I’ve lived in Barcelona for practically my whole life and had never been to the turó de la Rovira (the Rovira hill). Finally I do it in very good company: Carlota Coloma (Barcelona, 1985) and Adrià Lahuerta (Barcelona, 1984), directors and producers of 15- L Films. We walk among old civil war bunkers and remains of the huts built over them during the post-war period: different strata of our history that coexists in a place where Barcelona and its surroundings can be seen from a height of 250 meters that offers a 360-degree view. It is here, where they tell me about the process of making the documentary ‘la intervenció invisible’ (the invisible intervention) that explores the transformation that has taken place at the top of the hill during the last few years and that will be realised in late 2013 at the CCCB (Centre of Contemporary Culture of Barcelona). When we get down, we stop at ‘Las delicias, meson-restaurante’ on Mühulberg street, where we discuss their relationship with Barcelona and more specifically with the Gothic quarter, the neighbourhood where they live.










«Dignity is created by people, regardless of the type of housing they’re inhabiting.»

15-comes from the street Llibreteria number 15, you have lived in the Gothic quarter for six years. Do you think it has changed during this period of time?

Adrià. Tourism tends to raise, and our street is full of souvenir shops, ice-cream parlours… Always quite collapsed. But I don’t know if it is more or less than when we arrived.

Carlota. I believe that much more! Six years is not such a long time, but in spite of this we are the veterans of the street, most apartments are meant to be rented by tourists who only stay here for short periods. Anyway, I really like to live there. We work in the Portal de l’Àngel, so it is easy to walk everywhere and gradually you start learning about the non-touristic places around, which are few, but have a lot of charm. We have had opportunities to move to some other area, but we are not interested in leaving… In fact, Beto Stocker, who studied with us at the CECC (Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya) told us that there is a legend about the Gothic quarter. Do you know it?

Please, tell me.

Carlota. They say that people who move into the neighbourhood, they no longer move out of it.

Adrià. Yes, they just don’t leave. There are four boundaries that are La Rambla, Plaça Catalunya, Via Laietana and the Paseo Colon, and between these barriers there is always something that happens, that they never get to move. But, in fact our friend Beto has moved to the barri de Sant Pere. He has managed to cross la Via Laietana.

Carlota, you grew up in Alella (Maresme) and Adrià, in the Gracia area. Those who are not raised in Ciutat Vella (old quarter) usually remember the discovery of it in a very special way. How was yours?

Adrià. Well, for me it was very natural because my grandmother always has lived there, in Ciutat Vella. Since I was very small, I came with my parents walking from Paseo de Gracia. There was not a specific moment of discovery, it happened gradually, organically. My discovery was more focused on the bars and the nightlife, but this is another subject…

Carlota. My grandmother lives in the upper area of Barcelona and we went to visit her often. When we went back home with my family, we had a sort of ritual that consisted in descending Las Rambles in our car. That was a real show, my sisters and I always had a few laughs and jokes while observing the statues and all the different picturesque characters that are always around there.

And from the Gothic Quarter to the turó de la Rovira (the hill of the Rovira, ‘turó’ means hill in Catalan.) How did you get interested in making ‘La intervenció invisible’?

Carlota. About a year ago we began to make architecture videos that allow you to use different formats: from documentary to more aesthetic or descriptive style. From here we begin to do projects with various architects.

Adrià. We’ve done a few pieces of video art and other documentaries such as ‘Meeting at the building (2012) that embodied a reality, but there was a certain mise-en-scène as well.

Carlota. This project is different, in it, we focus a lot on the historical and architectural point of view, in how those remains act as a witness of the different stages that the city has experienced and how all these are concentrated in a single place. For example, there are remains of the barracas (huts)’s tiles that were placed around the area during the 50s and the 60s. This makes you wonder if something so recent can be called ‘archaeological remain’, does something need to be this or that old in order to be considered ‘archaeological’? The place raises other questions like: who really owns the space that is now an open air Museum? Should we protect it, close it at night? In the documentary, we try offer answers to this sort of questions.

For those who don’t know a lot about the turó de la Rovira, could you give them a brief summary based on your research discoveries?

Carlota. The turó de la Rovira is a 250-meter hill that is located between the District of Carmel and Can Baró. In there, many significant episodes of Barcelona’s recent history have taken place.

Adrià. Yes, the director of the MUHBA (Museum of History of Barcelona), Joan Roca, says something beautiful: history comes in different waves and plenty of them ended up snapping on the Hill. It is a place that is not defined by it self, but by each wave that has come to Barcelona and that has also had a very important significance on the hill. Especially if you see this as a peripheral placement, which now it is not, but in 1936 and later, it was.

Carlota. We have interviewed people who said that the history of the hill and of those who have been occupying it since the civil war, are the ones who are part of a discourse that at that time was not explained, those who had been vanquished. But also the director of MUHBA, explains that they are not only the defeated but also the people who had the desire to thrive and evolve. On one hand, the republicans were there to defend the city by trying to dissuade the fascist planes that bombed, particularly during the year 1938 and, afterwards, the slum dwellers moved there because they had no better place. The hill itself has this force: while observing the city from a 360-degree view, you try think about how can you improve the city or enhance your own life, this is given by the perspective that you get from there. Even those who visit it nowadays, they often do it a little with this desire: to meditate about themselves and what surrounds them.

Adrià. You can do that through history as well, but not only the 20th century’s history. There are also a few sites of Iberian settlements that were found by the hill’s top before the Civil War.

Carlota. One of the most interesting things about this architectural or museistic project is that it keeps things as they are. It is the option that has been chosen and normally is not done like this: enhancing that part of history that is not normally explained without adding any extra layers on top. Very little is said about all this immigration that arrived to Catalonia during the post-war period in very difficult conditions.

Adrià. And often they had been cheated, they had been told that they would have a flat in Gracia and then it turned out that it would be shared with several other families. That’s why many of them chose to build their own homes and to start from zero. Not everyone who came here did it for an economic reason, sometimes it was political as well. Many of them were republicans who were forced to flee their villages because the prosecution became unbearable after the dictatorship started, during the post-war. Therefore, when they came here, one of the available places they found was this hill that offered them the possibility to build their houses over the bunkers and the Republican guns that had been completely abandoned.


Would you like to tell me about the concept of ‘decent housing’ related to the barracas (huts)?

Carlota. Yes, one of the people we interviewed for the documentary is Custodia Moreno, of the Carmel’s neighbour Association, who has lived many years in the barracas and fought a lot for the improvement of the living conditions for all those who lived there. She told us that she does not believe in the concept of decent housing: ‘dignity’ is created by people themselves, regardless of the type of home they are inhabiting. She explained how her mother always kept the family’s hut very clean and every morning she picked flowers to adorn it, in the end everyone can create a home, wherever. She is a great fighter.

Adrià. In the 1970s she was in front of the demonstrations that claimed for trash containers, for a bus to take them up the hill, because for decades the people who lived at the top of the hill worked in Barcelona and in the evening ascended to the top by foot, all those 250 meters.

I would love to hear about the story of how they got the bus to go all the way up.

Carlota. Yes: it was hijacked by a group of the Association.

Adrià. Until then buses ended at the Plaza Sanllehy and didn’t go any further. When those who lived up there asked if it could get to the top, the answer was always that the bus could not get to the road of Carmel: they said that it was too narrow. Until one day when the bus arrived at the last stop, they told the driver: ‘bueno, pues ahora sigues’ (‘well, now you go on’). There was no violence, it seems that the driver had some solidarity towards those neighbours. So, he climbed to the top proving it could be done perfectly. That was how the first bus stop was placed in the hill, a big achievement.

We just saw how there are no more huts at the turó de la Rovira. In your documentary, will you mention what became of all the people who lived there and their homes?

Carlota. In fact, when all these people arrived, there was no housing for them. You have to imagine that in the turó de la Rovira there ended up living about 600 people.

Adrià. In the 1980s, with democracy and the Socialist City Council, they began to be rehoused in subsidised flats. It is a process that went on slowly and ended in the early 1990s.

Carlota. The good thing is that many who lived in the Carmel, have stayed in the Carmel. There are still the same people in its associations and they are claiming a lot of things to improve their neighbourhood. Those who lived in the huts got very organized and they still remain together.

There is this picture of 1992 where it appears the man who was Barcelona’s mayor at the time, Pasqual Maragall, with a hammer in his hand about to destroy the last remaining hut. What has happened with the hill between that time and the creation of the Museum?

