveixen, serveixen molt!, però de la mateixa manera que pot servir un poema, un quadre de Picasso, una cançó o una pel·lícula. Tots tenim preguntes que ens sorgeixen de dintre i la ciència és una manera més de buscar les seves possibles respostes. És cert que el coneixement científic sovint s’acaba aplicant per aportar diverses solucions pràctiques, però no podem oblidar que, en una primera instància, és una font de coneixement, de satisfacció de curiositats.

La ciència com a forma de vida. Mirar el món a través d’uns paràmetres concrets.

És clar. I moltes vegades també sento alguns que comenten: «Si algú em descobreix l’explicació científica que hi ha rere de, per exemple, el perfum de les flors, o les fases de la lluna, allò ja perd tot l’encant.»

De debò? És el mateix que la gent que no vol saber com es fa una pel·lícula. O pitjor…

Direm que és el mateix. Per mi, l’encant justament és poder conèixer i entendre com funcionen tantes coses! Insisteixo que no hem de perdre la noció que la ciència és important com a forma de coneixement; un coneixement al qual hi podrien accedir moltes persones, independentment de quina sigui la seva formació. Després, si a partir dels descobriments sorgeixen aplicacions tecnològiques o no, ja és un tema a part.

Però, la recerca que fas tu, sí que pot tenir aplicacions? Per exemple, què estàs investigant ara?

Sí, però les aplicacions sorgeixen a llarg termini. Per exemple, en el Grup de Caracterització de Materials de la Universitat Politècnica de Catalunya, on treballo, estem investigant com empaquetar millor les molècules d’algunes medicines perquè durin més i ho facin en les condicions més extremes possibles. D’altra banda, conjuntament amb la Sylvia McLain i el seu grup de la Universitat d’Oxford, estem estudiant com ho fan les molècules de la cocaïna per travessar el cervell. A la llarga, això pot servir per a diversos psicofàrmacs.

Ho has resumit molt, però fins aquí, ho he entès tot —encara que jo sóc de lletres.

És que no hi ha cap motiu pel qual, per molt de lletres que un sigui, no pugui entendre això. La ciència inspira un gran respecte a molta gent i de vegades és perquè hi ha una creença generalitzada que els científics parlen de manera críptica i no s’expliquen —o no es volen explicar— amb claredat. Això és evident que dificulta la comprensió d’aquells que no han rebut una formació estrictament científica. Però existeixen grans tasques de divulgació científica destinades a tots els públics que poden desmuntar aquesta teoria fàcilment. Jo mateix he escrit articles amb la voluntat d’acostar la ciència al màxim nombre de persones possible. No es pot culpabilitzar, però, només els científics si la ciència no està integrada dins la cultura; crec que això és una qüestió que afecta tota la societat en general. Per exemple, he enviat notes de premsa als mitjans quan hem descobert alguna cosa nova i aquesta informació mai no ha estat publicada. No ho entenc.

Hi ha més interès en algú que ha publicat tal llibre o ha estrenat tal obra de teatre…

…o si el Barça ha guanyat el partit. Fem l’experiment. Obrim un diari: quantes notícies de ciència hi ha? Res. És més important aquesta o aquesta altra notícia que no pas la recerca que s’està fent a l’ICFO.

Perdona però… què és l’ICFO?

És l’Institut de Ciències Fotòniques, un dels més importants del món. És a Castelldefels. Allà s’estan desenvolupant tècniques per curar el càncer i publiquen moltíssims descobriments. Per què tantes persones no saben ni que existeix? Si mai et poses malalt, què és més important, com curar-te o quants gols ha marcat el Messi? De vegades, em sorprenen les prioritats de la gent.

Potser, més enllà del que pensem, busquem l’escapisme. Però la ciència ens posa la realitat davant la cara i ens recorda els límits que tenim com a éssers humans: les malalties i la mort, i tot allò que és massa gran o massa petit per ser tangible. Aquesta mateixa voluntat de coneixement que has mencionat i que atreu alguns també allunya les masses.

Sí. És curiós perquè, d’altra banda, sovint em trobo que la ciència s’està elevant a nivell de religió. Quan, per a molts, les respostes que ofereix aquesta darrera han quedat apartades, la societat gira la seva mirada en direcció a la ciència, però des d’aquesta ignorància que estem comentant. És una paradoxa: el món científic genera idolatria i desconfiança a parts iguals. Hem de recordar que qui fa ciència són persones amb totes les seves complexitats i petiteses. Quan un científic té una teoria la defensa fins a la mort, encara que aquesta pugui ser incorrecta. Per això la ciència a curt termini és subjectiva; no és fins que passa un cert temps que arriba a tornar-se objectiva. I, de totes maneres, si realment busquem respostes absolutes, la ciència no ha arribat a resoldre res pel que fa a les grans preguntes transcendentals. Avui seguim tenint problemes interpersonals molt similars als que es tenien en temps dels grecs. Ara bé, la ciència ha introduït moltes millores en la nostra qualitat de vida: ajuda a mantenir la gent viva i amb uns nivells de confort impensables no pas tant de temps enrere; per això molts hi confien a cegues.

Finalment, creus que Barcelona és un bon lloc des d’on fer investigació?

Sí. Aquí a Catalunya, a partir dels anys noranta, s’han creat una sèrie d’instituts d’investigació punters o infraestructures importants com per exemple el Sincrotró Alba. A Barcelona s’hi investiguen molts projectes a nivell europeu, i només això ja demostra que aquí es fa bona ciència.*

Luis Carlos Pardo

Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual: