Jordi Sabater, la gran novel·la de Barcelona
Jordi Sabater (Barcelona, 1975) has the habit of crossing Barcelona on foot: every morning he departs from the neighbourhood of La Salut (located under the parc Güell), diagonally walks across several squares, heads down to Paseo de Gracia until he reaches Plaça Catalunya and he traverses it while trying not to slip on those watery tiles, still gleaming in the early morning. His tour ends on the Ramblas, where he works as a cultural manager. But I didn’t get in touch with Jordi to talk about his work, but about his passion: lately he only reads novels set in Barcelona. This has led him to approach the city in a different way, to discover new routes and, since the end of 2012, to create the blog called ‘The great novel of Barcelona’. My goal is to explore the city through people that make it as vibrant as it is and I’m interested to know more about the experience of someone who explores it through its literature.
When someone recommends a book to me, I instinctively ask if is set in Barcelona…
… Because you only read novels that are set in Barcelona.
Yes, perhaps it is a little strange. For me, the novel is a perfect genre if you want to really get to know a city in a relaxed manner.
The Latin concept (and forgive my pedantry) of docere et delectare: to teach and to seduce.
Maybe, yes. When you read a story that appeals to you and, at the same time, you discover customs, behaviours of characters, parameters that govern various historical periods and characteristics of neighbourhoods, streets… Neither essays nor poetry can offer you this type of experience, this connection to the city. So, for a while, I have only been reading novels set in Barcelona.
I do not think there’s anything wrong in defining the sort of things you are interested in reading and to read about what you really like. But, how did this hobby start.
I’ve always liked authors from Barcelona such as Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán… And one day, Ignacio Agustí’s pentalogy fell into my hands: five novels, really well written, about Barcelona’s bourgeoisie, portraying Franco’s Barcelona. The authors I just mentioned, show a perspective that is closer to opposite side (against Franco), so I thought it would be very interesting to compare the similarities and differences of the various Barcelonas captured by several authors. I started looking for different views and my interest grew more and more. There was a moment where I wanted to share my discoveries.
And in late 2012 you created your blog ‘The great novel of Barcelona’, what can the readers find in it?
It’s a website where each week you will find a featured review of a book, it is either written by myself or by any of the people I collaborate with. Apart from this main axis, you can also find short biographies of the authors, an index of works, monographs or links to newspaper articles that I found about the literature of Barcelona. Now I am also working in order to develop a map that places the various stages where different novels take place.
Where does the name of your blog ‘the great novel of Barcelona’ come from?
They say that every great city must have its ‘great novel’. In fact, Sergi Pàmies wrote a book called The Great Novel of Barcelona, an ironic title mainly because it is a compilation of short stories and also because it refers to an academic debate that discusses about whether Barcelona has a great novel and, if so, which one would it be. Other cities do have it and there is no debate around this subject: in Dublin there is Joyce’s Ulysses, New York has Manhattan Transfer by John Dos Passos, London, with works of Conan Doyle or Dickens, Paris has the novels by Balzac…
… Buenos Aires and Borges, Kafka and Kundera in Prague, Stockholm and Söderberg … And in Barcelona, what do you think it could be?
The debate always mentions works like The City of Marvels by Eduardo Mendoza, Private Life by Josep Maria de Sagarra, Rodoreda’s Diamond Square or Nothing by Carmen Laforet. I would add authors like Casavella, Candel, Montserrat Roig, Rabinard, Montalban… Actually, the great novel of Barcelona is a choral portrait, like a kaleidoscope.
Furthermore, after every novel you read, you also publish images related to it and create specific tours: a way to get even closer to all the imagery that each book has to offer.
Yes, that is why I tend to focus on novels set in contemporary Barcelona, especially in the twentieth century, although I’m not closed to historical novels. This continues to be a personal choice because there have been so many historical events that have happened in Barcelona during the last 150 years: from the industrialization of the XIX, the tragic week (1909), years of gangsterism, the bombing of 38, the civil war, Franco, renovations in the 70s until the Olympics. Each of these events has led to several novels.
What do you learn from these readings when it comes to approaching the city itself?
I always try to get close to neighbourhoods or streets where these works take place. So, I found places that I didn’t even have heard of. For example, some corners of I discovered in Zona Franca from books by Candel. I enjoy the experience of discovering a read city, to watch how any street, institution, building or market can end up appearing in the novels I read and thus, creating a link between the experiences of the authors and mine.
This should generate a very comforting feeling of belonging.
That is right. Normally, novels are quite reliable, in the sense that the portrait of their environment tends to be an honest one. Also, when they refer to past, this rootedness you mention arises not only through space but also through time. The readings I propose are also a way to approach the Barcelona of our parents or grandparents, etc. Assuming that they lived here, of course.
Of course. Because, don’t you think that, somehow, there might be something inbred in novels set in Barcelona? I mean, that most of the authors are from here too. The idea of ‘our’ Barcelona is always present: a complicity between its inhabitants that also implies a certain closure towards the outside.
It is true that there is this trend that I think will be gradually blurring because it seems that society is becoming more open. On the other hand, a dictatorship like the one there was from 1939 to 1975, was a very closed phenomenon itself and I can understand that it did not attract a large number of writers and intellectuals from around the world. Moreover, the events of the last century, those that arouse the imagination of writers, they have been so intense and complex in Barcelona than in order to understand all the necessary details and subtleties, one has to either have heard these stories since childhood and therefore they are somehow a part of you, or to dive in a very thorough cultural immersion. I must also say that have still been plenty of foreign authors that set their stories in Barcelona, especially before the civil war. For example, George Orwell or a series of –mostly- French European authors, who came to Barcelona during the 20s and 30s and were very attracted by the port and the old ‘Chinatown’. I would also like highlight the Anglo-Australian writer Mary Low, author of Barcelona’s Red Notebook.
Very often, when I walk around Barcelona, everything surprises me and I feel like Gurb (character in No news from Gurb by Eduardo Mendoza). If another alien, as he is, would like to soak in this city’s literary essence, where would you recommend him or her to start?
By Manuel Vázquez Montalbán and by his recurrent character Pepe Carvalho. With him, you can understand very well how the city has evolved over the last forty years: since the end of Franco (Murder in the Central Committee) to the pre and post Olympic Barcelona (Olympic Sabotage). Then, as Barcelona is a set of neighbourhoods with very specific identities, you could deepen your knowledge of each of them with different authors. For example, to get to know the area of la Salut, you can read Juan Marsé; for the Zona Franca and Barracks around Can Tunis, Paco Candel; the Eixample of Montserrat Roig; Terenci Moix’s Raval, etc. When you start to get into this game, you never want to stop. I have a list of books I want to read, and at a paste of one per week, I have material until 2020.
Where would you like to take the project ‘The Great novel of Barcelona’ in the future?
I am happy to continue to share a different book each week, but in the meanwhile, there are several ideas related to this project that, who knows, maybe one day they will happen. For example, to develop monographs on literature in Barcelona through different themes: authors, neighbourhoods, or one that I like very much, historical periods.
To finish Jordi, you mentioned many books, now I’d like to ask if there are any in particular that you could recommend for Sant Jordi.
New books, because it seems that in Sant Jordi we only care about novelties, I would highlight The vast minority by Miguel Angel Ortiz, which is set in the Zone Franca. I have also heard very good things about Puja a casa by Jordi Nopca. The books that have recently published Milena Busquets (Also this will happen) and Guillem Martí (Burn Barcelona), have awakened my curiosity. Picadura de Barcelona by Adrià Pujol, is a book I really enjoyed and it talks about the current Barcelona, the one of the last twenty years.
And among the great classics of literature in Barcelona, what would you highlight?
I recommend, always, Eduardo Mendoza, I think he is a brilliant novelist, and Jaume Cabré. And Mercè Rodoreda, of course. La Felicitat by Lluís-Anton Baulenas was wonderful and I also like I was Johnny Thunders by Carlos Zanon, Días de Sal by Antonio G.Iturbe, Habitacions tancades by Care Santos, My postcards from Barcelona by Isabel Nunez … I would never end! *
Jordi Sabater (Barcelona, 1975) tiene la costumbre de cruzar Barcelona a pie: cada mañana sale del barrio de la Salud (situado debajo del Parc Güell), cruza diagonalmente varias plazas, baja por Paseo de Gracia hasta llegar a la Plaza Cataluña y la traviesa tratando de no resbalar sobre las baldosas aún relucientes de agua. Su recorrido termina en las Ramblas, donde trabaja como gestor cultural. Pero no he contactado con Jordi para hablar de su trabajo, sino de su pasión: él últimamente sólo lee novelas ambientadas en Barcelona. Esto le ha llevado a aproximarse a la ciudad de una manera diferente, de descubrir nuevos recorridos y, a partir de finales del 2012, de crear el blog ‘La gran novela de Barcelona‘. Yo me dedico a explorar la ciudad a través de la gente que la hace vibrar y me interesa saber un poco más sobre la experiencia de alguien que la explora a través de su literatura.
Cuando me recomiendan algún libro, instintivamente pregunto si está ambientado en Barcelona…
…Porque sólo lees novelas que pasen en Barcelona.
Sí, tal vez sea un poco curioso. Para mí, la novela es el género que da más de sí a la hora de conocer una ciudad de manera distendida.
El concepto latino (y perdona por la pedantería) del docere et delectare: instruir y seducir.
Quizás sí. Cuando lees una historia que te seduce y, a partir de ahí, vas descubriendo costumbres, comportamientos de los personajes, parámetros que rigen distintas épocas y características de barrios, de calles… Ni el ensayo ni la poesía te pueden ofrecer este tipo de experiencia, esta conexión con la ciudad. Así que ya hace tiempo que sólo leo novelas ambientadas en Barcelona.
No creo que haya nada malo en acotar las propias lecturas y leer sobre lo que realmente te gusta. ¿Cómo empezó esta afición?
Siempre me han gustado mucho autores barceloneses como Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán… Y un día me cayó a las manos la pentalogía de Ignacio Agustí: cinco novelas sobre la burguesía barcelonesa, muy bien escritas, que retrataban una Barcelona franquista. Los autores que acabo de mencionar siempre parten de una perspectiva más cercana al bando opuesto, así que me pareció muy interesante comparar los puntos en común y las divergencias de las Barcelonas que han captado autores varios. Así, empecé a buscar distintos puntos de vista y mi interés fue creciendo. Después quise compartir mis descubrimientos.
Y a finales del 2012 creaste tu blog ‘La gran novela de Barcelona’, ¿en qué consiste?
Es una página web donde cada semana cuelgo la reseña de un libro, ya sea escrita por mí mismo o por alguna de las personas con las colaboro. Aparte de este eje principal, también se pueden encontrar breves biografías de los autores, un índice de obras, monografías o enlaces a artículos de prensa que voy encontrando sobre la literatura de Barcelona. Ahora también estoy trabajando para desarrollar un mapa que sitúe los escenarios donde transcurren las diferentes novelas.
¿De dónde parte el nombre de tu blog ‘la gran novela de Barcelona’?
Dicen que toda gran ciudad debe tener su ‘Gran novela’. De hecho, Sergi Pàmies escribió un libro que se titula La Gran Novela sobre Barcelona, un título irónico sobre todo porque se trata de una recopilación de cuentos y porque hace referencia al debate académico que se da desde hace tiempo sobre si Barcelona tiene su gran novela y, si es así, cuál sería. Otras ciudades sí la tienen y no existe este debate a su alrededor: Dublín con Ulises de Joyce, Nueva York con Manhattan transfer de John Dos Passos, Londres con las obras de Conan Doyle o Dickens, París con las de Balzac…
… Buenos Aires con Borges, Praga con Kafka y Kundera, Estocolmo con Söderberg … Y en Barcelona, ¿qué crees que podría ser?
El debate siempre menciona obras como La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza, Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La plaza del diamante de Mercè Rodoreda o Nada de Carmen Laforet. Yo añadiría autores como Casavella, Candel, Montserrat Roig, Rabinard, Montalbán… En realidad, la gran novela de Barcelona es un retrato coral, como un calidoscopio.
Además, a partir de cada novela que lees, también publicas imágenes relacionadas con ella y creas recorridos específicos: una manera de acercarse aún más a todo el imaginario que te ofrece cada libro.
Sí, por eso me centro más en novelas ambientadas en la Barcelona contemporánea, especialmente en la del siglo XX, aunque tampoco estoy cerrado a las novelas históricas. Esto no deja de ser una elección personal, son tantos los acontecimientos históricos que han pasado en Barcelona durante los últimos 150 años: desde el industrialización del XIX, la semana trágica (1909), los años de pistolerismo, los bombardeos del 38, la guerra civil, el franquismo, la apertura de los años 70, hasta los juegos olímpicos. Cada uno de estos episodios ha dado pie a varias novelas.
¿Qué te aportan estas lecturas cuando se trata de acercarse a la propia ciudad?
Siempre intento acercarme a los barrios o a las calles donde estas transcurren. Así he encontrado lugares de los que ni siquiera había oído hablar como, por ejemplo, algunos rincones de la Zona Franca que he descubierto a partir de los libros de Candel. Disfruto mucho con la experiencia de descubrir una ciudad leída, ver como cualquier calle, institución, edificio o mercado acaba apareciendo en las novelas que leo generando así un nexo de unión entre las vivencias de los autores y las mías.
Esto debe generar una sensación de arraigo muy reconfortante.
Así es. Normalmente las novelas suelen ser bastante fidedignas con su entorno y como suelen referirse a tiempos pasados, este arraigo que mencionas no sólo surge a través del espacio, sino también a través del tiempo. Las lecturas que propongo son también una manera de acercarme a la Barcelona de nuestros padres o abuelos, etc. Suponiendo que estos vivieran aquí, claro.
Claro. Porque, ¿no te parece que puede haber algo de endogámico en las novelas ambientadas en Barcelona? En el sentido de que la mayor parte de los autores también son de aquí. Siempre está presente la idea de la ‘nuestra’ Barcelona: una complicidad entre sus habitantes que también implica un cierre hacia el exterior.
Es cierto que existe esa tendencia que creo que poco a poco se irá difuminando debido a que parece que la sociedad cada vez es más abierta. Por otra parte, el franquismo en sí fue un fenómeno muy cerrado y se puede entender que no haya atraído a un gran número de escritores o intelectuales de todo el mundo. Por otra parte, los eventos del último siglo, los que hacen que la imaginación de los escritores se dispare, en Barcelona han sido tan intensos y complejos que para entender bien todos sus detalles y sus sutilezas es necesario, o bien haber oído estas historias desde siempre y que de alguna manera formen parte de ti, o bien realizar una inmersión cultural muy exhaustiva. También hay que decir que sí hay autores extranjeros que, sobre todo antes de la guerra civil, se interesaron por Barcelona. Por ejemplo George Orwell o una serie de autores europeos, mayoritariamente franceses, que vinieron a Barcelona durante los años 20 y 30, muy atraídos por el puerto y el barrio chino. También destacaría la escritora anglo-australiana Mary Low, autora del Cuaderno rojo de Barcelona.
A menudo cuando paseo por Barcelona todo me sorprende y me siento como el Gurb (personaje de Sin noticias de Gurb, de Eduardo Mendoza). Si algún otro extraterrestre como es él, quisiera empamparse de la esencia de esta ciudad a través de la literatura, ¿por dónde le recomendarías que empezara?
Por Manuel Vázquez Montalbán y su personaje Pepe Carvalho. De su mano se puede entender muy bien cómo ha evolucionado esta ciudad en los últimos cuarenta años: desde el fin del franquismo (Asesinato en el Comité Central) hasta la Barcelona pre y post olímpica (Sabotaje Olímpico). Después, como Barcelona es un conjunto de barrios con identidades muy concretas, se puede profundizar en cada una de ellas a través de diferentes autores. Por ejemplo, para conocer mejor la zona de la Salut, se puede leer a Juan Marsé; para la Zona franca y las Barracas de Can Tunis, a Paco Candel; el Eixample de Montserrat Roig; el Raval de Terenci Moix, etc. Cuando empiezas a entrar en este juego, ya no paras. Tengo una lista de libros que quiero leer y, al ritmo de uno por semana, llego hasta 2020.
¿Dónde te gustaría llevar el proyecto de ‘La Gran novela’ en el futuro?
Estoy feliz de seguir compartiendo un libro distinto cada semana, pero al mismo tiempo hay varias ideas en relación a este proyecto que quién sabe si quizás algún día llevaré a cabo. Por ejemplo, elaborar monográficos sobre la literatura en Barcelona a través de diferentes temas: autores, barrios o, uno que me gustaría mucho, épocas históricas.
Para ir terminando Jordi, has mencionado muchos libros, ahora me gustaría pedirte si hay alguno en particular que te apetezca recomendar para Sant Jordi.
De novedades, porque parece que por Sant Jordi tengamos que comprar novedades, destacaría La inmensa minoría de Miguel Ángel Ortiz, que está ambientado en la Zona Franca. También me han contado cosas muy buenas sobre Sube en casa de Jordi Nopca. Los libros que han sacado recientemente la Milena Busquets (También esto pasará) y Guillem Martí (Quemad Barcelona), me han despertado mucha curiosidad. También Picadura de Barcelona de Adrià Pujol, que me gustó bastante y habla de la Barcelona actual, la de los últimos veinte años.
Y de entre los grandes clásicos de la literatura barcelonesa, ¿cuáles destacarías?
Recomendaría, siempre, a Eduardo Mendoza, que me parece un novelista brillantísimo, y a Jaume Cabré. Y a Mercè Rodoreda, claro. La felicidad de Lluís-Anton Baulenas me gustó muchísimo, al igual que Yo fui Johhny Thunders de Carlos Zanón, Días de Sal de Antonio G.Iturbe, Habitaciones cerradas de Care Santos, Mis postales de Barcelona de Isabel Núñez … ¡No terminaría nunca! *
En Jordi Sabater (Barcelona, 1975) té el costum de creuar Barcelona a peu: cada matí, partint del barri de la Salut (a sota del parc Güell), travessa diagonalment diverses places, baixa per passeig de Gràcia fins a arribar a la plaça de Catalunya i la creua mirant de no relliscar sobre les rajoles encara lluents d’aigua. El seu recorregut acaba a la Rambla, on treballa com a gestor cultural. Però no he contactat amb el Jordi per parlar de la seva feina, sinó de la seva passió: ell últimament només llegeix novel·les ambientades a Barcelona. Això l’ha portat a aproximar-se a la ciutat d’una manera diferent, a descobrir nous recorreguts i, a partir de finals del 2012, a crear el blog ‘La gran novel·la de Barcelona’. Jo em dedico a explorar la ciutat a través de la gent que la fa vibrar i m’interessa saber una mica més sobre l’experiència d’algú que l’explora a través de la seva literatura.
Quan em recomanen algun llibre, instintivament pregunto si està ambientat a Barcelona.
… Perquè només llegeixes novel·les que passin a Barcelona.
Sí, potser és una mica curiós. Per mi, la novel·la és el gènere que dóna més de si a l’hora de conèixer una ciutat d’una manera distesa.
El concepte llatí (i perdona la pedanteria) del docere et delectare: instruir i seduir.
Potser sí. Quan hi ha una història que et sedueix i a partir d’aquí vas descobrint costums, maneres de fer dels personatges, paràmetres que regeixen èpoques diferents i característiques de barris, de carrers… Ni l’assaig ni la poesia et poden oferir aquesta mena d’experiència, aquesta connexió amb la ciutat. Així que ja fa temps que només llegeixo novel·les ambientades a Barcelona.
No crec que hi hagi res dolent a acotar les pròpies lectures i llegir sobre allò que realment t’agrada. Com va començar aquesta afició?
Sempre m’han agradat molt autors barcelonins com ara Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán… I un dia em va caure a les mans la pentalogia d’Ignacio Agustí: cinc novel·les sobre la burgesia barcelonina, molt ben escrites, que retrataven una Barcelona franquista. Els autors que acabo de mencionar sempre parteixen d’una perspectiva més propera al bàndol oposat, així que em va semblar molt interessant comparar els punts en comú i les divergències de les Barcelones que han captat diversos autors. Així, vaig començar a buscar punts de vista diferents i el meu interès va anar creixent. Després vaig voler compartir els meus descobriments.
I vas crear el teu blog La gran novel·la de Barcelona a finals del 2012. En què consisteix?
És una espai web on cada setmana penjo la ressenya d’un llibre, ja sigui escrita per mi mateix o per alguna de les persones amb les quals vaig col·laborant. A part d’això també s’hi poden trobar breus biografies dels autors, un índex d’obres i monografies o enllaços a articles de premsa que vaig trobant sobre la literatura de Barcelona. Ara també estic treballant per desenvolupar un mapa que situï els escenaris en què transcorren les diverses novel·les.
D’on parteix el nom del teu blog La gran novel·la de Barcelona?
Diuen que tota ciutat gran ha de tenir la seva «gran novel·la». De fet, Sergi Pàmies té un llibre que es titula La gran novel·la sobre Barcelona. És un títol irònic sobretot perquè es tracta d’un recull de contes i perquè fa referència al debat acadèmic que existeix des de fa temps sobre si Barcelona té la seva gran novel·la i, si és així, quina seria. Altres ciutats sí que la tenen i no hi ha aquest debat al seu voltant: Dublín amb Ulisses de Joyce, Nova York amb Manhattan Transfer de John Dos Passos, Londres amb les obres de Conan Doyle o Dickens, París amb les de Balzac…
…Buenos Aires amb Borges, Praga amb Kafka i Kundera, Estocolm amb Söderberg… I a Barcelona, quina creus que podria ser?
El debat sempre menciona obres com La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza, Vida privada de Josep Maria de Sagarra, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda o Nada de Carmen Laforet. Jo afegiria autors com Casavella, Candel, Montserrat Roig, Rabinard, Montalbán… En realitat, la gran novel·la de Barcelona és un retrat coral, com un calidoscopi.
A més a més, a partir de cada novel·la que llegeixes, també penges imatges relacionades i crees recorreguts específics: una manera d’acostar-te encara més a tot l’imaginari que t’ha ofert el llibre.
Sí, per això em centro més en novel·les ambientades en la Barcelona contemporània, especialment en la del segle XX, malgrat que tampoc no estic tancat a les novel·les històriques. Això no deixa de ser una elecció personal perquè són molts els esdeveniments històrics que han passat a Barcelona durant els darrers cent cinuqanta anys: des de la industrialització del segle XIX, la Setmana Tràgica del 1909, els anys de pistolerisme, els bombardejos del 1938, la Guerra Civil, el franquisme i l’obertura dels anys setanta fins als Jocs Olímpics. Cada un d’aquests episodis ha donat peu a diverses novel·les.
Què t’aporten aquestes lectures a l’hora d’apropar-te a la teva ciutat?
Sempre intento acostar-me als barris o als carrers en què aquestes transcorren. Així, he descobert llocs dels quals ni tan sols havia sentit parlar com, per exemple, alguns racons de la Zona Franca que he trobat a partir dels llibres de Candel.
Gaudeixo molt amb l’experiència de descobrir una ciutat llegida, veure com qualsevol carrer, institució, edifici o mercat acaba apareixent a les novel·les que llegeixo i genera així un nexe d’unió entre les vivències dels autors i les meves.
Això ha de crear una sensació d’arrelament molt reconfortant.
Així és. Normalment les novel·les solen ser bastant fidedignes amb el seu entorn i com que solen referir-se a temps passats, aquest arrelament que menciones no només sorgeix a través de l’espai, sinó també a través del temps. Les lectures que proposo són també una manera d’acostar-me a la Barcelona dels nostres pares o avis, etc. Suposant que visquessin aquí, és clar.
És clar. Perquè, no et sembla que hi pot haver quelcom d’endogàmic en les novel·les ambientades a Barcelona? En el sentit que la major part dels autors també són d’aquí? Sempre està present la idea de la nostra Barcelona: una complicitat entre els seus habitants que també implica un tancament vers l’exterior.
És cert que existeix aquesta tendència que crec que a poc a poc s’anirà difuminant perquè sembla que la societat cada vegada és més oberta. D’altra banda, el franquisme en sí va ser un fenomen molt tancat i es pot entendre que no hagi atret un gran nombre d’escriptors o intel·lectuals d’arreu del món. D’altra banda, els esdeveniments del darrer segle, aquells que fan que la imaginació dels escriptors es dispari, a Barcelona han estat tan intensos i complexos, que per entendre bé tots els seus detalls i les seves subtilitats, cal, o bé haver sentit aquestes històries des de sempre i que d’alguna manera, formin part de tu, o bé realitzar una immersió cultural molt exhaustiva. També cal dir que sí que hi ha autors estrangers que, sobretot abans de la guerra, es van interessar per Barcelona. Per exemple George Orwell o una sèrie d’autors europeus, majoritàriament francesos, que van venir a Barcelona durant els anys vint i trenta, molt atrets pel port i el barri Xino. També destacaria l’escriptora anglo-australiana Mary Low, autora del Cuaderno rojo de Barcelona.
Sovint quan passejo per Barcelona tot em sorprèn i em sento com el Gurb (personatge de Sin noticias de Gurb, d’Eduardo Mendoza). Si algun extraterrestre com és ell, volgués amarar-se de l’essència d’aquesta ciutat a través de la literatura, per on li recomanaries que comencés?
Per Manuel Vázquez Montalbán i el seu personatge Pepe Carvalho. De la seva mà es pot entendre molt bé com ha evolucionat aquesta ciutat en els darrers quaranta anys: des de la fi del franquisme (Asesinato en el Comité Central) fins a la Barcelona preolímpica i postolímpica (Sabotaje olímpico). Després, com que Barcelona és un conjunt de barris amb identitats molt concretes, es pot profunditzar en cada una d’aquestes a través de diversos autors. Per exemple, per conèixer millor la zona de la Salut es pot llegir Juan Marsé; per la Zona Franca i les barraques de Can Tunis, a Paco Candel; per l’Eixample, a Montserrat Roig; pel Raval, a Terenci Moix, etc. Quan comences a entrar en aquest joc, ja no pares. Tinc una llista de llibres que vull llegir i, al ritme d’un per setmana, arribo fins al 2020.
On t’agradaria portar el projecte de La Gran novel·la en el futur?
Estic content de seguir compartint un llibre cada setmana, però al mateix temps hi ha diverses idees en relació amb aquest projecte que qui sap si potser algun dia les duré a terme. Per exemple, elaborar monogràfics sobre la literatura a Barcelona a través de diversos temes: autors, barris o, un que m’agradaria molt, èpoques històriques; crec que aquest darrer seria fàcilment el meu preferit.
Per anar acabant Jordi, has mencionat molts llibres, ara m’agradaria demanar-te si hi ha algun llibre en particular que et vingui de gust recomanar per Sant Jordi.
De novetats, perquè sembla que per Sant Jordi hàgim de comprar novetats, destacaria La inmensa minoría de Miguel Ángel Ortiz, que està ambientat a la Zona Franca. També m’han explicat coses molt bones sobre Puja a casa de Jordi Nopca. Els llibres que han tret recentment la Milena Busquets (També això passarà) i en Guillem Martí (Cremeu Barcelona), em tenen molt encuriosit. Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol, em va agradar bastant i parla de la Barcelona actual, de la dels darrers vint anys.
I d’entre els grans clàssics de la literatura barcelonina, quins destacaries?
Recomanaria, sempre, Eduardo Mendoza, que em sembla un novel·lista brillantíssim, i Jaume Cabré. I Mercè Rodoreda, és clar. La felicitat de Lluís-Anton Baulenas em va agradar moltíssim, igual que Yo fui Johhny Thunders de Carlos Zanón, Días de Sal d’Antonio G.Iturbe, Habitacions tancades de Care Santos, Mis postales de Barcelona d’Isabel Núñez… No acabaria mai!*
La gran novel·la sobre Barcelona
———————–
Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:
O si ho preferiu, fer una aportació mensual:
