In a time in which reinventing yourself is almost a fashionable thing to do, Bernat Sans (Barcelona, 1981), is an expert in this subject. I accompany him on a tour from the Eixample (in the centre of the city) to the sea while he tells me about his work as a social integrator. He also describes a very intense journey that has led him to think deeply about the barriers that are spread around the city: we mainly see the architectural ones, but there are others that are invisible, those in our minds. We also talk about these.

BernatSans2

BernatSans3

Bernatsans4

BernatSans5

BernatSans6

«Do not allow people to mark your way, because it is you who does the walking.»

Do you love Barcelona?

Oh, what a beautiful question! How could I not love it? It is where I was born.

That doesn’t mean anything, there are people who address it in a very critical way.

I don’t. I love it because I am a part of it and because I have been working in order to try to improve it.

How?

In terms of accessibility. It is one of the subjects in which I have invested more time and effort in the last few years.

Do you mind if we do a small flash back?

No problem. Seven years ago I had an accident and I became a quadriplegic. Before the accident, I was a mountaineer and my future was focused on being a mountain guide. In short, I will tell you that there are things we have to learn, I think that everything happens for something. It took me a long time to reach this conclusion, but I’m pretty convinced that I can be more useful living on a wheelchair than doing the life that I could have had in the mountains.

Now you live in the Eixample, the centre of Barcelona, do you miss the nature?

I’m happy because I found areas with gardens, lawns and trees. Of course that is not the same, but I also like them a lot: Carrer Enric Granados, Plaça Castella, the sea … Oh, the sea! But lets go back to the subject of accessibility.

Yes. Barcelona, is it accessible?

‘Accessible’ is a very good word because it implies that it is not only for people that goes on a wheelchair, but also for everyone: the elderly, people with shopping carts, strollers, suitcases, carriers, etc. In terms of accessibility, Barcelona is pretty good, but there is still a lot of work to do. It is important to claim these improvements in a happy way, rather than from resentment. For example, if you find a place where you cannot access, you should speak with those who are in charge and make a proposal, it is useless to go around with an angry attitude.

So, suggestions, not complaints.

Exactly. I’ve achieved a lot more facing things with a positive attitude, but more than this what you really need, always, is to insist and go yourself to places, people need to see your face, to see that there is a person behind a name or a number, or a piece of paper. Sometimes you also need to make a little bit of noise, with good faith, but you need to create situations that will help people realize that there is a lot to be improved.

What do you mean?

For example, the other day I wanted to buy some new shoes and I couldn’t access the store. The employee there had to end up putting a display in the middle of the street. The people who passed by must have thought that it was a strange situation and the truth is that it had quite a comic side, but an the end, it turned out to be a good lesson of solidarity.

You have struggled a lot for all these improvements. Can you explain an example of some success you’ve achieved?

I used to live in the area of Vallvidrera where a few years ago the roads throughout the area were impassable for all those who like me, need wheels to get around. I got together with the Neighbour Association, we did photo shoots, visits to the Council of Sarrià, quite an Odyssey. The idea was to prove that the roads in the state that they where implied a discrimination for those who need an adapted environment and that in the long-term, to have an adapted neighborhood would be a benefit for everyone. We finally succeeded! They started improving all the pavements and the sidewalks, it is much better now!

What was the next step?

Then I started to design and publish routes adapted to functionally diverse people. By doing this kind of work, I realized that architectural barriers are very important, yes, but the invisible barriers are crucial. When people see me, perhaps because they assume that I have been having a rough time, they open up to me, they tell me about their lives, their problems. There are so many barriers that we don’t see: mental, emotional, fears, insecurities … Each person has tis own.

It must be difficult to find solutions for what it is not so obvious to spot.

Invisible or, not obvious does not mean impossible. I began to study social integration to work with diverse groups of people who suffer. For example, one of the tasks that I do is to help those who have had an accident and are going through a similar situation to the one I passed. I also do talks for accident prevention. If I can get any young person who has been drinking to not drive, for example, getting where I am, can make sense.

How was the process of studying social integration?