Adrià. It was all abandoned until 2006 were the first labour camps that were organized by the initiative of the Association of neighbours of Can Baró and the Scout Foundation Josep Carol. They got together in order to claim the historical memory of the anti-aircraft batteries. For a year, there was people from all over the world to remove debris, they filled trucks with tons and tons of it. The MUHBA put an archaeologist who oversaw the work and said where they had to stop removing. The proper restoration works began in 2009 until 2011.

Carlota. In our documentary we don’t focus so much on the huts, really. It is a very interesting topic about which you can already find many wonderful documentaries. In ours, we focus on the passage of time, in all the different layers that have been happening to the hill and how the space has become an open air Museum. In fact, we look for definitions of different concepts that invite viewers to reflect, such as: what is architecture, restoration, Museum, housing, rehabilitation, what difference is there between restoration and rehabilitation, landscape, historical memory. These definitions overlap each other as do the different historical fragments within the Hill, so it creates a parallelism between those concepts and what you can find on the there: bunkers, tiles, panels, entrances.

I will look forward to seeing your documentary, I am sure it will be very interesting. Congratulations for all your work! 

«La dignidad la crean las propias personas, independientemente del tipo de vivienda que estén habitando.»

He vivido en Barcelona casi toda mi vida y hasta ahora nunca había subido al turó de la Rovira, un montículo de 250 metros situado en uno de los extremos de la ciudad. Hoy lo hago en muy buena compañía: Carlota Coloma (Barcelona, 1985) y Adrià Lahuerta (Barcelona, 1984), directores y productores en 15-L films. Los tres caminamos entre viejos bunkers y baldosas que quedaron de las barracas construidas a partir de la posguerra: distintos estratos de nuestra historia que coexisten en un lugar donde Barcelona y sus alrededores se pueden divisar a 360 grados. Desde aquí este lugar me explican el proceso de realización de su documental ‘la intervención invisible’, que explora las transformación reciente que se ha dado en la cima de la colina durante los y que podrá verse a finales del año en el CCCB. Al bajar, hacemos un alto en ‘Las delicias, meson-restaurante’ (calle Mühlberg) donde también me hablan de su relación con Barcelona y, más concretamente con su barrio, el gótico.

El nombre de vuestra productora surgió a partir de la Calle Llibreteria número 15; hace seis años que vivís en el barrio gótico. ¿Cómo os parece que ha cambiado el barrio durante este tiempo?

Adrià. El turismo siempre está en alza, y nuestra calle está llena de tiendas de souvenirs, de helados… Siempre repleta de turistas. No sé si era más o menos así cuando llegamos.

Carlota. Sí, ha cambiado ¡creo que ahora hay muchos más! Tampoco hemos vivido allí durante tanto tiempo, pero a pesar de esto ya somos los veteranos de la calle, la mayoría de los pisos de la zona están destinados a ser alquilados por temporadas a los turistas. Pero de todos modos me gusta mucho vivir allí. Trabajamos en el Portal de l’Àngel, se puede ir caminando a todos lados y poco a poco vas descubriendo cuáles son los lugares menos abarrotados de turistas que, cierto, no abundan, pero tienen encanto. De hecho, hemos tenido la oportunidad de mudarnos a otro lugar, pero no estamos interesados en dejar el gótico… Beto Stocker, que estudió con nosotros en el CECC (Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya) suele explicar que hay una leyenda del barrio gótico. ¿La conoces?

No, cuéntamela por favor.

Carlota. Se Dice que las personas que vienen a vivir al barrio, ya jamás salen de allí.

Adrià. Sí, no se marchan nunca. Hay unos límites secretos que son la Plaça Catalunya, La Rambla, el Paseo Colon y la Via Laietana. Entre estas cuatro barreras siempre pasa algo que provoca que la gente ya no las cruce más. Pero, en realidad Beto se ha mudado ahora al barrio de Sant Pere… Ha cruzado la Via Laietana.

Carlota, naciste en Alella (Maresme) y Adrià, en Gracia. Aquellos que no son de Ciutat Vella, suelen recordar el momento en que la descubrieron de una manera especial. ¿Cómo fue vuestro descubrimiento?

Adrià. Bueno, para mí fue muy natural, porque mi abuela siempre ha vivido aquí en Ciutat Vella y de pequeño, venía con mis padres andando por el Paseo de Gracia. No hubo un momento específico de descubrimiento, este ocurrió gradualmente, orgánicamente. Mi descubrimiento se centró más en los bares y la vida nocturna, pero este es otro tema…

Charlota. Mi abuela vive en la zona alta de Barcelona y con mis padres íbamos a visitarla con frecuencia. Cuando bajábamos de su casa, con mi familia en el camino de vuelta a Alella, cruzábamos todas Las Ramblas en coche. Era un espectáculo, siempre bromeábamos con mis hermanas mientras observábamos las estatuas y los distintos personajes pintorescos que hay allí.

Y, del casco antiguo al turó de la Rovira. ¿Cómo llegasteis a interesaros en ese lugar hasta el punto de querer realizar ‘la intervenció invisible’?

Carlota. Hace un año comenzamos a hacer videos de arquitectura. Este tipo de videos permite utilizar distintos formatos: del documental hasta un lenguaje más estético o descriptivo. Desde aquí empezamos a hacer proyectos con arquitectos.

Adrià. Hemos hecho algunas piezas de video arte y otros documentales como ‘meeting at the building’ (2012) donde se incorporó la realidad, pero había también una cierta puesta en escena.

Carlota. Con ‘la intervención invisible’ hemos hecho otra cosa: nos hemos centrado mucho en el punto de vista histórico y arquitectónico. Cómo unos restos que son el testimonio de diferentes etapas que la ciudad ha experimentado, se concentran en un solo lugar. Por ejemplo, están restos de azulejos de las barracas son de hacia los años 60, esto da que pensar. ¿Algo tan reciente se puede llamar ‘resto arqueológico’? ¿Tienen que tener cierta antigüedad para serlo? O también otras reflexiones en cuanto a: ¿a quién pertenece el espacio que es ahora el Museo? ¿Debemos protegerlo, cerrarlo por la noche? Es un espacio que se abre a preguntas de este tipo y, en el documental, hemos intentado buscar respuestas.

Para aquellos que no saben mucho qué es el turó de la Rovira, ¿podríais hacer un breve resumen de lo que habéis descubierto con vuestra investigación?

Carlota. El turó de la Rovira es una montaña que se encuentra entre el barrio del Carmel y Can Baró, un lugar donde de alguna manera, han convergido varios fragmentos de la historia reciente de Barcelona.

Adrià. Sí, el director del MUHBA (Museo de Historia de Barcelona), Joan Roca, dice algo muy bonito y es que la historia viene en diferentes oleadas que terminan por reventar en esta colina. Al final es un lugar que no se define por sí mismo, sino por cada ola que ha llegado a Barcelona que también ha tenido un significado muy importante allí. Sobre todo si lo ves como un sitio periférico, que ahora ya no lo es, pero en el 36 sí y algo más tarde, también.

Carlota. Hemos entrevistado a personas que nos han comentado que la historia de la colina y de la gente que la ha estado ocupando, tanto desde la guerra civil como los habitantes de las barracas, está compuesta por aquellos que forman parte de un discurso que en aquel momento no fue explicado: el discurso de los derrotados. Pero también el director del museo, puntualiza que no se trata solamente de los derrotados, pero también de gente que tenía el deseo de crecer y evolucionar. Por un lado, los republicanos estaban allí para defender la ciudad y tratar de disuadir a los aviones fascistas que la bombardearon, particularmente durante el año 1938. De la misma manera que, después, los habitantes de las barracas se instalaron a vivir allí porque no tenían otro sitio. El mismo lugar tiene esta fuerza: mientras se observa la ciudad desde una vista de 360 grados, se intenta pensar en cómo mejorarla o en cómo mejorar la propia vida, la perspectiva que se tiene desde allí aporta esta voluntad de reflexión. Incluso la gente que hoy sube, suele hacerlo con esta intención: reflexionar sobre sí mismo y todo lo que se ve a tu alrededor.

Adrià. También se puede hacer esta reflexión a través de la historia, pero no sólo la del siglo XX: antes de la Guerra Civil se encontraron unos yacimientos íberos justo al lado de la cima.

Carlota. Lo más interesante de este proyecto arquitectónico o museístico es que ha mantenido el entorno casi tal y como estaba. Es la opción que ha sido elegida y normalmente no se hace así: no se valoriza las parcelas de la historia que no se suelen contar, se construye encima… Se habla poco de toda esta inmigración que vino a Cataluña durante la posguerra en condiciones muy difíciles…

Adrià. Y muchas veces también engañados, alguien dijo que tendrían un piso en Gracia y cuando llegaban se daban cuenta que se trataba de un piso compartido con varias otras familias. Por eso muchos optaron por buscar un lugar donde construir su propia casa y empezar desde cero. No todos los que vinieron lo hicieron por necesidades económicas, sino también por razones políticas. Muchos eran republicanos que se vieron obligados a huir de los pueblos porque la acusación era insoportable en la posguerra ya durante la dictadura. Por lo tanto, cuando vinieron aquí, uno de los sitios donde instalarse que encontraron fue en esta colina que les ofrecía la posibilidad de construir sus casas sobre los bunkers y las cañones republicanos que habían sido totalmente abandonadas.

¿Me podríais hablar del concepto de ‘vivienda digna’ relacionado con las barracas?

Carlota. Sí, una de las personas que hemos entrevistado para el documental es Custodia Moreno, de la Asociación de vecinos del Carmel, que ha vivido muchos años en el barrio de barracas y ha luchado mucho para mejorar las condiciones de vida de todos los que vivían allí. Nos contó que ella no cree en el concepto de vivienda digna: la dignidad la traen las personas, independientemente de qué tipo de vivienda habiten. Nos explicó que su madre tenía siempre su barraca muy limpia y todos los días iba a recoger flores para adornarla. Al final todos creamos nuestro hogar, sea cual sea. Es una mujer muy luchadora.

Adrià. En la década de los 70 ella estaba en frente de las manifestaciones que pedían que se instalaran contenedores para la basura, que hubiera un autobús que les subiera hasta arriba, porque piensa que durante décadas la gente que vivía en la cima de la colina, trabajaba en Barcelona y por la noche tenía que subir sus más de 250 metros a pie.

Me gustaría escuchar la historia de cómo se logró que el autobús empezara a subir hasta la cima.

Carlota. Sí: un grupo de gente de la asociación, secuestraron el autobús.

Adrià. Hasta entonces los autobuses terminaban su ruta en la Plaza Sanllehy y ya no seguían. Algunos pidieron que subieran hasta la cima y la respuesta siempre era que el autobús no podía ir por la carretera del Carmelo, les decían que era demasiado estrecha. Hasta que un día cuando llegaron a la última parada, le dijeron al conductor: ‘bueno, pues ahora sigues’. Y el conductor siguió, tampoco lo hizo forzado, se solidarizó con los de la colina, así que subió hasta la cima demostrando que podía hacerse perfectamente. Así fue cómo se logró que pusieran un autobús hasta arriba.


Hemos visto que ya no existen barracas en el turó de la Rovira, ¿en vuestro documental se hablará sobre qué ha sido de todas las personas que vivían allí y de sus hogares?

Carlota. De hecho, cuando toda esta gente llegó, no había vivienda para ellos. Piensa que en la colina acabaron viviendo unas 600 personas.

Adrià. En la década de 1980, con la democracia y el Ayuntamiento socialista se comenzó a realojar a los habitantes de las barracas en viviendas de protección oficial. El proceso se inició lentamente y terminó en la década de 1990.

Carlota. Muchos de los que vivían en la zona del Carmel, se han quedado en el Carmel. Siguen siendo los mismos con sus asociaciones y reclamando lo necesario para mejorar su barrio.

Adrià. La zona estuvo abandonada hasta que en 2006 se organizaron los primeros campamentos de trabajo por iniciativa de la Asociación de vecinos de Can Barón y la Fundación Escolta Josep Carol, fueron estos los que reivindicaron la memoria histórica de las baterías antiaéreas. Durante un año hubo gente de todo el mundo eliminando los restos de las barracas derrumbadas: se llegaron a llenar camiones con toneladas y toneladas de derribo. El museo puso a un arqueólogo que supervisó todo el trabajo. Luego, las obras de restauración propiamente dichas comenzaron en 2009 hasta el 2011.

Carlota. En el documental no nos centramos tanto en las barracas, es un tema muy interesante sobre el cual ya se han hecho muchos documentales. En el nuestro, nos centramos en el paso del tiempo, en todas las distintas capas históricas que han pasado por aquí y cómo el espacio se ha convertido en un museo al aire libre. De hecho, hemos buscado definiciones de varios conceptos que puedan hacer reflexionar a los espectadores tales como: ¿Qué es la arquitectura, la restauración, qué es un museo, que son las viviendas, qué significa rehabilitación, qué diferencia existe entre restauración y rehabilitación, qué es el paisaje, la memoria histórica. Estas definiciones se superponen unas a otras como lo hacen los fragmentos de historia dentro del turó creando un paralelismo entre los elementos que se encuentran en esa cima: bunkers, baldosas, paneles, accesos…

Ya tengo ganas de ver el documental, seguro que será muy interesante. ¡Felicidades por todo el trabajo hecho! 

«La dignitat la creen les persones, independentment del tipus de vivenda que estiguin habitant.»

He viscut a Barcelona durant gairebé tota la meva vida i mai no havia pujat fins al turó de la Rovira, que s’alça a 250 metres en un dels extrems de la ciutat. Per fi ho faig en molt bona companyia: la Carlota Coloma (Barcelona, 1985) i l’Adrià Lahuerta (Barcelona, 1984), directors i productors de 15-L Films. Tots tres passegem entre vells búnquers i restes de barraques construïdes a partir de la postguerra: diferents estrats de la nostra història que conviuen en un indret des del qual Barcelona i els seus voltants es poden observar amb una perspectiva de 360 graus. Aquí m’expliquen el procés de realització del seu documental La intervenció invisible que explora la transformació recent que s’ha dut a terme al cim del turó i que es podrà veure, a finals d’any, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Quan baixem parem al restaurant Delicias al carrer Mühulberg, on també em parlen de la seva relació amb Barcelona i més concretament amb el Gòtic, el seu barri.

El nom 15-L ve del Carrer de la Llibreteria número 15; fa sis anys que viviu al barri Gòtic. Creieu que ha canviat des que hi vau arribar?

Adrià. El turisme sempre puja, i el nostre carrer està ple de botigues de souvenirs, de gelats… Tot completament col·lapsat de turistes. No sé si més o menys que quan vam arribar…

Carlota. Sí, ha canviat, crec que n’hi ha molts més! Nosaltres tampoc no portem gaire temps, però malgrat això som com els veterans del carrer, la majoria de pisos estan destinats a ser llogats a turistes que només s’hi queden per temporades. Però igualment m’agrada molt viure allà. Treballem a l’avinguda del Portal de l’Àngel, es pot anar caminant a tot arreu i a poc a poc vas coneixent els llocs no-turístics del barri, que no abunden, però tenen molt d’encant. Hem tingut oportunitats d’anar a viure a algun altre lloc, però no ens ha interessat marxar… El Beto Stocker, que va estudiar amb nosaltres al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) ens va explicar que hi ha una llegenda del barri Gòtic. La coneixes?


Digueu-me, si us plau.

Carlota. Diuen que la gent que entra a viure al barri, ja no en surt més.

Adrià. Sí, ja no marxa mai. Hi ha unes fronteres que són la Rambla, la Plaça de Catalunya, la Via Laietana i el passeig de Colom. Entre aquestes quatre barreres sempre passa alguna cosa que fa que ja no et moguis. Però, de fet, ell ara ha anat a viure al barri de Sant Pere… Ha creuat la Via Laietana.

Carlota, vas créixer a Alella (al Maresme), i Adrià, a Gràcia. Aquells que no són de Ciutat Vella solen recordar el moment en què van descobrir aquesta zona d’una manera especial. Com va ser la vostra descoberta?

Adrià. Bé, per a mi va ser amb molta naturalitat, perquè la meva àvia des de sempre que ha viscut aquí a Ciutat Vella, i de petit, venia amb els meus pares passejant des de Gràcia. No hi va haver un moment concret de descoberta, va passar gradualment, de manera orgànica. La meva descoberta va estar més enfocada en els bars i la vida nocturna, però això ja és un altre tema…

Carlota. La meva àvia viu a la part alta de Barcelona i anàvem a visitar-la sovint. Quan baixàvem de casa seva, en el camí de tornada a Alella, amb la meva família passàvem en cotxe creuant tota la Rambla. Allò era un espectacle, amb les meves germanes fèiem broma observant les estàtues i els diferents personatges pintorescs que hi ha per allà.

I de Ciutat Vella al turó de la Rovira. Com us vau interessar a realitzar La intervenció invisible?

Carlota. Fa aproximadament un any vam començar a fer vídeos d’arquitectura que et permeten utilitzar diferents formats: des del documental a un llenguatge més estètic o descriptiu. A partir d’aquí vam començar a fer projectes amb arquitectes.

Adrià. Hem fet algunes peces de vídeoart i altres documentals com per exemple Meeting at the building (2012) que plasmava una realitat, però hi havia una certa posada en escena.

Carlota. Amb La intervenció invisible hem fet una altra cosa: ens hem centrat molt en el punt de vista històric i arquitectònic. Com unes restes que són el testimoni de diverses etapes que la ciutat ha viscut, es concentren en un mateix indret. Per exemple, tenim restes de rajoles de les barraques que són dels anys seixanta. Això fa reflexionar si quelcom tan recent es pot anomenar «resta arqueològica», cal que tingui una certa antiguitat per ser-ho? O també altres reflexions com a qui pertany l’espai que ara és museu? Caldria protegir-lo, tancant-lo a la nit? És un espai que s’obre a preguntes d’aquesta mena i, en el documental, hem intentat buscar-hi respostes.


Per a aquells que no sàpiguen gaire què hi ha al turó de la Rovira, podríem fer-los un breu resum d’allò que heu descobert mentre heu anat investigant?

Carlota. El turó de la Rovira és una muntanya que està entre el barri del Carmel i el barri de Can Baró, un lloc en què d’alguna manera han anat passant moltes parts diferents de la història recent de Barcelona.

Adrià. Sí, el director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), Joan Roca, diu una cosa molt maca, i és que la història va arribant en diverses onades que acaben petant al turó. Al final és un lloc que no es defineix per ell mateix, però cada onada que ha vingut a Barcelona, també ha tingut una significació molt important en el turó. Sobretot si es veu com un lloc perifèric, que ara ja no ho és, però en el 36 sí que ho era i més tard, també.

Carlota. Hem entrevistat gent que diu que la història del turó i de la gent que l’ha anat ocupant, tant durant la Guerra Civil com amb els barraquistes, són els que formen part de tot un discurs que en aquella època no s’explicava, d’aquells que havien estat els vençuts. Però, també, el director del MUHBA explica que no són només els vençuts sinó gent que tenia una voluntat de prosperar i evolucionar. D’una banda els republicans es van instal·lar allà per defensar la ciutat i intentar dissuadir els avions feixistes que la van bombardejar especialment durant l’any 1938, de la mateixa manera que, després, els barraquistes es van posar a viure allà perquè no tenien un altre lloc. El mateix turó té aquesta força: mentre observes la ciutat des d’una perspectiva de 360 graus, intentes millorar-la o millorar la teva pròpia vida. Això ve donat per la perspectiva que tens des d’allà d’alt. Fins i tot la gent que ara hi puja ho sol fer una mica amb aquesta voluntat: reflexionar sobre tu mateix i tot allò que t’envolta.

Adrià. També pots fer aquesta reflexió a través de la història, però no només del segle XX: just al costat hi ha uns jaciments ibers que es van trobar abans de la Guerra Civil, just al costat.

Carlota. El més interessant d’aquest projecte arquitectònic o museístic és que manté les coses tal com estaven. És l’opció que s’ha triat i normalment no es fa així: no es posen en valor aquelles parcel·les de la història que normalment no s’expliquen, s’hi construeix a sobre. Es parla poc de tota aquesta immigració que va venir a partir de la postguerra en unes condicions molt difícils…

Adrià. I molts cops també enganyats: algú els deia que tindrien un pis a Gràcia i després resultava que era un pis compartit amb altres famílies. Per això molts van optar per buscar un lloc on construir la seva pròpia vivenda i començar des de zero. No tots els que van venir aquí ho van fer per necessitats econòmiques, sinó també per qüestions polítiques. Molts eren republicans que van haver de fugir dels pobles perquè la persecució era insuportable a la dictadura, durant la postguerra. Per tant, quan van arribar aquí, un dels llocs que van trobar va ser el turó, que oferia la possibilitat de construir les seves cases sobre els búnquers i els canons republicans que havien quedat completament abandonats.

Em podrieu parlar del concepte de vivenda digna relacionat amb les barraques?

Carlota. Sí, una de les persones que hem entrevistat pel documental és la Custodia Moreno, de l’Associació de Veïns del Carmel, que ha viscut molts anys a les barraques i va lluitar molt perquè s’anessin millorant les condicions de vida de tots els que vivien per aquí. Ens deia que ella no creu en el concepte de vivenda digna: la dignitat la creen les persones, independentment de quin tipus de vivenda estiguin habitant. Ens explicava que la seva mare sempre tenia la barraca molt neta i que cada dia anava a buscar flors per adornar-la. Al final cadascú es fa casa seva, estigui on estigui. És una dona molt lluitadora.

Adrià. Als anys setanta va estar davant de les manifestacions que demanaven que es posessin contendidors per a les escombraries i un autobús que vingués fins aquí, perquè hem de pensar que durant dècades les persones que vivien a dalt del turó anaven a treballar a Barcelona i al vespre pujaven els més de 250 metres caminant fins a dalt de tot.

M’agradaria que expliquéssiu la història de com van aconseguir que el bus arribés fins aquí?

Carlota. Sí: entre un grup de l’Associació, van segrestar un bus.

Adrià. Fins llavors els autobusos acabaven a la plaça de Sanllehy i ja no pujaven més. Quan els que vivien allà dalt demanaven si es podia pujar fins a dalt, la resposta sempre era que el bus no podia pujar per la carretera del Carmel: els deien que era massa estreta. Fins que un dia, quan el bus va arribar a la darrera parada, li van dir al conductor: «bueno, pues ahora sigues». El conductor no ho va fer forçadament, sembla que se solidaritzava amb els del turó, de manera que va pujar fins a dalt i va demostrar que es podia fer perfectament, i així va ser com es va aconseguir que es posés una parada fins a dalt.



Acabem de veure com ja no hi ha barraques al turó de la Rovira. En el vostre documental es parla de què se n’ha fet, amb tota aquesta gent i les seves cases?

Carlota. De fet, quan tota aquesta gent va arribar, no hi havia vivendes per a ells. Pensa que al turó de la Rovira hi van acabar vivint unes sis-centes persones.

Adrià. Als anys vuitanta, amb la democràcia i l’Ajuntament socialista, es va començar a reallotjar els barraquistes en habitatges de protecció oficial. És un procés que es va anar fent a poc a poc i es va acabar a principis dels noranta.

Carlota. Molts dels que vivien al Carmel, s’han quedat al Carmel. Segueixen sent els mateixos amb les seves associacions i segueixen reivindicant moltes coses per millorar el seu barri.

Hi ha aquesta foto del 1992 en què apareix el llavors alcalde Pasqual Maragall amb un martell enderrocant la darrera barraca que quedava dreta. Què ha passat amb el turó entre aquell moment i la creació del museu?

Adrià. Va quedar tot abandonat, fins que el 2006 van haver-hi els primers camps de treball, que es van organitzar per iniciativa de l’Associació de Veïns de Can Baró i la Fundació Escolta Josep Carol; es van posar a reivindicar la memòria històrica de les bateries antiaèries. Durant un any va venir gent de tot el món per treure runes, se’n van omplir camions amb tones i tones. El MUHBA va posar un arqueòleg que supervisava les feines i que els deia on havien de parar de picar. Les obres de restauració pròpiament dites van començar el 2009, fins al 2011.

Carlota. En el documental no ens centrem tant en les barraques, és un tema molt interessant sobre el qual ja s’han fet molts documentals. En el nostre ens centrem en el pas del temps, en totes les diverses capes temporals que han anat passant per aquí i en com l’espai s’ha acabat convertint en un museu a l’aire lliure. De fet, en el documental busquem definicions per a diferents conceptes que facin reflexionar als espectadors com ara: què és arquitectura, restauració, museu, vivenda, rehabilitació, quina diferencia hi ha entre restauració i rehabilitació, paisatge, memòria històrica. Aquestes definicions se superposen les unes a les altres tal i com fan els diferents fragments històrics dins del propi turó, així es crea un paral·lelisme entre els conceptes i allò que trobem en el turó: búnquers, rajoles, accessos, panells…


Tinc moltes ganes de veure el documental, segur que serà molt interessant. Enhorabona per tota la feina feta!