Alex Llovet (Barcelona, 1974) is a musician (member of the group The Pinker Tones) and also a photographer. He has just published Querido Vecino (Dear Neighbour), a book that features 140 portraits of the people who live in Mas Sauró, the neighbourhood that ‘belongs to Barcelona, but is out of the city’: an area near Vallvidrera, by the Collserola mountains, eclectic and still unknown among many people in Barcelona. This book not only shows a series of portraits of very different characters, it also tells us about how places are what they are because of the people who live in them and who build them every day. The idea behind this project is similar to Barcelonogy: we increasingly feel the need to explain others and therefore, to explain ourselves through them. Alex is aware of the importance of portraits and words in order to help us preserve (or build) a memory that future generations will, undoubtedly, inherit.






Querido Vecino’s portraits are divided in three groups: ‘the first settlers’, ‘they called it the Bronx’ and ‘the newcomers’. The image where you appear with your family belongs to the third group. When did you move to Mas Sauró and what brought you there?

I moved in the neighbourhood almost 12 years ago, so I belong to the immigration wave that corresponds to the third chapter of the book, ‘the newcomers’. 120 years ago, these mountains where only populated by trees surrounding Can Sauró, the former farmhouse that gives its name to the neighbourhood. In the early XXth century, some people began to appreciate this area for its proximity to Barcelona and several popular picnic spots appeared and they quickly got filled with ‘weekenders’. We are aware of all this activity thanks to the work of photographers like Roisin or Toldrà and old postcards. Shortly after this first wave, the Teula, a modernist house (recently catalogued), the dam and the guard’s gatehouse were built. And a few years later, the ‘the first settlers’ began to arrive: they were mainly immigrants from Galicia and Southern Spain who somehow took advantage of the lack of control and regulation, in order to build very simple little homes. So, this area started to get populated very slowly until the 70s, when its darkest era began. The second chapter of the book is ‘they called it the Bronx’ because by those times, the neighbourhood became a centre for drug trafficking and many people ended up leaving it. However, the turn of the century also brought a change of cycle, from the late 90s, the district started recieving those that I call ‘the newcomers’. My family and I belong to this third group. Overall, we are young people who value the contact with nature without losing the umbilical cord with the great city that Railway represents. Coincidentally, we share the motivations that brought the first ‘weekenders’ around here. It’s funny!

How do you see Barcelona from the border?

As a child, I lived in Vallvidrera for three years. I have few but very good memories of that time. The life in that place was more like that of a mountain village rather than like in the neighbourhood of a great Mediterranean city. 20 years later, while studying photography, I repeatedly returned to the woods around the Baixador Vallvidrera Station. I used to walk around the nature taking pictures without suspecting that destiny would eventually bring me back to this area. Now, I consider myself privileged to live here, always surrounded by trees, but so close to the big city.

I am from Vallvidrera, but I’ve been very little around Mas Sauró. Do you think that this neighbourhood is part of Vallvidrera or rather that they are two separate entities? How do you think the two zones dialogue? What are their basic differences and common points?

Indeed, while Mas Sauró was known for a while as ‘the Bronx’, Vallvidrera was called ‘Manhattan’. This gives us a hint of the socioeconomic differences between their respective neighbours. But today, thanks to generational change, both neighbourhoods are more connected than ever. On the one hand, many families from Mas Sauró take our kids to the Nabi School in Vallvidrera. Moreover, facilities like the Civic Centre and Library really encourage this coexistence. And the fact that the festival of both districts is organized jointly, can also tell you a lot. I think we have a lot in common. As for the differences, I would say Vallvidrera is more like a mountain village, while Mas Sauró is a neighbourhood in the woods.

I would like to know a little more about your book’s creation process. Did you feel shy when going into the homes of neighbours that you did not know? How were you received?

I felt no shyness, but I did feel a great respect. I think a home is a sacred place where every corner, every object and environment speaks of the people who inhabit it. Your most intimate setting defines you. Therefore, I felt very privileged that I was welcome in many homes and that people shared their stories with me. Almost every family in the neighbourhood agreed to participate in the project. Their response was incredible and I cannot thank them enough for that.

In the introduction of Querido Vecino you talk about the concept of ‘fragmented memory’. What does this mean to you? Is your book based on this idea or vice versa?

I think memory is as whimsical as elusive. We detain or reject fragments of our lives in a random and untidy way. To me, photography has two purpuses: in one hand, it helps me to sort and understand the present, but on the other, it also helps me to reconstruct the past. In the book, I bind these two ideas. In short, it is an attempt to explain a little place in the world through people who, for various reasons, are here.

Also, as an introduction to the book, there is the text titled ‘a nonexistent place’ by Toni Arbonès. How do you think Mas Sauró corresponds to the idea of a ‘no place’?

The idea of ‘no place’ is like the idea of a ‘no person’, it implies a lack of identity, and Mas Sauró is the opposite: it has a very strong and kaleidoscopic identity. It is the result of the addition of its location (a natural park by a large city), an enormous variety of houses ranging from very simple huts, to modern houses signed by architects, contemporary villas, wooden cottages, a tipi tent, two traditional farmhouses (Can Llevallol and Can Sissi), a modernist mansion (the Teula), and the late gothic Church of Santa María de Vallvidrera. It is also the sum of its inhabitants: people from many corners of the world, covering all socioeconomic strata of the Catalan society. As for the beautiful story by Toni Arbonès, I would say that the idea of a ‘no place’ refers to the fact that Mas Sauró is hidden in the forest and unknown for many barcelonians. Note that Toni is a renowned journalist and a resident of Mas Sauró. It was a privilege that he agreed to write a history of the neighbourhood for the book: it is a very special tale, full of magical realism, written from the point of view oldest tree around.

Finally, living around here in constant contact with nature, do you think that creates a lifestyle that can be closer to that of our ancestors? (compared to the life people who live in the city have).

I do not think our lifestyle has much in common with that of our ancestors. I think in that sense, the reality of people in Mas Sauró is practically equal to that of any other citizen of Barcelona, in spite of the wild boars walking around the streets, waking up hearing to the neighbour’s rooster or having swallows nesting by the entrance of your home… *

Alex Llovet

Alex Llovet (Barcelona, 1974) es músico (miembro del grupo The Pinker Tones) y fotógrafo. Acaba de publicar Querido Vecino, un libro que consiste en un mosaico formado por 140 retratos de vecinos de Mas Sauró, el barrio que ‘Pertenece a Barcelona, pero que está fuera de la ciudad’: una zona cerca de Vallvidrera, ecléctica y poco conocida para muchos barceloneses. Su libro no sólo muestra una serie de retratos de personajes muy diversos, también demuestra que los lugares son lo que son gracias a la gente que vive en ellos y que los construye. La idea que está detrás de este proyecto es similar a la de Barcelonogy: cada vez sentimos más la necesidad de explicar a los demás y de explicarnos a nosotros mismos a través de ellos. Alex constata la importancia del retrato y de las palabras para preservar (o construir) una memoria que las futuras generaciones, sin duda, podrán heredar.

Los retratos de Querido Vecino están divididos en tres grupos: ‘los primeros colonos’, ‘lo llamaban el Bronx’ y ‘los recién llegados’. La imagen donde tú apareces con tu familia forma parte del tercer grupo. ¿Cuándo llegaste a Mas Sauró? ¿Qué te trajo allí?

Llegué al barrio hace casi 12 años, por lo que pertenezco a la ola migratoria que corresponde al tercer capítulo del libro: ‘los recién llegados’. 120 años atrás, aquí sólo había montañas pobladas de árboles que rodeaban Can Sauró, la desaparecida masía que da nombre al barrio. A principios del siglo pasado, se comenzó a valorar esta zona por su proximidad con Barcelona y se abrieron varios merenderos populares que rápidamente se llenaron de ‘domingueros’. Tenemos constancia de toda esta actividad gracias al trabajo de los fotógrafos como Roisin o Toldrà y de antiguas postales. Poco después de esta primera oleada, se construyó La Teula, una casa modernista (recientemente catalogada), la presa del pantano y la casa del guarda. Y unos años más tarde, comenzaron a llegar «Los primeros colonos»: principalmente inmigrantes gallegos y del sur de España que, aprovechando la falta de control y de normativa, se autoconstruyeron casitas muy sencillas. Así se fue poblando lentamente el barrio hasta llegar a los años 70, cuando comenzó su época más oscura que aparece representada en el segundo capítulo del libro Lo llamaban el Bronx’. Entonces, el barrio se convirtió en un centro de tráfico de drogas y mucha gente terminó por abandonarlo. Sin embargo, el cambio de siglo implicó también un cambio de ciclo y, a partir de finales de los 90, en el barrio comenzaron a llegar los que llamo ‘Los recién llegados’. Mi familia y yo formamos parte de este tercer grupo. En general somos gente joven, que valora el contacto con la naturaleza sin perder el cordón umbilical con la gran ciudad que son los Ferrocarriles. Casualmente, compartimos las motivaciones que trajeron a los primeros ‘domingueros’ por aquí. ¡Es curioso!

¿Cómo ves Barcelona desde la frontera?

Ya de pequeño viví tres años en Vallvidrera. Tengo pocos, pero muy buenos recuerdos de aquella época. La vida en aquel lugar se parecía más a la de un pueblo de montaña que en la del barrio de una gran ciudad del Mediterráneo. 20 años más tarde, mientras estudiaba fotografía, volví repetidamente al Baixador de Vallvidrera. Paseaba por los bosques que rodean la estación, haciendo fotos sin sospechar que el destino me acabaría llevando a vivir en este lugar fronterizo. Ahora me considero un privilegiado por vivir aquí, siempre rodeado de árboles, pero tan cerca de la gran ciudad.

Yo soy de Vallvidrera, pero he estado muy poco por Mas Sauró. ¿Te parece que este barrio forma parte de Vallvidrera o más bien que son dos entidades diferenciadas? ¿Cómo crees que las dos zonas dialogan? Y, ¿qué puntos comunes o diferencias básicas encuentras entre ellos?

Efectivamente, mientras Mas Sauró se conocía durante bastante tiempo como ‘El Bronx’, a Vallvidrera la llamaban ‘Manhattan’. Esto nos da una pista de las diferencias socioeconómicas que existen entre sus respectivos vecinos. Sin embargo, hoy en día, y gracias al relevo generacional, ambos barrios están más conectados que nunca. Por un lado muchas familias de Mas Sauró llevamos a nuestros hijos a la Escuela Nabí de Vallvidrera. Por otra parte, equipamientos como el Centro Cívico y la Biblioteca también fomentan mucho esta convivencia. Y, el hecho de que se organice la fiesta mayor de ambos barrios de manera conjunta, es un buen ejemplo de ello. Me parece que tenemos muchas cosas en común. En cuanto a las diferencias, yo diría que Vallvidrera es más como un pueblo de montaña, mientras Mas Sauró es más un barrio en medio del bosque.

Me gustaría saber sobre el proceso de construcción de tu libro. ¿Sentiste timidez a la hora de entrar en las casas de vecinos que no conocías? ¿Cómo te recibieron?

No sentí timidez, pero sí un respeto enorme. Creo que el hogar es un lugar sagrado donde cada rincón, cada objeto y cada ambiente habla de la gente que lo habita. Tu entorno más íntimo te define. Por lo tanto, me sentí muy privilegiado de que me recibieran en su casa y compartieran conmigo sus historias. Casi todas las familias del barrio accedieron a participar en el proyecto. Su respuesta fue increíble y sólo tengo palabras de agradecimiento hacia todos ellos.

En la introducción de Querido Vecino hablas del concepto de ‘memoria fragmentada’. ¿Qué significa esto para ti? ¿Tu libro parte de esta idea o viceversa?

Creo que la memoria es tan caprichosa como escurridiza. Retiene o rechaza fragmentos de nuestra vida de manera aleatoria y desordenada. Y a mí, la fotografía me sirve por un lado para ordenar y entender el presente, pero también para reconstruir el pasado. En el libro se unen estos dos objetivos. En definitiva, se trata de un intento por explicar un pequeño lugar en el mundo a través de las personas que por diversos motivos hemos llegado hasta aquí. 

También, a modo de introducción al libro, figura el escrito ‘Un lugar inexistente’ de Toni Arbonès. ¿Cómo crees que Mas Sauró se corresponde a la idea del ‘no lugar’?

La idea del ‘no lugar’ al igual que la idea de la ‘no persona’ implica una falta de identidad, y justamente Mas Sauró tiene una identidad muy fuerte y caleidoscópica: resultado de la suma de su emplazamiento (un parque natural junto una gran ciudad), de sus casas que incluyen desde barracas y casetas muy sencillas, a casas modernas «de arquitecto», chalets contemporáneos, casas de madera, una tienda tipi, dos masías (Can Sissí y Can Llevallol), una casa señorial modernista (la Teula), y la iglesia de Santa María de Vallvidrera de estilo gótico tardío. También de la suma de sus habitantes, gente procedente de muchos rincones del mundo y que cubren todos los estratos socioeconómicos de la sociedad catalana. En el caso del cuento precioso de Toni Arbonès, yo diría que se refiere a que es un lugar oculto en el bosque y desconocido para la mayoría de barceloneses. Hay que decir que Toni es un reconocido periodista y también vecino de Mas Sauró, y que es un auténtico privilegio que accediera a escribir una historia del barrio para el libro: es un cuento muy especial, cargado de realismo mágico, escrito desde el punto de vista del árbol más antiguo del lugar.

Finalmente, el hecho de poder estar tanto en contacto con la naturaleza,¿ crees que genera un estilo de vida más cercano al de nuestros antepasados? (En comparación a la vida que se hace en la ciudad).

No creo que nuestro estilo de vida tenga demasiado en común con el de nuestros antepasados. Me parece que en ese sentido, la realidad de Mas Sauró es prácticamente igual a la de cualquier otro ciudadano de Barcelona, al margen de encontrar jabalíes paseando por el barrio, despertar con el cantar del gallo del vecino o tener golondrinas anidando en el porche de tu casa… *

Alex Llovet

L’Àlex Llovet (Barcelona, 1974) és músic (membre del grup The Pinker Tones) i fotògraf. Acaba de publicar Querido vecino, un llibre que és un mosaic constituït per cent quaranta retrats dels veïns de Mas Sauró, el barri que «pertany a Barcelona, però que està fora de la ciutat»: una zona a tocar de Vallvidrera, eclèctica i poc coneguda per a molts barcelonins. El seu llibre no només mostra tota una sèrie de retrats de personatges molt diversos, també demostra que els indrets són el que són gràcies a la gent que hi viu i que a els construeix. La idea que hi ha darrere d’aquest projecte és similar a la de Barcelonogy: cada vegada més sentim la necessitat d’explicar els altres i d’explicar-nos a nosaltres mateixos a través d’ells. L’Àlex constata la importància del retrat i de les paraules per preservar (o construir) un memòria que les futures generacions, sens dubte, podran heretar.

Els retrats de Querido vecino estan dividits en tres grups: «Els primers colons», «L’anomenaven el Bronx» i «Els nouvinguts». La imatge en què apareixes amb la teva família forma part del tercer grup. Quan vas arribar a Mas Sauró? Què t’hi va portar?

Vaig arribar al barri fa gairebé dotze anys, de manera que pertanyo a l’onada migratòria que correspon al tercer capítol del llibre: «els nouvinguts». Cent vint anys enrere, aquí només hi havia muntanyes poblades d’arbres que envoltaven Can Sauró, la desapareguda masia que dóna nom al barri. A principis del segle passat es va començar a valorar aquesta zona per la seva proximitat amb Barcelona, i es van obrir diversos berenadors populars que ràpidament es van omplir de «domingueros». Tenim constància de tota aquesta activitat gràcies a la feina de fotògrafs com ara Roisin o Toldrà i d’antigues postals. Poc després d’aquesta primera onada es va construir La Teula, una casa modernista recentment catalogada, la presa del pantà, i la casa del guarda. I uns anys més tard van començar a arribar «els primers colons»: principalment immigrants gallecs i del sud d’Espanya que, aprofitant la manca de control i de normativa, s’autoconstruïen casetes molt senzilles. Així es va anar poblant lentament el barri fins a arribar als anys setanta, quan va començar la seva època més fosca, que apareix representada en el segon capítol del llibre «L’anomenaven el Bronx». Llavors, el barri es va convertir en un centre de tràfic de drogues i molta gent el va acabar abandonant. El canvi de segle, però, va implicar també un canvi de cicle i, a partir de finals dels noranta, al barri van començar a arribar els que anomeno «els nouvinguts». La meva família i jo formem part d’aquest tercer grup. En general som gent jove, que valora el contacte amb la natura sense perdre el cordó umbilical amb la gran ciutat que són els Ferrocarrils. Casualment, compartim les motivacions que van portar els primers «domingueros» per aquí. És curiós!

Com veus Barcelona des de la frontera?

Ja de petit vaig viure tres anys a Vallvidrera. Tinc pocs, però molt bons, records d’aquella època. La vida en aquell lloc s’assemblava més a la d’un poble de muntanya que a la del barri d’una gran ciutat del Mediterrani. Vint anys més tard, mentre estudiava fotografia, vaig tornar repetidament al baixador de Vallvidrera. Passejava pels boscos que l’envolten, fent fotos, sense sospitar que el destí m’acabaria portant a viure a aquest lloc fronterer. Ara em considero un privilegiat per viure aquí, sempre envoltat d’arbres, però tan a prop de la gran ciutat.

 Jo sóc de Vallvidrera, però he estat poc per Mas Sauró. Et sembla que aquest barri forma part de Vallvidrera o més aviat que són dues entitats diferenciades? Com creus que les dues zones dialoguen? I, quins punts comuns o diferències bàsiques hi trobes?

Efectivament, mentre Mas Sauró es coneixia durant bastant de temps com El Bronx, a Vallvidrera l’anomenaven Manhattan. Això ens dóna una pista de les diferències socioeconòmiques que existeixen entre els seus respectius veïns. Malgrat això, avui en dia, i gràcies al relleu generacional, tots dos barris estan més connectats que mai. D’una banda moltes famílies de Mas Sauró portem els nostres fills a l’Escola Nabí de Vallvidrera. D’altra banda, equipaments com el centre cívic i la biblioteca també fomenten molt aquesta convivència. I el fet que s’organitzi la festa major d’ambdós barris de manera conjunta és un bon exemple d’això. Em sembla que tenim moltes coses en comú. Pel que fa a les diferències, jo diria que Vallvidrera és més com un poble de muntanya, mentre que Mas Sauró és més un barri enmig del bosc.

M’agradaria saber més sobre el procés de construcció del teu llibre. Vas sentir timidesa a l’hora d’entrar a les cases dels veïns que no coneixies? Com et van rebre?

No vaig sentir timidesa, però sí un respecte enorme. Crec que la llar és un lloc sagrat en què cada racó, cada objecte i cada ambient parla de la gent que l’habita. El teu entorn més íntim et defineix. Per tant, em vaig sentir molt privilegiat que em rebessin a casa i compartissin amb mi les seves històries. Gairebé totes les famílies del barri van accedir a participar en el projecte. La seva resposta va ser increïble i només tinc paraules d’agraïment cap a tots ells.

A l’introducció de Querido vecino parles del concepte de «memòria fragmentada». Què significa això per a tu? El teu llibre parteix d’aquesta idea o viceversa?

Crec que la memòria és tan capritxosa com esmunyedissa. Reté o rebutja fragments de la nostra vida de manera aleatòria i desordenada. I a mi la fotografia em serveix, d’una banda per ordenar i entendre el present, però també per reconstruir el passat. En el llibre s’uneixen aquests dos objectius. En definitiva, es tracta d’un intent per explicar un petit lloc en el món a través de les persones que, per diversos motius, hem arribat fins aquí.

També, a manera d’introducció al llibre, hi figura l’escrit «Un lloc inexistent» de Toni Arbonès. Com creus que Mas Sauró es correspon a la idea del no-lloc?

La idea del no-lloc igual que la idea de la no-persona implica una manca d’identitat, i justament Mas Sauró té una identitat molt forta i calidoscòpica: és el resultat de la suma del seu emplaçament (un parc natural al costat d’una gran ciutat) i de les seves cases, que inclouen des barraques i casetes molt senzilles, a cases modernes «d’arquitecte», xalets contemporanis, cases de fusta, una tenda tipi, dues masies (Can Sissí i Can Llevallol), una casa senyorial modernista (La Teula), i l’església de Santa Maria de Vallvidrera, d’estil gòtic tardà. També és el resultat de la suma dels seus habitants: gent procedent de molts racons del món i que cobreixen tots els estrats socioeconòmics de la societat catalana. En el cas del conte, preciós, de Toni Arbonés, jo diria que es refereix al fet que és un lloc ocult al bosc i desconegut per a la majoria de barcelonins. Cal dir que el Toni és un reconegut periodista i també veí de Mas Sauró, i que és un autèntic privilegi que accedís a escriure una història del barri per al llibre: és un conte molt especial, carregat de realisme màgic, escrit des del punt de vista de l’arbre més antic de l’indret.

Finalment, el fet de poder estar tan en contacte amb la natura creus que genera un estil de vida més proper al dels nostres avantpassats en comparació a la vida que es fa a la ciutat?

No crec que el nostre estil de vida tingui gaire en comú amb el dels nostres avantpassats. Em sembla que, en aquest sentit, la realitat de Mas Sauró és pràcticament igual a la de qualsevol altre ciutadà de Barcelona, al marge de trobar senglars passejant pel barri, despertar amb el cantar del gall del veí o tenir orenetes niant al porxo de casa… *

Alex Llovet