Hard, and slow because of some health complications that I had. Also, of all the schools that I went to visit, only three, if I remember well, were adapted. It is ironic that a social integration school is not adapted, but I trust that they will be fixing that sometime soon. I decided to enroll in a school that is in Esplugues (a town in the outskirts of Barcelona) where they didn’t put me any kind of impediment, they just asked: ‘what do you need to study?’ And they helped in everything, in fact the only thing I need is a table that is a bit higher and nothing else. Other schools had such a negative approach towards me, they would say it would be too hard for me to follow their course since I cannot write with my hands… So, I went to Esplugues.

Three years later, you were a social Integrator.

Yes. And I was offered to do an internship with teenagers from 12 to 16 years at the same school where I studied. At first I was all the time in the school’s library, the teachers would send conflictive kids to me and expected me to help them with the lessons. But this was not really my specialization and I could not help much. I was halfway between a teacher, psychologist and big brother. But the task was not quite well defined.

It must have been difficult to find this balance.

Complicated. Kids from very different environments came to me quite destabilized, wore ‘corrosive postits’ like: ‘you’re useless’, ‘you are not going to do anything’, etc. Some of them had suffered bullying at school or were neglected at home. I believe that every person has different capabilities. But, there is a tendency to cut the wings of those young people that for a reason or an other, didn’t quite fit in the education system. My job was to listen to them and to appreciate them for what they were. I tried never to judge them.

The figure of the social Integrator seems very necessary in a school.

Increasingly. Teenagers need someone who listens to them and that directs each case to the service they need, whether it is a speech therapist, a psychologist, social services that work with guys who have problems with drugs, for example, whatever they need. It is very difficult to grow up. We should understand that the most important thing is to persevere and to fight for what we want. Any effort, in the long term, is rewarded. We have to accept that some stages of life are just rough, but there is always a positive compensation waiting at the end of any tunnel. The road is very hard, but the payoff is huge.

Could you share some of these offsets?

Of course. When I completed my internship months in the school, I asked if I could continue helping there. I had already started to see a lot of kids who had come to me with problems, and were much better: they were more happy in general terms. That was a very comforting feeling. That work was going on a good track. The following year I continued there with two other colleagues who were also doing their social integration’s internships. We started with the same strategy that the previous year: listening and talking with conflicting students in a corner of the library. Until one day I decided to explore the school’s facilities.

What did you find?

I realized that many of the kids with behavioral problems are stressed because they cannot stand to be locked in a classroom, they need to learn by doing odd jobs outdoors. I decided to transport the classroom in the garden. That was a revelation. How could I not had thought of that before? I put them all to work at the vegetable patch. The physical work did them good. When the patch was arranged, they themselves saw that there was a half destroyed wall. They all started to fix it with its own initiative, a great teamwork lesson: one did the cement, others wore the bricks… After that, they painted the wall. Finally, it was fixed, painted, beautiful. Then I asked if they thought they could do something else. I thought it was all done, but they said that there was a very important thing missing.

What was it?

‘Teacher, teacher’ (they call me teacher), ‘it is easy to enter here for all of us, but not for you. There is this step here…’ I was very excited to see that a student had seen that I had an impediment and that he wanted to fix it. They put everyone to chop the step and together they did a ramp. When I was able to get into the garden as everyone else… That was a transcendent moment. They were all very satisfied with the result. It’s huge what they managed to learn with that garden. While working, they had been able to talk about deeper issues, those that do not usually arise in the classroom, they had released a lot. There are no words to describe the pride of seeing the happy faces of all those young people who had been finding answers to their concerns.

And after the garden…

Yes, this year we want to take them to visit children’s hospitals, also to see a minors accused in a trial. I want them to learn that there is an afterlife to their problems, that there are other teenagers with other difficulties.

And finally Bernat, how would you summarize what you have learned in all of these journeys?

I’ve learned that you can walk around wherever you like! Don’t allow anyone to lead your way because, at the end of the day, you are the one who walks. You are the one who builds your own future. My motto is ‘no limits, no ways’: there are no limits, no predetermined ways. It is very clear that what really hurts us all, is what we don’t see, those invisible barriers. ∗


En una época en la que parece reinventarse está de moda, Bernat Sans (Barcelona, 1981) es un experto en esta materia. Le acompaño en un recorrido que parte del Eixample, el centro de la ciudad y nos lleva hasta mar mientras me habla de su trabajo como un integrador social. También describe otro viaje, intenso, que le ha llevado a reflexionar profundamente sobre las barreras que se encuentran distribuidas por la ciudad: las arquitectónicas y otras mucho más importantes, las mentales.

«No permitas que te marquen el camino, porque al final, el que caminas eres tú.”

¿Amas Barcelona?

Oh, ¡qué pregunta más bonita! ¿Cómo podría no amarla? Es donde nací.

Eso no significa nada, hay personas que tienen un discurso muy crítico con su ciudad.

Yo no. La amo porque soy formo de ella y creo que hasta ahora he aportado mi granito de arena contribuyendo a mejorarla.

¿Cómo?

En términos de accesibilidad. Es uno de los temas en los que he invertido más tiempo y esfuerzo durante los últimos años.

¿Te importa si hacemos un pequeño flash back?

No hay problema. Hace 7 años tuve un accidente de montaña y quedé tetrapléjico. Antes del accidente, era un alpinista y mi futuro estaba enfocado en ser guía de montaña. En pocas palabras, te diré que hay cosas que tenemos que aprender, creo que todo sucede por algo. Tardé mucho tiempo en llegar a esta conclusión, pero estoy bastante convencido de que puedo ayudar más a los demás desde esta silla que haciendo la vida que hubiera podido llevar a cabo por las montañas.

¿Ahora vives en el Eixample de Barcelona, echas de menos la naturaleza?

Estoy feliz porque he encontrado zonas con jardines, céspedes y árboles. Por supuesto que no es lo mismo, pero también me gusta mucho: la calle Enric Granados, la plaza Castella, el mar… ¡El mar! Pero sigamos hablando de la accesibilidad.

Sí. ¿Barcelona, es accesible?

‘Accesible’ es una palabra muy buena porque implica que no sólo es para la gente que va con una silla de ruedas, sino también para todos: personas mayores, personas con carritos, cochecitos, maletas, transportistas, etc.. En términos de accesibilidad, Barcelona no está mal, pero todavía hay mucho trabajo que hacer. Es importante reivindicar estas mejoras de manera alegre, no desde el resentimiento. Por ejemplo, si encuentras un lugar donde no se puede acceder, debes hablar con los responsables y hacer una propuesta, no sirve de nada ir enfadado por la vida.

Sugerencias, no quejas.

Exacto. Siempre he ganado mucho más desde una actitud positiva, pero se necesita hacer mucho más, hay que insistir, desplazarse a los sitios sitios, que te vean la cara, que vean que hay una persona detrás de un nombre o un número o de un pedazo de papel. La normativa de accesibilidad es muy nueva y aún no está instalada en todas partes. A veces también es necesario hacer un poco de ruido, con buena fe, puede ser muy útil en varias situaciones.

¿Qué quieres decir?

Por ejemplo, el otro día quería comprar unos zapatos nuevos y no pude acceder a la zapatería. La dependienta acabó desplegando un muestrario en plena calle. Las personas que pasaban por allí, miraban la situación extrañados, y la verdad es que la situación tenía un punto bastante cómico, pero al final resultó ser una buena lección de solidaridad para todos.

Has luchado mucho para estas mejoras. ¿Puedes dar un ejemplo de algún éxito que hayas logrado?

Antes vivía en Vallvidrera, un barrio donde desde hace años los caminos son intransitables para todos aquellos que como yo, necesitan ruedas para desplazarse. Decidí arreglarlo: me puse en contacto con la Asociación de Vecinos, realizamos reportajes fotográficos que ponían en evidencia la precariedad de la carretera, de las aceras, hicimos visitas al Ayuntamiento de Sarrià, toda una odisea. La cuestión era demostrar que eso era una discriminación para aquellos que necesitan un entorno adaptado y que a largo plazo, tener un vecindario en buenas condiciones sería un beneficio para todos. Finalmente, ¡se pusieron a hace obras! Ahora es mucho mejor.

¿Cuál fue el siguiente paso?

Empecé a diseñar y a publicar rutas adaptadas para personas con diversidad funcional. Haciendo este tipo de trabajo me di cuenta de que las barreras arquitectónicas son muy importantes, sí, pero las barreras invisibles lo son mucho más… Muchas personas, cuando me ven, quizás porque adivinan que lo debo haber pasado muy mal, se me abren y me cuentan su vida, sus problemas. Hay muchas barreras que no vemos: mentales, emocionales, miedos, inseguridades… Cada persona tiene las suyas.

Difícil encontrar soluciones para aquello que no es tan obvio.

Invisible o, poco evidente no significa imposible. Comencé a estudiar integración social para trabajar con diversos grupos desfavorecidos. Por ejemplo, una de las tareas que realizo es ayudar a las personas que han sufrido un accidente y están pasando por una situación similar a la que yo pasé. También hago charlas para la prevención de accidentes. Si consigo que algún joven, por el hecho de haberme visto, decida ser más consciente al conducir o utilizar el transporte público si ha bebido, ya no vale la pena.

¿Cómo fue el proceso de estudiar la integración social?

Duro, y lento debido a complicaciones de salud que tuve. Además, de todas las escuelas que fui a visitar, sólo tres, si mal no recuerdo, estaban adaptadas. Ya tiene tela que una escuela de integración social no está adaptada, pero confío en que se irán mejorando a su ritmo. Al final me decidí apuntarme a una escuela que está en Esplugues donde no me pusieron ningún tipo de impedimento, simplemente me preguntaron: ‘¿qué necesitas para estudiar?’ Y me ayudaron en todo, en realidad lo único que necesito es una mesa un poco más alta y nada más. Otras escuelas que había visitado me trataron con un discurso negativo, diciendo que sería muy difícil para mí, preguntando cómo lo haría si no puedo escribir con las manos… Así que, me fui en Esplugues.

Tres años más tarde, eras integrador social.

Sí. Y me ofrecieron hacer una prácticas con adolescentes de 12 a 16 años en la misma escuela donde estudié. Al principio me mandaban a estudiantes conflictivos que no seguían las clases y se supone que yo, allí en la biblioteca, les tenía que dar clases de refuerzo. Pero esto no era realmente mi especialidad y no podía ayudar demasiado. Mi tarea estaba a medio camino entre un profesor, un psicólogo y hermano mayor. Pero la tarea no estaba muy bien definida.

No debió ser de fácil encontrar un equilibrio.

Complicado. Venían de estudiantes de muy diferentes ambientes, la mayoría desestabilizados, con ‘postits corrosivos’ encima: ‘eres un inútil’, ‘no te vas a hacer nada’, etc.. Algunos de ellos habían sufrido bullying escolar o estaban descuidados en su casa. Parto de la base que cada persona tiene capacidades diferentes. Pero si ya se corta las alas a una persona joven simplemente porque no encaja en el sistema educativo… Mi trabajo era escuchar y valorar a esos chicos de lo que eran. Sin juzgarlos jamás.

La figura del integrador social parece muy necesaria en una escuela.

Cada vez más. Se necesita a alguien que escuche a los estudiantes con problemas y que delegue cada caso al servicio que necesita, sea un logopeda, un psicólogo, servicios sociales que trabajan con chicos que tienen problemas con la droga, por ejemplo, lo que haga falta. Olvidamos que crecer es algo muy difícil. Debemos entender que lo más importante es perseverar y luchar por lo que quieres. El esfuerzo, a largo plazo, siempre es recompensado. Tenemos que estar dispuestos a pasarlo mal, eso siempre termina compensando positivamente. El camino es muy difícil, pero la recompensa es enorme.

¿Puedes compartir algunos de estos logros?

Claro. Cuando acabé los meses de práctica en esta escuela, pedí una extensión para continuar trabajando allí. Ya empezaba a ver muchos alumnos que habían venido a mí con problemas y ahora estaban mucho mejor: eran más felices, me saludaban con una sonrisa. Una sensación muy reconfortante. Esa labor iba por buen camino. Al año siguiente decidí continuar allí con otros dos colegas que también hacían sus prácticas de integración social. Empezamos con la misma estrategia que el año anterior, escuchando y hablando con los alumnos conflictivos. Avanzando lentamente instalados en una esquina de la biblioteca. Hasta que un día me decidí a explorar las instalaciones de la escuela.

¿Qué encontraste?

Me di cuenta que muchos de los chicos que tienen problemas de comportamiento es porque no soportan estar encerrados en un aula, necesitan aprender haciendo trabajos en el exterior. Me decidí a transportar el aula a un pequeño huerto que encontré al fondo del jardín. Eso fue una revelación. ¿Cómo no se me había acudido antes? Los puse a todos a arrancar malas hierbas y a cultivar verduras. El trabajo físico les sentó muy bien. Cuando el huerto quedó arreglado, vieron que allí había un pequeño muro medio demolido. Todos se pusieron a arreglarlo desde su propia iniciativa, un gran aprendizaje de trabajo en equipo: un hizo el cemento, otros llevaban los ladrillos… Después lo pintaron todo. Finalmente, el muro quedó reconstruido, pintado, estupendo. Entonces les pregunté si creían que podían hacer otra cosa más. Yo creía que ya estaba todo hecho, pero ellos dijeron que faltaba una cosa muy importante.

¿Qué era?

‘profe, profe’ (me llaman profe) ‘Aquí podeos entrar todos menos tú. Este escalón te lo impide.’ Yo estaba muy emocionado de que un estudiante hubiera visto que tenía un impedimento y que quisiera arreglarlo. Destruyeron el escalón y pusieron una rampa. Cuando fui capaz de entrar en el jardín como todo el mundo, fue un momento trascendente. Estaban todos muy satisfechos con resultado. Es increíble lo que lograron aprender con ese huerto. Mientras trabajaban, había podido hablar de temas más profundos que no generalmente se presentan en las aulas, eso les liberó mucho. No hay palabras para describir el orgullo que da ver las caras felices de todos aquellos jóvenes que habían estado encontrando respuestas a sus inquietudes.

Y, ¿más allá del huerto?

Sí, este año queremos llevarlos a visitar hospitales de niños con cáncer, también a ver un juicio de los menores. Quiero sean conscientes de que hay un más allá de a problemas, que hay otros adolescentes con otras dificultades.

Bernat, ¿cómo resumirías lo que has aprendido en todas estos recorridos?

He aprendido que puedes caminar por donde tú quieras! No dejes que nadie marque tu camino porque al final, el que camina eres tú, es uno mismo el que construye su propio futuro. Mi lema no es ‘no limits, no ways’: no hay límites ni caminos trazados. Está muy claro que lo que realmente afecta a todos nosotros, es lo que no vemos, las barreras invisibles.


En uns temps en què sembla que reinventar-se està de moda, el Bernat Sans (Barcelona, 1981) n’és tot un expert. L’acompanyo en un recorregut que parteix de l’Eixample i arriba fins al mar, mentre m’explica la seva tasca com a integrador social. També comparteix un altre recorregut, intens: el que l’ha portat a reflexionar profundament sobre aquelles barreres que ens trobem escampades per la ciutat: les arquitectòniques i, molt més important, les barreres mentals.

“No permetis que et marquin el camí, perquè al cap i a la fi, el que camines ets tu.”

T’estimes Barcelona?

Oh, quina pregunta més maca! Com no me la puc estimar? És on he nascut.

Això no vol dir res, hi ha gent que té un discurs molt crític amb la seva ciutat.

Jo no. Me l’estimo perquè formo part d’ella, i crec que fins ara he aportat el meu granet de sorra contribuint a millorar-la.

Com?

En l’àmbit de l’accessibilitat. És un dels temes en els quals he invertit més temps i esforç en els darrers anys.

Et sap greu si fem un flash back?

Cap problema. Fa set anys vaig tenir un accident de muntanya i vaig quedar tetraplègic. Abans de l’accident era alpinista i el meu futur anava enfocat a ser guia de muntanya. Resumint molt, et diré que hi ha coses que hem d’aprendre, crec que tot passa per alguna raó. Em va costar arribar a aquesta conclusió, però estic bastant convençut que puc fer més servei vivint assegut que fent la vida que hagués pogut fer corrent per la muntanya.

Ara vius a l’Eixample. Trobes a faltar la natura?

Estic content perquè he trobat zones amb jardins, gespa i arbres. És clar que no és el mateix, però també m’agraden molt: el carrer d’Enric Granados, la plaça Castella, el mar… El mar! Però, dit això, parlem de l’accessibilitat.

Sí. Barcelona és accessible?

Accessible és una molt bona paraula, perquè implica que no només és per a gent que va amb cadira de rodes, sinó també per a tothom: gent gran, gent que va amb carrets, cotxets, maletes, transportistes, etc. Pel que fa a l’accessibilitat Barcelona no està malament, però encara queda molta feina per fer. És important reivindicar aquestes millores d’una manera alegre, no des del ressentiment. Per exemple, si trobes un local al qual no hi pots accedir, has de parlar amb els responsables i fer una proposta; no serveix de res anar enfadat per la vida.

Suggeriments, no queixes.

Exacte. He aconseguit molt més anant amb una actitud positiva. Però sobretot, el que cal, sempre, és insistir i anar tu mateix als llocs, que et vegin la cara, que vegin que hi ha una persona darrere d’un nom o d’un número o d’un tros de paper. La normativa d’accessibilitat és molt nova i encara no es compleix a tot arreu. De vegades també cal fer una mica de soroll, amb bona fe; s’ha de posar determinades situacions en evidència.

Què vols dir?

Per exemple, l’altre dia em volia comprar unes sabates noves i no podia accedir a la sabateria. La dependenta em va acabar posant tot un mostrari en ple carrer. La gent que passava s’ho mirava estranyada, i la veritat és que la situació tenia un punt bastant còmic, però al final va resultar ser una bona lliçó de solidaritat.

Has lluitat molt per aquestes millores. Pots explicar algun exemple d’èxit que hagis aconseguit?

Jo abans vivia a Vallvidrera, on fa uns anys els camins de tota aquella zona eren intransitables per a tot aquell que, com jo, necessita rodes per desplaçar-se. Em vaig ajuntar amb l’associació de veïns, vam fer reportatges fotogràfics, visites a l’Ajuntament de Sarrià… tota una odissea. La qüestió era mostrar que allò era una discriminació per a aquells que necessiten un entorn adaptat i també que, a llarg termini, tenir un barri adaptat seria un benefici per a tothom. Finalment vam aconseguir fer obres! Ara està molt millor.

Quin va ser el següent pas?

Llavors vaig començar a fer i a publicar rutes adaptades per a gent amb diversitat funcional. Fent aquesta mena de feines em vaig adonar que les barreres arquitectòniques són molt importants, sí, però les barreres invisibles ho són molt més… La gent, quan em veu, potser perquè endevina que ho dec haver passat malament, se m’obre molt, m’explica la seva vida, els seus problemes. Hi ha tantes barreres que no veiem: mentals, emocionals, pors, inseguretats… Cada persona té les seves.

És difícil trobar solucions per a allò que no és tan evident de detectar.

Invisible o poc evident no vol dir impossible. Em vaig posar a estudiar integració social per treballar amb diversos col·lectius. Per exemple, una de les tasques que desenvolupo consisteix a ajudar gent que ha patit un accident i està passant per una situació similar a la que jo vaig passar. També faig xerrades de prevenció d’accidents. Si puc aconseguir que algun jove, pel fet d’haver-me vist, decideixi ser més conscient conduint o utilitzi el transport públic si ha begut, ja val la pena.

Com va ser el procés d’estudiar integració social?

Dur i lent, per causa d’unes complicacions de salut que vaig tenir. També, de diverses escoles que vaig anar a veure, només tres, si recordo bé, estaven adaptades. Ja té tela que una escola d’integració social no estigui adaptada, però confio que ho aniran arreglant al seu ritme. Al final vaig decidir apuntar-me a una escola que és a Esplugues de Llobregat, en la qual no em van posar cap mena d’impediment. Només em van preguntar: «Què necessites per estudiar?» I em van ajudar en tot el que em calia. De fet, l’únic que em cal és una taula una mica més alta i res més. Altres escoles em venien amb un discurs negatiu, dient que seria molt difícil per a mi, que com m’ho faria si no puc escriure amb les mans… Així que vaig anar a Esplugues.

Tres anys més tard ja eres un integrador social.

Sí. I em van oferir fer pràctiques amb adolescents de dotze a setze anys a la mateixa escola on vaig estudiar. Al principi estava tota l’estona a la biblioteca i m’enviaven estudiants conflictius que no seguien les classes; volien que jo els fes reforç. Però això no era ben bé la meva especialitat i tampoc no podia ajudar gaire. Feia d’escoltador, orientador… Estava a mig camí entre professor, psicòleg i germà gran. Però la tasca no estava del tot ben definida.

No devia ser fàcil trobar aquest equilibri.

Complicat. Em venien nois d’entorns molt diversos i desestabilitzats, portaven etiquetes corrosives a sobre: «ets un inútil», «no faràs res», etc. Alguns d’ells havien patit assetjament escolar o estaven desatesos a casa. Jo parteixo de la base que cada persona té unes capacitats diferents. Però si ja de jove et tallen les ales i no encaixes en el sistema educatiu, ja et converteixen en un inútil. La meva feina consistia a escoltar i valorar aquells nois pel que eren. Intentar no jutjar-los.

La figura de l’integrador social sembla molt necessària en una escola.

Cada vegada més. Cal algú que escolti i que derivi cada cas al servei que necessiti, ja sigui un logopeda, un psicòleg, serveis socials que treballin amb nois que tenen problemes amb la droga, el que faci falta. Créixer és molt difícil. Hauríem d’entendre que el més important és perseverar i lluitar per allò que vols. L’esforç, a llarg termini, gratifica. Hem d’estar disposats a passar-ho malament, a equivocar-nos, i això sempre t’acaba compensant de manera positiva. El camí és molt dur, però la recompensa és enorme.

Pots compartir alguna d’aquestes compensacions?

És clar. Quan es van acabar els mesos de pràctiques en aquesta escola, vaig demanar una pròrroga per seguir col·laborant allà. Ja començava a veure que molts dels nois que havien vingut a mi amb problemes estaven molt millor: estaven més contents, em saludaven amb un somriure. Un sentiment molt reconfortant. Aquella labor estava anant per bon camí. El curs següent vaig continuar allà amb dos altres companys que també feien les seves pràctiques d’integració social. Seguíem amb la mateixa estratègia que l’any anterior, escoltant i parlant amb els alumnes conflictius. Avançant lentament,instal·lats en un racó de la biblioteca. Fins que un dia vaig decidir explorar les altres instal·lacions de l’escola.

Què hi vas trobar?

Veia que el motiu pel qual molts nois tenen problemes de comportament és perquè no poden estar tancats en una aula; necessiten aprendre fent feines a l’aire lliure. No serveix de res tancar-los. Vaig decidir transportar l’aula a l’hort. Allò va ser una revelació. Com no se m’havia ocorregut abans? Els vaig posar a tots a arrencar males herbes i a plantar. La feina física els va anar molt bé. Quan l’hort va estar arreglat, ells mateixos van veure que hi havia un petit mur mig derruït. Tots es van posar a arreglar-lo amb la seva pròpia iniciativa, va ser un gran aprenentatge de treball en equip. Uns feien el ciment, els altres portaven els totxos… Després el van pintar. Finalment, el mur va quedar arreglat, pintat, molt maco. Llavors els vaig preguntar si creien que es podia fer alguna cosa més. Jo pensava que ja estava tot fet, però ells van dir que faltava una cosa molt important.

Què era?

«Profe, profe», em diuen «profe», «aquí hi podem entrar tots nosaltres, però tu no. Hi ha el graó aquest que t’ho impedeix.» Em va emocionar molt que un alumne veiés que jo tenia un impediment i mirés d’arreglar-lo. Es van posar tots a picar el graó i van fer una rampa. Quan vaig poder entrar al hort com tothom, va ser un moment apoteòsic. Tots estaven molt satisfets del resultat. És enorme el que van aconseguir aprendre amb aquell hort. Mentre treballaven, havien pogut parlar de temes més profunds que no solen sorgir a les aules, i això els va alliberar molt. No hi ha paraules per descriure l’orgull que dóna veure les cares felices de tots aquells joves que havien anat trobant respostes a les seves inquietuds.

I més enllà de l’hort…

Sí, aquest any els volem portar a visitar hospitals de nens amb càncer, i també a veure un judici de menors. Vull que aprenguin que hi ha un més enllà als seus problemes, que hi ha altres adolescents amb altres dificultats.

I per acabar, Bernat, com resumiries el que tu has après en tots aquests recorreguts?

He après que pots caminar per on vulguis! No permetis que ningú et marqui el camí perquè, al cap i a la fi, el que camines ets tu; el que es construeix el futur propi és un mateix. El meu lema és «no limits, no ways»: no hi ha límits ni camins traçats. És molt clar que el que realment ens fa mal a tots és el que no veiem, les barreres invisibles.

——————–

Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:




O si ho preferiu, fer una aportació mensual: