I have admired actress Aida Folch (Reus, 1986) for many years. I first found out about her during my high school days, when I belonged to its theatre group. One day, our teacher encouraged us to participate in the casting of a film and, amused, I went with two colleagues. I remember few details from that day, only that I was asked: “what would you like to do when you become an adult?” And I had the nerve – or as it might please you to call it- to answer that I wanted to be a journalist “or something like that.” Today, I can imagine a teen Aida Folch, standing determined in front of that same camera, answering to that same question: “I want to be an actress.” That was the casting of Fernando Trueba’s El embrujo de Shanghai, the film that propelled the career of this young artist. Almost fifteen years later, I meet her for breakfast one summer morning, in the midst of a heat weave, at the café La nena, in Gràcia. I do not recognize her at first: a garçon haircut and glasses, an image that is far from the sensual characters that she often interprets, and while talking about her projects or her concept of roots, I discover the sincere and genuine person that exists behind the actress.

Aida Folch, barcelonogy.com.2

Do you consider yourself as an actress rooted in a particular land?

Well, I really do not feel from anywhere in particular because I travel a lot. Reus is where I was born and where I spent my childhood, but at sixteen I went after my dream, which was to be an actress, and landed in Madrid where I had already worked and had friends there; I started studying in an acting school called Cristina Rota. I struggled to get used to the big city: the subway, chaos… I came from a village. And three years later I moved to the South France.

What led you to make that change?

Fernando [Trueba] asked me if I spoke French, and I didn’t, so I quickly went to do something about it. Sometimes in life you need great motivations that unfortunately do not arrive very often. When you find something that is really worth, an inner urge arises – you can call it courage or whatever – that makes you see clearly what you desire, and then the body, naturally, takes you in that direction. I also really like the idea of starting from scratch, getting to know new people, speaking a new language… This is a life experience that is priceless, and when you’re an actress it also allows you explore your different identities.

After France, you came back to Barcelona.

Yes, I lived in Arles and Montpellier, and then I came to Barcelona for a year. I used to live in Plaça Lesseps and always went to the bar Bonobo, where I met all the people from the world of film, theatre… In fact, my Barcelona is almost limited to Gràcia; for many years, each time I have stayed here, I have settled in this neighbourhood. I already know the people in the market, I love bookstores such as Taifa, going to the Verdi cinemas and I really enjoy making pottery; here there is a very nice pottery workshop and whenever I can, I visit it. I try to take the subway as little as I can. Sometimes though, I do go down to the Barceloneta to breath some sea air and practice sports, but my Barcelona is, above all, in Gràcia. I still live in Madrid, and my life is quite organized around there. But I also love Barcelona, it is a city I feel like mine. When I get out of the AVE and smell this humidity and hear people speaking Catalan… I feel at home. Actually, there are so many places that I like and where I could live…

You are a globetrotter actress.

Totally. There is a poem that I love by Corbière that says: “my homeland is where I plant it.” I identify with this idea, because I think it is very important to adapt and feel good everywhere. Now, people often ask me: “Barcelona or Madrid?” For me it is like choosing between my mother or my father, I couldn’t. Each city offers me certain opportunities and I am proud of being able to move around and not being locked into a particular place.

Lately you’ve been here working on the series of TV3 ‘Cites’ (a version of the Britsh show ‘Dates’)’where Barcelona plays an important role.

Yes, I was very interested in the project because it explains how we relate to each other in today’s world, and also because it is a series about characters, people who are all very different. The Barcelona that appears in it is quite sweet, like a postcard, the type of city that corresponds to a more commercial television product, but this view is just another way to appreciate the environment. I also filmed a thriller entitled 25 kilates where a more nocturnal and dirty Barcelona is shown.

It is always interesting to see such contrasting visions of the same city through different TV series or movies.

Yes. In Cites, Barcelona is also important because it provides some air to the narrative: when the characters are basically talking in a bar, there is not a lot of action involved, but on the street they can interact with the environment and conduct further actions. I am delighted to have participated in this series. I think my character, Mia, is among the ones I have enjoyed playing the most: with all its layers, its fragility, its mystery, its seduction… I didn’t feel identified with it because I’m a comfortable and practical girl, but I found very interesting the process of approaching this character’s complex personality. I also liked very much to work in Catalan; so far I have not had many opportunities to do so.

They say that every language can display different aspects of our personality. You have worked in Catalan, Spanish, English and French, what various Aidas can arise with each linguistic change?

It is true that the language you use in every moment can determine many things. For example, Catalan is my native language and it allows me to be more spontaneous and clearer when putting into words whatever I feel. I am also used to talk in Spanish from a very young age, because my dad is from Cadiz. It is stranger to speak a foreign language, you lose that spontaneity and everything seems a little unnatural; you have to work much harder to make the text become yours, but it is also interesting because you can approach it from elsewhere, as a certain outfit or a haircut could do.

Precisely, after seeing you in ‘Cites’ wearing such a voluptuous hairstyle, I find you completely changed. Are you preparing for a new role?

Yes, I am preparing a thriller series for Telecinco directed by Pau Freixas, who also directed Cites. It will also be filmed in Barcelona in many exterior locations and with an extraordinary cast. I will play Eva Duran, a young lawyer who is starting her career. So, why I wanted to cut my hair like that? I am a fan of French cinema and specifically the Nouvelle Vague; Jean Seberg is an icon that I admire deeply. Not long ago I saw a documentary about her life and I was impressed by the way she fought against the injustices she saw around her. She had a great personality and was very ahead of her time. Quickly, I related her to the character of Eva Duran: a very sincere person, really committed to her ideals. I had never cut my hair so short before, and I thought that this style could give a more serious and more intellectual image for the character. I want the viewer to fall in love with her for her talent and skills, not just for her appearance.

Aida Folch.Barcelonogy.com.4

Something as seemingly frivolous as a hair cut can symbolize a lot.

For me, it is a tribute that I make to Jean Seberg; I highly recommend the documentary about her. She had a great inner strength, defending social justice, the common good, the rights of black people… Because of this, she came to be monitored by the FBI and eventually died during her early forties in a car. I think a person like her didn’t deserve an end like this…

Therefore, following Jean Seberg’s example, is there any particular cause that you defend?

There are so many… I do not know where to start. I was in India filming a biopic about the life of Vincent Ferrer, and you I could say I’d defend causes that improve the lives of many of the children there, but also I am concerned by the abuse of animals… Injustice, in general, makes me very angry. But I think that today it is very difficult to be consistent with your ideals. This makes me feel very guilty. I really enjoy watching documentaries and sometimes I see how animals are mistreated on farms, but on the other hand, here I am, eating ham.

We are so well informed that we are aware of all the injustices in the world, but on the same time, how can we stop acting with complicity towards them?

I think they no longer affect us. Now there has been all this misfortune in Nepal and we could spare five Euros to help, but the days go by and you end up spending those five Euros on a pack of snuff or a Coke… I try to be as fair and consistent possible.

Finally, Aida, where do you see yourself in a few years?

My dream is to continue working, wherever. I am very interested in European cinema and I like auteur films wherever they are, I do not care. I think that cinema, like any art, is universal. People are moving around more and more, you find plenty of nationalities everywhere, and we must all have our place in the world.*

Aida Folch.Barcelonogy.com.3

You can Follow Aida Folch on twitter.


Ya hace años que empecé a admirar a la actriz Aida Folch (Reus, 1986). Nos podríamos remontar a mi época de estudiante de secundaria, cuando yo formaba parte del grupo de teatro de la escuela. Un día, la profesora nos animó a participar en el casting de una película y me presenté, divertida, con dos compañeras más. Recuerdo pocos detalles de la prueba, sólo que me preguntaron «¿qué te gustaría serde mayor?», y allí mismo tuve la cara dura -o como os parezca mejor decirle- de responder que quería ser periodista «o algo por el estilo». Hoy puedo imaginar una Aida Folch adolescente, decidida ante la misma cámara, contestando la misma pregunta: «Quiero ser actriz.» Aquel era el casting de El embrujo de Shanghai, la película que impulsó la carrera de la joven artista. Casi quince años después, me encuentro con ella desayunando una mañana de julio, en plena ola de calor, en la chocolatería La nena, en Gràcia. De entrada no la reconozco: lleva el pelo corto y gafas, una imagen que queda lejos de los personajes sensuales que a menudo interpreta, y mientras hablamos de su idea de arraigo o de sus proyectos, voy descubriendo la persona sincera y auténtica que existe detrás de la actriz.

Aida Folch, barcelonogy.com.2

¿Te consideras una actriz arraigada a una tierra en concreto?

Bueno, yo en realidad no me siento de ningún lugar porque viajo mucho. Reus es donde he nacido y donde pasé mi infancia, pero los dieciséis años fui tras mi sueño, que era ser actriz, y caí en Madrid donde ya había trabajado y tenía amigos allí; empecé a estudiar en una escuela de interpretación que se llama Cristina Rota. Me costó acostumbrarme a la gran ciudad: el metro, el caos… Yo venía de un pueblo. Y tres años después fui a vivir al sur de Francia.

¿Qué te llevó a hacer este cambio?

Fernando [Trueba] me preguntó si hablaba francés, y como no sabía, me lancé. A veces, en la vida necesitas grandes motivaciones que desgraciadamente no llegan muy a menudo. Cuando encuentras algo que realmente vale la pena, surge un impulso interno, le puedes llamar valentía o como quieras, que te hace a ver claramente cuál es tu deseo, y entonces el cuerpo, de manera natural, te lleva en esa dirección. Me gusta mucho la idea de partir de cero, de empezar a conocer a gente nueva, a hablar una lengua nueva… Esto es una experiencia vital que no tiene precio, y cuando eres actriz también te permite explorar tus diferentes identidades.

Después de estar en Francia, volviste a Barcelona.

Sí, viví en Arles y en Montpellier, y después vine a Barcelona durante un año. Vivía en la plaza Lesseps y siempre iba al bar Bonobo, donde encontraba a toda la gente del mundo del cine, del teatro… De hecho, mi Barcelona casi se limita a Gracia; hace muchos años que cuando vengo aquí me instalo en este barrio. Ya conozco a la gente del mercado, me encantan librerías como la Taifa, ir a los cines Verdi y también disfruto mucho haciendo cerámica; aquí hay un taller y, siempre que puedo, voy. Procuro tomar el metro lo menos posible. A veces sí bajo a la Barceloneta para respirar aire de mar y hacer deporte, pero mi Barcelona es, sobretodo gracienca. Sigo viviendo en Madrid, ya tengo la vida medio organizada, allí. Igualmente, me encanta Barcelona, es una ciudad que siento muy mía. Cuando salgo del AVE y huelo la humedad, la gente hablando catalán… me siento como en casa. En realidad, hay tantos lugares que me gustan y donde podría hacer vida…

Eres una actriz trotamundos.

Totalmente. Hay un poema de Corbière que me encanta que dice «mi patria es donde yo la planto». Me siento identificada, porque creo que es muy importante adaptarse y sentirse bien en todas partes. Ahora, a menudo, cuando me preguntan «Barcelona o Madrid?», Para mí es como elegir entre el padre o la madre, no podría. Cada ciudad me brinda unas oportunidades determinadas y me siento orgullosa de poder moverme y no estar encerrada en un lugar determinado.

Últimamente has estado aquí trabajando en la serie de TV3 Cites, donde que Barcelona juega un papel importante.

Sí, me interesó mucho el proyecto porque explica cómo nos relacionamos hoy en día, y también porque es una serie de personajes, todos son diferentes. La Barcelona que se enseña es bastante azucarada, como de postal, el tipo de ciudad que corresponde a un producto televisivo más comercial, pero esta visión no deja de ser otra manera de poder apreciar el entorno. También filmé un thriller que se titula 25 kilates que donde se muestra una Barcelona más sucia, más nocturna…

Siempre es interesante ver visiones tan contrastadas de una misma ciudad a través de diferentes series o películas.

Sí. En Cites, Barcelona también es importante porque da aire a la narración: cuando los personajes se encuentran en un bar básicamente hablan, pero en la calle pueden interactuar con el entorno y llevar a cabo más acciones. Estoy encantada de haber participado en esta serie. Creo que mi personaje, Mia, es uno de los que más he disfrutado nunca: con todas sus capas, su fragilidad, su misterio, su seducción… No me he sentido identificada con ella, porque yo soy más bien cómoda y práctica, pero me ha parecido muy interesante acercarme a una personalidad tan compleja como la de este personaje. También me ha gustado mucho trabajar en catalán, hasta ahora tampoco he tenido tantas oportunidades de hacerlo.

Dicen que cada lengua puede sacar aspectos diferentes de nuestra personalidad. Tú que has trabajado en catalán, castellano, inglés y francés, ¿qué Aida distinta puede surgir con cada cambio lingüístico?

Es cierto que la lengua que utilizas en cada momento puede determinar muchas cosas. Por ejemplo, el catalán es mi lengua materna y me permite ser más espontánea y más clara poniendo en palabras lo que siento. En castellano también estoy acostumbrada a hablar desde siempre, porque mi padre es de Cádiz. Es más raro hablar una lengua extranjera, pierdes esa espontaneidad y todo parece más impostado; tienes que trabajar mucho más para poder hacer que el texto sea tuyo, pero también es interesante porque te permite abordarlo desde otro lugar, como puede hacer un corte de pelo o un vestuario.

Justamente, después de verte a Cites con aquella melena tan voluptuosa, ahora te encuentro completamente cambiada. ¿Estás preparando un papel nuevo?

Sí, estoy preparando una serie de suspense para Telecinco dirigida por Pau Freixas, el mismo director de Cites. También estará filmada en Barcelona, en muchas localizaciones exteriores y con un reparto extraordinario. Yo interpreto Eva Duran, una joven abogada que está empezando en un bufete. Entonces, ¿por qué me he querido cortar el pelo así? Soy muy fan del cine francés y concretamente de la Nouvelle Vague; Jean Seberg es un icono que admiro profundamente. Hace no mucho vi un documental sobre su vida y me llamó la atención como ella estaba en contra de las injusticias que veía a su alrededor. Tenía mucha personalidad y era muy adelantada a su tiempo. Rápidamente relacioné al personaje de Eva Duran con ella: una persona muy sincera y comprometida con sus ideales. Yo nunca me había cortado el pelo tan corto, y me pareció que aquel corte podía dar una imagen más seria y más intelectual al personaje. Quiero que el espectador se enamore de ella por sus capacidades, y no sólo por su aspecto.

Aida Folch.Barcelonogy.com.4

Algo tan aparentemente frívolo como un corte de pelo puede simbolizar mucho.

Para mí, es un pequeño homenaje que le hago a Jean Seberg; recomiendo mucho el documental sobre ella. Tenía una gran fuerza interior, defendía la justicia social, el bienestar común, los derechos de los negros… Debido a esto llegó a estar vigilada por el FBI y acabó muriendo a los cuarenta y pocos años en un coche. Creo que una persona tan comprometida y con tanto talento no se merecía un final así…

Siguiendo, pues, el ejemplo de Jean Seberg, ¿hay alguna causa en concreto que defiendas?

Hay tantas… No sabría por dónde empezar. Estuve en la India rodando un biopic sobre la vida de Vicente Ferrer, y te podría decir que me gustaría defender causas que mejoren las condiciones de vida de muchos de los niños de allí, pero también el maltrato que se hace a los animales… Las injusticias, en general, me hacen enfadar mucho. Pero creo que hoy en día es muy difícil ser coherente con los propios ideales. Esto me hace sentir muy culpable. Me gusta mucho mirar documentales y a veces veo como se maltratan algunos animales en las granjas, pero al mismo tiempo aquí estoy, comiendo jamón.

Estamos tan bien informados que somos conscientes de todas las injusticias que hay en el mundo pero, al mismo tiempo, ¿cómo podemos dejar de ser cómplices?

Creo que ya no nos afecta nada. Ahora ha pasado la desgracia de Nepal y todos podríamos aportar cinco euros para ayudar, pero van pasando los días y te acabas gastando esos cinco euros en un paquete de tabaco o en una coca-cola… Yo procuro ser lo más justa y consecuente posible.

Por último, Aida, ¿dónde te ves dentro de unos años?

Mi sueño es seguir trabajando allí donde sea. Me interesa mucho el cine europeo y me gustan las películas de autor de donde sean, me da igual. Creo que el cine, al igual que el arte, es universal. Cada vez hay más movimiento de personas, allí donde vas encuentras gente de todas partes y todos debemos tener nuestro lugar en el mundo.*

Aida Folch.Barcelonogy.com.3

El twitter de Aida Folch.

Ja fa anys que vaig començar a admirar l’actriu Aida Folch (Reus, 1986). Ens podríem remuntar a la meva època d’estudiant de secundària, quan jo formava part del grup de teatre de l’escola. Un dia, la professora ens va animar a participar al càsting d’una pel·lícula i m’hi vaig presentar, divertida, amb dues companyes més. Recordo pocs detalls de la prova, només que em van demanar «què t’agradaria ser, de gran?», i allà mateix vaig tenir la barra —o digueu-n’hi com us sembli— de respondre que volia ser periodista «o alguna cosa per l’estil». Avui puc imaginar una Aida Folch adolescent, decidida davant de la mateixa càmera, contestant la mateixa pregunta: «Vull ser actriu.» Aquell era el càsting d’El embrujo de Shanghai, la pel·lícula que va impulsar la carrera de la jove artista. Gairebé quinze anys després, em trobo amb ella esmorzant un matí de juliol, en plena onada de calor, a la xocolateria La Nena, a Gràcia. D’entrada no la reconec: porta els cabells curts i ulleres, una imatge que queda lluny dels personatges sensuals que sovint interpreta, i mentre parlem de la seva idea d’arrelament o dels seus projectes, vaig descobrint la persona sincera i autèntica que hi ha rere l’actriu.

Aida Folch, barcelonogy.com.2

Et consideres una actriu arrelada a una terra en concret?

Bé, jo en realitat no em sento de cap lloc perquè viatjo molt. Reus és on he nascut i on vaig passar la meva infància, però als setze anys vaig anar rere el meu somni, que era ser actriu, i vaig caure a Madrid. Ja hi havia treballat i hi tenia amics, allà; vaig començar a estudiar a una escola d’interpretació que es diu Cristina Rota. Em va costar acostumar-me a la gran ciutat: el metro, el caos… Jo venia d’un poble. I tres anys després vaig anar a viure al sud de França.

Què et va portar a fer aquest canvi?

El Fernando [Trueba] em va preguntar si parlava francès, i com que no en sabia, m’hi vaig llançar. De vegades, a la vida necessites grans motivacions que desgraciadament no arriben gaire sovint. Quan trobes quelcom que realment val la pena, sorgeix un impuls intern, li pots dir valentia o li pots dir com vulguis, que et porta a veure clarament quin és el teu desig, i llavors el cos, de manera natural, et duu en aquella direcció. M’agrada molt la idea de partir de zero, de començar a conèixer gent nova, a parlar una llengua nova… Això és una experiència vital que no té preu, i quan ets actriu també et permet explorar les teves diferents identitats.

Després d’estar a França, vas tornar a Barcelona.

Sí, vaig estar a Arles i a Montpellier, i després vaig venir a Barcelona per un any. Vivia a Lesseps i sempre anava al bar Bonobo, on hi trobava tota la gent del món del cinema, del teatre… De fet, la meva Barcelona gairebé és limita a Gràcia; fa molts anys que quan vinc a aquí m’instal·lo en aquest barri. Ja conec la gent del mercat, m’encanten llibreries com ara la Taifa, anar als cines Verdi i també disfruto molt fent ceràmica; aquí hi ha un taller i, sempre que puc, hi vaig. Procuro agafar el metro el menys possible. De vegades sí que baixo a la Barceloneta per respirar aire de mar i fer esport, però la meva Barcelona és sobretot gracienca. Segueixo vivint a Madrid perquè hi he passat molts anys i hi tinc la vida mig organitzada, allà. Igualment, m’encanta Barcelona, és una ciutat que sento molt meva. Quan surto de l’AVE i noto la humitat, la gent parlant català… em sento com a casa. En realitat, hi ha tants llocs que m’agraden i on hi podria fer vida…

Ets una actriu rodamón.

Totalment. Hi ha un poema de Corbière que m’encanta que diu «la meva pàtria és a on jo la planto». M’hi sento identificada, perquè crec que és molt important adaptar-se i sentir-se bé a tot arreu. Ara, sovint, quan em pregunten «Barcelona o Madrid?», per mi és com escollir entre el pare i la mare, no podria. Cada ciutat em brinda unes oportunitats determinades i em sento orgullosa de poder moure’m i no estar tancada en un lloc.

Darrerament has estat aquí treballant a la sèrie de TV3 Cites, en què Barcelona hi juga un paper important.

Sí, em va interessar molt el projecte perquè explica com ens relacionem avui en dia, i també perquè és una sèrie de personatges, tots són diferents. La Barcelona que s’hi ensenya és força ensucrada, com de postal, la mena de ciutat que correspon a un producte televisiu més comercial, però aquesta visió no deixa de ser una altra manera de poder apreciar l’entorn. També vaig filmar un thriller que es titula 25 kilates que mostra una Barcelona més bruta, més nocturna…

Sempre és interessant veure visions tan contrastades d’una mateixa ciutat a través de diferents sèries o pel·lícules.

Sí. A Cites, Barcelona també és important perquè dóna aire a la narració: quan els personatges es troben en un bar bàsicament parlen, però al carrer poden interactuar amb l’entorn i dur a terme més accions. Estic encantada d’haver participat en aquesta sèrie. Crec que el meu personatge, la Mia, és un dels que més he gaudit mai: totes les seves capes, la seva fragilitat, el seu misteri, la seva seducció… No m’he sentit identificada amb ella, perquè jo sóc més aviat còmoda i pràctica, però m’ha semblat molt interessant apropar-me a una personalitat tan complexa com la d’aquest personatge. També m’ha agradat molt treballar en català, fins ara tampoc no he tingut tantes oportunitats de fer-ho.

Diuen que cada llengua pot treure aspectes diferents de la nostra personalitat. Tu que has treballat en català, castellà, anglès i francès, quina Aida diferent pot sorgir amb cada canvi lingüístic?

És cert que la llengua que fas servir en cada moment pot determinar moltes coses. Per exemple, el català és la meva llengua materna i em permet ser més espontània i més clara posant en paraules el que sento. En castellà també hi estic acostumada a parlar des de sempre, perquè el meu pare és de Cadis. És més estrany parlar una llengua estrangera, perds aquesta espontaneïtat i tot sembla més impostat; has de treballar molt més per poder fer que el text sigui teu, però també és interessant perquè et permet abordar-lo des d’un altre lloc, com pot fer un tall de cabell o un vestuari.

Justament, després de veure’t a Cites amb aquella melena tan voluptuosa, ara et trobo completament canviada. Estàs preparant un paper nou?

Sí, estic preparant una sèrie de suspens per a Telecinco dirigida pel Pau Freixas, el mateix director de Cites. També estarà filmada a Barcelona, en moltes localitzacions exteriors i amb un repartiment extraordinari. Jo interpreto l’Eva Duran, una jove advocada que està començant en un bufet. Llavors, per què m’he volgut tallar el cabell així? Sóc molt fan del cine francès i concretament de la Nouvelle Vague; la Jean Seberg és una icona que admiro profundament. Fa no gaire vaig veure un documental sobre la seva vida i em va cridar l’atenció com ella estava en contra de les injústicies que veia al seu voltant. Tenia molta personalitat i era molt avançada al seu temps. Ràpidament vaig relacionar al personatge de l’Eva Duran amb ella: una persona molt sincera i compromesa amb els seus ideals. Jo mai no m’havia tallat el cabell tan curt, i em va semblar que aquell tall podia donar una imatge més seriosa i més intel·lectual per al personatge. Vull que l’espectador s’enamori d’ella per les seves capacitats, i no només pel seu aspecte.

Aida Folch.Barcelonogy.com.4

Una cosa tan aparentment frívola com un tall de cabell pot simbolitzar molt.

Per mi, és un petit homenatge que li faig a la Jean Seberg; recomano molt el documental sobre ella. Tenia una gran força interior, defensava la justícia social, el benestar comú, els drets dels negres… A causa d’això va arribar a estar vigilada per l’FBI i va acabar morint als quaranta-pocs anys en un cotxe. Crec que una persona tan compromesa i amb tant de talent no es mereixia un final així…

Seguint, doncs, l’exemple de la Jean Seberg, hi ha alguna causa en concret que defensis?

N’hi ha tantes… No sabria per on començar. Vaig estar a l’Índia rodant la vida de Vicenç Ferrer, i et podria dir que m’agradaria defensar causes que millorin les condicions de vida de molts dels nens d’allà, però també el maltractament que es fa als animals… Les injustícies, en general, em fan enfadar molt. Però crec que avui en dia és molt difícil ser coherent amb els propis ideals. Això em fa sentir molt culpable. M’agrada molt mirar documentals i de vegades veig com es maltracten alguns animals a les granjes, però al mateix temps aquí estic, menjant pernil.

Estem tan ben informats que som conscients de totes les injúsicies que hi ha al món però, al mateix temps, com podem deixar de ser-ne còmplices?

Crec que ja no ens afecta res. Ara ha passat la desgràcia del Nepal i tots podríem aportar cinc euros per ajudar, però van passant els dies i t’acabes gastant aquests cinc euros en un paquet de tabac o en una coca-cola… Jo procuro ser el més justa i conseqüent possible.

Per acabar, Aida, on et veus d’aquí uns anys?

El meu somni és seguir treballant allà on sigui. M’interessa molt el cinema europeu i m’agraden les pel·lícules d’autor d’on siguin, m’és igual. Crec que el cinema, igual que l’art, és universal. Cada vegada hi ha més moviment de persones, allà on vas trobes gent de tot arreu i tots hem de tenir el nostre lloc al món.*

Aida Folch.Barcelonogy.com.3

El twitter de l’Aida Folch


Has gaudit d’aquest contingut?
Aquí pots donar suport a Barcelonogy:

O si ho preferiu, fer una aportació mensual: