Barcelonogy, detalls caravana Lluís Raluy, 2

Barcelonogy, detalls caravana Lluís Raluy, 7

Barcelonogy, detalls caravana Lluís Raluy, 8

Barcelonogy, detalls caravana Lluís Raluy, 9

Barcelonogy, Lluís Raluy maquillatge 6

I see a man waving to the people under his umbrella.

According to his clothes, he could be among the public, but his attitude is that of a host. He is Lluís Raluy, who kindly invites me to interview him while he paints his face in white. I’ve never been in a circus caravan and I’m very intrigued. It is a really small piece of space, but he does not live in that caravan, he uses it as a dressing room and as a home for his treasures: two cats, clown’s clothes and mountains of maths books amongst many other details that call my camera’s attention.

I also take pictures of how, slowly, his face disappears under the white paste. It seems to me that it is an almost sacred process. He explains smiling: ‘when I put on my make up, I have the feeling that I am making a creative act. Then when I remove it, a tragedy happens, an act of vandalism.’ I only dare to ask him very specific questions, I don’t want to interfere in his calm preparation, but he doesn’t seem bothered if we chat. He tells me that he doesn’t really agree with ways that many current circus have nowadays, ‘they seem to spend the entire day breathing far too deep and concentrating far too mutch. I have been doing this my whole life and for me, to be on a stage is something natural. As you see, a while before the show I come here to paint my face, then I do five minutes of Swedish gymnastics and I’m ready.’

It is true that his actions are full of naturalness, but at the same time there is something really transcendental in them. On a couple of occasions he interrupts the makeup, extends his arm to grab his concertina and plays it for a few minutes. It seems that his own music brings him closer to Lluiset, the clown that he is about to fully become. I ask for his work as a mathematician, he replies humbly: ‘Yes, I’ve always had an interest in mathematics, a cousin of mine who was a chemist taught me a lot.’ When he finishes painting his face, I leave him alone so that he can change. He bids farewell to me worrying with chivalry that I will not hurt myself while descending the damp stairs. It’s time to get back inside the tent and enjoy the show.*


Un hombre observa la escena, saludando bajo su paraguas. Por la ropa que lleva, parece que podría formar parte del público, pero su actitud es la de un anfitrión. Es Lluís Raluy, que amablemente me invita a entrevistarlo mientras él cumple el ritual cotidiano de pintarse la cara de blanco. Nunca he estado en una caravana de circo y estoy muy intrigada. Él no vive en la caravana, sino que la utiliza como camerino y como almacén para sus tesoros: dos gatos, una coleccuón de ropa de payaso y montañas de libros de matemáticas, entre muchos otros detalles que llaman la atención de mi cámara.

También voy fotografiando como poco a poco, su rostro desaparece bajo la pasta blanca. Me parece un proceso casi sagrado. Él explica sonriendo: «cuando me maquillo tengo la sensación de que se está cometiendo un acto creativo, en cambio cuando me desmaquillo es una tragedia, un acto de vandalismo.» Sólo me atrevo a hacerle preguntas específicas, no quiero interferir en su preparación parsimoniosa, pero a él parece no molestarle charlar. Me dice que tiene una cierta polémica con las maneras de hacer del circo actual: «parece que tienen que estar todo el día, respirando y concentrándose, yo llevo toda la vida haciendo esto y para que mí estar en el escenario es algo natural. Como ves, un rato antes del espectáculo me pinto la cara, hago cinco minutos de gimnasia sueca y estoy listo.»

Es cierto que hay una gran naturalidad en todas sus acciones, pero al mismo tiempo, también percibo algo trascendental. Esta mezcla me impresiona. En un par de ocasiones interrumpe el maquillaje, extiende el brazo para agarrar su acordeón y la hace sonar durante algunos minutos. Parece que su propia música le aproxima a Lluïset, el clown en el que se convierte dentro de la pista. Le pregunto acerca de su actividad como matemático, él responde con humildad: «Sí, siempre he tenido un interés en las matemáticas, un primo mío que era químico me enseñó un montón.» Cuando termina de pintarse la cara, le dejo solo para que se vista. Se despedide de mí preocupandose con caballerosidad que yo no resvale por escalas mojadas. Es hora de volver a la carpa y disfrutar del show. *


Per la seva indumentària, sembla que formi part del públic, però la seva actitud és la d’un amfitrió. És el Lluís Raluy, que amablement em convida a entrevistar-lo mentre es pinta la cara de blanc. Mai he estat en una caravana de circ i estic molt intrigada. Ell no viu en aquella caravana, però la fa servir com a camerino i per guardar-hi els seus tresors: dos gats, roba de pallasso i muntanyes de llibres de Matemàtiques entre molts d’altres detalls que criden a la meva càmara.

També vaig fotografiant com poc a poc, la seva fisonomia desapareix sota la pasta blanca. Em sembla un procés gairebé sagrat. Ell mateix explica somrient: ‘quan em maquillo tinc la sensació d’estar fent un acte creatiu, quan em desmaquillo és una tragèdia, un acte vandàlic.’ Només goso fer-li preguntes puntuals, no vull interferir en la seva preparació parsimoniosa, però a ell no li molesta xerrar. Em diu que té una certa controvèrsia amb les maneres de fer del circ actual, que ‘sembla que hagin d’estar tot el dia respirant fons i concentrant-se, jo porto tota la vida fent això i per mi ser a l’escenari és quelcom natural. Com veus, una estona abans em pinto la cara, faig cinc minuts de gimnàstica sueca i ja estic llest’.

És cert que hi ha una gran naturalitat en les seves accions, però al mateix temps, noto quelcom transcendental. La barreja de totes dues coses m’impressiona. En un parell d’ocasions interromp el maquillatge, allarga el braç per agafar la seva concertina i la fa sonar durant uns minuts. Sembla que la seva pròpia música l’acosta més al Lluïset, el clown en el que es converteix dins de la pista. Li pregunto per la seva activitat com a matemàtic, em respon amb humiltat: ‘sí, sempre he tingut una afició a les matemàtiques, un cosí meu que era químic me’n va ensenyar molt’. Quan acaba de pintar-se la cara, el deixo sol per tal que es vesteixi. S’acomiada de mi tot preocupant-se amb cavallerositat que no rellisqui per les escales mullades. És el moment de tornar a la carpa i gaudir de l’espectacle.